Inici>>Publicacions>>La Veu 65 Gener de 2004
SUMARI
 |
torna a dalt |  |
S’han dit i s’han escrit moltes coses al voltant del tractat entre Estats anomenat Constitució Europea. La gran majoria dels arguments han estat negatius i criden a votar NO a la Constitució. Cal tenir en compte, doncs, que, en aquest cas, l’esquerra independentista troba, un suport important a les seves posicions. Recordarem que van ser les CUPs les que van promoure de manera clara, ja fa uns quants mesos, el “sí als Països Catalans i el NO a la Constitució europea”, en la seva campanya electoral darrera. No podem oblidar tampoc ni la difusió important que ha tingut el document de l’MDT “L’esquerra independentista davant la Constitució europea” publicat ara fa quasi un any, el mes de març del 2004, ni tasca realitzada per d’altres organitzacions del nostre moviment. Tot plegat no ha estat en va.
Cal, doncs, partir de la constatació que la tasca realitzada amb una certa perspectiva per l’Esquerra Independentista i sectors pròxims, ha permès aconseguir un estat d’opinió força ampli i extens. Fins i tot, una part molt important de la militància d’alguns grups parlamentaris com ERC, IC, Esquerra Unida, CDC ... (malgrat les indecisions i vacil•lacions d’alguns dels seus líders, acostumats a fer concessions), mantindrà fins al final, posicions contràries en un grau divers, a la Constitució europea.
Caldrà, per tant, que aprofitem aquesta conjuntura per a “fer evolucionar” -com dèiem al text de l’MDT citat més amunt- “les espurnes de rebuig crític en una flama estable i consistent de consciència política”.
Desemmascarar el cinisme
Segurament una de les coses que haurem de fer amb més regularitat al llarg de les setmanes que ens separen del referèndum, serà identificar les característiques reals dels defensors d’aquest text que ens posen a votació. Centrant-nos en el PSOE, un dels sectors polítics que amb més fanatisme defensa el “sí”, caldrà refrescar una mica la memòria per tal de posar en evidència els mètodes d’aquest partit, veritable compendi de l’engany i de la hipocresia.
Convé no oblidar que aquest partit que, ara es presenta com el defensors de la concòrdia i del “bon rotllo”, és una organització profundament estatalista i agressiva que ha estat capaç de promoure la repressió policíaca més brutal, incloent-hi la tortura, fins a arribar a l’assassinat polític amb el GAL i l’atemptat contra el líder canari Cubillo, i diferents maniobres contra les llibertats nacionals com la llei “harmonitzadora” de les Autonomies, la LOAPA; i fins i tot ha quedat demostrat que va participar en la preparació del “cop de timó” que va abocar al cop d’Estat de Tejero ... Un historial polític que no es pot dir que sigui de gaire “bon rotllo”, un historial que mai no ha desmentit ni condemnat i que, per tant, vol dir que cal posar dins el bagatge del que és el PSOE real.
La darrera maniobra del ministre espanyol d’afers exteriors al voltant del català és, a més com sabem, una simple enganyifa, ben comprensible si coneixem aquesta trajectòria. Escenificant una demanda mínima d’un paper quasi-residual per a la llengua catalana a Europa, el PSOE vol enganyar un cop més els votants perquè és ben conscient que aquesta proposta d’última hora no modifica de cap manera el text del Tractat interestatal europeu, que tothom sap que es tracta d’un document ja tancat i signat que no es podrà modificar i respecte al qual només és possible el vot afirmatiu o negatiu davant una redacció ja totalment fixada. En segon lloc, el PSOE sap també que, per tal que la modificació del reglament lingüístic sigui possible, cal el vot favorable i unànime de tots els Estats, i compta, a més, que hi haurà d’altres socis com el francès que els faran la “feina bruta”. El cinisme d’aquesta maniobra és, doncs, espectacular i hauria de ser una raó més per a aplegar voluntats envers el rebuig del poble català a les maniobres d’aquest partit i a les seves recomanacions de vot que de manera tan enganyosa voldria manipular.
Rebutjar la política d’exclusió. Promoure la consciència i la llibertat
No cal entrar en l’anàlisi detallada del text feta a bastament en desenes d’articles i comentaris. Des de l’esquerra independentista cal que partim del significat profund que pot tenir aquest referèndum i aconseguir que el poble català exerceixi el seu vot de manera activa i conscient.
En resum, aquest text que comentem és un tractat dels Estats i per als Estats i que no sols no reconeix cap realitat nacional altra que la representada pels Estats (article 1.5.1, i preàmbul de la segona part), sinó que exclou explícitament qualsevol via d’alliberament. Es tracta d’una veritable “presó de presons” que ve a reforçar el paper ja exercit pels Estats espanyol i francès contra el nostre poble.
D’altra banda, és un text que només es preocupa de les grans finances, de la banca, del reforçament militar i de la bunquerització d’Europa enfront dels territoris veïns, que no obre per tant cap escletxa favorable a la igualtat social dins i fora de les seves fronteres. Prefigura, doncs, un model d’Europa que no ens interessa i que només pot obtenir el nostre rebuig.
