SUMARI

• Procés de Vinaròs, Unitat Popular... Què construïm?
• Alguns apunts entorn de la mundialització
• 8 de març, dia de la dona treballadora

Si el calendari no ens dóna noves sorpreses, el 2002 hauria de veure cristal·litzar l'anomenat "Procés de Vinaròs", és a dir, el llarg procés de confluència de l'esquerra independentista catalana iniciat ja fa més de dos anys. Des de l'MDT volem fer una reflexió al voltant de quins escenaris organitzatius, estratègics i tàctics podrien ser els més adients per desplegar la Unitat Popular catalana, i quin encaix hi haurien de tenir els diferents col·lectius d'aquest moviment polític i social.

Creiem que hi ha una certa confusió a l'hora de definir termes i conceptes que pot ser un entrebanc en la situació actual. És per això que començarem per explicar què cal entendre quan es parla de cada cosa.

La Unitat Popular. És una expressió política de masses que es fonamenta en l'agrupació de moviments socials i organitzacions, amb un clar component de classe i de voluntat de transformació social. Els partits, tot i ser-hi presents, no juguen un paper tan dirigista com en altres tipus d'agrupacions, ja que la pròpia maduresa de l'entramat social revolucionari permet una dinàmica més viva.

La Unitat Popular es fonamenta en la mobilització d'amplis sectors de la societat en defensa d'un programa de reivindicacions concretes (defensa dels drets polítics, dels drets socials, de la llengua i la cultura, del territori, dels drets humans i les llibertats, de la solidaritat intenacionalista…) i té una expressió política de masses amb projecció institucional.

Per tant, la Unitat Popular NO és una organització o plataforma política, sinó un agrupament molt més ampli de caràcter polític i social, però SÍ que necessita d'un nucli, organització o plataforma política que assumeixi la responsabilitat de tirar endavant el projecte, de dotar-lo de capacitat d'incidència i de garantir-ne els continguts ideològics de transformació.

En aquest sentit, creiem que la primera (però no única) cristal·lització del Procés de Vinaròs ha de ser la d'una organització política (amb militància a títol personal però que reconegués l'existència en el seu si de partits o col·lectius), de caràcter assembleari i amb capacitat real de definir i garantir la posada en pràctica d'aquelles línies de lluita política i mobilització social destinades a anar construint un poder popular català.

Ara bé, la construcció d'aquesta organització serà en va si no va acompanyada d'un agrupament en la lluita del conjunt de la xarxa sociopolítica de l'esquerra independentista. Per tant, es fa del tot necessari definir una línia tàctica compartida pel conjunt del moviment i assumida sectorialment per tots i cada un dels col·lectius socials (Casals, Ateneus, Estudiants, Sindicats, Ecologistes, Lluita per la Llengua…) que es reclamen defensors de les llibertats nacionals i de classe.

En aquest sentit, caldria avançar en la creació d'una mena de Taula d'Entitats de l'Esquerra Independentista, entès com a agrupament de tots aquests col·lectius i com a complement, pel que fa a la mobilització social, de l'Organització política sorgida del Procés de Vinaròs.

Aquesta Taula d'Entitats, cal entendre-la també com a embrió d'un Consell Nacional Popular Català, que, en una fase més avançada del procés revolucionari, esdevingui un element clau de contrapoder, de cara a facilitar la proclamació de la República Catalana.

No voldríem acabar aquesta reflexió sense comentar el paper dels partits en tot aquest procés. Les tasques del Partit en un moviment són fonamentalment la de dinamitzar el debat ideològic, tàctic i estratègic, la d'aportar elements per a la formació del conjunt de la militància i la de garantir la creació de les infrastructures necessàries per a l'èxit del procés revolucionari.

Lluny de dirigismes propis de moviments revolucionaris de societats pre-industrials i que resulten absurds en un context social i polític com el nostre, la tasca dels Partits és important en la mesura que aquests sàpiguen assumir-la, que comprenguin en què consisteix la funció d'avantguarda política.

Recordem la consigna clau del Partit Bolxevic: "Tot el poder als sòviets". El Partit ha de facilitar la presa del poder per part del poble organitzat, i ha d'aportar criteris per a la construcció de la societat revolucionària. Tota la resta, xerrameca estalinista.

