Ja fa força mesos que es va iniciar una conjuntura política objectivament força favorable per a l’Esquerra Independentista. Els debats al voltant de la Constitució Europea i la reforma dels Estatuts al País Valencià i a Catalunya eren un context molt adequat perquè els nostres plantejaments de defensa de l’autodeterminació, de la ruptura democràtica, de la igualtat i la justícia social, de la independència, del marc nacional de Països Catalans, etc. fossin assumits pels sectors de la societat més decebuts de l’actual marc polític i econòmic.

D’altra banda, i d’això ja fa més temps, l’EI també ha pogut constatar l’augment del suport electoral de les opcions que es reclamen independentistes o d’esquerra nacional; gràcies a aquest suport, ERC va treure els seus millors resultats electorals del postfranquisme en les conteses de novembre de 2003 i de març del 2004.

Aquests dos factors, com a mínim, ens haurien d’estimular la reflexió sobre l’estat actual del moviment independentista i les perspectives que pot tenir el poble català d’accedir a la independència i encetar la transformació social.

Quatre consignes per l’EI

Per a nosaltres, només l’avenç de l’EI és garantia de l’avenç del país cap a un horitzó de llibertat i justícia en forma de República Socialista Catalana. I l’avenç de l’EI creiem que s’ha de fer principalment en quatre àmbits: unitat, infrastructures, discurs i praxi.

És aviat per fer valoracions sobre la intervenció de l’EI en aquesta conjuntura de què parlàvem, perquè encara no ha finalitzat. Però, en tot cas, sí que pensem que podria haver donat més de si l’EI hagués unificat esforços i s’hagués fet sentir amb una sola veu.

De la unitat de l’EI se n’ha parlat a bastament i per no repetir els arguments tan sols destacarem dues percepcions que van aparèixer en un debat públic organitzat per Maulets a Berga el passat mes de juliol, en el marc del Rebrot. D’una banda, la manca d’un referent unitari fa que la gent que treballa en diferents organitzacions de l’EI, tant polítiques com sectorials, ho faci d’una manera dispersa i mancada d’una línia estratègica i tàctica unificada. Això provoca que s’esmercin molts esforços que haurien d’estar unificats (i que permetrien una major efectivitat, és a dir, incidència).

De l’altra, hi ha el perill que el treball que es duu a terme actualment en les diferents organitzacions de l’EI es visualitzi poc a nivell de resultats. Això acaba per “cremar” la gent, com se sol dir, i s’arriba també a un atzucac ideològic: “Si tenim raó, per què no guanyem?” I és un gran escull de cara a la nostra projecció pública: sense unitat és molt difícil presentar-se com a opció seriosa als sectors més pròxims.

Alhora, cal que, a més dels casals i ateneus, la militància independentista continuï bastint infrastructures de construcció nacional que són les que van donant cos a un país. El Centre de Recerca i Documentació Pau Vila, que vol recollir dades analítiques a nivell de Països Catalans, o totes les iniciatives necessàries per a un espai comunicacional català (des de dades estadístiques fins a informació esportiva, passant per la meteorologia o l’anàlisi econòmica) són exemple d’aquestes infrastructures. L’EI ha d’impulsar aquestes infrastructures, però cal que hi participi tota persona amb una mínima sensibilitat nacional cap al conjunt del país.

A nivell de discurs, l’EI ha de saber defensar l’opció de la independència i el socialisme més enllà de les consignes. Pot ser interessant orientar el treball de la militància que surt de la universitat. Així, es podria desenvolupar tot el camp del pensament econòmic i de l’economia crítica, per exemple, que és un àmbit que el conjunt de l’esquerra mundial està reformulant.

Pel que fa a la difusió de l’opinió, han aparegut nous mitjans (com els blocs a internet), però continua sent la premsa la que garanteix major difusió. Per això són interessants experiències de coordinació com el Col·lectiu d’Opinió la Mata de Jonc, que agrupa gent de diferents àmbits socials i intel·lectuals que defensen els Països Catalans i la construcció nacional i on participa militància de l’EI.

