SUMARI

• Proposta pública de l'MDT al si del Procés de Vinaròs
• Després de deu anys de la detenció dels independentistes l'any 1992
• De l'11 de setembre de 2001 ençà

Consideracions de l'MDT per a la dinamització del procés de Vinaròs

El temps transcorregut des dels primers contactes (tres anys, d'ençà de les reunions exploratòries inicials) és un període excessivament prolongat per a un procés d'unitat al si de l'esquerra independentista, sobretot si no es fan evidents unes mostres clares d'avançar. Aquesta lentitud objectiva fa pensar en el perill seriós que existeix en aquests moments d'estendre el desànim entre una bona part dels qui s'han interessat pel procés. És, doncs, una obligació dels participants (persones i organitzacions) d'aportar elements de reflexió per tal de dinamitzar-lo.

L'MDT ha analitzat detingudament el procés en què ha estat treballant des del primer moment i ha valorat en diverses ocasions les diferents posicions que s'hi han manifestat. El Comitè Nacional del 13 de juliol del 2002 ha recollit finalment les experiències i les posicions presents - sobretot en els darrers temps - i creu necessari de fer, amb el màxim esperit d'obertura i d'unitat, les aportacions següents:

1) L'MDT considera que el procés de Vinaròs té un capital important de pràctica unitària que convé mantenir i dinamitzar. Segons les nostres valoracions, tot el conjunt de persones i d'organitzacions que treballem al si del procés, podem confluir (i de fet ja confluïm) en les pràctiques polítiques següents:

- Participant de manera general en les mobilitzacions populars i més concretament en les convocades en l'àmbit polític de l'esquerra independentista.
- Fomentant la xarxa associativa: casals populars o independentistes, associacions sindicals, associacions culturals, ecologistes etc.; organitzacions juvenils etc.
- Estenent i dinamitzant de manera particular les CUP (Candidatures d'Unitat Popular).
- Dinamitzant la formació i debat al si de l'Esquerra Independentista.

L'MDT considera que, com més s'estenguin i es dinamitzin les activitats conjuntes, més es consolidarà el procés ja que, com d'altres organitzacions, sempre ha cregut que la construcció de la unitat ha de partir de la pràctica quotidiana conjunta.

2) L'MDT considera que el procés de Vinaròs necessita, en aquests moments, mostrar de manera clara, als seus seguidors i a l'exterior, que hi ha hagut un cert avanç en les estructures unitàries d'ençà del moment inicial. En aquest sentit pensem que seria molt positiu que, en la situació actual del procés, es reflectissin els avanços que hi ha hagut, en les denominacions dels òrgans unitaris, de manera que el nombre important de persones que encara segueixen amb interès el procés, veiessin materialitzats de manera explícita aquests avanços.

En aquest sentit, proposem que els organismes unitaris de base homogeneïtzin al màxim les seves denominacions; i que es posi un nom explicatiu a la instància unitària general. Un nom que sense anar més enllà de l'estadi de coordinació actual podria mostrar un avanç, podria ser el d'Assemblea Permanent de l'Esquerra Independentista. La nostra posició és, doncs, de considerar que les accions unitàries poguessin prendre, a partir de la tardor vinent, una signatura més sòlida que el nom simplement descriptiu i ja històric de "Procés de Vinaròs". La denominació d'"assemblea" ofereix la imatge clara d'un marc ampli i participatiu; i l'adjectiu "permanent" aporta la idea d'una certa solidesa i estabilitat organitzativa que el moviment independentista pensem que avui reclama. Els dos darrers elements emmarquen de manera prou precisa l'àmbit polític del projecte en construcció.

3) L'MDT considera que cal donar una sortida positiva al tema de l'organització unitària de joves. Des del nostre punt de vista, Maulets és l'organització unitària, i d'àmbit nacional, del jovent independentista revolucionari. L'existència d'altres col·lectius de joves (no tots de caire estrictament independentista) d'àmbit local o comarcal, pensem que no invalida pas la nostra asseveració. En qualsevol cas, la nostra posició (i també la nostra pràctica en aquest camp) ens mou a defensar que l'organització de joves (Maulets) ha de posseir una clara autonomia organitzativa, tot i que haurà de compartir uns mateixos principis ideològics i estratègics amb el moviment unitari de l'esquerra independentista.

