Analitzar l’anomenada “crisi del Carmel” hauria de ser un exercici obligatori, un seminari troncal, per a totes les persones que ens proposem fer acció política per transformar la societat. El tema és prou complex i no pot ser del tot comprès sense una perspectiva històrica i una anàlisi que, per extensió, sobrepassaria els paràmetres sota els que s’edita La Veu. Valgui, doncs, com a introducció al tema aquest directori de consideracions no necessàriament ordenades.

1. La problemàtica social i urbanística del Carmel, com de molts altres barris de les conurbacions urbanes del nostre país, té la seva arrel en el model desarrollista de creixement dels anys 60, amb el que va suposar d’especulació urbanística, de manca de planificació, fruit, tot plegat, d’una manca total de consideració cap a les treballadores i treballadors, que es van veure abocats a aquests espais dormitori desprovistos dels elements urbanístics (serveis, equipaments, transports) necessaris per a una existència digna.

2. Tot i les nombroses experiències d’autoorganització popular i de moviments reivindicatius al llarg dels anys 70, la transmutació del règim franquista en monarquia borbònica no va suposar la conquesta per part de les veïnes i veïns de bona part de les seves justes reclames socials i urbanístiques. El nou Ajuntament de Barcelona (governat pel PSC-PSOE) va preferir per continar impulsant els projectes especulatius i depredadors del territori (Barcelona 92, Túnels de Vallvidrera i d’Horta, Fòrum 2004) i perpetuar els dèficits en temes d’habitatge, serveis públics, cohesió social, etc.

3. La reforma transfanquista va suposar també la liquidació de bona part del moviment reivindicatiu, el fracàs del PSUC, i l’hegemonia política del PSOE, que, amb un discurs populista (i de fet, una pràctica peronista, en sentit estricte), va anar desviant els referents ideològics des d’una perspectiva inicial de canvi social (unitat de classe), a un discurs final identitari i lerrouxista, unit a una política clientelar respecte de determinats personatges i col·lectius, que li garantís una bossa de vot captiu.

4. Paral·lelament, la Generalitat d’amunt sota el control de CiU va afegir més llenya al foc i va renunciar a donar· qualsevol sentit social a la seva política urbanística i de territori, alhora que va actuar també en termes de clientelisme electoral a través d’accions com les de l’empresa pública Adigsa. De la pugna política entre PSOE i CiU, en van sortir uns beneficiats, els especuladors, i uns damnificats, les classes populars, que veien com la política urbanística que es feia amb els seus impostos no anava adreçada a la millora de les seves condicions de vida. Així, la rehabilitació de barris ha estat i és una de les grans assignatures pendents de totes dues administracions (Generalitat i Ajuntaments), per no parlar de la tercera, les Diputacions, autèntics cementiris de d’alliberats dels partits i dinosaures, nius de corrupció i eines de xantatge polític i econòmic als Ajuntaments.

5. Cal recordar que la política urbanística incideix de manera quasi-determinant en la política social. La manca de places d’escola pública i la qualitat de les instal·lacions, la no existència d’una xarxa eficient d’escoles bressol públiques, la saturació del sistema públic de salut, les dificultats (contaminacions, malalties físiques i mentals, accidents...) produïdes per un sistema de mobilitat basat principalment en el transport privat, l’índex de delinqüència de determinades zones, i un llarg etcètera de problemàtiques socials tenen en part la seva arrel i la seva solució en una política urbanística que es faci sota un nou sistema de prioritats.

6. Una pràctica generalitzada i que sovint pot encobrir formes de corrupció política és la de la revisió sistemàtica dels projectes d’obra. Resumint: s’aprova la concessió d’una obra amb un determinat pressupost. Al cap de pocs mesos s’informa que l’obra s’ha encarit (per què?, han augmentat les despeses?, quines?...) i en una reunió entre l’administració contractadora, l’empresa contractada i els respectius serveis tècnics, el projecte es revisa en un o dos sentits: s’augmenta el pressupost destinat i es redueixen els costos de realització de l’obra.

7. En el cas del Carmel, la revisió d’obra és de l’any 2004 i, per tant, tota la responsabilitat política sobre la decisió de variar el projecte inicial, perforar en una altra direcció i fer-ho amb un sistema que no satisfà els estàndards de seguretat de molts països de la UE, és de la persona que ocupava (i ocupa!) la cartera de conseller d’obres públiques: Joaquim Nadal. El segon responsable, podríem dir-ne “per omissió”, és l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, persona a qui correspon exigir, com en tota obra que es faci en el terme municipal barceloní, les mesures de seguretat adients per a la seva realització i les responsabilitats que se’n deriven. On és Joan Clos?

