La Veu

“El comunista que es vanagloriés del seu comunisme pel simple fet d’haver rebut unes conclusions ja establertes, sense haver realitzat un treball intel·lectual i pràctic molt seriós, molt difícil i molt gran, sense analitzar els fets davant dels quals ha d’adoptar una actitud crítica, seria un comunista molt lamentable”

Vladimir Illic Uliànov, Lenin, Discurs davant el 3r Congrés de les Joventuts Comunistes de Rússia, octubre de 1920

No podem tornar a perdre el tren de la història. L’Esquerra Independentista (EI) viu sens dubte un dels moments crucials de la seva història. Un moment en què ha de saber canalitzar els seus potencials per aprofitar l’oportunitat que se li presenta d’esdevenir referent polític del poble català en la lluita pels seus drets polítics i socials.

Fem, però, inventari: en els actius hi hem de col·locar, d’una banda, el dinamisme general de l’EI, manifestat a través de l’eclosió o reforçament de diferents fronts de lluita, com el municipal, el juvenil, l’estudiantil, el sòcio-cultural, etc., i la consciència més o menys generalitzada i reflectida sobretot a nivell de mobilitzacions o campanyes de la necessitat de desenvolupar una pràctica unitària que condueixi a la construcció d’un ampli moviment de masses.

D’altra banda, cal també tenir en compte la conjuntura política actual i el descrèdit de les opcions reformistes que, l’una rere l’altra, s’han vist incapaces de fer avançar el nostre poble cap a quotes significatives de benestar, justícia social i llibertats democràtiques. Existeix, doncs, un camp abonat que hauria de permetre a l’Esquerra Independentista esdevenir referent polític de les classes populars catalanes.

En resum, sabem fer bullir l’olla i disposem d’una bona pila d’ingredients, però... sabem cuinar? La resposta, ara per ara, és decebedora: NO. No en sabem, o si més no, no en sabem prou, o com a mínim, hem d’admetre que cadascú hi fot cullerada sense tenir una recepta mínimament consensuada.

Aquesta és la conclusió que es desprèn si ens posem a repassar els passius, on trobem dues rèmores importants: la primera és social i té a veure amb la fractura que la dreta i l’espanyolisme estan provocant al si de la societat catalana; la segona és política i pot condemnar el conjunt del moviment a un simple paper testimonial de veu de la consciència, de l’etern ploramiques o, més dràsticament, del típic freaky inadaptat del poble.

Ens referim, és clar, a la manca d’una estratègia comuna, d’un pla d’acció a mitjà i llarg termini que, sorgit de l’anàlisi rigorosa de la societat i el sistema de dominació i fruit del debat polític a fons i sense complexos, proposi una praxi a diferents nivells que faci possible rendibilitzar el treball polític i social i avançar, consolidant cada pas, vers els objectius d’Independència i Socialisme.

Parlant clar, l’Esquerra Independentista té dos camins: o bé s’acomoda a l’actual situació d’anar fent bullir l’olla, d’anar col·leccionant actuacions meritòries però inconnexes que ens durà ben aviat a una pràctica autista respecte del conjunt de la societat i, per tant, estèril a nivell polític , o bé es capaç de trencar amb la cultura de l’eslògan i la campanya de torn per començar a debatre sobre realitats, objectius a curt, mitjà i llarg termini, formes d’incidència política i penetració social, etc., tot mirant de definir i consensuar una estratègia general per al procés de ruptura democràtica, independència política i revolució social.

Perquè no ho oblidem, l’Esquerra Independentista en el seu conjunt (com moltes esquerres arreu del planeta, tot cal dir-ho) encara no ha adaptat moltes de les seves consignes i formes d’acció a la nova realitat del capitalisme global, de l’Imperi, dels nous modes de producció i de la nova realitat geopolítica.

La majoria dels i les militants independentistes i, el que és més trist, molts col·lectius i organitzacions, continuen sense articular un discurs consistent sobre la construcció del socialisme i el procés d’independència. O el que és pitjor, s’aferren a models i estereotips polítics i socials que, senzillament, han deixat d’existir i que resulten més que no pas estèrils, tragicòmics, si es pretén plantejar-los com a alternativa a l’actual sistema de dominació.

Segons els nostre modest parer, l’actual efervescència de l’EI pot quedar reduïda a foc d’encenalls si no som capaços de donar a la nostra lluita una perspectiva de transformació real de la societat, si no tenim la capacitat i la gosadia de definir una estratègia més enllà de l’immediatisme i de desplegar coordinadament una línia política que ens faci avançar amb fermesa cap als nostres objectius.

Per això necessitem garantir la creació de les estructures socials i polítiques necessàries en el camí de l’establiment d’una República Socialista Catalana, el foment de l’autoorganització popular, l’augment de la consciència política del nostre poble, la lluita ideològica, la dinamització general del moviment independentista i el desplegament d’una línia tàctica i d’aliances de classe que permeti l’hegemonia de l’Esquerra Independentista com a representant de les aspiracions polítiques de la majoria del nostre poble.

Necessitem, en definitiva, el que en termes leninistes es coneix com a un Partit Polític Revolucionari: un òrgan democràtic i centralitzat que, des del debat serè però intens, sense dogmatismes ni apriorismes i amb la participació de totes les persones amb disposició i capacitat de dinamització del conjunt del moviment, impulsi, coordini i doni perspectives als diferents fronts de lluita que l’EI haurà d’anar desplegant.

Som conscients que l’MDT només és una part, un embrió, d’aquest Partit . Som conscients, per tant, que cal la implicació de totes les persones que, enquadrades o no en organitzacions que es reclamen estratègiques, puguin i vulguin aportar el seu criteri i el seu treball per assolir aquest objectiu. I som conscients també que cal no confondre direcció amb dirigisme, i que el Partit ha de mantenir una relació dialèctica, bidireccional, amb el conjunt del moviment i amb la línia política de masses, ja que cap de les dues coses té sentit sense l’altra.

Però som sobretot conscients que el tren de la història ens passa pel davant i tornar-lo a perdre [1] o equivocar-nos d’andana suposaria un retard de decennis en la nostra emancipació o, en el pitjor dels casos, la fi dels Països Catalans com a projecte polític. No escatimem esforços. Prenem Partit per la Independència i el Socialisme, una necessitat de l’Esquerra Independentista.

[1] L’ajornament indefinit del debat estratègic que necessita l’Esquerra Independentista sota l’excusa que encara no hi ha condicions (les quals, per altra banda, no són mai explicitades, no fos cas que es veiés clarament que es tracta precisament d’excuses) s’explica tant perquè n’hi ha qui s’han autoungit com a direcció política sense cap debat previ com també perquè n’hi ha que tenen por de no estar encara preparats per a aquest debat i les conseqüències que se’n derivin.