SUMARI

• La Conferència Nacional de l'Esquerra Independentista

• L'internacionalisme contra la Mundialització. (un article important de Michael Cahen)

• Lluita municipal: expansió i debat polític

La Conferència Nacional de l'Esquerra Independentista

La proposta de celebració d'una Conferència Nacional de l'Esquerra Independentista (CNEI) va ser presentada per l'organització política Endavant al plenari del procés de Vinaròs iniciat a València el 22 d'octubre de 2000.

En el mateix plenari, des de l'MDT, vam donar un suport total a aquella proposta. Vam considerar que (a més de recollir els continguts d'un dels acords bàsics elaborats a la nostra VI Assemblea Nacional) la seva realització podia esdevenir un element cabdal per a l'enfortiment del procés de Vinaròs i l'assoliment dels seus objectius.

Amb tot, l'acord definitiu (sobretot pel que fa a la relació amb el procés de Vinaròs) per a la realització d'aquesta CNEI fou debatut, clarificat i aprovat a la reunió de l'11 de novembre de 2000 celebrada a Valls, com a continuació del plenari de València.

En aquest sentit, volem remarcar que la CNEI no ha de substituir el procés de Vinaròs. El procés de Vinaròs no pot ser altra cosa que un procés obert de confluència i renovació de l'independentisme d'esquerres, que funciona amb assemblees plenàries de persones (totes amb el mateix dret de participació i decisió, amb independència de si pertanyen o no a una organització política o social) i amb les comissions d'estudi, treball i gestió que les assemblees plenàries estableixen. Aquesta és l'estructura de decisió i funcionament del procés que comprèn l'elaboració, debat i aprovació de la documentació ideològica i política bàsica; l'organització i realització de jornades i campanyes unitàries de lluita, i la pròpia conclusió del procés.

Amb aquests condicionants, la realització de la CNEI (en la que el protagonisme el tenen les organitzacions polítiques de l'àmbit de l'independentisme revolucionari d'esquerres), no pot ser altra cosa que un procés de debat, acord i compromís entre organitzacions que, en paral·lel amb el procés de Vinaròs, contribueixi a aplanar camins, a la superació de vells i nous prejudicis, a la constatació dels acords i a la consideració raonada dels desacords, a la cerca i formulació dels compromisos i, en definitiva -com ja s'ha dit-, a l'enfortiment del procés de Vinaròs i l'assoliment dels seus objectius.

Al plenari realitzat a Barcelona (7 de juliol de 2001) es va acordar un nou programa-calendari d'actuació en el que es preveia la celebració de la CNEI per a la primavera del 2002, i la constitució d'una comissió política (dependent de la comissió gestora del procés de Vinaròs) per a l'elaboració, organització i convocatòria d'aquesta CNEI.

En el marc d'aquestes comissions, l'MDT hem presentat un document de concreció de l'esmentada CNEI. Document presentat també al darrer plenari del procés de Vinaròs (Manlleu, gener de 2002). D'aquest document volem ressaltar els següents aspectes:

Com a objectius de la CNEI, proposem el debat i aprovació de:

- Un document polític (signat per les organitzacions polítiques) incloent l'anàlisi de la situació actual, la defensa del projecte polític basat en el socialisme i la unitat i independència nacionals, i el compromís d'aplegar esforços per fer quallar un ampli moviment polític (Unitat Popular) que amb uns objectius i mitjans de lluita ben definits ens permeti avançar cap els objectius generals ja esmentats.
- Un protocol de relacions i compromisos concrets entre organitzacions polítiques amb el qual s'estableixi la base de relació, de resolució de conflictes i de col·laboració de cara al nou moviment.
- Un manifest polític obert a la participació i assumpció d'organitzacions de caire social i cultural, entitats, persones, etc. -totes elles de l'àmbit independentista o proper-, que defineixi un seguit d'acords i compromisos respecte a iniciatives i línies de treball en la perspectiva de la construcció del nou moviment.

Respecte a l'estructura i funcionament, proposem que la CNEI consti de dues parts. Una primera part amb la participació de les organitzacions polítiques implicades en el procés de Vinaròs, i també d'aquelles -de l'àmbit de l'independentisme d'esquerres- que s'acordi convidar pel fet de ser valorades com a susceptibles de participar-hi. A aquesta part correspondria el debat i aprovació del document polític i del protocol.

I una segona part, en la qual, a més de les organitzacions polítiques participants en la primera part, serien convidades altres organitzacions de caire social (grups de dones, sindicats, associacions d'estudiants, grups ecologistes, casals i ateneus, etc.) del mateix àmbit de l'independentisme d'esquerres -o proper-. A aquesta part correspondria el debat i aprovació del manifest polític.

Aquesta és la nostra proposta de concreció per a la realització de la Conferència Nacional de l'Esquerra Independentista. És evident que, d'una banda, aquesta concreció queda condicionada per l'avanç del procés de Vinaròs, però també es fa evident, d'altra banda, que la celebració reixida d'aquesta Conferència és alhora un factor determinant per a l'avanç del mateix procés i per a l'assoliment dels seus objectius.