8. La lentitud de reflexos de CiU a denunciar els fets del Carmel tan sols s’explica en termes de no veure’n clar les conseqüències, ja que 20 anys de gestió sense control real poden donar per a bastants malifetes. Des de la reforma, la política catalana de la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments s’ha basat en un “tapar-se les vergonyes” recíproc entre PSOE i CiU, que només en els casos més escandalosos (Sala - Filesa, de la Rosa...) ha acabat -i molt tímidament- allà on pertocava: als tribunal i a la garjola. La sessió del Parlament d’amunt del dia 10 de març va ser un episodi (patètic, això sí) més d’aquesta pràctica mafiosa.

9. La reacció histèrica, patètica i desquiciada del PSOE de les quatre províncies per boca del seu virrei (Pasqual Maragall) no es pot explicar tan sols en termes de fidelitat al seu company. Es podria pensar que la defensa a la desesperada del seient de Joaquim Nadal ha estat la causa de la reacció socialista, però no és només això. Hi ha moltes institucions honorables on es pot col·locar una desferra política sense que perdi lluentor aparent. Què hi ha, doncs, (i a més) rera aquesta badada política de Maragall? El que hi acostuma a haver: la por!

10. La por que el seu sistema de segrest de vot s’ensorri com un castell de cartes; la por que el peronisme catanyol quedi amb el cul enlaire davant uns sectors socials que ha pretès submisos als seus dictats; la por de perdre el seu feu electoral a l’Ajuntament de Barcelona, base d’operacions del projecte maragallià d’una Catalunya espanyola subordinada territorialment a una Gran Barcelona i socialment als dictats del capital de l’anomenat eix euromediterrani.

11. Coses de la vida: el gran vencedor d’aquesta crisi és el PP, que després de la insignificància política d’una Iniciativa totalment incrustada en la mà que l’alimenta, s’erigeix com a pol referencial per a algunes persones que, sota la batuta del PSOE, han estat educades políticament en l’espanyolisme identitari i en la cultura del ghetto (o si es prefereix, de l’appartheid, literalment desenvolupament separat)

12. En el moment de redactar aquest article, el desenllaç de l’anomenada crisi del Carmel es veu llunyà, entre d’altres coses, perquè el PSOE ha aconseguit el seu objectiu amb la xarlotada maragalliana: que es parli de tot menys del Carmel. Els efectes secundaris estan encara per veure’s, però el que ha quedat ja fixat definitivament en el conscient col·lectiu és la impresentabilitat d’uns xerraires professionals, d’una casta de personatges sense principis polítics, socials ni ètics, que suposen el principal obstacle per a qualsevol intent de fer del nostre un país socialment just, políticament lliure i culturalment avançat.

13. Cal felicitar l’Assemblea de Joves d’Horta-Guinardó per haver sabut trencar el pacte de silenci entre els governs i els agents del PSOE en el moviment veïnal, en convocar amb gran èxit les primeres mobilitzacions populars de protesta. Un cop més, i de manera molt incipient encara, s’albiren per a l’Esquerra Independentista possibilitats d’incidència política i social reals entre els sectors de les classes populars desemparats políticament per la liquidació de l’esquerra espanyolista.

Xavi Oca

Un cop celebrat el referèndum sobre el Tractat interestatal anomenat Constitució europea, se’n pot valorar tant la campanya i resultats com extreure’n algunes conseqüències polítiques.

Com era previsible tenint en compte la desigualtat de mitjans i forces, el Sí ha guanyat als Països Catalans. Ara bé, si analitzem els vots negatius tant globalment (22,83%) com, si es vol, parcialment (28,07, 16,4 i 16,07), es comprova que superen la mitjana espanyola, una mostra que el nostre país és una realitat política diferenciada. Cal ser conscients, però, que aquests resultats no són homogenis arreu del territori i que hi ha diferències rellevants no només entre el Principal i el País Valencià sinó també entre determinades comarques, poblacions i barris del Principat o del País Valencià.

