SUMARI

• Per la independència i el socialisme… Construïm la Unitat Popular!
• Passem comptes…
• NÓS-Unidade Popular, la unitat de l’independentisme gallec

«Per respondre a les agressions contra el poble català i donar sortida a la situació de confusió i d’efervescència existent al voltant de l’independentisme polític, és del tot necessari impulsar, ja des d’ara, un projecte que sigui alhora clarificador i engrescador. Aquest projecte ha d’estar plantejat com una alternativa política de masses, capaç d’agrupar importants sectors populars en una lluita de resistència a les agressions fonamentals de l’Estat i del sistema de dominació […]

» […] Una pràctica fonamental ha d’ésser l’acció municipal, al voltant, essencialment de la impulsió de Candidatures d’Unitat Popular […] I una altra pràctica, complementària de l’anterior, ha de ser la impulsió d’iniciatives de resistència general a l’espanyolització i a l’ofensiva ideològica de l’Estat.

»Aquests dos plans de pràctiques poden ser impulsats per organitzacions polítiques, sindicals, cíviques, culturals… diverses, que permeten l’agrupació d’amplis sectors de les classes populars catalanes. […]

» […] Tot plegat va configurant un espai d’unitat popular en una orientació independentista. La consolidació i clarificació d’aquest espai poden venir facilitades per unes referències polítiques:

»— La Unitat Popular s’ha de fonamentar en l’enfrontament classes populars/Estat espanyol.

»— La Unitat Popular s’ha de situar en una perspectiva independentista, rupturista i anticapitalista. […]»

Qui ens havia de dir que aquest text, extret de les resolucions polítiques de la III Assemblea Nacional de l’MDT del desembre de 1988, recuperaria anys més tard la seva vigència!

El cert és que tot i que el context polític nacional i mundial ha canviat prou des d’aleshores, l’independentisme català encara necessita desenvolupar aquesta línia tacticoestratègica, òbviament adequada a la situació actual.

Una situació que reclama, a més del reforçament de la lluita municipal (CUP) i de la xarxa sociopolítica, la construcció d’una sòlida organització de masses capaç de donar a l’esquerra independentista la rellevància política que li pertoca com a representant de la lluita del poble català per les seves llibertats.

Ara és el moment. L’independentisme, amb algunes excepcions, ha viscut al llarg dels darrers anys un procés de maduració ideològica i de creació d’estructures a nivell polític, local, sectorial, etc., que possibiliten i reclamen la construcció d’una potent eina d’incidència política i social sobre les bases d’acord fixades en una Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista.

Construïm, doncs, la Unitat Popular:

• En defensa del dret a la independència política del poble català

• En defensa dels drets socials i de les classes populars

• En defensa de la llengua i la identitat nacional

• En defensa de la terra i d’un model de creixement sostenible i solidari

• En defensa dels oprimits per la mundialització capitalista

Països Catalans, 11 de setembre de 2001

Ara fa un any, al núm. 43 de La Veu (setembre de 2000), a l’editorial «MDT, un compromís de lluita pel socialisme, la independència i la unitat dels Països Catalans», hi plantejàvem un seguit d’objectius, a curt i mig terminis, que agrupàvem en quatre apartats:

• En defensa de la llengua i la cultura catalanes (per la creació d’una Federació d’Associacions per la Llengua dels Països Catalans, i pel desenvolupament de la darrera fase del III Congrés de Cultura Catalana).

• En defensa del territori i dels drets socials (per la mobilització i l’autoorganització dels sectors populars contra les agressions al territori i pels drets socials; per la creació d’un Fòrum Sindical dels Països Catalans).

• Una política municipal pels drets del poble i per la construcció nacional (pel manteniment i extensió dels col·lectius i/o candidatures municipals de l’esquerra independentista —d’unitat popular—, i per la consolidació de l’Assemblea de Regidors/es dels Països Catalans).