És per tot això que considerem que la realització d'aquesta Conferència esdevé ara una prioritat política per a tots i totes les independentistes revolucionàries i d'esquerres.

Secretariat Nacional de l'MDT, gener de 2002

Tal com exposa al subtítol, aquest treball (escrit el març de l'any 2000 i publicat a la revista occitana Har/Far) recull "un seguit de reflexions sobre els moviments identitaris als països del Nord, els moviments d'alliberament als països del Sud, i l'actitud de l'esquerra -especialment la radical- davant aquests moviments".

En primer lloc, l'autor critica la incomprensió de l'esquerra radical francesa envers les reivindicacions identitàries. Comenta tot seguit que la visió atribuïda a Marx segons la qual "el capitalisme és el gresol de les nacions", és ben poc marxista pel fet que contradiu el materialisme històric i la dialèctica dels moviments socials. La lluita de classes és, certament, el motor de la història, però no n'és pas el resum; pot haver-hi unes altres polaritzacions socials, unes formes de consciència, diferents de la consciència de classe, que poden ser motius d'emancipació.

Segons Michel Cahen cal tenir clar que els processos de cristal·lització identitària són, en realitat, una tendència permanent de la vida social i dels moviments socials; i, si bé el capitalisme, el colonialisme, l'estalinisme o la globalització n'han modificat, evidentment, el context, no n'han pas fet perdre la força. La reivindicació identitària és, doncs, una necessitat social com qualsevol altra, i s'ha de defensar, per tant, amb la mateixa energia que la lluita contra l'atur o per les trenta-cinc hores setmanals.

Aquest rebuig de l'esquerra ha contribuït a decantar els moviments identitaris cap a la dreta. L'autor insisteix, indicant que la nació és una realitat subjectiva i un concepte ben diferent del d'estat. La nació no és res més que una forma especialment duradora i intensa de l'ètnia.

Afegeix que és impossible "donar la definició" de França o d'Euskadi. Simplement, és francès, jueu, zulu, basc aquell qui se sent francès, jueu, zulu o basc. Evidentment, la causa més freqüent d'aquest sentiment no és pas que hom neixi francès: hom no neix pas francès; se'n fa. Però, en la gran majoria de casos, se'n fa pel fet que… ha nascut a França. No es tracta de la "sang", sinó de la vida social, i no només "política".

Tot seguit es pregunta com han aconseguit, la Tercera República francesa i més tard la Quarta i la Cinquena, minvar, efectivament, la força de les antigues nacions? La base d'aquest "èxit" és una mena d'intercanvi entre opressió ètnica i progrés social: l'escola prohibeix "escopir i parlar alsacià", però és pública. Molts occitans, bretons, etc. han ensenyat el francès als fills no tan sols per alienació ideològica (ben real, en el fons) sinó perquè el francès simbolitzava, per ells, la inserció en el progrés social. Així doncs, no és casualitat que avui dia, en aquests temps de liberalisme globalitzat, en què la República s'esforça per garantir la continuïtat de la promoció social, aquest "intercanvi" ja no funcioni, pràcticament, i que la reivindicació de "viure millor" s'expressi per mitjà del vot al partit dels caçadors, del vot abertzale, etc.

Més endavant analitza els països del Tercer Món en els quals constata que no ha pogut ni pot funcionar aquesta mena d'intercanvi, en relació amb els quals encunya el terme "nacionisme" que és segons Cahen "l'expressió política d'un projecte de nació conduït per una elit política, en un Estat que no és homogeni nacionalment" (Com és el cas del nacionalisme d'estat o "nacionisme" propi de l'estat algerià, per exemple).

L'autor critica també que s'hagin atribuït a l'etnicitat drames que no hi tenen res a veure; s'ha assenyalat l'etnicitat com a causa de guerres, quan només n'era una manifestació (degut al fet de no assumir democràticament les etnicitats/nacionalitats).

A l'Amèrica hispanòfona, la situació és força diferent segons l'autor, per tal com els moviments anticolonials contra Espanya havien començat abans de la revolució industrial i de la presa del poder per part de les burgesies capitalistes. A conseqüència dels errors de la integració, hi ha molts motius per pensar que, al XXI, la qüestió índia sorgirà, amb més força que mai, contra els estats que han continuat essent, en gran mesura, "espanyols" o mestissos. El neozapatisme de Chiapas o Mèxic i els recents esdeveniments a l'Equador no són, segurament, res més que una tímida avantguarda de la revolució índia que s'acosta.

Michel Cahen clou el seu treball preconitzant, contra la mundialització, l'expansió d'un veritable l'inter-nacionalisme. Recorda que la identitat no és ni opressiva ni emancipadora, sinó que existeix, simplement; "és" i prou. No té una filiació política pròpia, no és ni de dreta ni d'esquerra. No té un origen de classe (no és ni "petitburgesa", com diu Lutte Ouvrière, ni tampoc proletària): fer aquest tipus de judicis sobre comunitats que inclouen societats senceres no té sentit. Això vol dir que l'orientació política de l'expressió identitària dependrà en gran mesura dels corrents que sàpiguen assumir-ne la direcció.