Si ens centrem en les dades del Principat (les del País Valencià són analitzades en un altre article d’aquest número de La Veu), on la xifra de vots negatius duplica la mitjana espanyola, es pot afirmar que aquesta xifra reflecteix que en la conjuntura actual una part de les classes populars és mobilitzable des d’un discurs polític de ruptura democràtica i de defensa dels drets nacionals i socials.

Pel que fa a la tasca duta a terme per l’Esquerra Independentista, cal valorar-la positivament, tot i que si el nostre moviment hagués disposat d’una instància unitària de masses en podria haver tret més profit polític. A més d’haver-se posicionat abans que ningú contra el Tractat interestatal, durant un any l’Esquerra Independentista ha dut a terme una ingent tasca de propaganda política i, per tant, de conscienciació popular a través dues instàncies: la campanya de la CUP a les eleccions europees, que va col·locar en l’escenari polític el debat sobre la Constitució europea i va visibilitzar per primer cop a nombroses comarques els Països Catalans un posicionament polític sòlid de rebuig al Tractat, i la Plataforma dels Països Catalans contra la Constitució Europea, que des de desembre de 2005 ha estat, sobretot al Principat, un dels referents d’aquest rebuig [1].

Per contra, cal ser molt crítics amb les forces polítiques parlamentàries (ERC, ICV, EU, i EUiA[[2]) que, tot i haver apostat finalment han apostat pel vot negatiu, han estat incapaces (mancança estratègica) de veure la necessitat de prioritzar aquesta lluita, la qual cosa ha repercutit negativament en la campanya de conscienciació contra el Tractat ja que no la van començar fins ben entrada la tardor de 2004. Sens dubte, la causa fonamental d’aquest posicionament tan tardà, i tímid en algun cas, va ser la ingènua esperança (tan característica del tarannà reformista) d’aconseguir introduir, abans que fos aprovat pels caps dels Estats de la UE, algun canvi en el Tractat que els permetés votar-hi afirmativament.

I després del 20 de febrer, què?

Després del referèndum, cal tenir clar que la lluita contra el projecte que representa la UE (el capitalisme, la desigualtat de gènere i l’enfortiment dels Estats) no ha fet sinó començar. Ara bé, perquè aquesta lluita sigui efectiva l’Esquerra Independentista ha de construir un projecte polític sòlid, amb una estratègia i una tàctica clarificades, i ha de dotar-se alhora dels instruments imprescindibles per dur-lo a terme.

En aquests sentit, volem alertar del perill de deriva estratègica que suposa plantejar que es pot bastir, per exemple, una alternativa anticapitalista als Països Catalans a partir de la confluència en plataformes més o menys conjunturals de les capelletes de l’Esquerra Independentista (per separat, per descomptat, no fos cas que alguna quedés deslluïda) i, per exemple, les d’EUiA o EU. Doncs bé, cal ser ben conscients que les capelletes d’EUiA o EU parteixen de línies ideològiques, estratègiques i tàctiques diferents de les del nostre moviment, com ara el fet que per a aquests sectors polítics el marc de la lluita de classes és l’Estat espanyol o que, en el millor dels casos, conceben l’independentisme com una mena de moviment social.

Convé recordar també que moviments d’alliberament més desacomplexats que el nostre han tingut sempre molt clar que els moviments socials s’havien d’estructurar al voltant d’una estratègia nacional de ruptura democràtica i que la construcció d’un moviment d’alliberament nacional era incompatible amb les concessions a corrents ideològiques que, fruit de la seva incapacitat d’anàlisi (o, senzillament, del seu espanyolisme recalcitrant), poden ser obstacles per a la construcció d’una societat plenament lliure i socialista.

Cal, doncs, que tots plegats ens acostumem a analitzar conjuntures, a plantejar i debatre hipòtesis, a treballar amb perspectives de futur i amb un horitzó clar, a desplegar unes línies de treball a nivell tàctic que ens serveixin realment per avançar, per fer passos segurs cap a la independència i cap al capgirament de l’ordre social.