• Per la renovació i el reagrupament de l’independentisme d’esquerres (pel procés de Vinaròs, i per la creació d’un fòrum permanent de debat, elaboració i formació polítiques).

Amb aquests objectius manifestàvem també el nostre compromís d’estar «oberts al debat, a la relació i a la col·laboració amb totes les persones, entitats i organitzacions que, d’una o altra forma, pensin que també val la pena lluitar per l’alliberament del nostre poble […]».

Passat un any des del plantejament d’aquests compromisos, pensem que és necessari de començar a «passar comptes» (encara que sigui només en una primera aproximació), de cara a la valoració, revisió i correcció de les nostres línies de treball (qüestions que s’hauran de considerar amb tota la seva amplitud en el marc de la nostra propera VIII Assemblea Nacional, que tindrà lloc el juliol del 2002).

Concretem, doncs, els fets d’aquest darrer any:

-Hem participat en l’organització i realització d’actes de presentació de les conclusions del III Congrés de Cultura Catalana arreu dels Països Catalans (Alginet, Arbúcies, UA de Barcelona, URV de Tarragona, Viladecans, València, Manresa, Igualada, Torredembarra, Sabadell, etc.). També hem participat en la creació i consolidació d’entitats proposades en aquest Congrés (Fòrum per l’Autodeterminació, Centre de Recerca i Documentació Pau Vila, etc.), i es treballa en el projecte d’una Fundació Països Catalans com a continuadora de les tasques del Congrés.

-En l’àmbit de les propostes del Congrés s’ha realitzat una reunió plenària (i n’hi ha una altra de convocada per a l’octubre d’enguany) de representants d’entitats en lluita per la llengua de la totalitat dels Països Catalans, amb vista a la constitució de la «Federació d’organitzacions per la llengua catalana».

-Allà on som presents hem col·laborat en l’autoorganització i la mobililització de sectors populars contra les agressions al territori (incendis, abocadors, vies de comunicació, línies d’alta tensió, aigua…), tot i que pensem que en aquestes lluites no hem tingut la capacitat de promoure-hi una política i presència generalitzada de l’independentisme d’esquerres (sobretot les relacionades amb el PHN).

-Hem participat en la creació i funcionament de nous casals i ateneus independentistes.

-També, en el marc del III Congrés de Cultura Catalana, i en col·laboració amb el CADCI, s’ha realitzat a Barcelona (juliol 2001) la primera reunió plenària (amb la participació de sindicalistes de la CSC, la USTEC, la UGT i la CONC) amb vista a la constitució futura del Fòrum Sindical dels Països Catalans.

-Respecte a la política municipal, és possiblement on hem abocat una major part dels nostres esforços i recursos polítics. S’han mantingut els col·lectius existents; hem donat suport a la creació de nous —o renovats— col·lectius (Vilafranca del Penedès, Badalona); i hem treballat per la consolidació de l’AMEI com a organisme de coordinació municipal i de participació política dins el procés de Vinaròs. Amb tot, sembla evident que no hem assolit el nivell desitjable de participació en el procés d’impulsió de l’Assemblea de Regidors/es dels Països Catalans.

-Finalment, i pel que fa als aspectes que considerem centrals en l’aspecte polític i ideològic, hem participat activament en l’anomenat procés de Vinaròs. Hem estat presents als plenaris amb les nostres propostes, en l’elaboració de ponències a les comissions polítiques i en les tasques concretes desenvolupades per la Comissió de Seguiment del procés. La realitat actual, amb els acords de la darrera plenària de Barcelona (celebrada el 7 de juliol del 2001), sembla prou evident: un calendari definit d’actuacions (Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista i procés constituent), les convocatòries unitàries d’aquest 11 de setembre i la constitució de les Comissions gestora i política.