Cal, però, anar més enllà del posicionament negatiu. El nostre objectiu en aquesta conjuntura és treballar per a fer que el vot en contra de la Constitució Europea sigui massiu i sigui el reflex d’un augment de la consciència política.
Haurem de treballar, doncs, per a convèncer els més apolítics per a votar NO, fer moure els més escèptics, fer aixecar els ganduls de les seves cadires, mostrant la importància d’aquest posicionament polític actiu.
El vot en contra de la Constitució europea ens ofereix una oportunitat única de mostrar a Europa i al món la nostra voluntat de ser un poble lliure. Cal, doncs, que el vot sigui clar (ha de ser el NO; l’abstenció i el vot en blanc, no serveixen en aquest cas) i que sigui el màxim de nombrós possible.
El NO a la Constitució europea ha de ser un pas més en la Ruptura Democràtica per la Independència, un punt d’inflexió del nostre avanç cap a la llibertat.
Tota persona amb un mínim de consciència democràtica, conscient de formar part d’un poble o conscient dels drets democràtics individuals, socials i col•lectius, ha d’aprofitar aquesta ocasió per a manifestar amb fermesa l’oposició a l’Europa dels Estats i de les oligarquies, concebuda envers l’exterior com un búnquer insolidari i elitista.
Balanç
molt provisional |
Tot i
que un cop celebrat el referèdum no vinculant caldrà
valorar amb més detall la campanya del conjunt de l’Esquerra
Independentista en contra del Tractat europeu, sí que es
poden apuntar alguns elements, tant positius com negatius. D’entrada,
a diferència de les forces de l’esquerra nacional,
que van trigar massa temps a posicionar-se sobre aquesta agressió
jurídico-política, el conjunt del nostre moviment
fa més d’un any que hi treballa d’una manera
prioritària perquè va saber analitzar-ne la importància
per al futur dels Països Catalans i de les classes populars.
Va ser l’Esquerra Independentista la que va elaborar els primers documents en què es contextualitzava el paper d’aquest Tractat en l’actual fase del capitalisme europeu (eix franco-alemany) i n’analitzava critícament el contingut. Durant el 2004 va ser també el nostre moviment el que va organitzar organitzar la majoria d’actes contra la aquesta pretesa Constitució europea, la mostra més significativa dels quals van ser el centenar i escaig d’actes impulsats per la CUP en presentar-se a les eleccions europees. I ara mateix, immersos en una fase clau de la campanya, el conjunt del moviment està abocant-hi tots els seus esforços a diferents nivells, com ho demostra la profusió d’actes i el conjunt de plataformes creades que compten amb la nostra participació destacada. Ara bé, en el cantó
negatiu, cal constatar un cop més que la manca de referent
unitari de masses està impedint aprofitar aquesta conjuntura
al cent per cent. La inexistència d’aquest referent,
és a dir, la dispersió organitzativa, dificulta d’una
banda que el conjunt de les classes populars percebin aquesta campanya
en el marc d’un projecte polític global i, d’altra,
la visibilització i rendibilització (ideològica,
organitzativa, etc.) de tots els esforços de què parlàvem
suara. Com ja dèiem en un article aparegut a l’Estelada
Roja núm. 1 en referència a una altra conjuntura,
“és en ocasions com aquestes quan es veu clar que els
prejudicis i bloqueigs mentals que impedeixen l’avanç
del procés d’unitat de l’Esquerra Independentista
es fan més i més incomprensibles, i es fa més
i més evident també la necessitat de superar-los.” |
| Sols amb l’incompliment de les condicions europees podrà realitzar-se el transvasament Xúquer-Vinalopó |
| Recentment finalitzar l’any
2004, el govern espanyol encara no s’ha decidit a posar punt
i final a un transvasament tan insostenible com el de l’Ebre
i que només es podria dur a cap amb l’incompliment flagrant
de les condicions que la Unió Europea va fixar el desembre
de 2003. Aquest últim any ha suposat l’increment dels temors que moltes organitzacions, encapçalades per Xúquer Viu, s’han encarregat de posar de manifest de manera reiterada. Ara fa un any, la Unió Europea va imposar al Govern Espanyol una sèrie de condicions per al projecte del transvasament Xúquer-Vinalopó entre les quals figurava la “fixació i respecte d’un cabal ecològic per al riu Xúquer” o “l’aplicació dels principis i disposicions previstes en la Directiva Marc de l’Aigua” Anteriorment, l’agost de 2003, la Direcció General de Política Regional va manifestar al Govern espanyol la seua preocupació pel transvasament i li va demanar que abans de finalitzar el 2004 l’Estat membre presentàs, entre d’altres coses, “les conclusions de l’estudi sobre l’Albufera i la sostenibilitat del seu ecosistema” L’establiment d’un cabal ecològic per al Xúquer i les garanties d’aportacions hídriques suficients per a l’Albufera constitueixen els principals problemes perquè les xifres quadren i donen com a resultat l’existència d’excedents suficients per a poder efectuar el transvasament. Efectivament, tenint en compte que en el Pla de Conca del Xúquer s’utilitzaren xifres i cabals falsos per a justificar el transvasament, com