Els debats polítics d’aquests mesos passats han deixat en evidència la política dels partits sucursalistes, especialment del PSOE i de CIU: ha aparegut clarament la seva pràctica política real i també la seva (baixa) talla moral.

La destrucció premeditada del país

La política que desplega el PSOE en la seva pràctica diària ja no pot enganyar: continuació de la destrucció ecològica (amb la defensa descarada de la línia de Molt Alta Tensió -MAT- sense ni tan sols prendre’s la molèstia de justificar-ho, defensa igualment aferrissada del túnel de Bracons etc.; política sistemàtica d’espanyolització que ha convertit la Televisió de Catalunya en una còpia provincial de TVE [1]; manca de defensa del català enlloc, imposant fins i tot l’espanyol a la Fira de Frankfurt...; burla a la memòria històrica amb una mena de pacte de connivència amb els ex-franquistes que continua les concessions que es van fer durant la transició continuista; desmantellament de la protecció laboral; manteniment de l’exacció econòmica: peatges, impostos abusius i selectius...; destrucció del territori, especialment a la costa, d’arreu dels Països Catalans, és a dir, una política sistemàtica destructiva que porta d’una manera clara vers una societat muntada damunt una xarxa d’urbanisme turístic de tipus suburbial i tronat que no para de créixer i destinada a connectar unes àrees anònimes presidides per superfícies comercials fomentadores del consumisme compulsiu i culturalment degradades...

Es tracta d’una política de destrucció del país, presidida pel PP i el PSOE i que compta amb l’assentiment gratuït de CiU, un partit embolicat a fons, juntament amb els partits esmentats, en els negocis fàcils de la construcció urbanística i de suposades infraestructures (només cal observar com es manté la mateixa pràctica quan es produeixen canvis als ajuntaments en els quals continua manant alguna d'aquestes tres forces polítiques).

La connivència entre els membres d’aquest “trio del totxo i del ciment” és tan gran i s’identifiquen tant amb el seu treball depredador que, des del poder fins i tot han generat subterfugis ideològics amb una intenció desmobilitzadora, i parlen amb desvergonyiment, referint-se als seus crítics, de la “cultura del no” amb l’objectiu de presentar com una dèria de malalts mentals qualsevol queixa contra el seu projecte destructiu -i vomitiu- de societat.

És incomprensible com, amb aquest programa real, el PSOE pugui encara aspirar a “seduir” algun sector de l’esquerra nacional al País Valencià de cara a les pròximes eleccions del 2007...!

Poca ètica i massa ambició

També ha quedat al descobert el baix nivell moral d’aquesta política: Mas, convertit en un veritable Judes (la seva formació religiosa tradicionalista li permetrà, sens dubte, de comprendre bé el sentit del mot), exhibeix de manera totalment desinhibida la seva manca de base política nacional i la seva bona disposició a trair el país, mentre que el PSOE apel·la als baixos instints del poble alienat proclamant la seva consigna pre-política del “pájaro en mano” com a únic objectiu reivindicatiu assumible. La por de perdre el control del país en el referèndum de l’Estatut del Principat els va fer ensenyar com mai les vergonyes. Els altres pactes regionals en la forma més descarada de front espanyolista (al País Valencià i a les Illes) han mostrat la coincidència d’aquests “amics per a sempre” que són el PSOE i el PP en els aspectes fonamentals que saben que perjudiquen la nostra nació. D’altra banda, el comportament irresponsable dels polítics instal·lats continua funcionant amb una total impunitat: ja poden ensorrar-se barris com el Carmel de Barcelona, o ja hi pot haver una carnisseria al Metro de València, que ningú (del PSOE ni del PP) no deixarà anar la poltrona. Fins i tot en això estan plenament d’acord.

La resposta necessària

Davant aquesta política que planeja la destrucció sense pal·liatius del nostre país no hi pot haver treva. Una política (la del trio PP-PSOE-CiU) que només s’ha anat aguantant per la mentida i l’engany no pot trobar en el nostre silenci el mitjà per a la seva subsistència. D’altra banda, la perversitat de la política parlamentària (dins la qual ERC [2], cal que ho recordem, es troba immersa i integrada, i més encara també IC/EU) es mostra en la tendència a convertir en xerrameca prescindible les qüestions que afecten la nostra vida quotidiana. El que haurien de ser crítiques implacables i furibundes es converteixen, per obra i gràcia de la política parlamentària domesticada, en rastelleres de paraules que de tan edulcorades que són, es fan incomprensibles.