Per tant, considerem tan ridícul i antidemocràtic pretendre la dissolució dels partits, retallant així la llibertat d'organitzar-se per fomentar el debat polític, com pretendre que el conjunt del moviment ha d'adaptar-se a les necessitats conjunturals d'aquests. Els Partits han d'existir per garantir l'èxit del moviment revolucionari, no per instrumentalitzar-lo.

En resum, l'MDT referma el seu compromís amb el Procés de Vinaròs i aposta per la seva plasmació en:

• Una Organització-plataforma política unitària de l'esquerra independentista.
• Una Taula d'Entitats que aplegui el conjunt de la xarxa sòcio-política d'alliberament.
• El desplegament d'una línia política d'Unitat Popular bastida inicialment sobre aquests dos pilars.
• La realització d'una Conferència Nacional de l'Esquerra Independentista que fixi les bases d'acord polític entre les organitzacions ja existents per tirar endavant aquest projecte.

Països Catalans, abril de 2002

La mundialització, o potser encara més el seu anglicisme equivalent "globalització", és en boca de tothom. Des de les lloances dels sectors liberals que veuen en ella totes les virtuts per a crear riquesa a escala mundial, fins a les crítiques de l'esquerra i els moviments socials que denuncien l'actual forma ferotge del capitalisme a escala planetària.

Però, fet i fet, de què estem parlant?

La mundialització no és només la internacionalització de l'economia, camí encetat des de temps immemorables, sinó l'efecte de la revolució de les comunicacions sobre el capital, actuant aquest de manera liberalitzada. Aquesta revolució combina dos grans fets, anys enrere impensables: el transport de mercaderies a gran velocitat i les noves tecnologies de la informació, que permeten a aquesta traslladar-se de manera gairebé instantània d'un lloc a l'altre del globus.

A nivell econòmic les conseqüències principals són, en primer lloc, que les empreses tendeixen a la deslocalització, és a dir, poden instal·lar les seves factories allà on la mà d'obra sigui més barata o el territori més eficient sense que la distribució se'n ressenteixi (pregunteu-ho als treballadors de Lear a Cervera) i, paral·lelament, la comptabilitat d'una empresa europea pot ser duta en temps real des d'unes oficines del sud-est asiàtic -i viceversa-. De la mateixa manera, i en segon lloc, les transaccions de capital poden ser també fetes en temps real les 24 hores del dia a través dels diferents mercats de capital que una hora o altra estan oberts en algun lloc del món.

La mundialització implica, doncs, canvis en els processos productius dins l'empresa i dins la mateixa factoria, canvis en el mateix concepte d'empresa, canvis en el dissenys de la producció, en les relacions laborals, en les necessitats de formació i d'especialització, etc.

Però la qüestió clau de la mundialització capitalista, no és el seu nom, sinó el seu cognom: les relacions econòmiques entre diferents països no són a priori negatives, ans al contrari, han estat històricament un element de progrés de les cultures i de les societats. El problema ve quan les regles del joc, en lloc de ser igualitàries i estar sotmeses al control democràtic, afavoreixen de manera descarada els qui parteixen d'una situació de privilegi i tenen com a única norma la recerca del màxim benefici privat.

Les conseqüències d'aquesta mundialització capitalista afecten no tan sols el pla econòmic i social, sinó també el cultural i inclús el de l'existència col·lectiva, en la mesura que la llei del mercat tendeix a arraconar les cultures minoritàries i per tant poc rendibles, i provoca també la desnacionalització de les oligarquies, que veuen els moviments identitaris com una trava a les seves immenses possibilitats de negoci.

En la gestió de totes aquestes transformacions i en la seva orientació a curt i mitjà termini es lliura la batalla ideològica entre les diferents famílies polítiques del món occidental, reflectides respectivament en les conclusions dels Fòrums de Davos (o NYC) i de Porto Alegre. Al nostre entendre, però, l'actuació revolucionària no pot reduir-se només a la gestió, sinó que ha de partir d'unes perspectives més àmplies que apuntin a l'arrel del problema: l'explotació de l'home per l'home.