En concret, els propers mesos tenim l’oportunitat d’aprofitar el debat dels Estatuts per socialitzar la necessitat d’aconseguir el reconeixement del dret a l’autodeterminació i del poble català com a única font de sobirania, encetant el debat de fons: la definició d’unes bases constitucionals que davant la globalització capitalista afirmin la nostra voluntat política de construir el nostre futur en un pla de doble igualtat: Una igualtat social, que només serà possible des de la concepció de l’activitat econòmica com afer públic que tingui per objectiu el benestar col·lectiu, i una igualtat entre pobles, que ens permeti relacionar-nos en termes de cooperació i de total llibertat amb la resta de pobles d’Europa, de la Mediterrània i del Món en la perspectiva d’un ordre planetari basat en el respecte a la sobirania dels pobles, la diversitat lingüística i cultural i la mundialització dels drets socials.

Caldrà també articular i dinamitzar les mobilitzacions nacionals i populars, que tan sols podran suposar avenços en la mesura que, paral·lelament, ens dotem de formes d’organització que ens permetin capitalitzar i visualitzar el projecte polític de l’Esquerra Independentista. En aquest sentit, és inajornable i prioritari la construcció d’un referent unitari de masses, sense el qual les lluites disperses perden el seu sentit i no serveixen per acumular forces.

Finalment, en el pla geopolític d’Europa i la Mediterrània, cal treballar pel desplegament progressiu d’una xarxa internacional solidària que pugui fer front a les ofensives del capital i dels estats imperialistes i serveixi com a base d’una alternativa política a l’actual ordre social basada en la construcció d’un espai euromediterrani sobre les bases esmentades més amunt.

A. Contell i Xavi Oca

[1] Tenint en compte que tant la CUP com la plataforma tenien com a objectiu conscienciar les classes populars amb una intensa campanya de propaganda política, no deixa de ser curiós que alguns i algunes s’entestin a negar-li el pa i la sal a la campanya de la CUP, que, si la comparem amb la de la Plataforma, en gairebé cap aspecte en desmereix.

[2] Hi incloem EUiA perquè tot i que en una resolució del 7 de maig el Consell Nacional d’aquesta organització es posicionava en contra del Tractat, no va iniciar la campanya fins a l’octubre (vegeu Proposta de Treball del Consell Nacional del 5 d’octubre).

...Aprendre a trobar allò particular en el que és general i allò general en el que és particular, gràcies a l’anàlisi concreta de la situació concreta...
György Lukács

El passat referèndum del 20 de febrer, es produïa al País Valencià un resultat força sorprenent per a molts: per una vegada el País Valencià deixava de tenir uns resultats políticament retardataris i el vot negatiu es situava tres punts per sobre de la mitjana espanyola.

El 16,41% de vots negatius al projecte constitucional han sigut una casualitat? La causa és el vot de la dreta? O pel contrari es donen les condicions objectives perquè una política defensada per l’esquerra més conseqüent tinga aquesta estimable collita? I en el cas de que siga així, en quina mesura aquest vot té un component nacional català?

El No és la punta de l’iceberg d’un rebuig de fons. Als darrers mesos, un fum de persones s’han preguntat que hi havia darrere dels enfrontaments entre Camps i Zaplana. La resposta mediàtica i prepolítica es quedava en el tema de la lluita pel poder. Però és segur que respon a interessos mes profunds.

L’època Zaplana es va caracteritzar per una aposta quasi exclusivament especulativa, (extrapolant al màxim la política dissenyada prèviament pel PSPV): la llei LRAU, que possibilita que qualsevol empresa es puga convertir en agent urbanitzador, la subvenció indiscriminada de plançons de tarongers sense tenir en compte les possibilitats de comercialització, cosa que condemna a posteriori els petits camperols a desfer-se de la terra, ja que la collita no paga ni les despeses, els megaprojectes urbanístics al voltant de parcs temàtics i camps de golf, l’exigència del PHN per poder oferir aigua a les noves urbanitzacions, la creació d’empreses ad hoc per a explotar serveis socials prèviament privatitzats, l’impuls de megacentres comercials que enfonsen el petit comerciant i afavoreixen les multinacionals de la distribució...

Els resultats d’aqueixa política son evidents: La relació entre les exportacions i les importacions va passar del 141% l’any 1995 al 101% el 2004 i va passar de representar el 14% del total estatal a poc mes de l’11%. Contràriament, la construcció ha augmentat al mateix període el seu pes en un 24%.