Trencant amb aquesta domesticació i confusió mental de la política establerta, cal fer de la vida política quotidiana un debat permanent sense treva. No parlem de portar una batalla contra tot i contra tothom, sinó d’una crítica permanent i implacable contra les polítiques nefastes i els qui en són responsables, i cercant en cada cas l’objectiu clar i també sabent recollir les sensibilitats aliades que existeixen àmpliament al si de les classes populars. Hem d’atacar principalment les “direccions dels partits” fent veure als votants, i fins a un sector dels seus militants que estiguin disposats a escoltar, l’error de la política que, de manera tan poc enraonada, ajuden a mantenir.

Cal discutir al PSOE i a les seves sucursals regionals la seva cínica autoqualificació de “catalanistes” (o de “valencianistes”), ben poc adequada per a uns espanyolitzadors actius tan remarcables. Cal retreure, semblantment, de manera incessant als dirigents de CiU la seva actitud de traïció permanent al país, la seva disposició amatent a l’aliança amb el poder espanyol contra els interessos del poble català; en fi, la seva corresponsabilitat en la tasca de “desfer país” tan contradictòria amb el que vanament han anat proclamant des dels seus orígens.

És per aquesta cruesa escandalosa dels fets que apel·lem a l’expressió del “cos a cos”, perquè cal que el debat i la denúncia siguin, d’una banda, institucionals i mediàtics (que tinguin un reflex dins les institucions polítiques -ajuntaments, parlaments, governs ... - i en els mitjans de comunicació); però cal també que el debat i la denúncia siguin àmpliament socials, i en profunditat: cal que parents, possibles amics, companys de feina o de lleure, etc., no trobin en nosaltres el nostre silenci còmplice, sinó que s’han de veure incomodats en la mesura que es manifestin favorables a una o altra manera de destrucció del país i a la desprotecció i repressió de les classes populars catalanes.

S’ha acabat l’època del silenci i de les bones paraules. La voluntat de destrucció de la nostra nació ha de topar amb la batalla directa, quotidiana, permanent, ha de trobar el cos a cos. Que no ho puguin fer impunement. Que hagin d’explicar per què no volen la nostra llibertat, per què s’oposen a la nostra existència com a poble lliure. Només així arribarem a fer decantar al nostre costat (al costat de la llibertat, la democràcia participativa i l’economia social) els sectors ara desorientats o passius que encara existeixen al si de la nostra societat.

Carles Castellanos i Llorenç

[1] L’espanyolització de les emissores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió és espectacular: la televisió de Catalunya redueix d’una manera creixent la presència del català als seus programes, els referents identitaris nacionals són més i més espanyols («aquí a Espanya», «la primera experiència d’Espanya», «els esportistes espanyols» no paren d’etzibar els canals «catalans» parlant de realitats catalanes, malgrat la coherència que s’esforcen a mantenir un cert nombre de professionals de la informació conscients i que encara no han estat acomiadats). La voluntat d’impedir la normalització social de la llengua catalana al seu territori i d’entrebancar l’autoconsciència, per part dels directius vinculats al PSOE-PSC, és evident.

[2] En un pròxim article comentarem amb prou detall la inocuïtat del «sobiranisme legalista», forma política que proposa la irònica paradoxa d’arribar a la independència nacional tot mantenint-se permanentment i plenament dins la mateixa legalitat que va desenvolupant l’Estat espanyol per a impedir-ho. «La independència amb el permís d’Espanya», com si diguéssim. Una bajanada incomprensible però que compta encara amb massa adeptes.

1. En l’àmbit de la publicitat i els mitjans de comunicació es considerarà il•lícita la publicitat que utilitze la imatge de la dona amb caràcter vexatori o discriminatori.
2. En l’àmbit sanitari es desenvoluparan programes de sensibilització i formació continuada del personal sanitari per tal de detectar les situacions de violència de gènere.
3. En l’àmbit social i assistencial la llei assegura a les dones víctimes de violència els drets a:

