—La dinamització tant de la lluita de classes i d’alliberament de gènere com de les lluites populars en defensa del territori i els serveis públics.
—L’enfortiment de la lluita per la llengua, la cultura i la identitat nacional.
—El desplegament d’un veritable moviment per l’Autodeterminació.

Seguint el propòsit que anunciàvem al darrer número d’aquesta revista, tornem a abordar ara un tema que ja hem tractat en aquestes pàgines i també en diferents documents conjunturals fets públics al llarg dels dos anys passats relacionats amb la proposta de la “Ruptura democràtica per la independència” . En aquests escrits anteriors descrivíem com l’extensió social de l’objectiu independentista, juntament amb la repressió que havien rebut els sectors més avançats del moviment, havien comportat l’extensió d’una modalitat d’independentisme que proposava la paradoxa de la consecució de la independència mantenint-se permanentment dins la legalitat vigent (una legalitat que sabem que l’Estat espanyol sempre ha anat desenvolupant en forma de mecanisme jurídics i repressius destinats a oposar-se a l’avanç del nostre moviment). En resum, exposàvem com “la independència amb el permís d’Espanya” és una fal·làcia i que no hi haurà independència sense diferents formes de ruptura amb la legalitat vigent.

En aquest article present insistirem en quins són els fonaments d’aquesta desviació estèril de la lluita d’emancipació nacional i exposarem alhora com concebem els elements de ruptura necessaris per a l’obtenció de l’objectiu independentista.

El procés de formació del sobiranisme legalista

Convé recordar, doncs, que la llarga i insistent campanya repressiva de l’Estat espanyol contra l’independentisme i sectors pròxims entre els anys 1975 i 1992, va propiciar -com hem apuntat més amunt- l’aparició de diferents desviacions domesticades, adaptades més a les conveniències i els compromisos de la política parlamentària (incloent-hi l’experiència d’ERC, en un lloc destacat) que no pas a la realitat i a les necessitats objectives de la lluita independentista. Aprofitant la repressió, l’extensió d’aquesta tendència «acomodada» tenia socialment la funció de captar l’independentisme creixent tot desviant-lo dels objectius rupturistes i combatius representats fonamentalment per l’MDT i Terra Lliure, a partir de la meitat de la dècada dels 80. A causa del seu origen «reactiu», les tesis d’aquest sobiranisme moderat, autoanomenat durant un primer període amb el qualificatiu prou explícit d’«independentisme tranquil», es definia per mitjà d’unes posicions de tipus tacticista, és a dir, mancades d’una estratègia pròpia, que es poden resumir en els elements següents:

• El rebuig frontal a la violència, quan es podia atribuir a una actuació d’origen popular o independentista.
• L’aposta per la participació en els canals polítics parlamentaris espanyols establerts, com a única via d’actuació.

Aquesta opció no era innocent sinó que comportava, com sabem, com a contrapartida:

• En primer lloc, una confusió entorn del monopoli de la violència exercida per part de l’Estat, la qual es feia invisible. El paper coercitiu de l’Estat espanyol quedava, a partir d’aquests posicionaments, diluït i disfressat.
• En segon lloc, una col·laboració en el procés de marginació d’aquell independentisme conseqüent que no s’havia integrat.
• I, també, la reducció de les formes d’acció a la simple intervenció parlamentària, tot abandonant la mobilització i l’organització populars no subordinades als interessos electoralistes dels partits. Això representava, a la pràctica, la negació dels mitjans bàsics de conscienciació independentista de la població i l’abandó dels mecanismes més elementals per a poder fer avenços de tipus unitari.

No cal dir que aquesta operació, protagonitzada per aquesta forma confusa i contradictòria de reivindicació política nacional que hem descrit breument, era una trampa fatal per al nostre moviment com a projecte alliberador pel fet que el futur quedava així hipotecat dins un àmbit parlamentari sense sortida, i restava presoner de la lògica estatalista.

La falla d’aquesta tendència «legalista» no ha estat, doncs, només de mètode, sinó també ideològica i de fons. Com s’ha vist en el procés estatutari de Catalunya, aquesta mena de pseudoindependentisme -identificat, sovint, ell mateix de manera més còmoda sota la denominació més ambigua de «sobiranisme»- ha quedat atrapat en els seus propis enganys pel fet que no té sortida possible dins el marc polític en què ell mateix s’ha circumscrit. Així, tal com va fer ERC, el sobiranisme legalista va apostar per la il·lusòria estratègia de federalitzar l’Estat espanyol com a via intermèdia cap a la independència.