-En aquest mateix àmbit, també cal constatar el llançament públic (el 23 d’abril del 2001) del Fòrum Manuel Gonzàlez i Alba, com a instrument d’estudi, recerca, debat i formació polítiques de l’àmbit de tots i totes les que lluitem pel socialisme, la independencia i la unitat de la nació catalana.

Aquest seria, tan sols, un resum —amb no gaire matisos— d’aquest «passar comptes». Si més no —tot i que feixuc— sembla prou engrescador. Els i les de l’MDT mantenim el nostre compromís de debat i de col·laboració.

Continuem amb la feina…

NÓS-Unidade Popular, la unitat de l’independentisme gallec

El passat 2 de juny es constituïa NÓS-Unidade Popular, la nova organització unitària de l’independentisme gallec. Acabava aquí la primera gran fase d’un procés d’unificació de l’esquerra independentista gallega que va començar el juliol de 1999. Tenint en compte que als Països Catalans el procés d’unitat de l’Esquerra Independentista va amb un altre ritme, pot resultar il·lustratiu veure quines han estat les passes que han fet els gallecs per arribar on són ara, sense que això impliqui caure en cap mimetisme.

Fins ara, el panorama de l’independentisme gallec era semblant al català en un aspecte: la seva atomització en diverses organitzacions, grups i col·lectius. Aquesta fragmentació era el resultat d’una crisi que havia començat l’any 1989, quan arran de la mort d’un Guàrdia Civil en un enfrontament amb membres de l’Exército Guerrilheiro do Povo Galego Ceive (EGPGC), es va produir el trencament de la Frente Popular Galega, el referent unitari de l’independentisme gallec que s’havia creat encara no feia ni un any. El trencament, provocat pel diferent posicionament al si de la Frente respecte d’aquesta acció armada, va donar lloc a l’aparició de l’Assambleia do Povo Unido (APU), que continuarà donant suport incondicional l’EGPGC. La crisi va arribar al seu pic més alt el 1991, any en què són detinguts els màxims dirigents de l’EGPGC i l’executiva de l’APU. Aquest cop repressiu va ser definitiu, ja que l’EGPGC va deixar d’actuar i l’APU va desaparèixer l’any 1995, després d’haver elaborat un projecte de constitució per a Galícia. Es tancava així una etapa de cinc anys marcada per una estratègia, que els protagonistes anomenaven politicomilitar.

La sensació de fracàs d’aquesta experiència i la divisió dels presos va deixar unes ferides molt obertes, que només el temps ha permès cicatritzar parcialment. En acabar el segle xx, a més del nombre considerable d’independentistes que no militaven enlloc, l’MNLG estava format per tres organitzacions polítiques:

Assambleia da Mocidade Independentista (AMI). En principi es tractava d’una organització sectorial de joves (així consta a la tesi organitzativa de la III Assemblea celebrada el 1999), però les circumstàncies polítiques en què va néixer i créixer (els anys següents al punt àlgid de la gran crisi de l’independentime gallec) van fer que assumís un paper que anava més enllà d’una organització de joves. A partir de la III assemblea, AMI va apostar per un model de reorganizació de l’independentisme que consistia en l’articulació frontista de totes les expressions polítiques de l’independentisme gallec sota un projecte polític comú, mitjançant la construcció d’una Unitat Nacional-Popular.

Frente Popular Galega (FPG). Es constitueix el 17 de juliol del 1988 al caire de l’activitat armada desplegada a partir de 1986 per l’EGPGC. Naixia com una organització independentista de masses que era el resultat de la confluència de la militància del Partido Comunista de Liberación Nacional (organització sorgida de dins Unión do Povo Galego (UPG) i expulsada del BNG pel seu suport a HB l’any 1987), Galiza Ceive (plataforma política independentista que també tenia els seus orígens en una escissió d’UPG de l’any 1978) i col·lectius independentistes. La divisió de 1989 va afeblir considerablement la seva força, tot i que cal destacar-ne la seva experiència en l’àmbit sindical.