En conseqüència recorda que la consciència identitària és una important aposta per la democràcia, perquè pot engendrar un moviment social de defensa de pràctiques socials; en d'altres paraules, un moviment de defensa d'una societat, fet que pot obrir moltes potencialitats al moviment obrer mateix.

Hom podria, però, preguntar-se: La mundialització no és potser la fi de les nacions? L'autor defensa el contrari. Perquè, si bé és cert que poden aparèixer identitats cada vegada més extenses, això no significa pas que les identitats de mida més modesta desapareguin. I d'altra banda, la "financerització" de l'economia, conseqüència de la mundialització, provoca una situació en què el capital serà cada vegada més anacional, cada vegada menys "localitzat", mentre que els habitants, en canvi, continuaran essent "d'aquí" o "d'allà", encara que no forçosament hi hagin nascut. La tendència és que el capital serà estranger a tot arreu, mentre que la gent serà, pertot, "d'aquí".

L'autor acaba assenyalant amb to irònic que, pel que fa al debat lingüístic, és exactament per les mateixes raons que cal defensar, tant la llengua francesa (petita llengua tribal residual) contra l'hegemonia lingüística anglo-financera, com les llengües minoritzades europees, les llengües maternes africanes, etc.

Cahen posa fi al seu treball afirmant que s'ha de fer el mateix combat per la democràcia, pel dret a la modernitat en la identitat i en la dignitat… tant al centre com a la perifèria del capitalisme.

Ara fa una mica més d'un any l'Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista (AMEI) i el conjunt de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) es dotaven d'un pla de treball a tres anys vista amb uns objectius ben clars.
Es tractava, d'una banda, de reforçar i ampliar en tot el territori nacional la lluita municipal, per a la qual cosa es feia necessari centrar els esforços en dos aspectes: la formació dels i les militants independentistes i la difusió del paper de la lluita municipal en el conjunt del moviment d'alliberament nacional.

En segon lloc es plantejava una estreta vinculació entre la tasca de l'AMEI i les CUP i el conjunt del Procés de Vinaròs, en la línia d'anar construïnt, també des de l'àmbit municipal, una sòlida alternativa política d'independència i socialisme per als Països Catalans.

Tot plegat hauria de permetre que, de cara a les eleccions municipals del 2003 i de manera definitiva en les del 2007, l'esquerra independentista es configurés com a referent ineludible dels sectors socials en lluita per la defensa dels drets socials i polítics del poble català, estenent la seva presència al conjunt del territori nacional.

Ha passat un any i tant la valoració de la feina feta, com les perspectives de futur ens indiquen que ens trobem en el bon camí. Durant aquests mesos, l'AMEI ha elaborat un Manual de Lluita Municipal, element clau per a la formació dels i les militants independentistes que hagin de tirar endavant les CUP.

S'han succeït una sèrie de reunions de treball i actes informatius en diferents localitats i comarques de cara a dinamitzar noves experiències i, finalment, l'11 de setembte es va editar un tríptic que pretén difondre el projecte de les CUP i l'AMEI entre el conjunt de la militància independentista i del teixit social del nostre poble.

El pla de treball per aquest curs preveia d'una banda seguir amb el procés d'expansió territorial de les CUP, i de l'altra fomentar el debat polític de cara a l'elaboració del programa marc de l'esquerra independentista per a la contesa electoral del 2003.

En aquest sentit l'AMEI està duent a terme unes molt interessants jornades de formació i debat polític, al voltant d'uns eixos programàtics com són la política cultural, la democràcia participativa, l'urbanisme i el territori, els serveis i la política social i, finalment, el paper i funcionament dels municipis.

Fins ara s'han dut a terme les dues primeres sessions, a Sant Pere de Ribes i Masquefa. En elles, persones amb experiència en els temes tractats (política cultural i democràcia participativa, respectivament) han suggerit elements per al debat posterior, que ha de culminar amb unes conclusions sobre les quals es basteixi el programa marc de l'AMEI per al 2003.

Des de l'MDT volem encoratjar el conjunt de l'independentisme a prendre part activa en aquestes jornades i a reforçar la lluita municipal, element clau en la construcció d'un projecte polític d'Unitat Popular per a l'emancipació del nostre poble.
Us informem de les properes convocatòries de jornades de formació:

- Urbanisme i territori (Sabadell, 27 de gener)
- Serveis i Política Social (Arbúcies, 24 de febrer)
- El paper dels municipis (Salt, 17 de març)

Totes les sessions es duen a terme durant el matí de diumenge. L'AMEI fa la difusió precisa de cites, programa del debat i horaris a través de la xarxa dues setmanes abans de cada sessió.

Us animem a adreçar-vos a [email protected] per tal de demanar més informació, d'organitzar actes de presentació a la vostra comarca o d'iniciar una experiència de lluita municipal.

Des de viles i ciutats…
Construïm la Unitat Popular!