• Per la construcció de la intersindical de classe i nacional (basada en una federació d’ateneus de la classe treballadora als Països Catalans).
• Per la promoció d’una xarxa catalana d’organitzacions en defensa de la igualtat i els drets personals, contra les discriminacions i els abusos de poder.
• Per l’enfortiment de les CUP, com a organitzacions de la lluita municipalista i de referència unitària política i institucional de l’Esquerra Independentista.

• Per les organitzacions populars unitàries de defensa del territori, el medi natural i la sostenibilitat, tot promovent la coordinació nacional d’aquestes entitats.
• Per l’enfortiment i la federació de les entitats defensores de la cultura i la llengua catalanes.

Des d’una perspectiva revolucionària (de voluntat de canvi en profunditat de les estructures socioeconòmiques i polítiques), tractar de la lluita institucional demana partir de l’observació del conjunt de les formes de lluita i del paper de “la política” en tot plegat.

Què és la política?

Hom acostuma a dir amb una certa superficialitat que “tota acció social és política”, cosa que grosso modo es pot considerar certa. Però si volem aclarir el concepte haurem d’anomenar “política” més concretament el “conjunt d’actuacions que tenen com a objectiu l’articulació de les decisions públiques col·lectives”; és a dir, que ben mirat la pràctica social mostra graus molt diversos d’incidència política d’acord amb aquesta concepció del que és “política”. Des del marxisme s’ha remarcat sempre la “centralitat” de la política dins el conjunt de les pràctiques socials, les quals tenen el seu ple sentit en la mesura que, per la via de la consciència o de la conquesta de mecanismes públics concrets, contribueixen a avançar en la conquesta del poder polític.

De manera molt sintètica podem resumir els diferents tipus d’acció específicament política en les següents: l’acció teòrico-projectual; la reivindicativa; i la d’intervenció.

1) L’acció política teòrico-projectual és aquella en què allò que és polític ho és en forma de teoria o de projecte perquè encara no s’ha pogut portar a la pràctica però que serveix per a aplegar voluntats entorn de diferents objectius. L’acció política teòrico-projectual es tradueix principalment en forma de lluita ideològica.

2) L’acció política reivindicativa és aquella que es basa en la protesta, la denúncia i l’exigència de canvis polítics: posa en evidència els aspectes polítics o les causes polítiques dels conflictes socials i econòmics i es tradueix en forma de mobilització i d’agitació-propaganda.

3) L’acció política d’intervenció és aquella que es fa en aquells aspectes en què s’intervé en la regulació de les relacions socials. Permet un contacte ampli, a través de vies administratives i els mitjans de comunicació socials, amb les classes populars i serveix alhora com a mitjà de sotmetre les propostes revolucionàries a la prova de la pràctica quotidiana.

Totes aquestes formes d’acció política reverteixen en la lluita de les classes populars en forma de conscienciació, dinamització i organització.

Del que hem exposat, podem deduir que la lluita institucional, és a dir, la lluita desenvolupada dins les institucions públiques és, doncs, una de les formes d’intervenció política de la lluita revolucionària, que s’expressa com a forma d’acció política “d’intervenció” però també a través de les altres formes d’acció enumerades.

Des del punt de vista de la seva orientació general, la lluita institucional té dues desviacions possibles: una desviació de dreta que, desvinculada de les característiques de la lluita revolucionària, tendeix al clientelisme i s’alimenta de l’electoralisme; i una desviació esquerranista que tendeix a cedir l’espai institucional als sectors reformistes i concep tan sols la lluita com a un conjunt de mobilitzacions socials, de manera que situa la lluita institucional com una mena de “corretja de transmissió” que només té sentit si està sempre subordinada a les lluites i les mobilitzacions socials.

La desviació de dreta que hem esmentat es basa, com hem vist, en l’electoralisme, distorsió que porta a considerar com a únic (o prevalent) instrument de canvi els resultats electorals. Així, l’objectiu dels “sobiranistes electoralistes” és, per exemple, assolir el 51% dels vots; no preveuen cap altre mitjà de canvi ja que, de cap de les maneres, es voldrien mantenir fora de la legalitat vigent (un posicionament que cal considerar ben anòmal per a algú que s’autodefineix com a independentista, és a dir, per a algú que es vol mantenir en un marc ideològic que se situa, per les seves mateixes dades essencials, fora de la legalitat de l’Estat que nega la nació i que s’oposa frontalment a la seva existència política).