El fet decantar-se per un model tan especulatiu ha fet que s’oblidara la necessària modernització de la indústria tradicional valenciana, amb una inversió irrisòria en R+D i a la caiguda en picat de la competitivitat. Una dependència quasi exclusiva de sectors amb tan poca intensitat tecnològica i poca densitat de coneixement ens han abocat a una productivitat basada exclusivament en l’increment ferotge de l’explotació d’una mà d’obra que no necessiten formada ni tecnificada. I això ens mena necessàriament cap a una precarització de la classe treballadora que es situa molt per sobre de la mitjana europea.

Aquesta política Zaplanista, i la general del PP a l’Estat espanyol (suport a la invasió d’Iraq, etc.), i el rebuig creixent que generaven, van fer pensar a l’equip de Camps en la necessitat d’un canvi que els poguera garantir una permanència a llarg termini al govern valencià, raó per la qual necessitaven retrobar-se amb els sectors burgesos més casolans. En aquest sentit, la negativa a la fusió de Bancaixa i la CAM amb perspectives d’enginyeria financera, el fre a la reforma de l’IVAM per manca de pressupost, el decàleg sobre l’impuls al valencià presentat a Ares del Maestre, una certa racionalització i un major control de la despesa publica, etc. van ser algunes de les primeres tèbies mesures. L’efecte no es va fer esperar: rebuig absolut dels sector més especulador, amb Zaplana al capdavant, i un cert reagrupament de la burgesia més industrial. El nomenament de Justo Nieto, fins aleshores rector de la Universitat Politècnica de València, com a conseller d’Empresa Universitat i Ciència a l’agost de 2004 confirmava un subtil canvi de tarannà (fent fora les polítiques exclusivament especuladores) i la necessitat d’implantar una política que, sense qüestionar el seu liberalisme, reduïra la dependència de l’economica del sector de la construcció.

Aquestes polítiques, assumides implícitament pel PSOE al País Valencià (el PSPV ha desaparegut), ha generat, però, tot un fum d’agressions als interessos i drets individuals i col·lectius: La precarització laboral, la privatització de serveis públics, la devaluació de l’ensenyament públic, la sanitat, el transport, l’insult permanent que és Canal 9, la desfeta de la natura, el transvasament Xúquer-Vinalopó, els centenars de camps de golf, la proliferació d’urbanitzacions de segones residències per a un ús que s’estima en menys de 17 dies per any, la desfeta de comarques senceres com els Serrans per abastar de minerals la indústria del taulell, els parcs eòlics sense control per a compensar l’increment de la contaminació d’aqueixa mateixa indústria...

El PP no hi trobava oposició, perquè els anys previs de govern del PSOE havien suposat, entre d’altres coses, la desfeta del moviment associatiu. No és només que no aprofitaren el govern de la Generalitat per a redreçar el PV, sinó que van deixar un erm organitzatiu i polític.

Creure que de la nit al mati podria aixecar-se un moviment de resposta a les polítiques del PP era il·lusori. Han calgut anys i panys per anar bastint des de les respostes en primer lloc individuals, grupals i locals a respostes cada dia més articulades i globals: les manifestacions contra la guerra, la solidaritat amb els i les immigrants; actes de suport a pobles en lluita: Palestina, Sàhara, Veneçuela...; el rebuig al transvasament del Xúquer i la desfeta urbanística (la lluita contra el vial de Cabanes/Orpesa i l’aeroport de Castelló de la Plana, la defensa del Cabanyal, l’oposició a la copa Amèrica de 2007 a València, la lluita al barri de la Punta contra l’expansió del port a València, l’oposició a la muralla que representarà l’AVE al seu pas per l’Horta, la coordinadora contra els abusos urbanístics d’Alacant i Castelló de la Plana); denuncies contra l’impacte ambiental dels parcs eòlics; un moviment sostingut i creixent en defensa del català, correllengues, denúncies a Canal 9 i contra la seva privatització, trobades d’escoles en valencià, plataformes de músics, nova premsa en valencià i projectes en marxa de TV alternatives, tallers de sociolingüística, xerrades de Veu Pròpia; també lluites del moviment obrer contra la precaritzacio, per convenis, contra els acomiadaments i les privatitzacions; jornades, debats i manifestacions en contra de la violència de gènere...