— Informació i assessorament adequats a la seua situació personal.
— Dret a l’assistència social integral mitjançant centres d’informació, centres d’emergència i centres de recuperació integral. Concretament l’article 17, el qual considere un dels més importants de la Llei diu: «Totes les dones víctimes de violència de gènere, amb independència del seu origen, religió, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social tenen garantits els drets reconeguts en aquesta Llei.» S’esmenta també que es garantirà la informació i l’atenció a les dones amb capacitats diferents amb els mitjans necessaris.
— Dret a rebre atenció psicològica i suport social.
— Dret a la formació i inserció laboral. S’establirà un programa específic d’ocupació per a dones víctimes que busquen feina.
— També els i les menors tindran dret a l’assistència social integral ja que són víctimes de la violència en tots els casos, ja siga perquè la reben directament o perquè en són testimonis directes.
— Dret a l’assistència jurídica gratuïta: «Les dones víctimes que acrediten insuficiència de recursos tenen dret a la defensa i representació gratuïta per Advocat i Procurador en tots els processos i procediments administratius que tinguen causa directa o indirecta en la violència patida», segons els termes establerts en la Llei 1/1996, de 10 de gener, d’assistència jurídica gratuïta.
— Drets laborals i prestacions de la Seguretat Social com ara: reducció o reordenació de la jornada de treball, mobilitat geogràfica; canvi de centre de treball; suspensió de la relació laboral amb reserva de lloc de treball; extinció del contracte de treball amb dret a desocupació; les absències o faltes de puntualitat a la feina derivades de la violència de gènere es consideraren justificades; a les treballadores autònomes que hagen de suspendre la seua activitat se’ls suspendrà l’obligació de cotització durant un període de 6 mesos; les empreses que hagen de substituir a treballadores víctimes de violència tindran dret a una bonificació del 100 per 100 de les quotes a la Seguretat Social.
— Drets econòmics: tindran dret a rebre una prestació econòmica les víctimes que no tinguen rendes superiors en còmput mensual al 75% del Salari Mínim Interprofessional, exclosa la part proporcional de dues pagues extraordinàries i que a més tinguen especials dificultats per a trobar un treball per la seua edat, falta de preparació i/o circumstàncies socials.
L’import d’esta prestació s’abonarà en pagament únic i serà el següent, tenint en compte les circumstàncies: l’import equivalent a 6 mesos de subsidi per desocupació; l’import equivalent a 12 mesos de subsidi per desocupació si la víctima té un grau de minusvàlua en grau igual o superior al 33%; l’import equivalent a 18 mesos de subsidi per desocupació si la víctima té responsabilitats familiars; l’import equivalent a 24 mesos de subsidi per desocupació si la víctima o algun familiar que hi conviu té reconeguda la minusvàlua en grau igual o superior al 33%
— Dret d’accés a la vivenda i residències públiques per a majors: les dones víctimes seran considerades col·lectius prioritaris en l’accés a vivendes protegides i residències públiques per a majors.

4. En l’àmbit policial la llei preveu que es crearan unitats especialitzades per atendre a les víctimes: SAM (Servei d’Atenció a la Dona de la policia), UPAP (Unitats de Prevenció, Assistència i Protecció de la policia), EMUME (Equips Dona i Menors de la Guàrdia Civil).
5. En l’àmbit judicial es creen els Jutjats de Violència contra la Dona, que poden ser «exclusius» o «compatibles» (Real Decret 233/2005 de 4 de març pel qual es disposa la creació i constitució de jutjats de violència sobre la dona corresponent a la programació de l’any 2005). També es preveu la creació d’Unitats de Valoració Integral per als exàmens pericials de les lesions (formats per Treballadores Socials, Psicòlogues i metges forenses). Per la seva banda, els Col•legis d’Advocades tindran un Torn d’Ofici especialitzat en Violència de Gènere amb personal format en aquesta matèria.