Els punts de coincidència es podrien plasmar en un document elaborat amb aquest propòsit; i els vincles concrets es podrien materialitzar en una comissió d'enllaç entre la instància general unitària i Maulets. En el marc d'aquesta comissió d'enllaç es podria negociar la integració dels col·lectius de joves locals o comarcals. La clarificació d'aquesta relació és important per tal d'evitar l'estancament o el fracàs que es poden produir, tant per un excés de voluntat de dirigisme damunt l'organització juvenil que podria ofegar la seva dinàmica i la seva expansió; com per un excés de liberalisme que podria portar a la pèrdua de la vinculació política necessària i al desenvolupament de possibles divergències en el futur.

Amb les consideracions d'aquesta proposta, l'MDT no ha volgut fer altra cosa que contribuir a fer fructificar la tasca feta fins avui, tot ajudant a mostrar de manera explícita un avanç clar en diferents dimensions: en els referents polítics, en l'agrupació unitària i en la clarificació interna. Esperem que aquestes aportacions puguin ser preses en consideració per allò que estrictament representen, sense d'altres consideracions que poguessin enterbolir el debat o desvirtuar-ne la intenció.

Països Catalans, 13 de juliol del 2002

-L'independentisme dels 80 va aportar un esperit i una pràctica de resistència i de denúncia contra l'Estat i contra la situació social. Resistència i denúncia, doncs
-En segon lloc, mobilització militant
-En tercer lloc, organització

-En primer lloc perquè va aconseguir perdurar com a moviment, després d'una repressió duríssima, tot deixant un llegat important. L'onada repressiva del 92 va ser la darrera d'una sèrie d'onades repressives, que no van impedir que l'independentisme aconseguís fer que el nostre moviment fos una opció política reconeguda entre les classes populars catalanes.

L'independentisme dels 80 va superar diferents barreres: la prohibició dels símbols, prohibició d'eslògans, prohibició de l'expressió pública de les idees. Aquestes conquestes són importantíssimes, més encara en el context polític actual en què l'Estat espanyol pretén fer marxa enrere, una marxa enrere que no haurem de permetre.

-En segon lloc, perquè va estendre el missatge independentista dins la societat catalana. A través d'una dura resistència ha aconseguit que l'objectiu de la independència fos un objectiu considerat possible. Sense l'acció de TL i vinculada a TL l'alternativa independentista no existiria com a tal. Existirien grups nacionalistes més o menys radicals, però segurament ni tan sols es dirien independentistes.

-En tercer lloc, perquè va estendre un esperit de resistència que ha ajudat a estendre actituds de resistència al si de la societat catalana. Sense l'independentisme dels 80, ni les mobilitzacions antiglobalització ni les mobilitzacions de defensa de la terra tindrien la mateixa força social i política .

Justament és aquí on vol pressionar l'Estat espanyol, per acabar de desarmar i desorientar les classes populars, privant-les de tota perspectiva de futur.

a) Cal recuperar la tasca de lluita ideològica.
b) Cal que es doti d'instruments polítics i culturals potents.

Un any després de l'atac a les Torres Bessones i a les portes d'una imminent invasió d'Irak, es pot fer un balanç provisional d'algunes de les repercussions d'aquest esdeveniment històric.

La reacció nord-americana a l'atac, es a dir, la invasió d'Afganistan i la instal·lació d'un govern titella, ha permès constatar un cop més l'hegemonia mundial dels Estats Units, a la qual ni la UE ni el Japó ni Rússia poden de moment oposar-se. Es tracta d'una hegemonia que es basa en el poder militar d'aquell país, més que no pas en l'econòmic.

