SUMARI

• 11 de setembre... La unió fa la força. EL Procés de Vinaròs avança
• NO a la guerra, no a l'imperi. Llibertat per a l'Orient Mitjà
• Clarificar la lluita antirepressiva

11 de setembre… La unió fa la força
El Procés de Vinaròs avança

Tot i que la retransmissió en directe dels fets ocorreguts als EUA el passat 11 de setembre va acaparar tota l’atenció informativa i va deslluir (mediàticament, si més no) els actes de la Diada, des de l’independentisme català cal fer una valoració ben acurada del que han significat per al nostre moviment polític els actes d’enguany.

En primer lloc cal constatar l’augment de capacitat de mobilització de l’esquerra independentista, que, tot i els live-shows emesos ininterrompudament al llarg de la tarda, fou capaç de convocar milers de catalanes i catalans pels carrers de Barcelona i Girona.

És evident que el clima polític en el conjunt del moviment independentista ha estat un revulsiu que ha animat a la participació d’un nombre significatiu de persones que en els darrers anys havien romàs closes en la desil·lusió pels actes de l’11 de setembre.

En segon lloc, cal que totes i tots ens felicitem per l’avenç que la convocatòria d’aquests actes ha significat per al procés d’unitat, maduració i clarificació política de l’esquerra independentista conegut com a Procés de Vinaròs. Per primer cop en 15 anys, tant les organitzacions polítiques representatives, com els diferents col·lectius locals o sectorials de l’independentisme escenificàvem un desig d’unitat i una capacitat de mobilització que engresca a tirar endavant el moviment català d’alliberament nacional.

Cal valorar de manera especialment positiva tant l’esforç fet per convocar actes unitaris a diferents comarques com la capacitat de consens en la redacció dels diferents parlaments polítics. L’única excepció fou Barcelona, on alguna intervenció va fer palesa la manca de debat i maduració ideològica per a establir criteris polítics propis i assumibles pel conjunt de l’esquerra independentista.

La valoració global, però, no pot ser sinó positiva. L’11 de setembre ha ajudat a configurar l’escenari idoni per a una Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista en la que el conjunt d’organitzacions polítiques de l’independentisme (Endavant, Maulets, PSAN i MDT) i els diferents col·lectius socials hauran d’assentar les bases per a la construcció del moviment polític que el poble català reclama en la lluita pel seu alliberament.

Els fets del darrer 11 de setembre i la situació internacional creada des d’aleshores mereixen una anàlisi rigorosa per part del conjunt de l’esquerra independentista. En aquest article pretenem tan sols oferir alguns punts claus del que hauria de ser un posicionament polític des de l’òptica de l’alliberament nacional i social. Una anàlisi més a fons del tema la trobareu en l’article «Algunes idees sobre què passa al món», editat al butlletí Estelada roja del mes d’octubre. El podeu sol·licitar a la nostra adreça electrònica.

«El xoc de civilitzacions», una fal·làcia imperialista

Acabada la guerra freda, la potent indústria militar nord-americana necessita trobar un dimoni contra qui justificar la creixent despesa militar en fabricació d’armament. Els ideòlegs de la dreta americana troben en el món arabo-islàmic, estigmatitzat pel fenomen del fonamentalisme político-religiós, un candidat perfecte per a substituir la Unió Soviètica en el paper d’enemic a batre.

Però de fet l’islamisme, moviment polític populista i reaccionari promogut per l’aristocràcia saudita aliada dels EUA i utilitzat per l’imperialisme com a factor de debilitament dels moviments de l’arabisme laic i progressista i dels moviments revolucionaris a orient mitjà, es trobava en franc retrocés entre els joves musulmans abans dels atacs de l’11 de setembre, exceptuant, evidentment, aquells qui dia a dia són impunement massacrats a Palestina, el Kaixmir, Mindanao o Txetxènia.

Així doncs, el xoc de civilitzacions no és sinó una fal·làcia de l’imperialisme per justificar la seva intervenció política i militar a l’orient mitjà, per continuar amb l’espoli dels recursos naturals i energètics i per mantenir uns règims tirànics i titelles dels EUA a la zona.