D’altra banda, la desviació esquerranista tendeix a mantenir el moviment en una marginalitat permanent, pel fet que limita les activitats a mobilitzacions de protesta sense voluntat de desenvolupar mecanismes de modificació del marc polític.

La lluita institucional, un instrument valuós que cal gestionar adequadament

La lluita institucional és, doncs, un instrument de lluita política pels nostres objectius, però no és simplement un instrument dependent de la lluita de masses i, de cap de les maneres, no es pot reduir a una simple “corretja de transmissió” de les lluites socials.

És, com hem vist, un àmbit de lluita que té les seves potencialitats i les seves limitacions i que, per aquestes raons, és important tenir en compte les formes específiques d’actuació per mitjà de les quals s’ha de desenvolupar per tal de treure’n el màxim de rendiment.

Les possibilitats de la lluita institucional es poden resumir en dos aspectes: el primer, és la de la presència pública amb un abast de masses, un abast que difícilment és assolible amb els mitjans de propaganda sense la projecció institucional; el segon, és la possibilitat de fer, de la lluita municipal, un laboratori d’acció política pròxim a les classes populars i a les seves reivindicacions quotidianes. Per aquestes raons la presència institucional es converteix, si és ben utilitzada, en un bon portaveu i en un element de reforçament de les lluites populars.

D’altra banda, cal oposar-se fermament i clarament a una tendència pròpia del sistema de representació de les democràcies capitalistes que és crear una casta de polítics professionals, una casta que es converteix en un element clar d’immobilisme social i polític. La lluita institucional ha de posseir infraestructures administratives per a impulsar la seva gestió, però ha d’evitar que el poder polític es mantingui a les mans d’una casta professional de polítics, que reproduint-se ella mateixa, acaba caient forçosament en una situació de connivència amb el poder capitalista de cada àmbit (municipal, comarcal, departamental, autonòmic, etc.). Així, a més d’oposar-nos a l’augment escandalós dels propis sous, (un aspecte important que ja ha estat denunciat per un cert nombre de CUP després de les eleccions municipals recents), cal que impulsem una política de limitació dels mandats, de revocabilitat dels càrrecs i de possibilitats explícites de fiscalització de la tasca d’aquests càrrecs.

En resum, la nau de la lluita institucional ha de navegar entre l’Escil·la de la marginalitat esquerranista i el Caribdis de les tendències clientelars de la casta política del règim actual (representada pel conjunt dels arcs parlamentaris estatals i regionals, des del PP, a ERC, passant per CiU, EU, IC-Verds, PSOE, etc, amb les diferents sucursals regionals).

Es tracta d’una navegació difícil, però no impossible i que abordada de manera convenient, permetrà un salt important de l’Esquerra Independentista en el seu avanç en l’inseriment al si de les classes populars catalanes.

- En primer lloc, s’ha marcat el termini de l’any 2015 per assolir tots els objectius presentats en aquesta llei, la qual cosa és impossible d’assolir amb els mitjans econòmics i humans previstos inicialment.
- En segon lloc, perquè es crea una teòrica borsa de treball amb prop de 300.000 ocupacions per cobrir la demanda creada amb aquest Sistema d’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD) sense haver pensat, planejat ni organitzat les mesures mínimament necessàries per formar i preparar un nombre mínim de tècnics i de personal preparat per poder atendre amb unes mínimes garanties, qualitat i dignitat, les demandes dels col·lectius de persones dependents... Per tant, d’on eixiran tots aquests treballadors mínimament preparats per donar aquest servei?
- En tercer lloc, per què es recolzen ja en el sector privat per poder-ho engegar? Com ho saben a priori que no podran fer-se’n càrrec? Doncs simplement perquè no tenen el més mínim interès a posar en pràctica les mesures necessàries per a què aquests serveis siguen veritablement públics i gratuïts per a totes les treballadores i treballadors i per als seus familiars.
- Seguint el “nou model” de gestió dels serveis públics per entitats privades, continuaran subvencionant la creació de centres, hospitals i altres infrastructures amb fons públics, amb qual cosa deixaran la gestió i els beneficis creats a mans privades.
- A més, i com que saben que el finançament previst no serà suficient (inicialment i teòrica, més de 12.638 milions d’euros pel govern l’Estat, i altres tants de les autonomies), creen la figura del “copagament”..., és a dir, que els afectats seran els qui pagaran una part dels serveis rebuts; això sí, independentment del nivell d’ingressos. En definitiva, no creen res de nou i, com ja passa, qui més poder adquisitiu tinga, més capacitat tindrà de gaudir de les ajudes i serveis ofertats.
- La figura del copagament es veu com un gran greuge comparatiu, ja que mentre les persones afectades per malalties cròniques no han de pagar res pel seu tractament, les persones dependents sí que es veuran forçades a cobrir una part del seu tractament. I malgrat que s’hi afirme que es tindrà en compte la realitat econòmica i social de cada persona afectada, com ja hem dit, el que succeirà probablement serà que els que més tenen millors serveis rebran. Per exemple, aquelles persones que contracten una assegurança privada de dependència, obtindran “interessants” reduccions fiscals.
- Com ja passa en altres situacions, a l’hora de parlar de persones dependents, les definicions van en funció de l’interès polític i econòmic de cada moment. Així, en aquesta ocasió, tret d’aquells i aquelles amb situacions específiques a nivell físic, sensorial i/o psíquic, els xiquets i les xiquetes de menys de 3 anys, que ningú pot negar que són absolutament dependents (independentment de l’estat de salut), romanen fora de l’acord. Per tant, no es preveu en absolut la creació de les bressoles i escoletes públiques necessàries per permetre i/o facilitar una millor i més senzilla integració de mares i pares en el món laboral, amb unes veritables condicions d’igualtat d’oportunitats (sense parlar dels horaris que els centres haurien de facilitar davant situacions com el treball nocturn).
- Tampoc s’introdueix cap indicador per igualar l’enorme desequilibri existent entre les zones rurals i/o d’interior, amb serveis i assistència gairebé nul·la, i les grans zones urbanes, que incorporen la major part de la inversió i serveis.