Per tant, el «sobiranisme legalista» ha abandonat una tesi estratègica fonamental del moviment independentista, que sempre ha preconitzat que la conquesta de la independència només podia tenir sentit a través de la construcció d’una força social amb voluntat d’anar més enllà de les institucions establertes.

El sobiranisme legalista s’ha anat desenvolupant entre alguns líders d’opinió provinents del catalanisme moderat, entorn d’una concepció idealista de la societat on tota la possibilitat d’acció política es redueix a aconseguir una majoria parlamentària. La simplificació de l’escena social i política de la lluita independentista a l’únic àmbit parlamentari redueix totes les anàlisis i propostes a simples combinacions entre els partits parlamentaris, cosa que porta a veritables culs-de-sac com el que es limita actualment a proposar com a panacea una majoria parlamentària al Parlament de Catalunya a partir de la simple suma dels vots de CIU i d’ERC, confonent la unitat dels sectors polítics identificats amb la catalanitat amb una força realment emancipadora que no existeix a hores d’ara d’una manera clara en cap d’aquests dos partits. Amb aquesta simple addició quantitativa no es podrà superar mai la política curta de vista del “peix al cove” (o de la “conquesta gradual de parcel·les de poder”), que no permet de posar les bases per a canviar les condicions generals de dominació en els àmbits d’acció política fonamentals.

Les evolucions erràtiques d’ERC mateixa al llarg del seu periple parlamentari també són degudes a les limitacions d’un enfocament legalista i sense profunditat social, que és incapaç de treballar seriosament per a desenvolupar una força social independentista no subordinada a la dinàmica parlamentària.

La ruptura independentista

L’avanç cap a la independència no tindrà lloc, doncs, sense la creació d’una nova força social que vagi més enllà dels partits parlamentaris. Aquesta afirmació bàsica prové del fet evident que la independència és una ruptura perquè pretén traslladar les decisions col·lectives a un nou cos social, perquè ha de trencar una legalitat tot instaurant-ne una altra. Però aquest simple i legítim fet democràtic pot trobar diferents formes de resistència de part dels sectors socioeconòmics i polítics que detenen el poder actual.

L’Estat espanyol -tot Estat- és una potent maquinària i no n’hi haurà prou amb l’exhibició innocent de la voluntat política d’una part de la població, per important que arribi a ser numèricament (difícilment, però, podent esperar esdevenir majoritària matemàticament pel fet que no podrà servir-se, de manera adequada, i abans de la independència, dels mecanismes i mitjans que conformen les opinions de les majories). Cal, per tant, una força social nova, capaç d’anar més enllà de la legalitat establerta. I cal també un moviment i una consciència polítiques que no s’ofeguin dins la simple pràctica parlamentària.

En resum, la lluita per la independència necessita avui com a prioritat, desplegar un moviment sociopolític, suprapartidista i supraparlamentari amb les característiques següents:

1) Ésser capaç de mobilitzar-se de manera efectiva i àmpliament representativa en defensa dels interessos populars ...
2) ... i també amb una capacitat suficient d’informació i d’autoprotecció, perquè pugui superar la manipulació informativa i la repressió que s’activaran progressivament des dels diferents aparells de l’Estat.

En conclusió, podem afirmar que no hi haurà cap mena d’independència creïble sense preparar un veritable procés de mobilització i de defensa de les reivindicacions populars, capaç, en el moment necessari, de «girar la truita», una truita que demana un fort «sacseig» social i polític previ.

I, des del punt de vista organitzatiu més concret i immediat, només podrem avançar cap a la independència dinamitzant, en primera instància, un fort moviment social i polític per l’Autodeterminació; i aconseguint a curt termini vertebrar una forta Unitat Popular, entesa com a la instància política de masses capaç de fonamentar la seva força en la defensa dels interessos socials i nacionals de les classes populars dels Països Catalans. El desplegament de les CUP (Candidatures d’Unitat Popular), que ha de rebre un important impuls en la conjuntura de les properes eleccions municipals, és un element fonamental d’aquesta vertebració.

