La Veu

Quan s’estava editant l’anterior número de La Veu, en què es dedicava un article a la problemàtica de l’educació general a Catalunya i, en concret, a les Bases per a la futura Llei d’Educació de Catalunya (LEC), es va publicar al DOGC el redactat de l’avantprojecte d’aquesta llei. Tot seguit n’analitzarem alguns dels trets més rellevants.

D’entrada, cal assenyalar que, fruit de la vaga del 14 de febrer, aquest avantprojecte ha hagut de fer marxar enrere en un dels punts que van aixecar més polseguera entre el professorat: ens referim a l’apartat en què s’obria la porta que els centres públics poguessin ser gestionats per persones alienes als centres. També s’ha suavitzat una mica el llenguatge empresarial que era hi era omnipresent, tot i que s’hi continuen usant expressions com, lideratge, eficiència o oferta educativa. Tanmateix, tot i aquests petits avenços respecte a les Bases de novembre, l’actual redactat de LEC no compleix ni de lluny els mínims necessaris per comptar amb el suport d’una persona d’esquerres.

Com diagnosticava encertadament Joan Subirats [1], en referència a les Bases de la LEC, “la definició del problema que fa la llei és errònia” i “es basa tot que això es resoldrà donant més autonomia al centre i a la direcció com a palanca de transformació”. La LEC continua partint d’una definició errònia de quins són els problemes del sistema educatiu en relació amb la resta del sistema social. Així, l’avantprojecte considera que la causa principal d’aquests problemes tenen a veure fonamentalment amb la manera com s’organitzen els centres públics, raó per la qual una part considerable de l’articulat tracta sobre aquesta qüestió directament o indirecta. Per contra, d’altres s’ometen o són tractades superficialment, com ara les mesures per evitar l’actual dualització de la xarxa escolar, les ràtios, la gratuïtat del primer cicle d’educació infantil, la formació professional o com es preveu incrementar les taxes d’escolarització en els cicles postobligatoris.

Finançament de l’educació

Aquesta qüestió s’aborda de passada, sobretot en relació amb els centres públics. Segons la LEC, el finançament d’aquests centres (i també dels privats) es basa en l’estabilitat pressupostària i la suficiència, un concepte veritablement eteri i que no compromet a res («Principi de suficiència i estabilitat pressupostària. La Generalitat dota el sistema educatiu català dels recursos econòmics necessaris per garantir la suficiència econòmica en l’escolarització obligatòria establerta en la planificació educativa i per assolir els objectius» [Art. 172.2]). Coneixent les pràctiques del Departament a l’hora de, per exemple, negociar plantilles o de complir els seus compromisos financers, podem estar segurs que el criteri que prevaldrà serà el de l’estabilitat pressupostària, un dels tòtem de la gestió pública actual [2].

Més endavant, a l’article 179, el redactat de la llei sembla que vulgui concretar-hi una mica i afirma «el Govern incrementa progressivament els recursos econòmics destinats al sistema educatiu per tal d’assolir els objectius d’aquesta Llei i situar progressivament la despesa educativa, com a mínim, en la mitjana dels països de la Unió Europea». Sobre la formulació d’aquest objectiu, cal fer-hi diverses precisions. En primer lloc, és força més ambigu que el que proposava el Pacte Nacional per l’Educació (PNE), que en un termini de sis anys preveia «una convergència amb l’esforç de que realitzen de mitjana els països del nostre entorn i que es situa al voltant del 6% del PIB.»[3] Així, no s’especifica la magnitud de referència de la mitjana de la qual es pretén arribar ni s’estableix cap calendari, amb la qual cosa amb el ritme d’increment pressupostari actual poden passar 15 o 20 anys per arribar a aquesta fita [4]. A més, en el millor dels casos, es rebaixa en un punt, és a dir, gairebé el 20%, el compromís financer establert al PNE (6% versus 5%) [5].

D’altra banda, cal tenir en compte que, si es produeixen, una part d’aquests increments no aniran pas destinats a l’ensenyament públic, sinó al privat, per garantir el compromís establert a la disposició transitòria primera que fan referència a l’homologació retributiva i de condicions de treball del professorat dels centres integrats en el servei “públic” d’educació. No estem en contra d’aquesta homologació però hauria d’anar a càrrec del les patronals de la privada.