L’Espai Feminista Revolucionari neix al si de l’entorn del treball que es crea, ara ja fa dos anys (el 2005), des de diversos col·lectius de l’Esquerra Independentista i de l’esquerra rupturista en general, per iniciar un procés amb l’objectiu de recuperar l’esperit revolucionari inicial del 8 de març. Des d’aquest espai preteníem que el Dia de la Dona Treballadora es situés al marge del feminisme institucional, on encara es troba immers. I per fer-ho, la primera acció va ser crear un bloc diferenciat al si de la manifestació i treballar per consolidar un espai propi.

Aquest procés de recuperació del Dia de la Dona Treballadora realment revolucionari ha tingut la seva continuïtat enguany, ja que nombrosos col·lectius, que ja van participar en la preparació del 8 de març del 2005 i del 2006, han continuat aquesta tasca i, a més, d’altres col·lectius feministes s’han sumat al projecte, per poder organitzar el 8 de març de 2007, un altre cop al marge de les institucions i mitjançant la creació d’una Comissió Organitzativa. Enguany, dins aquesta Comissió, s’hi ha encabit Adona’t Dones de Cardedeu, Dolça Lluita, Dones del Sac, Justa Revolta, La Fàbrica Roja, Tres Voltes Rebel, CAJEI, CEPC, Endavant, Maulets i MDT.

Des de la Comissió Organitzativa creada per organitzar els diferents 8 de març es va veure la necessitat de dotar el Dia de la Dona Treballadora de més contingut polític, per tal de crear un discurs propi. Per fer-ho hem dut a terme jornades prèvies amb xerrades, tallers, representacions teatrals, entre altres activitats. D’aquesta manera, descentralitzàvem les activitats feministes a d’altres dies previs al 8 de març, tot recuperant la premissa “Cada dia és 8 de març”, donat que volíem evitar relegar la lluita de gènere a un sol dia. I és preparant aquestes Jornades que algunes dones hem observat la manca d’un feminisme actiu dins l’esquerra rupturista als Països Catalans. Aquesta mancança va fer evident la necessitat de crear un nou espai: un moviment de dones feministes i revolucionàries.

Per tal de bastir els fonaments d’aquest nou espai es van organitzar diferents Jornades de Debat, la primera de les quals va tenir lloc a la Torna, a la Vila de Gràcia. El debat es va centrar en els eixos de formació i de discussió següents: el patriarcat, el sistema sexe-gènere, història i corrents del feminisme, moviment mixt o només de dones, relació amb altres moviments socials i, en darrer terme, en què hauria de consistir aquest espai de dones que ha de sorgir amb el debat. A la fi de la Jornada de Debat a la Torna l’espai creat va prendre el nom d’Espai Feminista Revolucionari i es va gestar un grup de debat i formació. Es va preveure que la participació sigui de dones a nivell individual; d’altra banda, també s’hi podia participar a nivell col·lectiu (a través d’altre grups de dones creats a nivell local o bé a través de col·lectius polítics diversos).