D’altra banda, l’articulació d’una sòlida política d’aliances de solidaritat internacional (començant per establir llaços resistents amb les lluites d’alliberament de les nacions més pròximes, com Euskalherria) és l’altre pilar fonamental d’una estratègia independentista raonada.

Carles Castellanos i Llorenç

La Mesa de Reforma de Seguridad Social, on participen els sindicats UGTCCOO, la CEOE i el govern del PSOE, han presentat com un gran «pacte social» la nova reforma de la Seguretat Social. Una vegada més, la seva política no gira a l’entorn d’assegurar un sistema just i per a tots, sinó a buscar solucions que tendeixin a asegurar els drets del lliure mercat.

Des de la Coordinadora Obrera Sindical, sindicat de classe dels Països Catalans, valorem molt negativament aquesta nova reforma, ja que accentua les greus retallades efectuades en les reformes anteriors, les de 1997 i 2001, fonamentalment, i sobretot perquè aquest tipus de mesures s’intenten justificar argumentant una futura fallida del sistema de pensions públiques, en l’horitzó del 2015. Per això i, entre d’altres coses, no s’ha recordat en cap moment que la Seguretat Social va tenir superàvit els darrers anys i que bona part d’aquest superàvit està essent utilitzat per cobrir despeses que s’haurien d’afrontar amb els fons de l’Estat.

Aquesta Nova Reforma de la Seguretat Social (que cal enquadrar dins del marc de la nova línia de polítiques ultraliberals marcada per la reglamentació europea i que als Estats espanyol i francès troba el seu reflex en les noves reformes laborals, reformes de la funció pública, del CPE, privatitzacions…), significa la legalització de majors i molt més greus entrebancs a l’accés a la pensió durament guanyada per les treballadores i els treballadors, rebaixant les quantitats a percebre de les noves pensions i retardant l’edat efectiva de jubilació.

Curiosament, la UGT, que es va negar a signar la reforma del 2001, pequè li semblava negativa, i signa aquesta, que ho és molt més (consulteu el nostre document «La Nova Reforma Laboral. Cap a una reforma laboral permanent»).

Cenyint-nos a aspectes concrets d’aquesta darrera reforma, volem remarcar els punts següents com els més negatius:

a. L’ampliació del nombre d’anys per tenir accés a una pensió, passant dels fins ara tretze anys necessaris cotitzats, als 15 anys efectius (5.475 dies). I això ho aproven (CCOO i UGT) malgrat l’existència de jurisprudència que reconeixia les pagues extraordinàries com a dies cotitzats, pel que feia al càlcul del nombre d’anys cotitzats per tenir dret a pensió, que ara amplien. A més, amb aquesta mesura s’impedirà que, com succeïa fins ara, hi hagi treballadores i treballadors que havent cotitzat 12,8 anys (o 4.700 dies) puguin cobrar pensióm, situació en la qual es troba actualment més del 3% de les treballadores i dels treballadors dels Països Catalans.

b. Els contractes a temps parcial. Aquesta modificació afectarà fonamentalment les dones (però també i cada cop més les generacions de treballadors més joves), que són les que majoritàriament pateixen aquest tipus de contracte. Així, les persones contractades a temps parcial hauran de cotitzar uns 20 anys. Això marca una gravíssima discriminació per a les dones i per al jovent, en legalitzar de facto la vella situació de discriminació patida per les treballadores i els joves treballadors, alhota que s'asseguren, a més, la reducció de la quantitat de pensions a pagar, ja que en pocs anys els contractes a temps parcial seran la majoria. Seguint aquesta argumentació, i lògicament, tampoc consideren la jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol que, en algunes sentències, equiparava el dia treballat amb dia cotitzat. En definitiva, amplien encara més el temps a cotitzar, amb què dificulten més l’accés a la pensió.

c. Es manté l’exigència que dels 15 anys a cotitzar, dos siguin en els darrers 15 anys anteriors a la jubilació, la qual cosa torna a perjudicar les treballadores, ja que són les que majoritàriament abandonen el mercat laboral, en la majoria dels casos per tenir cura dels fills, néts o familiars grans, ja que les privatitzacions, o directament la inexistència de serveis socials, i l’estructura patriarcal de la nostra societat les obliguen a fer-ho.