No cal dir que la LEC continua mantenint aquesta entelèquia que és el concepte de “servei públic educatiu”, del qual vam parlar a l’anterior número de La Veu, i, per tant, en cap cas planteja acabar amb la doble xarxa escolar, que retroalimenta les desigualtats socials i culturals. Ans al contrari, el sistema de concerts continua vigent i se’n preveu, si s’escau, l’ampliació (Art. 27.4). A més, aquests centres poden rebre un «finançament addicional» si desenvolupen «estratègies orientades a assegurar l’equitat» (Art. 177.1) [6]. D’aquesta manera, s’acaba gratificant allò que hauria de ser una condició sine quan non per accedir al concert i formar part de l’anomenat servei públic educatiu [7]. Per contra, els recursos addicionals a la pública, que és molt més equitativa i atén des de sempre un alumnat força heterogeni, han d’anar vinculats als resultats de l’avaluació. Paral•lelament, no hi ha cap voluntat de controlar el procés de matriculació, així que com que la matriculació es podrà fer al mateix centre (Art. 32.2), la privada continuarà seleccionant l’alumnat.

L’autonomia del centre i el control del professorat

Com hem dit més amunt, els redactors de la LEC parteixen d’una anàlisi esbiaixada del sistema educatiu, la qual els fa pensar que canviant l’organització dels centres públics es solucionaran els problemes del sistema educatiu. Es tracta, no cal dir-ho, d’una anàlisi simplista que obvia la complexitat de les relacions d’aquest sistema amb la resta d’institucions.

Aquesta focalització sobre la necessitat de canviar l’organització dels centres escolars parteix, al seu torn, d’una altra premissa implícita del text: la desconfiança absoluta cap al professorat de la pública, a la qual han contribuït notablement els mitjans de comunicació. S’ha escampat la imatge que el professorat no treballa prou i que, en el fons, és el culpable del fracàs escolar o dels resultats “mediocres” de l’alumnat que reïx escolarment.

Aquest plantejament porta a creure que la solució de tot plegat consisteix a establir mecanismes de control de professorat. Amb aquesta finalitat la LEC proposa que els centres públics imitin el sistema organitzatiu de l’escola privada. Es tracta, doncs, d’una estratègia privatitzadora de la gestió. Tres són els eixos per implementar aquest model: l’autonomia del centre, unes direccions amb més poder estratègic [8] i executiu i la jerarquització i segmentació del professorat.

Pel que fa l’autonomia del centre, es tracta d’un concepte enganyós, ja que a primer cop d’ull tothom pot estar d’acord que un centre gaudeixi d’autonomia en la seva actuació. Ara bé, cal no deixar-se entabanar per la paraula perquè el que en realitat es proposa és que cada centre es busqui la vida com pugui per resoldre els seus problemes. Així, hauran de negociar constantment amb l’Administració per obtenir els recursos necessaris (addicionals, segons la LEC), que s’atorgaran en funció dels resultats de l’avaluació, o hauran de buscar-ne de suplementaris amb la venda de productes «generats en l’activitat normal del centre» [9] o el lloguer de les instal•lacions escolars [Art. 78 c. i d.). Es pretén també que els diferents centres competeixin o que els centres s’especialitzen per “diversificar l’oferta”. Al darrere de l’autonomia s’amaga la dimissió de l’administració de les seves responsabilitats, de manera que els centres públics esdevenen una mena de franquícia que haurà de competir amb la resta de centres per aconseguir els seus recursos.

Encara que sembli paradoxal, l’autonomia va aparellada alhora amb una centralització creixent, que es pot comprovar en l’establiment d’ordenacions i continguts curriculars més rígids i l’establiment d’un sistema d’avaluació centralitzat [10], que es centrarà fonamentalment en els continguts i els procediments i que condicionarà i determinarà el desplegament del currículum [11] a l’aula [12], és a dir, l’acció docent.

Pel que fa a les direccions, un apartat a què es dedica força espai, la LEC posa les bases per a la creació d’un cos de directors, separat de la resta del professorat i al qual se li atorguen més poders executius i estratègics («El Govern pot establir el règim jurídic específic del personal directiu docent així com els criteris i el procediment per determinar la condició de personal directiu professional dels funcionaris que ocupin o hagin ocupat el lloc de treball corresponent a la direcció del centre...» [Art. 90.3]). L’objectiu és doble: d’una banda, esdevenen l’òrgan de control i, parcialment, de selecció i avaluació del professorat (un altre cop l’Administració dimiteix de les seves responsabilitats); i, de l’altra, passen a ser uns fidels transmissors de les consignes de l’Administració, sobretot gràcies a un sistema de formació específic que cerca la creació de “liders” que escampin “la paraula de Déu”.