L’Espai Feminista Revolucionari neix com un espai de trobada de dones, entenent que són les dones les que pateixen la seva pròpia opressió i, per tant, són les qui han de decidir i marcar el camí cap el seu propi alliberament. Tot i així, no es descarta poder fer jornades mixtes puntuals.

Per altra banda, es defineix el nou espai com a revolucionari. Evidentment, el feminisme és revolucionari, ja que suposa la presa de consciència per part de dona de la seva opressió i el qüestionament de les normes que els ha imposat el patriarcat; és, per tant, una lluita d’alliberament, i com a tal revolucionària. Tot i així, és necessari definir l’espai feminista com un espai també revolucionari, per tal de diferenciar-lo del feminisme immers dins les institucions, un feminisme que ha perdut el seu sentit reivindicatiu en ser absorbit pel sistema capitalista, que es retroalimenta amb el patriarcat.

Les expectatives generades amb la creació de l’Espai Feminista Revolucionari són altes. El propòsit és començar l’Espai com un seguit de debats que en un futur podrà convertir-se en un projecte polític encara més concret. Neix com un espai més, però amb expectatives de generar un nou discurs feminista, i per extensió antipatriarcal, capaç d’interaccionar i crear debat amb altres col·lectius dels Països Catalans.

Aquest 2007, després de les diferents Jornades organitzades per l’Espai Feminista Revolucionari, als debats sorgia la necessitat d’organitzar una jornada de debat mixt per treballar la presència del sexisme al si dels moviments socials. Aquesta jornada es va desenvolupar el proppassat 12 de maig, on malgrat que la convocatòria va ser extensiva la presència d’homes va ser minsa. A partir de les dinàmiques treballades es van poder extreure les conclusions que s’enumeren tot seguit i la necessitat d’editar un protocol de com actuar quan es produeix una agressió sexista al si d’un espai alliberat sigui de la mida que sigui (ja sia un insult, ja sia una agressió física):

1. La principal conclusió a la qual hem arribat és la constatació que els moviments socials són un espai on el sexisme hi és present. A més, veiem com no es tracta de cap manera, és a dir, no afrontem les actituds sexistes quan es donen en un espai alliberat i sobretot quan prové de companys i companyes de lluita.
2. A nivell teòric, tant les persones com els col·lectius dels quals en formen part són conscients que cal combatre i enderrocar el sexisme, però a nivell pràctic existeixen dinàmiques, actituds i pràctiques que dificulten aquest procés. Es constata que tenim molt ben après el discurs i assumida la part teòrica, però no sabem - o hi ha por - dur el discurs a la pràctica, sobretot si es detecten als nostres espais actituds sexistes i provenen de persones del nostre entorn diari (companys/es de militància). Es dóna el cas que malgrat que se’n tingui coneixement no es treballa perquè és més fàcil obviar-ho o dir que és personal que no pas enfrontar-s’hi i treballar-ho col·lectivament.
A partir del debat mixt que es va realitzar van quedar paleses les següents manifestacions de sexisme que les persones partícips havien pogut observar o viscut en el si dels seus col·lectius: divisió sexual de les tasques; diferents maneres de parlar (to de veu, agressivitat...) segons el gènere; els arguments més respectats i legítims solen ser els masculins; perquè una noia sigui respectada dins el seu col·lectiu normalment ha d’adoptar un rol masculí.
3. Tot i que el discurs del patriarcat està present i se sap que és un sistema que afecta ambdós gèneres, la dona té una necessitat més candent a la organització contra el patriarcat; per contra, l’home no veu aquesta necessitat com una prioritat, raó per la qual la deixa en un segon pla i sense organitzar-se.

4. Una revolució socialista no té perquè conduir intrínsecament a una destrucció del patriarcat si no hi ha una lluita unitària encaminada cap a aquest objectiu.

5. En aquest sentit cal que les organitzacions, els moviments socials, les dones i els homes ens treballem el sexisme en els nostres espais més immediats (casals, espais ocupats, barraques, etc.) i que portem el discurs a la pràctica. Així, caldria editar un protocol de com actuar quan es produeix una agressió sexista al si d’un espai alliberat.

6. Cal seguir apostant per fer Jornades de Debat, mixtes i només de dones, i és important que els homes de l’esquerra rupturista s’impliquin, més enllà del discurs, en la lluita feminista.

