La Veu

Amb l’aprovació parlamentària dels Estatuts d’autonomia (el de les Illes és totalment previsible) s’ha tancat un cicle polític i en aquests moments toca fer balanç, no sols dels diferents episodis autonòmics i concretament del de la comunitat autònoma de Catalunya, que ha acabat aquest passat mes de juny amb el conegut referèndum, sinó dels llargs mesos de gestació estatutària. Els comentaris dels mitjans de comunicació han fet la descripció general dels esdeveniments més destacats d’aquest procés, però s’han limitat -a causa de la seva ideologia plena de subjectivisme- als aspectes anecdòtics sense anar al fons de les causes dels diferents fets que han anat narrant; hem conegut, com a màxim, el perfil ideològic d’alguns personatges i les petites anècdotes tàctiques i propagandístiques dels partits.

Un balanç al fons de les coses

Què ha passat, però, en el fons? D’una manera general sembla que tot plegat es pugui simplificar explicant que s’han enfrontat les ideologies “possiblistes” (del “peix al cove”) amb les més critiques (favorables al dret d’autodeterminació, entre d’altres qüestions)... Ara bé, aquesta explicació superfical no ens ajudarà a entendre què ha passat realment en tot el període que va des de l’adveniment al declivi del tripartit, amb les vicissituds passades per Pasqual Maragall i per ERC i els seus principals líders....

Una anàlisi adequada dels interessos de les classes socials que han incidit en aquesta confrontació ens pot oferir un mètode de coneixement més clarificador que la simple especulació anecdòtica o superficial. El fenomen de fons és que, al llarg dels debats estatutaris i de la conjuntura del tripartit, el que hi ha hagut en joc en el fons és la pugna entre diferents models de societat per al nostre país: entre un model de societat favorable a l’explotació capitalista (desigualtats socials, destrucció ecològica, control estatal sobre la població) i un model de societat favorable als interessos de les classes populars (igualtat social, equilibri ecològic, democràcia participativa).

Aquests dos models comporten polítiques concretes, oposades en diferents camps de confrontació: en la política econòmica, en l’urbanisme i el territori, en la llengua, etc. I també oposades en aspectes globals i identitaris (submissió a l’Estat en oposició al dret d’autodeterminació). Des d’aquesta perspectiva de la política real (la que afecta la població en els seus interessos quotidians) les diferències al si dels sectors dominants són, al capdavall, secundàries: el PP vol exercir el control de l’Estat d’una manera més brutal i directa; i el PSOE i CiU volen fer el mateix d’una manera més “simpàtica” i fàcil d’empassar per la població. Per a uns i altres és igualment essencial “salvar Espanya” com a estructura de control social i polític. Semblantment, l’explotació social i la depredació ecològica del PP són més barroeres; CiU i el PSOE procuren presentar una cara més amable sense canviar els aspectes fonamentals de la mateixa política pràctica.

En aquest debat d’interessos, ERC, que havia començat la primera fase del seu darrer periple empassant-se molts aspectes de la política quotidiana del PSOE, s’ha situat en el darrer tram del viatge al costat de les classes populars amb el seu rebuig a les manipulacions de l’Estatut i la seva defensa del dret de decidir... però amb el final llastimós de no haver après la lliçó, pel fet que a hores d’ara no sap encara com orientar la seva política de futur més enllà de disquisicions surrealistes sobre possibles aliances o equidistàncies que ja no pertanyen a aquest món o sobre (quimèriques) reformes de la Constitució espanyola.

Des d’aquesta mateixa perspectiva d’anàlisi s’entén que Maragall hagi acabat “caient en desgracia”, perquè quan ja havia fet la feina de presentar una cara més amable de la dominació (promeses de federalisme, projecte d’Estatut no retallat, etc.), després ja no interessava un personatge que podia mostrar dificultats per a acceptar el “pacte d’Estat” (d’Estat espanyol immobilista, és clar) entre Mas i Zapatero, una acció antidemocràtica i contrària al dret de decidir i difícilment acceptable per qualsevol president de la Generalitat de Catalunya, però aplaudida de manera unànime i entusiasta pels portaveus de les classes dominants. El paper de Maragall ha esdevingut ja innecessari i calia, doncs, que fos retirat de la via pública. De manera semblant, el paper d’ERC s’ha fet molest per a les oligarquies, sobretot després de mostrar de manera manifesta la seva oposició a les darreres maniobres dins la política catalana.

Resultats positius i negatius

De com ha anat tot plegat se’n desprenen alguns resultats clarament negatius, com el cansament generalitzat davant uns debats polítics sovint capciosos, amb justificacions i pseudoargumentacions difícils d’empassar des de qualsevol ment no pervertida ni malalta; com també la desmoralització que ha pogut produir tant la humiliació que ha s’ha exercit en diferents moments del procés des de les instàncies de poder espanyoles, com el comportament poc conseqüent dels polítics catalans. Es tracta d’una dinàmica que comporta unes certes dosis de desmobilització, reacció que no desagrada als polítics que han protagonitzat el procés pel fet que voldrien que després del referèndum el debat sobre els drets col·lectius del poble català quedés enterrat pels segles dels segles.