Tot i això hi ha un seguit de mesures a curt termini recollides en un grau més o menys acceptable al Fòrum de Porto Alegre que caldria reclamar amb contundència:

L'anul·lació del deute extern, la dissolució del Fons Monetari Internacional (FMI), del Banc Mundial i la seva substitució per un nou organisme internacional democràtic i paritari que gestionés:
o L'establiment de la "Taxa Tobin" o d'un impost sobre els moviments especulatius del capital.
o L'establiment d'un impost mundial sobre els beneficis transnacionals, és a dir, sobre els beneficis empresarials de corporacions estrangeres obtinguts a partir de l'explotació de països en vies de desenvolupament.
o La inversió d'aquests impostos i taxes en infrastructures de desenvolupament i de benestar social en els països més empobrits pel tràfic de capitals.
- El desmantellament dels entramats industrials militars i la immediata desaparició del comerç d'armes i arsenals.
- El respecte al dret de tots els pobles a dotar-se democràticament del marc jurídico-polític que garanteixi el seu desenvolupament social, cultural i econòmic.

I, als Països Catalans, què fem?

Comentarem breument aquelles línies d'actuació política d'abast nacional que caldria emprendre per garantir un futur als Països Catalans com a societat desenvolupada i cohesionada:

Mesures de millorament de l'eficiència del territori. Per tal d'afrontar el problema de la deslocalització empresarial, hom pot optar per la desregularització del mercat laboral, o bé per un conjunt de mesures que, sense lesionar els drets socials, facin la nostra terra atractiva a l'activitat econòmica. Aquestes són bàsicament de tres tipus:

• L'aposta per unes infrastructures eficients de transport col·lectiu (ferrocarril), de xarxa telemàtica, de serveis a la producció.
• L'aposta real per la formació, vetllant tant pel desenvolupament de la recerca en àmbits estratègics, com per l'accés al llarg de tota la vida de tots i cada un dels ciutadans als seus nivells òptims d'aprenentatge.
• La conquesta d'uns nivells de qualitat de vida (ambiental, cultural, social...) que facin la nostra terra atractiva cara a la ubicació de les anomenades "factories del coneixement"

Mesures de cohesió social i defensa de la identitat col·lectiva:
- El principal repte de la nostra societat ha de ser acollir i incorporar al procés de construcció nacional aquelles persones nouvingudes provinents dels països espoliats pel capitalisme.
- L'altre gran repte és el de ser capaços de crear un mercat cultural prou potent que garanteixi la pervivència de la nostra producció i divulgació cultural, i especialment la de la nostra llengua minoritzada.

Val a dir que moltes d'aquestes mesures figuren de manera demagògica en els diferents programes de govern dels partits del règim. La seva execució, a l'hora de la veritat no és només nul·la, sinó que acostuma a apuntar en el sentit oposat. És per això que cal treballar per:
- El control i la crítica dels programes de govern (especialment dels governs municipals i autonòmics que estan més a l'abast de la població i poden ser sotmesos més fàcilment a pressions)
- L'aprofundiment en la Democràcia Participativa. En un context marcat pel distanciament cada cop més gran dels centres de decisió estratègica respecte dels ciutadans, es fa del tot necessari articular mecanismes de participació i d'aprofundiment democràtic que permetin a les persones decidir sobre aspectes essencials de la vida pública i controlar la tasca de governs i administracions.
- La coordinació entre les diferents institucions i administracions dels Països Catalans i la presència pròpia de les institucions catalanes en els organismes internacionals.