Quant a la jerarquització del professorat, la LEC abandona de totes totes la idea d’un cos únic de professorat i, a través d’un seguit d’incentius econòmics i de la competitivitat (l’anomenada carrera docent), aposta per aprofundir molt més en la segmentació de la força laboral, segurament amb la intenció gens amagada de trencar la força dels sindicats i crear alhora un professorat dòcil. Un dels primers afectats per aquesta estratègia de divisió seran el personal interí i substitut, que poden veure com perden drets adquirits (sexennis, per exemple) i ser objecte de decisions arbitràries d’unes direccions omnipotents, cosa que ja comença a passar actualment.

Per acabar aquest apartat, caldria preguntar-se que si veritablement aquest model d’organització altament jerarquitzat és la solució dels problemes de l’ensenyament públic, com és que les escoles privades, organitzades sota aquest model, no aconsegueixen que, en igualtat de condicions econòmiques i culturals, els resultats dels seus alumnes a les proves PISA siguin superiors a les públiques. O com és que els seus millors alumnes (“l’excel•lència”) es situen per sota de la mitjana d’aquest mateix informe.

D’altra banda, tot aquest plantejament menysté el paper rellevant que l’escola pública ha tingut en la cohesió social o en l’esmorteïment dels conflictes socials, aspectes que una avaluació centrada només en els continguts i procediments obvia.

Municipalització?

La Llei d’Educació de Catalunya atorga competències perquè els ajuntaments «creïn, organitzin i gestionin centres de primer cicle d’educació infantil, d’ensenyaments artístics i d’educació de persones adultes d’acord amb la planificació educativa» (Art. 139.3.b). Més endavant, d’una manera més genèrica, l’article 141.4 preveu «l’establiment d’un consorci o fórmula jurídica equivalent entre una entitat local i la Generalitat en matèria educativa, en què estigui garantit que la presa de decisions requereix l’acord de la representació de la Generalitat en el seu òrgan decisori, crea una administració educativa en l’àmbit territorial que pot assumir» competències com la gestió dels centres de titularitat pública. Finalment, l’article 143 permet a les entitats locals crear «centres que imparteixin ensenyaments de règim ordinari».

Hi ha, doncs, una tendència tant a municipalitzar determinats ensenyaments no obligatoris com a augmentar la presència i les competències dels ajuntaments en els ensenyaments obligatoris. D’entrada, des d’una perspectiva d’esquerres, no cal veure negativament la municipalització de l’ensenyament. Ara bé, cal també adonar-se dels perills i cercar els mecanismes per evitar-los. En primer lloc, caldria garantir a les entitats locals els recursos necessaris per fer-se càrrec d’aquestes fases de l’ensenyament; altrament, la municipalització esdevé el pas previ a la privatització.
.
En segon lloc, la llei hauria de preveure que la municipalització no pot comportar en cap cas la privatització de l’ensenyament ni l’empitjorament de les condicions laborals de les persones que hi treballen, la qual cosa acaba afectant-ne la qualitat. Això és precisament el que ha passat a les llars d’infants de determinats municipis, una situació denunciada pel Síndic de Greuges.

I en tercer lloc, cal no oblidar el risc de clientelisme, un dels trets identitaris de la política municipal d’organitzacions com el PSOE. Aquest risc augmenta amb el poder que la llei confereix a les direccions en aspectes com l’avaluació de l’activitat docent o en la tria d’una part del professorat. Això sense tenir en compte que aquestes direccions poden respondre als interessos polítics del partit que encapçala el govern municipal.

La resposta

A hores d’ara no es pot preveure quina serà la resposta del professorat davant d’un projecte de llei que empitjora les seves relacions i condicions laborals i que no aborda aspectes claus com la dualització de la xarxa escolar. És indubtable que per frenar la LEC no n’hi haurà prou amb un dia de vaga, ja que com va advertir Francesc Colomé, secretari de polítiques educatives del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, al programa Àgora del 26 de novembre de 2007 l’Administració està decidida a anar per aquesta via peti qui peti.

Per això, com era previsible després d’aquesta amenaça, de moment la Generalitat d’amunt està demostrant la seva nul•la voluntat de negociar, ja que tal com denunciava el sindicat USTEC-STEs el passat 26 de juny “els pretesos espais de “negociació” no són tals. Tant el Consell Escolar de Catalunya, la nova Mesa de concertació sindical i la Mesa Sectorial no han servit per a tractar la LEC en el seu conjunt. I només se’ns ha permès debatre sobre determinats aspectes, sense recollir les propostes més importants fetes per USTEC•STEs i altres sindicats.”