La cooperació internacional, el respecte als drets polítics, socials i culturals dels pobles, començant per l’alliberament de Palestina del jou sionista, i el suport als moviments democràtics i d’alliberament són l’única via per a la construcció d’una pau justa i perdurable arreu del planeta.

Ni guerra, ni repressió, ni genocidis

Els fets de l’11 de setembre no poden comptar amb l’aprovació per part de cap ment sensata. Més enllà del comprensible plaer de molta gent en veure enfonsar-se els símbols del poder i la prepotència ianqui, les massacres indiscriminades (pràctica habitual dels EUA en el darrer mig segle) mai poden ser acceptades des d’una perspectiva política de defensa dels drets humans individuals i col·lectius.

Per això són inacceptables les guerres, les intervencions militars, les «campanyes antiterroristes» que ineludiblement porten a l’extermini de manera directa o indirecta (fam, invalidesa, malalties…) de milers i milers de persones.

Els fets de l’11 de setembre han donat cobertura a polítiques repressives contra qualsevol moviment d’alliberament, arribant a encobrir l’extermini de pobles sencers com els abans citats i rentant la cara a estats terroristes i genocides com Israel, Turquia, l’Índia, Rússia o Filipines.

Una altra de les conseqüències serà la que, indubtablement, ens tocarà patir a nosaltres, als qui no combreguem amb el sistema de dominació capitalista: la retallada de les llibertats civils i la intensificació de la repressió contra tot moviment contestatari o d’alliberament dins el món occidental.

Per tot això cal un posicionament polític ferm de denúncia de la guerra i de l’imperialisme, de rebuig al fonamentalisme polític (sigui islàmic, cristià, sionista o hinduista), i de defensa de les llibertats democràtiques i la justícia social arreu del planeta. Així exigim:

—Aturada immediata de la guerra i del xantatge militar nord-americà.

—Judici al Tribunal Penal Internacional de tots els responsables de crims contra la humanitat, inclosos els dirigents d’estats terroristes i genocides.

—Reconeixement immediat dels drets polítics dels pobles Palestí, Kurd, Kaixmiri…

—Suport al desenvolupament econòmic i social i a la democratització real d’orient mitjà.

—Una política internacional basada en la cooperació i no en l’espoli sistemàtic de riqueses i recursos humans i naturals.

Països Catalans, octubre de 2001

Clarificar la lluita antirepressiva

Les onades repressives del gener i setembre passats, que han afectat més d’una desena de catalanes i catalans, han tornat a plantejar al conjunt de l’esquerra independentista la necessitat d’enfortir la lluita antirepressiva i crear una organització que se n’ocupi específicament. Ara bé, el fet que aquestes onades repressives s’hagin produït en marc d’operacions contra escamots d’ETA, exigeix que l’esquerra independentista clarifiqui urgentment aspectes essencials de la lluita antirepressiva, com ara quines són les i els qui mereixen la nostra solidaritat i sota quines circumstàncies.

Tot i les mancances i errors que en determinats moments hi ha pogut haver en aquest àmbit, l’organització antirepressiva ha estat un dels pilars fonamentals del moviment independentista. La solidaritat política amb les i els represaliats pel seu compromís en la lluita d’alliberament nacional ha constituït un dels trets definitoris de la seva pràctica política. En el procés de debat i unitat de l’esquerra independentista que representa el marc de Vinaròs és obvi que s’havia de plantejar la necessitat de crear una organització antirepressiva unitària, necessitat que les onades repressives a què ens referíem abans ha fet més urgent i inajornable.

Al nostre parer, és un fet indiscutible que al moviment li cal una organització antirepressiva, la qual per començar hauria de:

—Recollir el bo i millor de l’experiència dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), tot analitzant-ne també els errors per tal de no repetir-los.

—Elaborar un cos teoricopràctic sobre les característiques de la repressió a les democràcies[sic] liberals, que eviti per exemple simplificacions discursives com ara la d’igualar aquests règims polítics als estats feixistes. La confusió teòrica només ens pot conduir a una pràctica errònia, perquè una cosa és que, en determinades conjuntures, les democràcies [sic] liberals tinguin trets autoritaris i fins i tot feixititzants i una altra que s’afirmi a la babalà que es tracta de règims feixistes.

—Abordar el fenomen de la repressió des d’una visió més integral que en contempli totes les cares. En aquest sentit caldria posar especial èmfasi en la tasca repressiva d’alguns mitjans de comunicació.