Primeira Linha-Movimento de Liberaçom Nacional (PL-MLN). Constituïda l’1 de maig de 1996, es tracta d’una organització que va néixer al si del BNG i que aspira la reconstitució del partit comunista gallec, on estiguin integrats totes les persones que es reclamen del marxisme. En la seva ideologia es combinen l’independentisme, la tradició comunista i l’aportació dels nous moviments socials. Els entrebancs de la direcció del BNG (especialment el sector pertanyent a l’UPG) a la tasca de Primeira Linha van ser constants i se’n preveia la immediata expulsió, raó per la qual aquesta organització va decidir el abandonar el BNG el 5 de juny de 1999. El partit va endegar a partir d’aleshores una línia de treball que tenia com a objectiu prioritari la unificació de l’esquerra independentista gallega a partir de la vertebració d’una Unitat Popular de caire frontista.

Com ja hem dit, el procés d’unitat encara inconclòs havia començat el juliol de 1999, en què AMI, FPG i Primeira Linha van convocar plegats el Dia de la Pàtria Gallega (25 de juliol). El mes de novembre d’aquest mateix any les tres organitzacions van signar un acord polític i van crear un organisme de caràcter permanent, la Comissom Nacional Unitária da Esquerda Independentista (CNUEIN), per dissenyar i coordinar la unitat d’acció i per «avançar en el procés estratègic d’establir les bases perquè Galiza i el seu Poble Treballador es dotés d’una estructura unitària de masses [...]». Durant uns sis mesos aquest organisme unitari va permetre la unitat d’acció en algunes dates rellevants (8 de març i 1 de maig) i alhora la posada en marxa d’algunes iniciatives a nivell comarcal. Tanmateix, es va mostrar ineficaç en el segon dels seus objectius, és a dir, a l’hora d’avançar en el procés de constitució d’una estructura unitària. L’FPG va ser acusada de no tenir voluntat d’avançar-hi (com ho demostraria la seva negativa a participar en les Assembleias Populares Comarcais) i de prendre decisions polítiques unilateralment, sense debatre-les al si de la CNUEIN, com ara la decisió de presentar-se a les eleccions al Parlament espanyol del 12 de març del 2000.

Tanmateix, el balanç d’aquesta primera etapa no va ser negatiu perquè, a més de la unitat d’acció, va permetre d’una banda el treball conjunt, superador de recels anteriors (especialment d’AMI i PL), i, d’altra banda, la incorporació (en alguns casos recuperació) al procés d’independentistes que no pertanyien a cap dels grups que formaven la Comissom. Per a la incorporació d’aquests militants independents va esdevenir cabdal la creació, ja en aquesta primera etapa, de les Assembleias Populares Comarcais, que aglutinaven des de la seva pluralitat la militància independentista d’un determinat territori. Així, el març del 2000 es va crear Assembleia Popular da Compostela, el juny la de La Corunya (APCC) i el novembre la del Nord-est (APN).

A finals de l’any 2000, concretament el 30 de novembre, es va presentar i es va publicar el manifest que invitava a consumar la unitat de l’esquerra independentista gallega, l’anomenat Processo Espiral da Unidade Popular, el qual impulsaven AMI, PL i les tres assemblees comarcals esmentades més amunt (APC, APCC, APN). Començava en aquest moment el procés pre-assembleari de discussió que es tancaria el 2 i 3 de juny amb la celebració de l’Assemblea Constituent. Els signants del manifest es comprometien a crear una nova eina per defensar-se de les agressions que pateix el poble gallec i per aconseguir els objectius estratègics d’independència i socialisme.

Com hem dit al començament, el passat 2 de juny va culminar la primera fase d’aquest procés d’unitat amb la creació de Nós-Unidade Popular. El procés, però, no s’ha acabat perquè hi ha la intenció d’incorporar sectors com l’FPG, que de moment se n’ha autoexclòs, i més endavant sectors descontents amb la política del BNG.