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. "

Així diu un dels poemes més coneguts de l'enyorada Maria Mercè Marçal…

Tres voltes rebel, perquè el nostre alliberament passa indefectiblement per la lluita contra el capitalisme, actual sistema socioeconòmic mundial de dominació, que ens explota com a classe treballadora. També passa per la lluita contra l'ocupació dels estats espanyol i francès que ens neguen els drets com a nació. I alhora, i molt especialment, per la lluita contra el més antic mode de dominació, el patriarcat, que ens nega la identitat i els drets com a persones.
Tot i que aparentment no sembla que hi hagi res a discutir, volem considerar alguns aspectes sobre els quals, malauradament, cal tornar a insistir…

Avui en dia, en l'àmbit de l'independentisme revolucionari d'esquerres, tots i totes afirmem que la lluita contra el patriarcat no es pot negligir si ens plantegem una lluita revolucionària per l'alliberament com a classe, com a nació i com a persones. Però, per altra part, en la pràctica quotidiana, i a banda de les declaracions formals, el tema s'acostuma a "oblidar" sistemàticament. Ho hem posat entre cometes perquè, com totes i tots sabem, els oblits quasi mai són innocents.

No voldríem pensar que encara hi hagi qui davant les greus problemàtiques derivades de l'opressió i explotació de les dones, i en general de les situacions derivades de la dominació patriarcal, es quedés tan tranquil afirmant que tot plegat s'arreglarà amb la revolució socialista, que amb la destrucció capitalista s'esvaïran la resta de dominacions… Perquè, si bé és cert que sense el socialisme no aconseguirem l'alliberament de la dona, no és menys cert que una revolució socialista no implica necessàriament una revolució feminista. Aquesta xerrameca, a banda d'ignorar la realitat i l'experiència gens galdosa de molts processos revolucionaris, només voldria justificar la inacció i la falta de voluntat política per a enfrontar el problema.

Perquè també és veritat que la temàtica és complexa. En tractar-se d'un mode de dominació que està en el nucli de tots els sistemes de dominació de classe que s'han donat al llarg de la història, fa que no s'identifiqui de forma específica amb el sistema capitalista actual, més encara si considerem que les revolucions burgeses, si més no en teoria, es basen en un suposat reconeixement dels drets de les persones com a individus (trencant per primera vegada amb la inevitabilitat de la vida personal lligada a un rol social preestablert, que és la característica ideològica bàsica de les societats esclavista i feudal). De fet, no és casual que els primers moviments feministes massius (sufragisme, igualtat de drets…) es donin en l'àmbit ideològic burgès. Amb tot, és evident que el reformisme burgès no pot assumir la superació del patriarcat perquè el seu reformisme s'acaba quan aconsegueix el poder i imposa el nou model de dominació. Aleshores utilitza i integra els valors del mode patriarcal -agafant els que li són útils i adequant o rebutjant d'altres- per refermar el seu poder en cada moment històric (la família com a instrument de reproducció massiva de la força de treball en les primeres fases del capitalisme, la família reduïda i amb una estructura més flexible i inestable en les fases actuals de mundialització i predomini dels sectors de noves tecnologies i serveis…).

Però el que determina una més gran complexitat és la persistència històrica dels valors del patriarcat. Generació rere generació, tots els sistemes educatius familiars, públics i privats han insistit en la perpetuació dels seus trets discriminatoris amb l'assignació preestablerta de rols personals i socials. Tot i que aquests rols han variat en funció de la variació dels sistemes socials de dominació, s'han mantingut continguts bàsics que fonamenten les actituds masclistes i sexistes, el racisme i la xenofòbia, els prejudicis respecte el jovent o la gent gran, etc. Tot plegat implica una molt forta penetració ideològica (ja se sap que la ideologia socialment dominant és -o tendeix a ser-la de les classes dominants) i una assumpció conscient i/o inconscient d'aquests valors per part de la majoria (inclosos els sectors de persones que en resultes més perjudicades).

En definitiva, tenim una lluita que no és sectorial -ja que travessa tots els sectors i àmbits de la vida personal i col·lectiva- i que presenta un doble front. Un front contra l'estructura dominant (les lleis i les actuacions discriminadores, les condicions laborals, l'educació, la sanitat, les estructures familiars, les manipulacions i intoxicacions informatives,...) i un front intern contra l'alienació i la ideologia imposada, contra els hàbits i costums massa "evidents", contra els freqüents "oblits"... Una lluita cada cop més necessària...

Per la llibertat, en homenatge i agraïment a les treballadores que un 8 de març van perdre la seva vida perquè nosaltres poguéssim ser una mica més lliures... continuarem éssent tres voltes rebels... o les voltes que calgui!!