—Dedicar-se tant a la repressió d’alta intesitat (presos/es polítics/ques) com a la de baixa intensitat, de manera que s’eviti l’error passat i actual de menystenir el segon tipus de repressió

—Comptar amb un nucli de gent especialitzada en aquest àmbit i que s’hi dediqui gairebé exclusivament.

Ara bé, abans de posar fil a l’agulla en aquest terreny, qualsevol organització antirepressiva independentista ha de clarificar quines són les persones mereixedores de la solidaritat de conjunt del moviment independentista i quines han de ser, per tant, les persones que ha de defensar la futura organització antirepressiva. Si aquest punt queda sense aclarir, només ens resta esperar que les contradiccions, provocades en molts casos per dinàmiques de moviments polítics aliens, acabin minant el conjunt de l’esquerra independentista i facin inviable una pràctica política coherent i unitària en l’àmbit antirepressiu.

Fent una mica d’història, recordarem que en la seva declaració de principis els CSPC delimitaven de manera clara aquest punt: «Quan parlem de patriotes catalans ens referim a tots aquells lluitadors que pretenen amb el seu combat la Independència i la Reunificació dels Països Catalans». Si actualitzem una mica aquest punt de la declaració podríem dir que la futura organització antirepressiva considerarà subjectes de solidaritat política totes i tots aquells/es que hagin estat represaliats/des pel seu compromís amb la lluita d’alliberament nacional dels Països Catalans, d’acord amb la línia o directrius polítiques fixades en cada moment pel conjunt del moviment independentista.

D’aquesta formulació o d’una de semblant, se’n desprèn que no mereixerien la solidaritat política de l’esquerra independentista les persones que, guiades per criteris subjectius i/o anàlisis incorrectes de la realitat política catalana, fossin represaliades per la seva implicació amb dinàmiques d’altres moviments d’alliberament nacional. Seria absurd que el conjunt del moviment es veiés obligat a defensar públicament persones que actuen sota criteris subjectius, al marge del que decideix el conjunt del moviment, i que amb la seves actuacions perjudiquen i dificulten en molts casos l’activitat política de l’esquerra independentista.

ETA als Països Catalans

Evidentment, aquesta formulació posa damunt la taula quina ha de ser la posició de l’esquerra independentista respecte de les i els qui pateixin la repressió per la seva vinculació (real, no pas inventada per la policia) amb Euzkadi ta Askatasuna (ETA) en un moment en què la confusió sobre aquest tema és més que palesa. Ens referim és clar a les persones que per les raons que siguin han decidit col·laborar amb l’organització basca o fins i tot militar-hi. Segons el que acabem de dir, ha de quedar clar que aquestes persones no han de ser subjectes de solidaritat política per part de l’organització antirepressiva catalana. Encara més, considerem que, d’acord amb el que dèiem al final de paràgraf anterior, en comptes de ser lloada d’una manera més o menys subtil, la seva actuació hauria de ser criticada políticament per la militància independentista.

D’altra banda, paral·lelament a aquesta clarificació, esdevé inajornable que el conjunt de l’esquerra independentista elabori un discurs que expliqui a la ciutadania catalana quina és la nostra posició respecte de l’actuació d’ETA als Països Catalans. Sobretot en el darrer any s’hi ha trobat a faltar un posicionament clar. Fer la política de l’estruç i creure que la millor tàctica és no dir-hi res, és a dir, no posicionar-s’hi, és un suïcidi polític, alhora que contribueix a augmentar la desorientació de la militància independentista, especialment la menys formada.

En aquest sentit, convindria recordar que els anys 1986 i 1987 el moviment independentista català (especialment els seus presos polítics) van elaborar una sèrie d’escrits en què es deixava ben clara quina era la posició unitària de l’independentisme sobre el tema. Recuperar aquest discurs polític crític amb l’actuació d’ETA als PPCC i fer-lo públic és fins i tot necessitat interna del conjunt del moviment, ja que servirà perquè el conjunt de la militància sàpiga a què atenir-se. Perquè és indubtable que les posicions ambigües o el silenci faciliten que determinats/des militants independentistes creguin que actuen correctament si col·laboren, per exemple, amb una organització armada estrangera.