la pròpia ministra Cristina Narbona es va encarregar d’assenyalar el 15 de desembre de 2003, la imposició de posteriors condicions per la Unió Europea (cabal ecològic per al Xúquer i aportacions necessàries per a l’Albufera) fan completament impossible el seu compliment. Com a conseqüència d’aquestes condicions i els dubtes que s’originaven, el Ministeri de Medi Ambient va constituir el 25 d’agost de 2004 una Comissió d’Estudi per a la viabilitat hidrològica i econòmica del transvasament. Dins aquesta Comissió es va crear una comissió tècnica formada per 6 membres que s’encarregaria de fer un estudi tècnic sobre la viabilitat del transvasament contemplant els diversos escenaris futurs que es podrien produir. Però de manera sorprenent, diversos responsables institucionals i polítics han continuat assegurant rotundament que el transvasament anava a fer-se malgrat l’existència d’una comissió creada expressament pel propi Ministeri de Medi Ambient per a estudiar-ne la viabilitat. Amb el coneixement de les xifres reals de cabals del Xúquer, que l’anterior govern espanyol amagava, sols amb l’incompliment flagrant de les condicions fixades per la Unió Europea podrà realitzar-se el transvasament. Cal esperar, però, que, d’acord amb les seves directives, la Unió Europea no consentesca que es done aquesta situació i retire les subvencions aprovades per al projecte. Xúquer Viu (i els partits i organitzacions polítiques, sindicals, ecologistes i socials que el recolzen) no acceptarà que de nou s’intenten quadrar xifres falsejades per a justificar un transvasament que pateix dels mateixos problemes que el de l’Ebre: insostenibilitat econòmica, ambiental i social. Paco Sanz (Plataforma Xúquer Viu) |
El
Xúquer i la teoria de l’aquari |
Els sectors pro-transvasament del País Valencià, entre els quals hi ha l’empresari alacantí Andrés Martínez, màxim promotor del transvasament Xúquer-Vinalopó, sostenen per al Xúquer la “teoria de l’aquari”. Diuen que el riu no té un problema de quantitat d’aigua, sinó de qualitat. Que no hi ha dèficit hídric i que n’hi ha prou de solucionar els problemes de depuració de les aigües i de vessaments incontrolats per a aconseguir una bona qualitat mediambiental del Xúquer. “Poca aigua, però neta”, amb l’objectiu de burlar les condicions de la Unió Europea i la Directiva Marc de l’Aigua. Volen deixar un Xúquer virtual, més a prop d’un parc temàtic que del riu més important dels valencians i les valencianes. Sembla que la nova cultura de l’aigua no siga per a alguns més que una declaració ressonant a què s’apunten per a buidar-la de contingut. Mentrestant, el riu Xúquer, el segon riu en importància del mediterrani espanyol, es l’únic que continua sense tindre assignat un cabal ambiental adequat. En efecte, per al Ter i el Llobregat el Pla de Cabals de la Generalitat Catalana ha fixat uns cabals mínims en desembocadura de 5,5 metres cúbics per segon per al Ter, i de 4,3 per al Llobregat. Aquests cabals representen, per al Ter, el 21% del seu cabal mitjà en règim natural, i per al Llobregat, el 20%. Per a l’Ebre el Pla Hidrològic de Conca estableix per a la zona de desembocadura un cabal ecològic de 100m3/s. No obstant això, fa anys que està assumit per tots els sectors la xifra de 135 m3/s, que representa el 25% del cabal mitjà, i en l’actualitat està discutint-se com elevar sensiblement aquesta xifra. El Segura, un riu tremendament degradat i contaminat, té una assignació significativa de cabal ambiental en el seu Pla de Conca, que és de 4m3/s. Aquesta reserva equival al 19,5% del cabal natural mitjà del riu en la desembocadura. Per contra, la situació del Xúquer, és molt diferent. El Pla Hidrològic de Conca fixa en 0'6 m3/s el cabal mínim des de l'embassament de Tous fins a la presa de la Sèquia Reial a Antella. Això és tot el que la normativa vigent li assegura al Xúquer, la qual cosa deixa desprotegits els últims 60 km de llit, que no tenen assignat un cabal ecològic. Per aquesta raó el fet que el Xúquer estiga desconnectat del mar resulta completament legal, fins a l’extrem que en els últims 10 anys més de la meitat dels dies el cabal del riu en desembocadura ha segut de zero. I això malgrat que tot el Baix Xúquer, des de Tous fins al mar, està proposat com a lloc d'interès comunitari (LIC). Ara la Comissió Europea obliga a fixar cabals ambientals a tots els rius i alguns, en el seu atreviment, pretenen assignar al Xúquer un cabal irrisori, fins i tot inferior al del propi Segura, fet que demostra una sensibilitat completament allunyada de la Nova Cultura de l’Aigua. Al•leguen que amb un fil d’aigua, sempre que no faça pudor i que hi puguen viure uns quants peixets, ja n’hi ha prou. Però la Comissió Europea sabrà distingir entre un riu i un aquari i exigirà que per a fixar els cabals ambientals dels rius s’apliquen normes i criteris científics i internacionals. No és casual que tots els cabals mínims ambientals fixats per als rius mediterranis oscil•len entre un 20 i un 25%. Sortosament, ara el Xúquer té, per primera vegada en molts anys, una veu organitzada