Per acabar, la praxi independentista dins la societat és especialment important en dos àmbits, a nivell sindical i a nivell municipal. Pel que fa als sindicats, també s’ha d’insistir en la necessitat d’unificació en criteris nacionals i de classe i que la militància de l’EI sigui conscient d’aquesta necessitat i de la seva implicació en aquest front de lluita. Quant a la pràctica a nivell municipal, la lluita a través de les CUP és un dels millors canals per acreditar-nos davant el conjunt del poble, i el treball en els ajuntaments serveix per a desenvolupar tot un programa de transformacions polítiques, socials i econòmiques. En altres paraules, un regidor o regidora pot tenir més projecció pública i pot tenir coneixements de gestió i planificació. Per això cal organitzar CUPs amb l’horitzó a curt termini de les eleccions de la primavera del 2007.

L’esquerra nacional i l’autodeterminació

Si fins ara hem suggerit les línies de treball que cal que l’EI desenvolupi, ara volem exposar unes idees sobre la nostra actitud respecte els sectors més propers però no integrats en les organitzacions de l’EI.

Hem de reivindicar l’autodeterminació i el marc nacional dels Països Catalans tot col·laborant amb aquells sectors de la societat civil independentistes o sobiranistes externs a l’EI, tot sent conscients que poden vacil·lar amb els plantejaments autonomistes, que poden tenir punts de vista socioeconòmics més conservadors o que poden estar més o menys vinculat a altres opcions partidistes fora de l’EI. Però sent conscients també que són sectors especialment receptius al nostre discurs. Tant a Catalunya estricta, on aquesta sensibilitat està més estesa entre el teixit associatiu i entre els moviments socials, com al País Valencià, les Illes, la Catalunya Nord o la Franja, cal tenir un actitud integradora i unitària. Com vam dir respecte el Nou d’Octubre passat, “la feblesa organitzativa i la manca d’arrel social de l’Esquerra Independentista és un fidel reflex de la situació d’emergència nacional i social que patim al País Valencià. Aquesta situació ens obliga a anteposar allò que és unitari, a proposar i treballar amb un programa de mínims i garantir l’existència d'un matalàs social el suficientment ample on l’independentisme puga arrelar”.

L’actitud militant

Per últim, volem plantejar el que per a nosaltres és l’actitud de la militància que li convé a l’EI: una actitud combatent i crítica. Tenir un projecte i voler-lo realitzar: com deia l’Antoní Massaguer, “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”. S’ha d’arraconar el sectarisme i el subjectivisme. L’actitud de no témer el debat i objectivar-lo. La crítica objectiva és la crítica responsable i la que reforça els arguments del moviment i l’ajuda a créixer. Per contra, el subjectivisme pot derivar en un escepticisme apolític que faci que la militància desconfiï sistemàticament del seu potencial i de les perspectives d’avançar políticament. És desmobilitzador. És la política de fets consumats i el “ja ens trobarem el dia de la lluita final”.

Cal vincular la militància no tan sols en responsabilitats de base sinó també en els projectes nacionals. Per això cal que assumim el deure de traslladar el debat sobre les perspectives de l’EI a tot el nostre entorn i que d’aquí en sorgeixin les propostes concretes sobre les dinàmiques de confluència.

Durant aquests darrers anys, l’independentisme català ha conegut alguns canvis en els mètodes repressius emprats per l’Estat espanyol. A diferència de la repressió d’alta intensitat tradicional, sempre basada en un exercici discriminatori i excepcional pel caràcter polític del nostre moviment, aquest nous casos de repressió política s’han caracteritzat especialment per la persecució administrativa (multes, prohibicions), l’accentuació de la criminalització mediàtica i l’ús de nous mitjans tecnòlogics i científics per exercir-ne el control i la persecució policíacs. Un altre aspecte destacable d’aquests canvis són els canvis jurídico-polítics que han permès la persecució d’un segment de l’Esquerra Independentista, els i les joves que per les seves característiques és el més fragil i alhora pot esdevenir potencialment el més perillós per als interessos de l’Estat.