Espai Feminista Revolucionari

El 23 de febrer de 1967, Noam Chomsky platejava a l’article “la responsabilitat dels intel·lectuals” quina era la funció dels intel·lectuals davant la guerra del Vietnam quan “la democràcia de tipus occidental atorga a una minoria privilegiada el temps lliure, els instruments materials i la instrucció que permeten la cerca de la veritat amagada rere el vel de deformacions, de falses representacions, de la ideologia i dels interessos de classe, a través dels quals se’ns dóna la història immediata”. Aquest context és similar al que remet el llibre Defensa dels intel·lectuals, quan Sartre especifica que la responsabilitat “consisteix a dir la veritat i revelar l’engany”. La lluita -desigual- envers els mitjans d’opinió -i “científics”- del sistema és el marc en què s’esdevé l’objectiu de la desideologització (contra el vel de maia) que ha de dur a terme la teoria crítica que, com aclareix l’assaig esmentat, correspon a un moment de la praxi.

La contribució d’aquesta reflexió que comentem -desenvolupada a través de tres conferències que Sartre impartí al Japó el 1965- és fonamental a l’hora d’oposar el que és un ‘tècnic del saber pràctic’ al que és un intel·lectual. Normalment, en l’àmbit de les ciències socials, i en el llenguatge comú, hom identifica l’intel·lectual -seguint un paral·lelisme humanista- amb aquell home de lletres interessat en el saber i en la condició humana. Però amb aquesta convenció no se’n delimita la funció real: aquella que remet a la legitimació del poder econòmic i polític dominant. El que es demana l’autor -basant-se en Gramsci- és com es passa d’intel·lectual orgànic de la classe hegemònica a la situació de representar els interessos de la majoria social sota la forma d’una nova concepció de la realitat. I es pregunta com es pot superar la justificada desconfiança del proletariat envers aquest nou intel·lectual, car els seus orígens socials (petita burgesia) no s’idenfiquen, en principi, amb la situació (economicosocial) real de les classes populars.

L’intel·lectual, que es vol lliure del sotmetiment a la burgesia, és inicialment, i alhora, un desarrelat, tant pel que fa als seus orígens de classe com pel que fa als de la classe amb la qual vol esdevenir subjecte històric revolucionari. Respondre aquestes qüestions és l’objectiu d’aquest text, publicat el 1972, i que ara ha estat traduït oportunament per primera vegada de l’original en francès, dins la sèrie d’assaigs bàsics, moderns i contemporanis, que ha endegat el servei de publicacions de la Universitat de València.

Sartre especifica que el tècnic del saber elabora ciència aplicada en tots els àmbits culturals. Aquest saber, basat en un mètode d’investigació universal, s’insereix acríticament dins la transmissió del ‘particularisme ideològic’: la ideologia (‘la ciència sotmesa al particularisme’) de la classe dominant. Aquest objectiu resta explicitat a través dels ‘fins definits’ -establerts per la burgesia-, dels mitjans de realització -duts a termes pels obrers i operaris- i dels ‘estudis dels mitjans’, articulats pels tècnics del saber pràctic que, a causa de la seva especialització -l’”examen crític del camp dels possibles”-, encara no esdevenen intel·lectuals, per bé que és d’on en poden sorgir potencialment.

Amb tot, per a esdevenir intel·lectual cal un atribut bàsic: demanar-se, precisament, per les conseqüències socials i polítiques de l’aplicació d’una teoria. Aquest qüestionament comporta emplaçar aquesta fita cultural, aparentment ‘neutra’, dins el marc de la reproducció dels interessos de la burgesia. És aleshores quan Sartre diu que es defineix un intel·lectual per la seva actitud: perquè “es fica allà on no li demanen”. És a dir, aquest posicionament sorgeix en el moment que el teòric deixa de ser un ‘tècnic’ -un funcionari- per a esdevenir subjecte amb ‘consciència reflexiva’. La finalitat de la funció de l’intel·lectual és posar en dubte el que el filòsof denomina ‘falsa universalitat’: els principis que volen ser elevats a raó normativa per part de la classe dominant: “la contradicció, pel que fa als especialistes del saber pràctic, la creen les exigències contradictòries de la classe dominant”. Explicitar els mecanismes ideològics que porten a presentar la part suposadament explicativa com a totalitat raonada és, per tant, l’aportació social -i política- de l’intel·lectual.