que el defense des de la societat valenciana. La Plataforma Xúquer Viu que té el suport de desenes d’organitzacions, d’una trentena d’ajuntaments i de milers de ciutadans i ciutadanes que el hi donen suport a títol individual, està fermament decidida a aconseguir la recuperació integral del riu. En el Xúquer s’ha d’abordar de manera urgent l'establiment de cabals ambientals, que hauran de respectar les característiques pròpies del riu i utilitzar uns paràmetres semblants als que s'han seguit per a la resta de rius mediterranis. Per tant, qualsevol proposta de determinació de cabal ambiental que s’allunye d’aquestes consideracions seria inacceptable per a la comunitat científica estatal i comunitària. Per això Xúquer Viu reivindicarà davant de l’administració i la societat valenciana un cabal ecològic no inferior a 15 m3/s que representa el 26% del seu règim natural. L’administració espanyola haurà d’escollir entre alinear-se amb els defensors de la vella cultura de l’aigua, que ha tingut com a màxim exponent el derogat transvasament de l’Ebre, o fer-ho amb la nova cultura de l’aigua que s’oposa a un transvasament insostenible. Una vegada conegudes totes les xifres, la paralització definitiva de les obres d'aquest transvasament, últim residu del derogat transvasament de l'Ebre, es fa completament inevitable des del punt de vista ambiental, econòmic i social. La societat valenciana no acceptarà que interessos econòmics de sectors molt poderosos condemnen el segon riu del mediterrani espanyol a una mort segura o la ficció d’un aquari virtual. Paco Sanz, Roger Pons, Graciela Ferrer (Plataforma Xúquer Viu) |
El darrer 9 de gener vam conèixer la noticia de l’escandalós apallissament de tres joves de la Vila de Gràcia. Escandalós perquè van ser posats en llibertat al cap de poques hores, plens d’hematomes al cos i acusats posteriorment de “desobediència i atemptat” (tal com dicta qualsevol manual policial); i també perquè els agents que van realitzar aquestes agressions pertanyien a la Guàrdia Urbana de Barcelona, un cos policíac poc relacionat fins fa pocs anys amb les vulneracions dels drets humans i la persecució de dissidents polítics. Un dels joves havia estat identificat al Casal Popular de Gràcia, on es va establir una discussió verbal amb alguns guàrdies, que posteriorment van carregar contra el grup de persones que es trobaven en aquest local social. Posteriorment, dos dels joves van ser detinguts per agents dels UPAS (Unitat Especial d’Administració i Serveis, creada el 1992) en uns carrers força allunyats del lloc de l’incident inicial, el Casal. Els tres joves detinguts van denunciar haver estat colpejats de manera acarnissada durant el trajecte i dins de la comissaria i haver estat insultats i humiliats permanentment. Van declarar també que els havien arribat a empènyer escales avall mentre eren emmanillats. El resultat d’aquests apallissaments s’ha difós de manera gràfica per internet: les fotografíes mostren clars hematomes en els cossos dels detinguts que han evidenciat la brutal agressió dels agents de la UPAS. Una gran part dels col•lectius polítics i populars de Gràcia han protestat per aquesta agressió, que ara per ara resta impune i no ha mogut cap investigació que castigui els culpables d’aquestes vulneracions tan greus. L’alcalde Joan Clos ha vist qüestionada de nou la seva imatge gràcies a accions mediàtiques similars a les que es van realitzar contra els jutge Garzón al Fòrum per la seva complicitat amb la tortura. Com ja va sent habitual, els mitjans de comunicació, tot i la difusió del cas, han evitat parlar del cas fora de casos excepcionals, cosa que demostra la subordinació de la majoria dels mèdia del Principat al tripartit, especialment al PSOE. Tot i que aquesta notícia hagi posat a la palestra el caràcter repressiu de la Guàrdia Urbana, que no ho oblidem, obeeixen consignes polítiques d’allò que han de fer, no és un cas aïllat ni una novetat. Fins fa pocs anys aquest cos no tenia un paper “policíac” massa definit i actuava amb auxiliaritat en relació a altres cossos (control, reforçament, persecució de tasques agitatives, etc). Però tot apunta que el paper de la Guàrdia Urbana de Barcelona (així com de policies d’altres municipis) de mica en mica estan assumint la persecució la dissidència política i social com una tasca pròpia. Les policies municipals, que en principi tenien una funció civil, lligada a la gestió local, està assumint rols propis de cossos com la Policia Nacional, la Guàrdia Civil o els Mossos d’Esquadra (que tenen un comandament militar espanyol per legislació i que compta amb un llarg currículum repressiu des dels seus orígens al segle XVII). L’independentisme havia conegut diversos casos de tasques repressives per part de les policies locals en el passat, com ara la persecució d’enganxades de cartells, murals i paradetes que eren castigades amb multes administratives. En altres casos, aquest cos havia ofert la seva auxiliaritat en seguiments d’agents de paisà a manifestacions o amb grups d’antiavalots. Tanmateix, durant els últims anys s’han donat situacions que palesen aquesta voluntat de perseguir el moviment independentista i els moviments populars i socials al preu que sigui i de la mà de les policies locals; i ha estat des de municipis on governen partits sucursalistes (sobretot del PSOE), però també a altres poblacions on governen tripartits de diversos colors. S’ha fet sistemàticament a través de la repressió administrativa i l’ofegament del nostre espai (multes per realitzar agitació, controls, multes als casals, limitació de celebracions populars, etc), però també a través d’actes violents. Fem-ne un breu repàs dels dos darrers anys:
La llista és més llarga ja que hem d’afegir-hi nombrosos casos en què aquest cos ha participat en desallotjaments de vivendes ocupades i centres socials. Què hauríem de fer des de l’Esquerra Independentista per fer front a aquesta ofensiva? En primer lloc, denunciar el caràcter polític d’aquestes agressions i d’aquesta persecució premeditada. Un bon exemple a reproduir són les accions mediàtiques intel•ligents que s’han realitzat, i una denúncia que traspassi el cordó mediàtic i la censura. Però hem de tenir en compte que les característiques d’aquest cos local són diferents a la dels cossos policíacs militaritzats, que obeeixen consignes centralitzades des de l’Estat o els governs regionals. La policia local actua segons les directrius i interessos polítcs locals, que compta amb caràcterístiques pròpies en cada cas, cosa que també els fa més vulnerables a la denúncia i la investigació d’aquestes pràctiques antidemocràtiques que obeeixen a directrius dels partits d’ordre governants. En resum, pretenen impedir a cops de porra el creixement i consolidació de l’independentisme, raó per la qual hauríem de començar a esmolar les armes que tenim a l’abast i no utilitzem sovint: la tecnologia contra el seu control (vídeos de les seves actuacions corruptes); accions mediàtiques contra el seu monopoli dels mitjans de comunicació; denúncies jurídiques de les seves repetides irregularitats contra la seva persecució administrativa; etc. Joana Gorina
|
Els interins i substituts que treballem pel Departament d’Educació estem de pega. Després de treballar a les escoles públiques del nostre país durant anys, governats per una Generalitat convergent durant molt de temps, que no va cap gest per dignificar la nostra feina, havíem dipositat, potser il•lusoriàment, moltes esperances per resoldre la nostra situació laboral (o sinó millorar-la substancialment) amb el tripartit. Mentre eren a l’oposició, IC i ERC sobretot, havien manifestat el rebuig a la política que els diversos responsables de l’aleshores Departament d’Ensenyament havien impulsat en tot allò referent al personal interí i substitut. La nostra situació laboral és d’una precarietat enorme. Els contractes s’expedeixen per períodes curtíssims, i es donen casos de durades de pocs dies. Sovint es rescindeixen abans de les vacances i es renoven després. Hi ha nombrosos casos en què els nomenaments acaben un divendres i es reprenen dilluns o dimarts, amb la qual cosa estan a l’atur el cap de setmana sense percebre res, és clar. A qualsevol contracte a d’altres empreses (tot i que depèn del conveni), després d’un acomiadament hi ha una indemnització de 45 dies per any treballat, una mesura que és exigida per la Generalitat a qualsevol empresa privada. Doncs bé: al col•lectiu d’interins i substituts se’ns pot acomiadar demà mateix a tots sense cap mesura compensatòria. Tot i que hi ha casos de persones amb més de 15 anys treballats, és a dir, de serveis prestats al Departament d’Educació, no hi ha cap garantia de continuïtat ni d’idemnització. La desprotecció és molt gran. I tot això per fer la mateixa feina que la resta de companys, funcionaris de carrera, els drets laborals dels quals (legítims i inqüestionables) són molt més elevats, establint-se un greuge comparatiu important. La Generalitat d’amunt, doncs, és la primera a incomplir la normativa de treball. Actualment hi ha negociacions obertes per tal de garantir una mínima estabilitat contractual, però la posició de la Generalitat no és gens flexible, justament una postura que durant els últims anys va ser criticada per part de l’oposició ara al govern. Tot plegat només fa que augmentar el malestar d’un col•lectiu que té ganes de fer la seva feina i fer-la dignament. D’altra banda, durant anys el sistema d’accés a la funció pública havia estat regulat mitjançant unes oposicions, les quals requerien una alta preparació memorística i no contemplaven l’experiència docent. No cal dir que, com a concepte, no són unes proves dissenyades a facilitar l’accés a tot el col•lectiu interí/substitut. Al contrari: si algun valor tenen aquests professionals és una llarga (o molt llarga) experiència docent, un coneixement sobre el terreny de la realitat del nostre sistema educatiu (han estat en multitud de centres), una notable capacitat d’adaptació a les diferents realitats de cada centre i una motivació elevada per aquesta feina, malgrat la precarietat laboral. Sembla, doncs, que aquestes virtuts