1. En l’àmbit sanitari la inversió prevista per a la formació del personal no arriba ni al 10% del conjunt de professionals de la medicina i la infermeria. A més, aquesta formació no es sol donar en horari laboral i sol ser voluntària. La detecció i la prevenció de la violència es fa impossible per manca de personal i per la sobrecàrrega de treball (saturació dels serveis d’urgències i dels serveis de salut mental, sols uns minuts per pacient en atenció primària…).
2. En l’àmbit de l’atenció social Amnistia Internacional recalca que els recursos per a l’atenció social i psicològica son insuficients i estan desigualment repartits; existeixen restriccions d’accés als recursos de determinats col·lectius de dones com les dones amb toxicomanies, problemes de salut mental, discapacitades, etc.; no existeixen controls de qualitat de la gestió dels recursos des de la institució que n’és responsable.
3. Un altre punt negatiu és que per accedir a les ajudes que marca la llei cal tindre la «condició de víctima», que es demostra mitjançant l’ordre de protecció aprovada (Llei 27/2003 de 31 de juliol de 2003), quan resulta que en molts casos les ordres de protecció són denegades. Segons dades del Consell General del Poder Judicial espanyol, l’any 2005 s’han incoat 49.657 ordres de protecció de les quals el 77,3% s’han adoptat i el 22,7% del total s’han denegat.
4. En la major part de les anomenades «Comunitats Autònomes» no existeixen Centres de Recuperació Integral ni 3 cases d’acollida per província tal i com la Memòria Econòmica de la Llei Integral especificava que es faria a curt termini.
5. L’atenció als i les menors víctimes de violència encara no compta amb els recursos necessaris que marca la Llei, ni les professionals adequades.
6. No hi ha control de la qualitat dels recursos d’atenció a les dones per part de les institucions públiques competents que establisquen uns criteris mínims de qualitat, una qüestió fonamental si es té en compte que la major part dels recursos es troben a mans d’empreses privades.
7. Hi ha molts obstacles en l’accés a les ajudes econòmiques per part de les dones immigrants en situació administrativa irregular, amb la qual cosa s’impedeix que siguen beneficiaries dels drets que la llei anomena per a totes les víctimes.
8. En l’àmbit policial Amnistia Internacional recomana que la formació especialitzada en violència de gènere siga obligatòria per a tots els membres dels cossos policials i no sols per a les unitats especialitzades, donat que també el personal destinat a aquestes unitats és insuficient.
9. A més parla dels efectes perniciosos que té la instrucció 14/2005 de la Secretaria d’Estat de Seguretat sobre actuació de dependències policials en relació amb dones estrangeres víctimes de violència domèstica o de gènere en situació administrativa irregular. La instrucció indica als agents que han de seguir el protocol d’actuació en matèria de violència de gènere però que, en cas que la víctima siga estrangera irregular, inicien les actuacions previstes que poden derivar en sanció administrativa o fins i tot un expedient d’expulsió.
10. En l’àmbit judicial assenyala que la celebració de judicis ràpids dificulta la recollida de proves d’anteriors agressions; que els Jutjats de Violència contra la Dona estan saturats quasi des del començament; que moltes dependències judicials segueixen sense tenir les condicions adequades per atendre les víctimes i separar-les dels seus agressors; que no es facilita la formació necessària per al personal.
11. La creació de les Unitats de Valoració Integral que la Llei comenta que cal posar en marxa en tots els Instituts de Medicina Legal encara no s’ha realitzat. Posa l’exemple que a València estos casos són valorats per l’Equip Tècnic genèric del Jutjat que ha d’atendre també tots els casos de menors i família.
12. A més, la Llei Integral recull mesures d’assistència integral per a les víctimes però no contempla el dret de la víctima a la reparació, entenent per reparació l’assegurament de mitjans efectius de rehabilitació, una compensació econòmica justa i adequada al dany patit i garanties de no repetició dels abusos.

— No es destinen les partides econòmiques necessàries per crear els recursos necessaris (sanitaris, socials, psicològics, judicials…), dotar-los del personal necessari i facilitar-los la formació adient.
— Per accedir als drets i ajudes que marca la Llei no només cal ser víctima de violència sinó també tenir la «condició acreditada de víctima», la qual cosa contribueix a la doble o triple victimització de la dona i deixa desprotegides aquelles víctimes que no poden acreditar-se.
— No es compleix l’article 17 de la Llei Integral i, per tant, no es garanteix la protecció dels drets humans de totes les dones. La Instrucció 14/2005 de la Secretaria d’Estat de Seguretat té uns efectes abominables sobre les dones en situació irregular, ja que les condemna a continuar patint la violència del seu agressor, o a patir la violència de l’Estat, que les expulsarà, o a patir la violència de l’últim recurs que tenen per a tirar endavant: la prostitució.
— Si realment preocupa l’atenció integral a aquestes dones, caldria començar per revisar la qualitat en l’atenció que proporcionen les empreses privades que gestionen els recursos d’atenció públics; o millor encara, caldria eliminar la mercantilització de la violència de gènere que es produeix quan els poders públics cedeixen la gestió dels recursos que paguem entre tots i totes a empreses privades amb ànim de lucre.

Arran de la cinquena trobada de les famílies celebrada a la ciutat de València el proppassat mes de juliol, a l’Assemblea de Dones de l’MDT ens sembla necessari reflexionar-hi per fer paleses algunes qüestions que considerem importants.