d. La jubilació parcial. Moltes treballadores i treballadors s’estaven acollint a aquesta possibilitat i fins i tot estava recollida en nombrosos convenis col·lectius. Tampoc oblidem que a casa nostra, CCOO i UGT agafaven aquesta alternativa com a única possible en tots els tancaments i regularitzacions que estem patint. Havien de tenir 60 anys, portar 15 anys cotitzats i es podia arribar al 85% de sou, sense pèrdua de la quantia de la seva pensió futura, sempre que fos substituït/-ïda per una treballadora o treballador amb un contracte de relleu. Ara s’exigeix que tinguin 61 anys i la reducció de jornada-salari no pot ser superior al 75% (per tant, es cobrarà menys encara). És a dir, davant dels 60 anys actuals, els i les treballadores que vulguin jubilar-se parcialment hauran de tenir 61 anys, 6 anys d’antiguitat a l’empresa i 30 anys de cotització (aquest requisit es començarà a exigir un cop passin uns pocs anys d’aplicació de la reforma). Als convenis col·lectius i acords d’empresa amb jubilació parcial regulada, es mantindran els requisits actuals fins a la fi de la seva vigència o, almenys, fins al 2010.

e. Les pensions de viduïtat. Fins ara es reconeixia com un dret efectiu l’accés a aquesta mena de pensions, en funció de la cotització a la Seguretat Social. Ara es converteix en una renda de substitució, de compensació, que es concedirà segons el grau de dependència econòmica que tingui la família respecte a la persona morta.

f. S’incentiva la jubilació més enllà dels 65 anys i amb aquesta finalitat la pensió a totes aquelles treballadores i treballadors que es jubilen amb 66 anys o més, la qual cosa repercutirà molt negativament en l’accés del jovent treballador al mercat laboral en unes condicions mínimament dignes.

g. D’altra banda, s’endureix la regulació de la incapacitat permanent per evitar que sigui una via d’accés a la protecció social en carreres de cotització insuficients, mentre que la pensió d’incapacitat temporal es cobrarà encara que s’extingeixi el contracte laboral del treballador.

h. Per als empresaris, una de les mesures més beneficioses és que, amb la reforma, s’abaratiran les seves despeses per mantenir a l’empresa els treballadors que, amb cinc anys d’antiguitat, tinguen 59 anys d’edat. En aquests casos, la Seguretat Social finançarà el 40% de les cotitzacions. Fins ara, Treball només finançava part de les cotitzacions d'aquells treballadors que, portant almenys cinc anys a l’empresa, tinguessin entre 60 i 64 anys (amb 60 anys, la Seguretat Social pagava el 50% de les cotitzacions i amb 64 anys, el 90%). Amb la contrareforma, aquesta cobertura s’amplia, afegint-hi la franja de 59 anys i fins i tot obrint la porta que, en funció dels comptes del sistema, aquesta escala pugui iniciar-se als 55 anys.

Des de la COS entenem que les miserables justificacions d’aquests tipus de mesures s’han d’enquadrar en l’absoluta rendició de CCOO i UGT davant la patronal i en l’excel·lent servei que el POSE li està fent al capital espanyol, fent-ho servir tot plegat com una forma de posar la por al cos de totes les treballadores i els treballadors davant una possible futura fallida del sistema de pensions, en l’horitzó del 2015. Per això, s'obliden de recordar davant dels mitjans de comunicació del règim, que la Seguretat Social va tenir en els darrers anys un superàvit més que important i que bona part d’aquest superàvit està essent utilitzat per cobrir despeses a les quals caldria fer front amb els fons de l’Estat. És a dir, el percentatge que ens dedueixen de les nostres nòmines tots els mesos per a la caixa general de la Seguretat Social, en lloc de retornar a nosaltres mitjançant més i millor atenció social, el redistribueixen segons els seus interessos (trens d’alta velocitat, campanyes publicitàries, visites papals…), per garantir-se així noves fonts d’acumulació de beneficis per a les seves butxaques.