no siguin valorades pel Departament d’Educació i, en canvi, la capacitat de retenció de conceptes i la seva aplicació en supòsits pràctics sí. De fet, sembla com si aquesta darrera habilitat, tot i ser necessària, sigui l’única a tenir en compte. Per acabar-ho d’adobar, darrerament aquestes convocatòries a oposició es feien en divendres i dissabtes de final de curs i les d’enguany també. Així doncs, preparar-se tot el temari, afrontar el final de curs a l’escola, absentar-se alguns divendres (sense disposar de personal per cobrir l’aula) i poder rendir al 100% és bastant complicat. Aquesta és una de les raons per què el col•lectiu d’interins i substituts ha anat augmentant, de manera que actualment som més de 15.000 persones. Des de fa molt temps, hi ha dos tipus de propostes per tal de millorar la nostra situació: per una banda, proporcionar un accés diferenciat a la funció pública per interins de llarga durada, valorant molt més l’experiència (adquirida als propis centres educatius del Departament en molts casos) i, per l’altra, estabilitzar el lloc de treball tant com es pugui, que per poc que es faci ja serà molt ja que actualment estem parlant de contractes escombraria. El Departament d’Educació, governat per una militant d’ERC, no sembla tenir intenció ni voluntat d’entrar a debatre aquests dos temes. Això és força greu, ja que com a mínim dos dels tres partits de l’actual govern de la Generalitat veien que això calia canviar-ho . Després de més d’un any de govern tripartit i de la nova convocatòria d’oposicions, comprovem que el continuisme és total. En essència, no ha variat res. La situació laboral continua essent la mateixa i el sistema d’accés a la funció públic no ha canviat. I la sorpresa és major quan, de fet, els sindicats es veuen amb les mateixes respostes i les mateixes mesures en les negociacions que en l’època convergent. En alguns aspectes fins i tot s’ha empitjorat. Estem davant d’un altre incompliment d’un compromís electoral d’ERC i IC-V, que s’afegeix a la ja llarga llista que va configurant el preu que s’ha de pagar per estar en un govern mesell d’uns interessos poc afavoridors pel progrés social, econòmic, cultural i ambiental del nostre país. Roger Torras |
| Aquesta tardor hem assistit a un experiment de masses que ens pot donar bones pistes sobre les noves formes de l’imperialisme que desplegaran els estrategs de la Unió Europea (UE) en aquesta fase de constitució d’Europa Occidental com a un dels pols de l’Imperi capitalista global. Ens referim, per si algú encara no se n’ha adonat, a Ucraïna. I per evitar malinterpretacions, deixem clar d’entrada el nostre posicionament polític respecte a la contesa entre el govern i la teòrica “oposició”: Ucraïna ha estat i és governada, des de la seva recent independència i com la majoria de repúbliques ex-soviètiques, per una màfia sorgida de l’antic aparell burocràtic estalinista i reconvertida en especialista en l’acumulació de capital per vies tan poc escrupoloses com les privatitzacions a la carta, el desmantellament dels serveis públics, el control dels sindicats, la repressió de la població, etc. Queda clar, doncs, que des de la nostra perspectiva, els governants ucraïnesos no mereixen altre qualificatiu que el de lladres i explotadors i que, com a internacionalistes, donarem suport a tot moviment popular que pretengui enderrocar aquest sistema i els seus gestors i establir un govern del poble i per al poble. El que passa és que el desfigurat Iuxenko ha format -forma- part d’aquesta nova casta d’enriquits sobtats i fraudulents i que el seu pas a una suposada “oposició” no respon a unes consideracions socials o polítiques progressistes, sinó a un simple afany personal de compliment amb el seu paper de “noi dels encàrrecs”, revestit de nacionalisme de pandereta. Iuxenko no pretén ni l’establiment d’un grau més alt de democràcia a Ucraïna, ni un repartiment més just i transparent de les riqueses del país (que no són poques potencialment parlant), ni tan sols la configuració d’un govern que vetlli mínimament pel benestar de la ciutadania. L’únic que pretén és canviar els amos, que passarien de residir a Moscou, a fer-ho a Brussel•les, i l’encarregat de la fàbrica, tasca per a la qual ell s’ofereix generosament als nous propietaris per tal de substituir l’antiga gerantocràcia post-soviètica. Resumint, Iuxenko és l’home clau per a la realització d’un vell somni imperialista: dur els vaixells militars de l’OTAN i la UEO al port de Crimea i fixar una base estratègica per a l’intervencionisme polític, militar i econòmic de la nova UE i els EUA al cor de l’Europa de l’Est i a escasses milles nàutiques del Caucas i l’Orient Mitjà. A aquest valor geoestratègic cal afegir-hi els arsenals nuclears que encara existeixen en aquesta república ex-soviètica. Per aconseguir els seus objectius, la UE ha aprofitat unes incidències produïdes al llarg del procés electoral (incidències que, tot cal dir-ho, no son comparables als fraus massius com els ocorreguts en les eleccions presidencials als EUA, a Colòmbia i a tants estats