La reflexió apunta també un altre concepte a destacar: el de ‘gos guardià’, o ‘fals intel·lectual’. Es tracta del funcionari del saber que ‘respon’ suposadament a les tasques de l’intel·lectual. Aquest contraintel·lectual és qui difon, per mitjà de la manipulació -‘amb arguments que es pretenen rigorosos’- la vella ideologia hegemònica de classe.

Finalment, Sartre es demana si l’escriptor és un intel·lectual. Sense arribar a cloure una resposta definitiva, no l’arriba a identificar amb la concepció defensada, perquè el llenguatge literari no separa allò objectivable del que no ho és, i, per tant, és difícil de delimitar un mètode que es pugui contraposar a una ideologia.

En aquest darrer sentit, la literatura no seria un instrument eficient per a denuciar l’abast d’emmascarament de la realitat a través d’uns valors determinats, organitzats per la classe dominant. L’escriptor, a la fi, no seria antiideològic de la manera que hi esdevindria l’intel·lectual: “l’escriptor no té fonamentalment res a dir. Volem dir amb això que el seu objectiu fonamental no és pas comunicar un saber (…), ho ha de manifestar tot, és a dir, aquesta relació singular i pràctica de la part amb el tot que és l’esser-en-el-món”.

L’oportunitat de la traducció d’aquesta obra rau en aquesta descripció general de l’argumentació sartriana. I, a més, també en el fet que aquest assaig elabora la distinció entre funcionari i intel·lectual a través d’una història social dels primers centres de saber, a mans dels clergues, i de l’autonomia progressiva dels pensadors d’acord amb la formació del capitalisme comercial fins a arribar als filosophes de la Il·lustració del segle divuitè -reflex de la crisi de l’Antic Règim- i a la formació de la burgesia antifeudal. Aquest apartat és especialment rellevant a l’hora de vincular sistemes de pensament (laic i religiós) a formes d’ideologia en els orígens de la societat burgesa. Sartre, per tant, no determina cap ‘ideologia’ amb aquesta oposició al saber estandarditzat en una societat de classes, sinó que s’esforça a construir una crítica historitzada (com no podria ser d’una altra manera) a partir de la identificació del camí recorregut per la materialització de les categories, com a conseqüència de la fi de la Segona Guerra Mundial.

Aquest context és essencial per a comprendre la configuració dels dos posicionaments en l’esfera intel·lectual en l’actualitat: l’intel·lectual -home de lletres conscient de l’abast social de l’època de la reproductibilitat de la tècnica- i el tecnòcrata, estricte reproductor de la cultura ideològica del capitalisme transnacional. Aquesta divisió és de vigent utilitat per a definir quina és la funció de la universitat, que, com a institució, hauria d’establir a priori la distinció entre tècnica metodològica (un principi universal) i l’ús que se’n fa a favor d’un determinat programa polític i d’una concepció del món.

En aquest extrem hom incideix (per bé que seria un annex a desenvolupar dins l’argumentació del text) en l’opinió de Sartre sobre el fet que “la indústria vol ficar mà en la universitat per obligar-la a abandonar el vell humanisme caducat i substituir-lo per disciplines especialitzades, destinades a donar a les empreses controladors, quadres secundaris, relacions públiques”. Aquest apunt final situa la seqüència completa entre la concreció del coneixement i els canals pels quals es pot vehicular, amb una finalitat ben oposada a la seva intenció originària. Així, la relació entre universitat i societat es contextualitza en el cicle dels funcionaris del saber o, per contra, dels intel·lectuals, segons que facin passar, o no, “per lleis científiques el que de fet no és res més que la ideologia dominant (…). El tècnic del saber accepta la ideologia dominant o s’hi adapta: acaba posant, amb tota la mala fe, l’universal al servei del particular”. Transformar aquest implícit en coneixement real desalienador és el que defineix l’engatjament de l’intel·lectual, necessari per a superar la democràcia burgesa i abastar la democràcia socialsta: “Utilitzar el capital-saber donat per la classe dominant per elevar la cultura popular, és a dir, posar les bases d’una cultura universal”.

Aquest darrer extrem no s’ha aconseguit globalment; per aquesta raó el seguit de posicionaments que cercaven -segons la introducció de l’obra de Sartre a càrrec de Mercè Rius- un relleu entre els hereus del maig de 1968, encara continua pendent. Amb tot, Sartre radiografia amb exactitud la pràctica totalitat dels actualment autodefinits com a intel·lectuals mediàtics, que creuen cínicament (com a modus vivendi) en la (des)informació. Encara som a l’època dels funcionaris

Xavier Ferré