Però tot plegat ha tingut també aspectes positius innegables que no es poden oblidar. El més important és el debat que s’ha desplegat entorn dels drets col·lectius de la nació catalana, que si bé no ha portat a una defensa explícita del dret d’autodeterminació ha començat a obrir socialment un gran interrogant expectant sobre la conveniència de la seva reivindicació.

Un altre aspecte positiu innegable ha estat la clarificació en l’estratègia independentista, ja que s’ha demostrat la impossibilitat d'una articulació federal de l'Estat espanyol, el projecte per què havia apostat (inútilment) ERC. La via reformista cap a la independència propugnada per aquesta formació és inviable i, per tant, la tan sovint blasmada via rupturista, que no vol dir immediata, ha esdevingut l’única possible per ser un poble lliure. És precisament el fracàs (anunciat) de la via federalista cap a la independència el que explica la desorientació estratègica d’ERC en aquests moments.

Al capdavall resta el fet que el debat estatutari s’ha tancat en fals (amb un vot favorable escàs numèricament i ple de contradiccions i un ventall d’expressions de vot poc satisfactòries per als promotors del sí) i han restat encara obertes unes possibilitats importants per a l’avanç de l’autoconsciència nacional.

Propostes d’actuació

Malgrat que en la nova etapa que s’inicia hi pugui haver un reflux pel que fa a la mobilització, en aquests moments hi ha, doncs, unes possibilitats importants per a desplegar una tasca de conscienciació a fons, en extensió i en profunditat, cosa que des de l’independentisme d’esquerra no hem fet mai seriosament. L’Esquerra Independentista apareix per al conjunt de la població com a una sector social valent, dinàmic, combatiu, això sí, però amb unes propostes reals d’intervenció política difícilment assumibles per sectors importants de les classes populars. Cal reconèixer, tanmateix, que en tots els anys de mobilització i debats fins a la darrera etapa que ara cloem s’ha aconseguit sembrar entre la població el dubte entorn de la bonesa del sistema polític vigent (la monarquia parlamentària espanyola), però no hauríem d’oblidar que no s’ha aconseguit mostrar amb prou força i claredat que hi ha altres camins alternatius, vàlids i útils per a modificar les condicions econòmiques, socials, culturals i lingüístiques de la vida quotidiana de les classes populars catalanes

Sigui com a resultat de la repressió intensíssima que hem patit o com a mostra d’una insuficiència política que caldria no menystenir, el fet és que hi ha encara sectors importants (més reduïts en nombre que abans, però encara importants) que només creuen en la política pidolaire de les reformes mínimes i insuficients i que no perceben el perill que pot representar per a llurs vides i per les dels seus descendents el desplegament del model de societat anhelat per les classes dominants. Encara són moltes les persones que no veuen important decidir per ells mateixos i elles mateixes ni veuen necessari de canviar un model econòmic i polític, sistema de dominació que apareix encara per a força gent com una superació respecte al règim anterior de la dictadura franquista (règim que s’exhibeix, a més, com un espantall del que podria venir si no donem tots i totes un suport unànime i acrític al sistema vigent).

Cal que des de l’Esquerra Independentista fem un esforç massiu per a fer entendre el sentit profund de la democràcia des d’un punt de vista socioeconòmic i col·lectiu. Democràcia sabem que vol dir igualtat social, que vol dir també dret de decidir. La continuïtat i l’extensió de la campanya pel dret d’autodeterminació ha de permetre reforçar la consciència popular en aquest sentit fonamental.

Des d’aquestes pàgines fem una crida a renovar una campanya profunda i extensa pel coneixement i el reconeixement del dret d’autodeterminació com a expressió del nou model de societat pel qual lluitem sectors creixents de la societat catalana. Fins que no aconseguim una penetració social suficient d’aquesta consciència política nova arreu del nostre país (arreu de tots els Països Catalans) la nostra alternativa de societat no tindrà cap possibilitat d’obtenir resultats capaços de ser tinguts en consideració en la realitat política del nostre país.

Dia rere dia, ens venen el capitalisme modern com l’únic sistema eficaç que dóna resposta a les necessitats de la societat. Les persones i organitzacions que defensem l’autodeterminació dels pobles, la democràcia participativa, el socialisme o el comunisme restem marginats si més no dels grans mitjans de comunicació. El resultat és una manca de debat que obliga als neo-conservadors i els seus epígons (malgrat que es disfressen de progressistes) a anar a la recerca de respostes màgiques, esotèriques i místiques quan no troben resposta dins del seu “eficaç sistema” als milers de persones mortes en accidents laborals, milers de mort/es a les carreteres, milers de víctimes per la violència de gènere i milions de morts arreu del món produïdes per la fam i la misèria exportada i mantinguda pel capitalisme i el liberalisme totalitari.

La virtut del capitalisme està en la seva suposada eficàcia econòmica. Però per a benefici de qui i a quin cost? El capitalisme, que es fonamenta en l’explotació del treball assalariat, ha utilitzat i utilitza per a la seva expansió la guerra, la repressió, l’espoliació, l’explotació, la usura, la corrupció i la propaganda.