A diferència d’altres legislacions que atempten contra els drets i les llibertats, aquest marc jurídic nou no té el seu origen en la involució democràtica mundial generada a partir de l’11-S del 2001. Precisament, la legislació especial que permet la persecució política dels joves compromesos i molestos per als interessos de l’Estat espanyol arrenca de la Llei Orgànica 7/2000, una legislació que va modificar tant el Codi Penal espanyol com la Llei Orgànica de la Responsabilitat Penal del Menor. Una legislació excepcional que vulnera i contradiu tant el marc jurídic estatal com l’autonòmic, i que situa el menor processat per causes polítiques (dissidents) en un marc de greuges que n’afavoreixen la seva presecució.

Es tracta, doncs, d’unes lleis creades especialment per combatre l’avenç polític del Moviment Basc d’Alliberament Nacional, i en concret la seva joventut. És un intent d’atemoriment i de destrucció que no són nous, ja que té com a precedent l’anomenat Plan ZEN o la introducció de l’heroïna entre aquesta població durant els anys vuitanta. Però com ja va passar en el cas d’altres legislacions especials, el seu objectiu inicial va esdevenir poc després una arma a disposició que es va aplicar contra altres pobles en lluita o contra diferents formes de dissidència política i social (com en el cas de mobilitzacions estudiantils o sindicals).

L’aplicació de l’anomenada “Llei del Menor” compta ja amb un trist historial en la seva aplicació als Països Catalans contra joves independentistes: la detenció de l’Eric, que amb 14 anys va ser detingut per enviar mails que sol·licitaven la catalanització de productes envasats; la detenció de dos menors acusats de pintar la seu de la COPE, etc. En tots aquests casos els encausats, tot i ser menors d’edat, han estat processats per l’Audiencia Nacional de Madrid, al seu Juzgado Central de Menores. Una localització geogràfica d’un jutjat únic que permet i afavoreix la reclusió dels menors encausats a presons allunyades del seu domicili familiar, tal i com recull disposició addicional quarta d’aquesta llei: La ejecución de la detención preventiva, de las medidas cautelares de internamiento o de las medidas impuestas en la sentencia se llevará a cabo en los establecimientos y con el control del personal especializado que el Gobierno ponga a disposición de la Audiencia Nacional. En resum, la dispersió dissenyada pel PSOE aplicada als menors.

Però hi ha altres aspectes més escandalosos per la seva desproporció, que permeten la persecució i la criminalització del jove compromès gràcies a aquesta legislació: les fórmules jurídiques que preveuen la capacitat d’invalidar el dret a l’opinió, expressió, crítica o manifestació. Un seguit d’articles del Codi Penal (que s’apliquen igualment als menors acusats o condemnats, que poden arribar a complir fins 10 anys de condemna per causes polítiques) contemplen condemnes extraordinàries per a aquells que realitzin mostres d’apologia del “terrorisme”, o bé cometin actes “injuriosos” contra les autoritats polítiques o alterin la “normalitat” dels plens municipals, tal i com dictamina l’article 545 del Codi Penal: Los que hubieren inducido, sostenido o dirigido la sedición o aparecieren en ella como sus principales autores, serán castigados con la pena de prisión de ocho a diez años, y con la de diez a quince años, si fueran personas constituidas en autoridad. En ambos casos se impondrá, además, la inhabilitación absoluta por el mismo tiempo. L’escandalós d’aquesta mostra és que un menor compromès pugui ser condemnat a 8 anys de presó per escridassar una autoritat o promoure un acte de desobediència (i fins a 10 anys per causes relacionades amb tot allò que el poder anomena “terrorisme”), mentre que la màxima pena per a un delicte convencional, sigui quina sigui la seva gravetat, mai superarà aquests vuit anys. Així, els menors acusats d’assassinar el jove Josep M. Isanta només podran ser condemnats com a màxim a 8 anys de reclusió, mentre que qualsevol altra forma d’activitat dissident pot suposar de 8 a 10 anys per a un menor mogut per inquietuds polítiques.