satèl•lits de l’imperialisme, ni a les farses electorals de l’Afganistan i l’Iraq o a les il•legalitzacions de candidatures a Euskalherria) per desplegar la tàctica del “cop d’Estat mediàtic”. Val a dir que aquesta tàctica fou ja assajada sense èxit per la CIA i els serveis secrets britànics i espanyols contra el legítim president de Veneçuela, Hugo Chávez, arran de la seva política fiscal respecte a les exportacions de petroli i que té el que podríem considerar “pre-assajos” en altres experiments de manipulació de masses com les convocatòries i difusió de determinades “manifestacions espontànies”, des de les realitzades en suport dels règims totalitaris, fins a exemples més recents com les del feixisme espanyol contra l’esquerra abertzale o el govern basc. Aquest cop d’estat mediàtic es fonamenta en tres pilars. Dos d’aquests estan estretament relacionats i els mèdia hi juguen un paper fonamental: la construcció del mite i la desinformació i propaganda massiva. El tercer és la pedra de toc, la peça que falta: la ingerència externa presentada sota l’angelical forma de Sant Jordi derrotant el drac i implantant la justícia. La construcció del mite consisteix en l’elaboració d’un discurs a través de mitges veritats, realitats exagerades, ocultació de dades o, directament, completes mentides. Conjugant aquests paràmetres se’ns presenta un Iuxenko angelical, compromés amb unes llibertats que fins ara havia ajudat a esclafar, desvinculat dels qui fins fa ben poc eren els seus socis i enverinat per una misteriosa substància química que tan sols afecta el rostre i que només uns metges d’una entitat privada s’han atrevit a certificar contra l’opinió dels instituts de toxicologia que negaven qualsevol credibilitat a aquesta hipòtesi (contràriament a la de la reacció al•lèrgica a cosmètics en mal estat, que va comptar amb el suport de bona part de la comunitat científica) Paral•lelament, els dolents són agents exteriors, al servei de Rússia, i són tan dolents i tan mal ucraïnesos que parlen rus, sense que això tingui res a veure, per descomptat, amb el fet que el primer regne de cosacs eslaus que va prendre el nom de “rus” tingués precisament capital a Kiev. Iuxenko, en canvi, no està al servei de la UE o de l’OTAN, sinó que representa “la modernitat, l’aperturisme”. La creació del mite i la seva difusió va estretament lligada al control dels mitjans de comunicació. Es tracta de desinformar. Cal ocultar aquelles dades històriques, socials, polítiques i econòmiques claus per a la comprensió del problema, exagerar les virtuts dels bons i les malifetes dels dolents, publicitar fins a l’infinit la diagnosi única de la situació i la sortida, també única, a l’atzucac. La batalla es lliura a nivell global, tant intern com extern, ja que els avenços en les telecomunicacions fan que, almenys en el cas d’Ucraïna, no hi hagi fronteres a la transmissió de missatges sempre que aquests siguin enviats en forma de bombardeig massiu. I per això és fonamental que ningú no se surti del guió. Aquí no hi ha dretes ni esquerres, ni línies editorials: tots s’alinien amb l’heroic poble d’Ucraïna que frisa per gaudir del protectorat europeu. Resulta paradoxal que l’únic rotatiu del Principat que ha inclòs (de manera minúscula) elements d’anàlisi que apuntaven a l’arrel del conflicte (l’intervencionisme de l’UE i l’OTAN al Mar Negre) hagi estat La Vanguardia. I finalment, el cop de gràcia: la Comissió Europea (aquest govern que no ha estat escollit en cap procés electoral!) i que, pel que es veu, té el monopoli de la denominació d’origen “demòcrata” a nivell internacional, s’erigeix en salvadora i dictamina que el Tribunal Suprem Ucraïnès i el Parlament d’aquell país han de fallar per la repetició de només la segona part dels comicis, per tal d’evitar una possible aparició d’una candidatura realment popular i democràtica, és a dir, fora del seu control. Però no hi havia una cosa que es deia sobirania nacional? I de respecte a la legalitat vigent, que implicaria, en tot cas, repetir tot el procés electoral? I de la separació de poders que se n’ha fet? I de la no-ingerència? Es pacta una repartició de poders que permeti a l’antiga màfia burocràtica de la indústria minera i energètica continuar acumulant capital i fent els seus negocis amb en Putin i fi de la pel•lícula. Democràcia...on? Cop d’Estat mediàtic i la gent, cap a casa. Ja s’encarregaran ells d’administrar la voluntat popular, d’obrir-se a Occident, és a dir, de dur la sisena flota al port de Crimea. El cas d’Ucraïna ha demostrat que:
Tot moviment de masses (revolucionari o conservador) amb significació política real té una orientació política i, per tant, una direcció (visible o invisible). Quan aquesta roman absent, no és que no existeixi, sinó que no pot fer-se visible per motius purament tàctics.
|
| |
torna a dalt | |
Els anys que han transcorregut de 1984 al 2004 han estat plens d’esdeveniments de cabdal importància per a l’independentisme català i aquests han estat els que han anat definint l’MDT, organització que se’n pot considerar representativa.
