La Veu

El mes de novembre del 2003 es realitzarà al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg el judici contra el Regne d’Espanya per les tortures als independentistes detinguts l’estiu del 1992. La causa consta en total de 15 demandants contra l’Estat espanyol, que van denunciar després de la seva detenció les tortures que els van ser aplicades per la Guàrdia Civil durant els interrogatoris.

El fet és d’una transcendència política sense precedents, donat que no hi hagut al Tribunal Europeu una denúncia de tortures col·lectiva amb aquest nombre de demandants que hagi prosperat fins arribar a judici. El macrojudici als detinguts del 1992, que es va realitzar l’abril del 1995, ja es va convertir en un cas de dimensions considerables, sobretot pel fet que la major part dels 25 encausats, i fins i tot detinguts que només havien acudit en condició de testimoni, havien explicat i denunciat les tortures a què havien estat sotmesos a les diferents casernes per tal d’extreure’ls la informació inculpatòria que es feia servir al procés judicial. El “macrojudici” a l’independentisme català es va convertir en una denúncia col·lectiva de la tortura, que per les seves dimensions només trobaríem equiparable al Procés de Burgos del 1970.

El nombre de demandants contra l’Estat espanyol és gran, però foren molts més els qui patiren la tortura a mans de la Guàrdia civil. De la xifra de la cinquantena d’independentistes que van ser detinguts durant la ratzia olímpica quasi una trentena van denunciar d’alguna manera que havien estat torturats. En molts casos aquesta denúncia s’havia fet davant el jutge instructor (paradoxalment l’expert en drets llunyans, Baltasar Garzón) en la situació d’incomunicació que atorga l’anomenada llei “antiterrorista”, però aquest jutge continuava impassible el cicle d’interrogatoris iniciats pels torturadors. En d’altres casos s’havien denunciat les tortures sofertes a la forense, una persona que, incomplint clarament el seu codi deontològic, vetllava perquè el detingut tingués prou salut per aguantar els torns dels torturadors i que minimitzava als informes l’estat del detingut o les seves esporuguides denúncies. En tants altres casos, els detinguts que sortien en llibertat després de declarar mostraven les conseqüències físiques de la tortura i denunciaven els fets. Les primeres denúncies individuals als jutjats van ser fetes pels primers detinguts que havien aconseguit sortir en llibertat. Posteriorment, els qui havien passat a presó feien arribar les seves als seus advocats, tot i les dificultats que suposa la presó (incomunicació inicial, distància geogràfica, impediments per treure papers de la presó, etc.).

Als jutjats de Barcelona i de Madrid es van presentar en total 21 denúncies individuals de tortures; alhora, tres de col·lectives van ser presentades per col·lectius i personalitats als jutjats de Girona, Madrid i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que per lògica democràtica haurien d’haver originat l’obertura d’una investigació. Totes van ser arxivades. Poc temps després es va saber que els agents de la Guàrdia Civil que havien comandat la ràtzia del 1992 contra l’independentisme català havien estat condecorats i ascendits per l’èxit de l’operació.

Aquests onze anys que ens separen del daltabaix del 1992 han estat un llarg camí de denúncies, querelles, recursos, desestimacions i arxivaments, que ja havien dut la denúncia de les tortures fins al Tribunal d’Estrasburg l’any 1996, en què va ser desestimada per causes formals. Un cop negats tots els recursos jurídics a l’Estat espanyol totes les denúncies particulars i populars s’havien identificat i aplegat en l’acció popular que les incloïa totes i que estava més avançada. Un cop arribada a Estrasburg, el 1996, va ser desestimada amb l’argument que “El Comitè considera que no es pot pretendre víctima aquell qui és incapaç de mostrar que ell és personalment l’afectat per la mesura que es critica”, que resolia que l’acusació popular no podia denunciar que afectaven unes persones concretes. Una maniobra formal per no enfangar-se diplomàticament en un tema tan espinós (és un fet conegut que el Tribunal Europeu pel Drets Humans d’Estrasburg no ha tractat cap dels centenars de denúncies de tortures que s’han realitzat per part de l’independentisme basc, per posar un exemple).

Un torna a començar que retornava la denúncia al marc jurídic de l’Estat espanyol, que havia de resultar una via morta, però que paradoxalment oferia una escletxa oberta al macrojudici: a la sentència 47/95 de l’Audiència Nacional del 1995 el tribunal instava els jutjats corresponents a prendre testimoni als processats que, un rere l’altre, havien denunciat les tortures patides durant la seva detenció, i s’inhibia així d’una patata calenta que havia aconseguit traspassar la censura mediàtica i que havia donat la volta al macrojudici tot convertint-lo en una denúncia col·lectiva contra la tortura. Sis anys després, aquesta escletxa judicial ha permès, a través de noves desestimacions, recursos, querelles i arxivaments, que les denúncies arribessin fins al Tribunal d’Estrasburg. En total són 15 de les 21, ja que sis han estat desestimades per motius formals o per manca de motivació posterior d’alguns denunciants.

El temps i els fets, però, ens mostren que només la reivindicació col·lectiva reïx en els seus objectius. La lluita en la denúncia de la tortura practicada per l'Estat espanyol, un fet immoral i il·legal, és una lluita que hem d’emprendre tots. És un mal que ve de lluny i que l’Esquerra Independentista ha patit durant els negres anys de repressió, que continua patint en l’actualitat i que roman latent amb la intenció de defensar els seus interessos d’ocupant i de classe al preu que sigui. I per aquest fet, el judici a Estrasburg ha de ser un moment per rearmar l’independentisme d’optimisme.

No podem parlar d’Estrasburg sense recordar una de les poques victòries judicials amb què compta l’independentisme català. Aquest tribunal europeu va resoldre que el judici de l’anomenat “Cas Bultó” no havia comptat amb les garanties mínimes i va obligar l’Estat espanyol a repetir-lo. El tribunal d’aquest nou judici va absoldre Antoní Massaguer, l’exemplar militant independentista mort fa tres anys, Xavier Barbarà i Ferran Jabardo el novembre del 1993 i va condemnar l’Estat espanyol a pagar una sèrie d’indemnitzacions pel dany moral provocat per la privació de llibertat injustificada que van haver de patir.

El judici de novembre se’ns presenta com un moment interessant que hem de saber rendibilitzar políticament. Sense caure en el cofoisme, ja que tot i una sentència favorable, aquesta petita batalla no reconfortarà aquells qui han estat torturats durant els llargs i actuals anys de repressió contra l’Esquerra Independentista, hem de pensar que aquest escenari pot aportar-nos forces noves si en sabem treure profit: internacionalització de l’independentisme català; reforçament col·lectiu; conscienciació social del paper de la repressió, etc. En resum, cal que la immoralitat de la tortura esdevingui un boomerang per a l’Estat espanyol que signifiqui un petit avenç en el nostre camí cap a la llibertat.