Hi ha, a més, una dada preocupant que pot afeblir la resposta del professorat: l’ambigüitat d’UGT i sobretot de CCOO, que des de fa anys s’ha mostrat servil amb les diferents Departaments d’Ensenyament. Una de les claus de l’èxit de la vaga del 14 de febrer va ser la unitat sindical, però després d’aquesta jornada les declaracions públiques d’aquest dos sindicats fan pensar que busquen aconseguir uns petits retocs de la LEC per donar-hi el seu suport. Cal recordar que CCOO va anar a la vaga del 14 de febrer gairebé a contracor i no es va implicar gaire en la seva preparació.

Sens dubte, la tardor vinent serà clau per veure la resposta a la LEC i en aquest sentit caldrà que les organitzacions sindicals potenciïn, en primer lloc, el debat sobre aquest avantprojecte als claustres, la qual cosa permetrà prendre consciència dels perills d’aquesta llei i actuar-hi en conseqüència.

A. Contell

[1] Paraules pronunciades durant la seva intervenció a la jornada sobre la LEC organitzada per la USTEC-STEs el passat 4 d’abril passat. Les intervencions d’aquesta jornada han estat publicades al número 28 de la revista Docència.

[2] Aquest mateix curs s’han reduït les partides destinades a les despeses de funcionament dels centres públics, que des de fa anys són clarament insuficients com ho demostren les quotes anuals (entre 30 i 60 euros) que les famílies han de pagar per material.

[3] No deixa de ser significatiu que, tot i que la LEC afirma que es basa en el (PNE), abandoni un dels pocs objectius progressistes d’aquest pacte, entre d’altres raons per amagar l’incompliment dels terminis que s’hi havien fixat.

[4] Només cal recordar que el pressupost de la Generalitat d’amunt preveu que el 2008 es gastaran 5.770 milions en educació, uns 450 més que l’any anterior. Si es projecta un creixement del PIB del 2,5, la part destinada a despesa educativa és aproximadament del 2,7 respecte d’aquesta magnitud, gairebé la meitat de la mitjana de la UE, que es situa al voltant del 5%.

[5] Vegeu-ne l’explicació a la nota anterior.

[6] Vegeu també l’article 31. 6: «L’Administració educativa aporta recursos addicionals als centres privats concertats en funció de les característiques socioeconòmiques de la zona, la tipologia de les famílies dels alumnes que atén el centre i els continguts de l’acord de coresponsabilitat que se signi, d’acord amb l’article 69. Aquests recursos addicionals es poden articular mitjançant contractes programa.»

[7] Cal dir que aquesta política, basada en els contractes-programa que plantejava el PNE, ha estat fins ara un fracàs, perquè en el fons els centres privats volen continuar seleccionant l’alumnat, ja que una part de les famílies hi porten els seus fills per aquesta raó, és a dir, per evitar el contacte amb determinats sectors socials.

[8] Richard hatcher explica al mateix número 28 de Docència com a Anglaterra, el model de la LEC, les direccions es reserven el poder estratègic («el poder de decidir l’agenda i prendre les decisions clau»), encara que deleguin posteriorment el poder operatiu.

[9] Per als qui creiem que un centre educatiu no ha de destinar ni un segon a vendre res, aquesta expressió mostra quina és la ideologia dels perpetradors de la LEC .

[10] Se n’ocuparà l’Agència de l’Avaluació del Sistema Educatiu, un ens de dret públic però «que en la seva activitat instrumental pot utilitzar el dret privat, amb personalitat jurídica pròpia, plena capacitat d’obrar i patrimoni propi per al compliment de les seves funcions». O dit altrament, serà un ens públic-privat, la qual cosa suposa que l’activitat avaluadora es privatitza parcialment.

[11] Per fer-se una idea clara del pot passar, només cal pensar en el que ocorre actualment a segon de Batxillerat, en què les PAU condicionen totalment tant els continguts com la manera d’impartir-los, que esdevenen més homogenis.

[12] Una altra mostra d’aquesta centralització és la rigidesa de la mateixa llei pel que fa al calendari i jornada escolars (Art. 38). Es consolida legalment la sisena hora, que pot afectar fins i tot d’educació infantil, i s’estableix l’obligatorietat de la jornada partida, mesures que no tenen res a veure amb l’ensenyament i sí amb la manca de serveis socials per atendre els fills de les parelles en què els dos progenitors treballen fora de la llar.