Així mateix, denunciem l’actitud i els actes directament mafiosos de CCOO i UGT, que signant aquest tipus d’acords busquen garrantir-se les seves cadires i estructures, en contra del que diuen defensar. En el fons aquests acords cerquen de potenciar els fons privats de pensions, fons on també tenen interessos aquests sindicats, ja que han constituït una entitat que es dedica a la gestió d’aquests fons privats. Es tracta d'un posicionament que no ha de sorprendre ningú, car CCOO ha estat donant suport sistemàticament tots els acords que incideixen en polítiques liberals i que mantenen una pràctica de col·laboració constant, més o menys encoberta en funció de qui hi hagi al govern espanyol.

Un exemple? L’assistència de Fidalgo, secretari general de CCOO, a unes jornades organitzades per la FAES, entitat d’extrema dreta espanyola presidida per José María Aznar, per parlar de les bondats d’aquesta reforma.

En voleu més? L’estratègia neoliberal espanyola, amb el vist-i-plau dels anomenats grans sindicats, se basa en l’especulació pura i dura, i aquesta especulació afecta no només el territori sinó també les persones que hi vivim, que caiem en la més absoluta de les precarietats.

És en aquest context que tenim dret a decidir, com a treballadors i com a poble.

Gonçal Bravo i Reig
Coordinador General de la Coordinadora
Obrera Sindical (COS)

• Que s’eliminen les festes populars que martiritzen els animals.
• Que es prohibisquen les corregudes de bous i que es deixe de dir que forma part de la nostra cultura.
• Que cada Ajuntament o Mancomunitat de municipis es faça càrrec amb el pressupost municipal del manteniment en condicions dignes dels animals abandonats i no els extermine, sinó que es promoga l’adopció.
• Que es regulen sancions penals que no siguen irrisòries per a qui maltracte o abandone un animal
• Que subvencionen suficientment les societats protectores d’animals.
• Que creen les mesures adients per controlar el tràfic d’animals i els espectacles de baralles de gossos i galls.
• Que es fomente a les escoles l’educació en el respecte als animals.
• Que es regule convenientment la cria d’animals per al consum humà perquè puguen viure i morir en condicions dignes.

Cal analitzar, però, què significa i què implica el fet de considerar-nos feministes tant pel que fa a nivell col·lectiu, de les organitzacions, com a nivell individual. Històricament, la lluita feminista ha anat lligada a la transformació i la revolució social. I es tracta prescisament d’això: si volem transformar la societat hem de començar a desenvolupar una intervenció global dins la nostra lluita diària. És a dir, les dones, per si mateixes, no aconseguirem enderrocar el patriarcat. Tot i havent-se aconseguit més drets per a les dones i que cada cop hi hagi més dones que lluiten per l’Alliberament de Gènere, és evident que les estructures del patriarcat es mantenen i es consoliden.

En aquest sentit cal vincular la lluita feminista a la lluita per l’alliberament nacional i de classe, i per aconseguir-ho hem de fer un salt qualitatiu al si de la lluita feminista: cal fer la passa valenta i agosarada de portar els homes de l’Esquerra Independentista al si de la lluita feminista, creant nous espais per vèncer el patriarcat. Si volem enderrocar la societat del patriarcat i el neoliberalisme ens hem d’implicar de manera integral començant primer per reeducar-nos i crear una nova realitat per a les dones i els homes. Cal que, canalitzant la ràbia i organitzant la lluita, tots els homes i les dones independentistes siguem agitadors feministes capaços de despertar les consciències i revolucionar-les.

Això no vol dir pas que les dones no haguem de decidir, planificar i dur a terme les iniciatives que considerem oportunes de manera autònoma. En aquest sentit, cal centrar la línia estratègica partint d’iniciatives feministes en tots els àmbits on sofrim discriminació, però aquestes iniciatives no poden ser aleatòries, sinó que han d’estar coordinades en el si del projecte de construcció nacional dels Països Catalans.

Ens considerem feministes per assolir un objectiu: canviar el model de societat que impera i ens oprimeix (la societat del patriarcat i el neoliberalisme) i construir uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes. No hem d’oblidar que la revolució l’ha de fer el poble, els homes i les dones dels Països Catalans, perquè ningú no ho farà per nosaltres. Per tant, és necessari, per aconseguir-ho, començar a desenvolupar aquest treball conjunt a nivell de l’Esquerra Independentista, incidint al si de la societat en tots els seus àmbits: social, econòmic, educatiu, sense deixar de banda els moviments socials i culturals.

Assemblea de Dones de l’MDT