Més enllà d’aquesta legislació adreçada a les lluites independentistes de l’Estat i de quins han estat els partits que l’han votada, no ens podem estar de fer referència a d’altres mesures que ataquen alguns dels drets i llibertats existents fins fa no gaire. L’augment del control social i polític, incloses les normatives locals i les legislacions autonòmiques, escanyen cada dia més la normalitat de la nostra vida diària, i encara més la nostra expressió política. Curiosament, aquest augment de la vigilància i del control no afavoreix un major benestar, i es mostra a la vegada condescendent amb les mostres de violència racista, espanyolista o sexista que es repeteixen al nostre entorn. Tan sols cal recordar l’interès dels governants actuals a detenir una quarantena de joves, que van restar una hora emmanillats i agenollats enmig del carrer durant la darrera manifestació estudiantil, mentre els actes feixistes més greus resten impunes.

Joana Gorina

De vegades no pots evitar la sensació que se’n riuen de tu. Això passa sovint i ens passa ara amb dues campanyes promocionals a la televisió autonòmica valenciana, una dels productes
valencians i l’altra dels cítrics també valencians.

La primera sembla que està en la línia d’altres campanyes ecoturísiques d’altres «comunidades autónomas» però és bastant ensopida. De tota manera no és precisament la poca gràcia la critica que li hem de fer.

La segona, la dels cítrics, pot semblar innòcua si no es coneix la realitat del camp. Des de fa anys el productor de cítrics valencià ha vist com no pot vendre la taronja, o no la pot cobrar (sovint el comerciant no la paga després d’haver-la collida) o li paguen tan poc que tot just dóna per a fer que la terra torne a produir però sense traure’n cap benefici. Així s’explica la moda de canviar tarongers per camps de golf fa furor. Llavors la pregunta és òbvia. De qui són els cítrics valencians? Nostres segur que no.

La situació de la resta del camp és semblant com ens ho han demostrat les últimes mobilitzacions; des de Sueca ens ho han fet saber. En aquesta situació, aquestes campanyes, que es fan com si no passàs res, «peguen molt tort» entre la gent quan coneix què passa. Si anem cap al nord, a banda que la situació del camp és bessona, la proposta de llei orgànica per la modificació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha provocat una reacció espanyola en el més pur estil «Harry el brut», la qual s’ha manifestat en forma de boicot als productes catalans.

Sembla que és la moda més «in» dels espanyols: cada Nadal salpebren el seu esperit nadalenc de pau i harmonia amb un bon boicot. Tenir un enemic agermana més.

Però no tot són males notícies; l’objecte d’aquest escrit no és el lament. Menorca és el primer territori dels Països Catalans lliure de transgènics, com he llegit a l’Avanç. També que el Departament d’Economia del Consell Insular de Menorca està duent a terme mesures per fer possible la viabilitat de les explotacions petites.

D’altra banda, veiem exemples de fires i mercats arreu del Països Catalans, els quals ens demostren que, preferint els productes de casa nostra als de les multinacionals, guanyem en qualitat i salut. Tant en èpoques assenyalades (Nadal), com amb periodicitat setmanal o diària, una forma de reunir la nostra activitat tot potenciant-la i ampliant-la pot ser la fira o el mercat comarcal; es tracta d’un pas més enllà quant a organització i posibilita l’existència de més recursos, perquè quan parlem de comarca ho hem de fer en plural.

I més enllà van també les possibilitats de consumir els productes prop d’on s’han produït: la distribució de cicle curt ens permetria estalviar combustible, ajudaria a descongestionar les carreteres i faria innecessàries moltes tècniques de conservació alimentària basades en l’ús de conservants i altres subtileses químiques perilloses per la nostra salut i el medi. Però, a més, no ens costaria tot tan car i el productor podria viure de la seua explotació.

No hem de menysprear tampoc la influència que tindria un model basat en el consum intel·ligent, que ens allunyaria del consumisme compulsiu que ens aboca a viure amb la sensació d’escassesa mentre estem rodejats de béns, al desig mai satisfet de riqueses, a l’assumpció del fatalisme d’una vida en esclavatge i a la filosofia del “tot s’hi val”.

La fira o mercat comarcal és una alternativa vàlida. Ens cal potenciar les experiències actuals amb l’objectiu de consolidar el nostre àmbit natural de produir i viure, recuperant el pes que li pertoca en la nostra activitat econòmica. A prova de pirates i boicots.

Toni Estruch