Sí, podem fer una primera afirmació: això es mou. Hi ha condicions objectives al País Valencià perquè cada dia més gent participe d’una política defensada per l’esquerra. I això s’ha notat al referèndum sobre la constitució europea. Des que l’Esquerra Independentista a través de la CUP va llançar la campanya al Parlament europeu amb el lema no a la Constitució europea sí als Països Catalans, s’han fet centenars d’actes. Uns organitzats per l’Esquerra Independentista, d’altres per organitzacions de l’esquerra estatal, debats en conjunt, articles, manifestos, plataformes..., que han tingut diversos efectes: el posicionament ferm de les organitzacions que participaven de la Campanya Països Catalans contra la Constitució i l’evolució més o menys tèbia d’altres que com ERC i el Bloc o EU, que han estat esperant quelcom que els poguera facilitar la defensa del sí. L’efecte que les nostres posicions han causat en les seves bases els ha obligat a capgirar el seu discurs cap al No. Tant es així que el Bloc, per exemple, va esperar al 29 de gener per a decidir la seva postura.

És cert, però, que també en alguns sectors de la burgesia i l’empresa valencianes, els més ancorats en el passat, hi ha temors cap a la integració europea, però ja fa anys que més del 70% de les decisions econòmiques es prenen a instàncies extraestatals i que es veuen més afectats per les polítiques especulatives que per la normativa europea. El possible vot No provinent de la dreta, a més de residual, no ha tingut cap expressió política que el defensara. No hi ha hagut cap mitjà de comunicació de la dreta que l’haja defensat. Qualsevol representant empresarial sap que per a defensar el seus interessos econòmics calen tres tipus de mesures polítiques: invertir en infrastructures, invertir en tecnologia i fer-ho amb diners públics. Ningú no es tira pedres a la seva teulada, i la dreta menys que ningú.

La segona afirmació: el 16,4% de vots contraris al tractat constitucional al País Valencià i el gairebé 21% de la ciutat de València és un vot d’esquerres.

El pensament dèbil i la postmodernitat han generat un desgavell ideològic que sovint confonem els agents amb els subjectes i el subjecte, amb la massa o, més modernament, amb la multitud. Cap subjecte polític preexisteix a la lluita. Els subjectes es construeixen en la mateixa lluita i són productes de la lluita; no hi són abans. Ara bé, el subjecte naix d’una doble composició, objectiva i subjectiva. A l’hora de valorar en quin grau els vots al País Valencià tenen un component nacional caldrà tenir en compte que hi ha condicions objectives i un munt d’agressions al poble, al medi, a la cultura, etc. Que les respostes que hem enumerat succintament a dalt, és a dir, la subjectivitat organitzada, té clars components de subjectivitat nacional catalana: defensa de la terra, de la cultura, de les persones que vivim al País Valencià, als Països Catalans. El poble català al País Valencià s’afirma i es constitueix com a tal en funció de la lluita i no abans. I ara és fonamental que en el subjecte ja constituït a traves de les lluites aparega amb claredat i la força necessària per autoafirmar-se com un únic subjecte polític nacional, social i de gènere.

Per això faig la tercera afirmació: El vot No al P País Valencià té un clar component nacional català. Cal dotar-nos, però, d’una estratègia que acumule i no diluesca. I es en aquest aspecte on hi ha dificultats encara que també s’observen enormes potencialitats. No compartim la militància pessimista dels que defensen que no hi ha condicions. Segons comenta Lenin, Napoleó va escriure en una ocasió: “Primer s’ha d’entaular seriosament el combat i després es veuran totes les altres coses.”

No compartim la lluita per la lluita sense cap estratègia. I és aqueix el motiu de la insistència que l’Esquerra Independentista es dote d’un referent unitari, capaç de convertir allò prèviament objectivitzat, per mitjà de les lluites parcials, en element subjectiu, en un procés dialèctic cap a la constitució del Poble Català com a subjecte polític global cap a l’independència, el socialisme i l’equiparació de gènere.

Toni Infante

Per dur barret, levita, bastó de comandament o còsa semblant, lo públic relacionà tantòst estes figures amb qualque veí de la qual vida privada es blasmava.
Més tart apareixqueren dues o tres figures sempre alusives a les crítiques del veïnat, i pòc a pòc passà a la crítica de política local, a la general del país i àdhuc a l’estrangera.

Huí día l’aspècte artístic sòl occir lo satíric de les falles. Se fan algunes de homenage, d’apología en les quals s’adverteix: “Lo bust del pintor en tal es traurà ans de cremar la falla.” Moltes d’elles estan mancades de sentit satíric, ço que vinc censurant “en lo desèrt”, fà anys.