Tot i no ser el que volem tractar, per a començar, no podem deixar de remarcar que les institucions públiques finançassen un acte i una reunió d’una religió en concret en un Estat —l’Estat espanyol dins del qual ens trobem segrestade i segrestats— teòricament aconfessional. Les ciutadanes i els ciutadans dels Països Catalans, i més en concret de la ciutat de València, hem hagut de patir diverses «molèsties», l’increment de la presència policial i altres mesures de «seguretat», que han estat finançades amb els beneficis del nostre treball. Aquestes i altres qüestions ja les ha denunciades la Plataforma per la laïcitat, en la qual ha participat l’MDT.

Les declaracions fetes durant eixos dies deixen palès l’interès de l’església catòlica per continuar perpetuant el patriarcat, perpetuació perversa que ens transforma a les dones oprimides en dones opressores de les mateixes dones i, a la vegada, transmissores d’eixos valors, perquè les nostres filles i els nostres fills continuen la mateixa opressió que nosaltres patim.

Com a resultat de la trobada, tornen a refermar que l’única família possible és la formada per un home i una dona, mitjançant el matrimoni, i amb la finalitat de procrear. Aquesta afirmació, que no ens és nova, i que hauria de ser considerada totalment arcaica i retrògrada, du implícitament altres afirmacions que passem a comentar:

a) Rebuig a les famílies no tradicionals, com ara les monoparentals o les formades per persones del mateix sexe, alhora que es propugna un model de família indissoluble, amb el qual s’està intentant prohibir la separació/divorci de les parelles, qüestió que afecta majoritàriament la dona.
Tradicionalment, amb el matrimoni la dona ha tingut més a perdre que a guanyar. Quan es casen, la majoria de les dones viuen la cruesa d’un vessant del patriarcat: les tasques de la llar, les de la cura, no remunerades, recauen sobre elles i són impulsades des de la ideologia dominant des de ben xicotetes. La manca de remuneració econòmica i de reconeixement social d’aquestes tasques les buida de valor, amb la qual cosa es menysprea el treball de la dona a dins la llar. A això cal afegir la jornada laboral que fan les dones fora de la llar, la conseqüència immediata de la qual és la «doble» jornada laboral.
En el cas de les famílies formades per persones del mateix sexe, intenten deixar sense drets lesbianes i homosexuals. En un moment en què les persones del mateix sexe es poden casar i lluiten per poder adoptar fills o filles, això representa un retrocés important. L’església les ignora, la qual cosa suposa que la societat va per un cantó i l’església per un altre.
Així mateix, hi ha dones que trien ser esposes però no mares. Aquestes dones tampoc poden acomplir els objectius de la família tal i com ells adoctrinen i han reforçat en aquesta trobada, car la reproducció és el Te Deum on es fonamenta la continuïtat de la institució.
b) Si parlem de les famílies monoparentals, pretenen tancar una porta fins ara oberta per a algunes dones. Algunes dones decideixen ser mares però no esposes. Rebutjant aquestes famílies monoparentals, el que propugnen en realitat és prohibir aquesta tria personal i imposen un altre cop el patriarcat, la qual cosa retalla les llibertats personals de les dones.
c) A la trobada s’impulsa el paper submís, si no esclau, de la dona com a mare. Se li atorga en exclusivitat el paper de les tasques de cura i criança de les filles i fills, excloent-hi la coparticipació del pare. Amb això se la fa més dependent encara del seu marit.

Després del que acabem de dir, les treballadores i treballadors dels Països Catalans, i més en concret les treballadores, hem de continuar lluitant amb més força contra aquesta ideologia, que pugna per retornar a èpoques passades i retallar les llibertats i drets aconseguits fins ara per les dones, que tot i ser insuficients, permeten continuar avançant en la lluita antipatriarcal des d’una posició més avançada.

Les dones reivindiquem triar el nostre paper dins de les famílies, com a mares, esposes, companyes, treballadores, i fer-ho des d’una posició d’igualtat, no pas submissa.

Hem d’impulsar una altra manera d’entendre la família; hem de crear nous models de famílies que no servisquen per a fomentar el model patriarco-burgès, nous models que aniran sorgint en la nova societat que estem construint. Per això, cal explicar i tractar de transmetre les concepcions antipatriarcals, nacionals i de classe també dins de les famílies. Sens dubte, aquestes estan a l’altre cantó dels sermons del Vaticà, que vol una dona de missa d’onze.

Assemblea de Dones de l'MDT