Des dels temps d’agitació intensa i mobilització fins a l’actual funció de partit dintre del moviment independentista i el suport a les CUP, hi ha un camí recorregut, amb un fil conductor que dóna coherència i que no és altre que la fermesa en la defensa dels objectius del socialisme i la reunificació i independència de la nació catalana.
És per això que també l’assistència a l’acte que commemorava el vintè aniversari era representativa d’aquesta evolució integradora. Des de militància fundadora fins als companys i companyes que s’han sumat a l’MDT en la seva darrera etapa, passant per alguns d’aquells i aquelles que van protagonitzar els anys de més intensa agitació independentista. I, sens dubte, molts simpatitzants i antics companys que van abandonar la militància i als quals sempre convidarem a afegir-se a la lluita per uns Països Catalans lliures i socialistes, des de l’MDT i des de les diferents branques del moviment independentista.
Aquell dissabte onze de desembre, prop de 150 persones -diferents generacions de lluitadors i lluitadores i de diversos indrets del país- ens vam reunir per celebrar una efemèride que, alhora, ens obliga a la reflexió. Una reflexió sobre l’evolució del moviment independentista i sobre els reptes plantejats de cara al futur.
Un dels parlaments, el de Carles Castellanos, es va centrar en això,
en un repàs històric de l’independentisme i de què
va suposar l’aparició i l’actuació de l’MDT
a partir de 1984. La seva intervenció va destacar que d’aquell
MDT primerenc el que cal considerar com a definitori no és tant
la seva capacitat de mobilització com el seu nítid posicionament
de classe, que va connectar la lluita nacional amb els interessos populars
i que va inspirar una permanent denúncia de l’opressió
i els opressors. Hi havia un compromís de lluita que impedia doblegar-se
davant la repressió i la força de l’Estat i les classes
dominants.
D’aquest període potser els millors representants són
aquells que van perdre la vida militant (Martí Marcó, Fèlix
Goñi, Toni Villaescusa, Quim Sànchez i Julià Babia),
que van ser recordats a l’acte. Ells representen un episodi ineludible
de la nostra història per la seva significació. També
els detinguts de 1992, que van portar l’Estat espanyol a judici
per les tortures sofertes, van ser felicitats per la sentència
condemnatòria coneguda darrerament. I així mateix van ser
homenatjats dos militants més veterans de l’Esquerra Independentista
que segueixen en actiu.
Però si Carles Castellanos va parlar del passat, el company Toni Infante (“que és del Sud, i no de Levante”, com va dir en Marcel Casellas) va fer unes consideracions sobre les perspectives de la lluita independentista. La seva contextualització històrica i política de la lluita que portem a terme els i les marxistes independentistes avui va resultar pràcticament una cosmovisió i, alhora, una crida a una militància responsable, que sàpiga actuar amb compromís i partint de l’anàlisi de la realitat. El seu discurs era una advertència a considerar totes les dimensions de l’opressió i, per tant, de la lluita, i a saber connectar amb la resta del poble català i les seves reivindicacions. Sempre cal estar alerta amb l’autocomplaença i el cofoisme i defugir de les polítiques “per a consum intern”.
Les salutacions internacionals van afegir força a l’acte: els representants amazics i els de l’independentisme gallec de NÓS-UP van animar l’MDT i el conjunt del moviment a continuar la lluita per a retrobar-nos en una Europa i un Mediterrani de pobles lliures i solidaris. I especial atenció va merèixer la delegació de l’esquerra abertzale, a la qual es va oferir un espai perquè exposés la nova conjuntura i les perspectives de pau i d’autodeterminació que apareixen a l’horitzó basc. L’independentisme basc malda per trobar nous camins, quan la correlació de forces o les demandes populars canvien, i la presentació del document d’Anoeta n’és la prova fefaent.
Per als independentistes dels Països Catalans, aquesta podria ser una conclusió dels vint anys de lluita: cal conèixer molt bé la situació política que ens envolta i saber adaptar- la nostra activitat segons aquella. Si bé és interessant constatar i valorar l’evolució que ha anat seguint l’independentisme des de fa vint anys, no suposa cap avenç en la lluita l’actitud nostàlgica (per essència conservadora) que enyora els mètodes i les característiques de la lluita que va desenvolupar en la seva primera fase l’MDT. Com dèiem en els manifestos de l’Onze de setembre i del Nou d’octubre, el repte actual de l’independentisme és esdevenir alternativa política per al nostre poble. I en aquesta direcció empenyerem des de l’MDT.
Albert Botran
| |
torna a dalt | |