Cap al domini global

Ara bé, la invasió d'Afganistan no és un punt i a part per retornar tot seguit a la "normalitat" d'abans de l'11 de setembre. Ans al contrari, cal veure aquesta agressió com una primera fase d'una estratègia econòmico-político-ideològico-militar global, que té com a objectiu final acabar amb qualsevol grup o col·lectiu que qüestioni obertament la dominació nord-americana, ja sigui el fonamentalisme islàmic, les FARC, la resistència palestina o els moviments anticapitalistes que han sorgit en els darrers anys al centre del sistema mundial. Es tracta de dur a terme definitivament el projecte estratègic de dominació dissenyat en acabar la guerra del Golf i que va ser batejat com a Nou Ordre Mundial, , [1] amb la diferència que si bé aleshores es plantejava aquest «nou ordre» com l'adveniment d'una etapa de pau, prosperitat, democràcia i llibertat, ara s'abandona aquesta retòrica mistificadora per una de més agressiva i bel·licosa, basada en un maniqueisme religiós (el bé contra el mal) i que recorda els moments més àlgids de la Guerra Freda.

Per a aquesta finalitat, es crea i s'amplifica una suposada amenaça "terrorista" global, en la qual s'inclouen moviments, països i ideologies que no tenen res a veure els uns amb els altres, però que tenen en comú la insubmissió al poder imperial. Aquesta pretesa amenaça justifica que es parli d'una "guerra llarga i sense límits" (i potser permanent) que, al seu torn, legitimarà una sèrie d'agressions nord-americanes contra aquells països i moviments, les quals es duran a terme sense tenir en compte el dret internacional i els drets humans. Aquests són alguns dels trets del rearmament ideològic que alguns i algunes analistes i ideòlegs/gues van demanar l'endemà de l'11 de setembre.

Des del punt de vista econòmic, i enmig d'una recessió econòmica, el gran beneficiat directe d'aquesta ofensiva imperialista és, no cal dir-ho, el complex industrial-militar, el qual ja va influir en l'elecció de Bush, que al seu programa electoral preveia el rellançament de l'escut antimíssils. Ara la perspectiva de nous conflictes bèl·lics no fa sinó augmentar les expectatives de beneficis d'aquest complex. De moment, la cambra de Representants del Congrés dels Estat Units ja ha aprovat un pressupost que preveu l'augment més espectacular de la despesa militar des del mandat de Reagan.

Des del punt de vista geoestràtègic, aquesta ofensiva imperial es concentrarà sobretot a l'Àsia, tot i que tindrà fronts oberts a Amèrica Llatina, especialment a Colòmbia i Veneçuela. Amb la invasió d'Afganistan, els Estats Units han aconseguit tant controlar de moment una zona tradicionalment convulsa com establir bases militars a les exrepúbliques soviètiques de l'Àsia central, una zona clau des del punt de vista econòmic ja que conté una de les reserves més important de petroli i gas, les quals estan pràcticament per explotar. D'aquesta manera, serà factible la construcció de l'oleoducte que durant el règim dels talibans s'havia projectat perquè anés des del Turkmenistan fins al Pakistan, tot travessant Afganistan, projecte en el qual estava interessat l'empresa nord-americana Unocal i que s'havia anat ajornant a causa de la inestabilitat de la zona. A més, i aquest fet cal considerar-lo decisiu per a la hegemonia global, aquestes reserves estaran controlades pels nord-americans, en detriment de Rússia o la Xina.

Si s'acompleix l'agressió i ocupació de l'Irak, el domini nord-americà a la regió serà indiscutible, fet que constituirà un repte per a la Xina i, en menor mesura, per a Rússia. D'altra banda, Iran es veurà envoltada per països controlats pels Estats Units, amb l'amenaça constant de ser envaït.

Adéu al dret garantista

La nova estratègia dels Estats Units no només ha afectat i afectarà dramàticament els i les habitants dels països que l'imperi ha col·locat en la seva diana, sinó que també ha tingut repercussions molt negatives en els ja migrats drets i les llibertats de les i els ciutadans i ciutadanes del Estat Units i dels països desenvolupats en general. Els executius d'aquests països han aprofitat la histèria generada per l'atac per introduir una sèrie de mesures característiques dels estats d'excepció. En alguns casos, especialment a Europa, aquestes noves lleis s'afegeixen a les anomenades lleis "antiterroristes", que des dels finals dels setanta han anat soscavant les suposades garanties l'Estat de dret, si més no per a importants sectors de la ciutadania.

Sota l'excusa del "terrorisme", s'ha produït una deriva cap al reforçament dels executius i dels aparells policials i els serveis secrets, en detriment de l'aparell judicial, que esdevé un apèndix de l'executiu.