L’any 1988 ens van vendre, propagandísticament, la modernitat del metro a València. Callaren, però, que per a estalviar-se diners unificaren dues vies en una, fent un revolt que el temps ha demostrat assassina. Ara, el 2006, ens venen la modernitat de les Ciutats de les Arts i les Ciències i tuti quanti, però no han tingut temps de corregir el revolt impossible, ni aplicar els moderns sistemes de seguretat que haurien evitat les víctimes. Funcionen amb nosaltres com si fóssim conillets de laboratori. El mecanisme de recerca és el de prova i error i l’apliquen a la vida real, ja que la vida dels treballadors i treballadores no val gaire i sempre es poden substituir per altres persones, que prèviament han forçat a immigrar. Així, quan fan una obra pública, per a estalviar-se els diners dels estudis tècnics o traçats alternatius, que no el de la corrupció, la inauguren i la quantitat de morts dirà si el nombre d’accidents és assumible o si s’han d’introduir-hi reformes.

Als llocs de treball es funciona amb el mateix criteri. Quan al parlament espanyol es discutia la llei sobre seguretat en el treball, una diputada del PP, va argumentar que una llei massa estricta ofegaria econòmicament les empreses: Quina catòlica més bona! Quina importància tenen les morts diàries en accidents laborals si les empreses continuen guanyant diners? Per això les empreses només actualitzen les mesures de seguretat quan el nombre d’accidents és propagandísticament poc defensable.

Articulen uns tipus de ciutats on fins i tot per a comprar el pa s’ha d’agafar el cotxe. Redueixen a la mínima expressió el transport públic de persones i mercaderies i ens venen la compra del vehicle privat com a la solució ideal de tots els mals que patim. Privatitzen les carreteres més importants i ens obliguen a viatjar cada dia més per a treballar, comprar o a la recerca d’esbarjo. Ens ensenyen que el guany és la velocitat i troben una nova forma de recaptar impostos mitjançant les multes. Moren milers de persones a la carretera i ens culpabilitzen per matar-nos...

Amb la violència de gènere passa si fa no fa el mateix: que s’acumulen les mortes als informatius televisius, doncs llei contra violència de gènere; que es demostra, com havíem denunciat, la seva ineficàcia, cap problema. Mentre el nombre de mortes resta en un nivell assumible, continuarà funcionant la propaganda de la modernitat de la llei. Quan el nombre de mortes torne a ocupar les pantalles de la televisió, reformaran la llei i continuarà el problema.

L’asimetria entre el primer món, el nostre, i la resta no és aliena a les polítiques dels nostres governants. El PP va ficar l’Estat espanyol a la guerra de l’Iraq i el PSOE va complir la promesa electoral de fer retornar les tropes espanyoles. Però per què les manté a Afganistan? Per que les va enviar Haití? Per què continuen als Balcans? Doncs perquè mantenen fidelment el compromís amb el capitalisme mundial. I aquest capitalisme mundial genera asimetria: riquesa en uns pocs països i pobresa a la majoria; luxe i malbaratament en un llocs, pobresa, morts i immigració a la resta.

Tot això té a vore, i molt, amb la mort de 43 persones al metro de València. Totes eren membres de la classe treballadora i estaven obligades a desplaçar-se dia rere dia per a treballar o estudiar per unes polítiques urbanístiques i de transport que no tenen en compte els interessos de les persones i sí el de les empreses. La major part de les víctimes eren dones, com som la major part de les usuàries del transport públic, la qual cosa demostra que l’asimetria de gènere afecta fins i tot el tipus de transport emprat per unes i els altres. I també, com no podia ser altrament, s’han vist afectades persones provinents de la immigració.

No ha sigut la mala sort la que ha privat de la vida a 42 persones. No ha sigut el destí escrit per ningú el que havia determinat aquest desastre. Són unes determinades polítiques les que determinen una forma de vida, de treball, de transport i també de morir. I hi ha responsables, que cal denunciar perquè paguen. La fiscalia hauria d’obrir una investigació i els síndics de comptes i greuges haurien de comprovar si s’han fet despeses més importants que les que suposaven incrementar les mesures de seguretat i si les inversions i les depeses públiques serveixen per a equiparar el nivell de vida del conjunt de la població o per a incrementar la desigualtat, és a dir, la pobresa d’unes i la riquesa d’uns quants.

Però no hem de fer-nos falses il·lusions. Sens dubte, hem d’exigir que els culpables concrets d’aquestes morts paguen la seva responsabilitat, perquè mentre això no passe podrem afirmar que vivim en una democràcia de molt baix nivell. Ara bé, només un canvi de tipus de societat on l’interès de la majoria siga el que guie les polítiques públiques crearà les condicions perquè els accidents evitables no es tornen com si d’una plaga bíblica es tractés.

Com a demostració del que diem només cal recordar que cada any, a l’època dels tornados al Carib, als països d’Amèrica Central i als Estats Units hi ha centenars si no milers de morts. Per contra, en un país aïllat i empobrit pel bloqueig capitalista com es Cuba els tornados se solen saldar sense víctimes mortals.

Jesús March