Als EUA, l'anomenada Act Patriot, que va entrar en vigor el passat mes d'octubre, legalitzava la detenció indefinida sense càrrecs, la incomunicació sine die dels detinguts, als quals se'ls nega l'assistència jurídica, el control de les comunicacions i de les dades personals sense autorització judicial, etc. El passat 15 d'agost l'organització de drets humans Human Rights Watch donava a conèixer un informe de 95 pàgines en què denunciava les reiterades i constants violacions dels drets més elementals que han patit més d'un miler de detinguts. En concret s'hi afirmava que 1.200 persones havien estat detingudes i empresonades en secret sense càrrecs, situació que ha permès que fossin torturats i coaccionats. La majoria d'aquests detinguts ho havien estat perquè havien "infringit" les lleis d'immigració, la qual cosa revela també un altre tret característic de totes aquestes mesures repressives: el seu caràcter xenofòbic.

Cal remarcar també la situació dels 598 internats a Guantánamo (empresonats de resultes de l'agressió a Afganistan), als quals no se'ls estan aplicant les convencions de Ginebra per als presoners de guerra. Davant d'una situació d'humiliació, degradació i tortura física i psicològica permanents, no resulta gens estrany que alguns d'aquests presoners s'hagin intentat suïcidar. La situació dels presoners de Guantánamo evidencia que, en darrer terme, les anomenades democràcies liberals poden ser tan salvatges i tan poc respectuoses dels drets humans com el fonamentalisme islàmic que diuen combatre.

Pel que fa a Europa, al si de la UE s'ha "avançat" en la construcció de l'espai repressiu europeu (anomenat eufemísticament espai judicial europeu), el qual s'ha plasmat essencialment en l'eurordre, en el control de les comunicacions i en la centralització de la informació que genera aquest control. Especialment greu és l'eurordre, un mandat europeu d'arrest i extradició que es preveu que entri en vigor en alguns països l'any vinent i que permetrà que els i les qui siguin detinguts en un determinat país de la UE per la seva presumpta relació amb la violència política siguin lliurats immediatament a la policia del país que els reclami. O dit altrament, aquesta ordre de recerca i captura servirà perquè els cossos policials de països com l'Estat espanyol torturin a cor què vols aquests/es detinguts/des, una pràctica en la qual són veritables especialistes.

Dos estats de la UE, Gran Bretanya i l'Estat espanyol, s'han destacat a l'hora de convertir els drets i llibertats en paper mullat. El primer ha recuperat l'internament indefinit sense judici i centenars de persones han estat detingudes i incomunicades sense cap càrrec. El segon ha aprofitat la conjuntura i ha continuat l'estratègia repressiva iniciada el maig de 1998 contra l'esquerra abertzale, tal com ho palesen l'aprovació de la Llei de Partit i la suspensió de les activitats de Batasuna.

Se'n sortiran?

Evidentment, el nou projecte estratègic de l'imperialisme nord-americà trobarà dos esculls fonamentals: d'una banda, les contradiccions internes que dintre el sistema capitalista, i en la classe dominant nord-americana, pot provocar la pretensió de basar la recuperació econòmica en la guerra, tot i que la història dels Estats Units ja ha donat mostres de saber "aprofitar" aquestes conjuntures; d'altra banda, i potser serà més decisiu, aquest projecte imperial xocarà amb la resistència que oposin els i les oprimides del món. No cal oblidar que ha estat precisament aquesta resistència la que ha provocat que a partir de la segona meitat dels noranta esclatés a trossos la il·lusió neoliberal i el «món feliç» que prometia Nou Ordre Mundial dissenyat després de la Guerra del Golf.

[1] Els i les qui s'havien cregut la ideologia mistificadora que acompanyava les proclames d'instauració d'un Nou Ordre Mundial van poder conèixer aviat les intencions reals que s'hi amagaven. Un funcionari va filtrar al New York Times el document secret del Departament de Defensa "Defense Planning Guidance for Fiscal Year 1994-1999", en el qual es plantejava que l'objectiu estratègic fonamental dels EUA era el manteniment i la consolidació de la seva hegemonia arreu del planeta, raó per la qual calia evitar que d'altres "competidors" (Unió Europea, per exemple) poguessin qüestionar-la.