Inici>>Publicacions>>La Veu 47 (juliol de 2001)
SUMARI
 |
torna a dalt |  |
A La Veu núm. 45 anunciàvem els acords de la plenària del procés de Vinaròs iniciada a València i finalitzada a Valls. Valoràrem com a molt positius els continguts de la documentació (declaració de principis, proposta estratègica i organització del procés) aprovada i assenyalàvem algunes circumstàncies i aspectes que podien dificultar i alentir el procés.
Al llarg de tot aquest procés, en l’àmbit de l’independentisme revolucionari d’esquerres, s’estan produint un seguit de fets i actuacions que considerem prou significatives:
—S’ha rellançat la lluita municipal. Es mantenen de forma regular les reunions de l’AMEI, i les iniciatives d’impuls de noves (o renovades) CUP (Vilafranca del Penedès, Badalona, Sant Cugat del Vallès, etc.). S’ha editat el «Manual de Lluita Municipal» que recull la documentació bàsica elaborada per l’AMEI.
—S’han obert nous casals i ateneus independentistes arreu dels Països Catalans, i s’ha iniciat, i es manté, un procés d’intercanvis i de reunions de cara a enfortir una xarxa nacional d’aquests equipaments.
—S’ha iniciat el procés de constitució del «Fòrum Manuel Gonzàlez i Alba» (un fòrum pel socialisme, i per la independència i la unitat de la nació catalana) com a àmbit unitari d’estudi, debat i formació polítiques.
—La Comissió de Seguiment del procés de Vinaròs (constituïda a la darrera plenària a Valls) ha desenvolupat una activitat sostinguda, amb la promoció de les comissions de debat dels diversos temes, la realització d’actes de presentació del procés arreu de la nació, i la convocatòria de la plenària de Barcelona (el 7 de juliol d’enguany) amb una proposta de programa d’actuacions per als propers mesos, de les quals destaquen la celebració unitària del proper 11 de setembre i la realització d’una Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista.
Aquests fets configuren una situació que, malgrat les dificultats, és prou favorable en relació als objectius de l’esquerra independentista. Al nostre parer, aquesta situació exigeix, i ara de manera molt especial, un renovat compromís de les organitzacions polítiques de l’àmbit de l’independentisme revolucionari d’esquerres. En aquest sentit valorem molt positivament el document «Cap a la Unitat Popular» presentat per Endavant el passat 26 de maig a Sant Martí Sarroca.
Un compromís que pensem s’hauria de concretar en un Acord Nacional de l’Esquerra Independentista.
Acord entre les organitzacions polítiques de l’esquerra independentista, que ha de visualitzar, no tan sols el reafermament dels principis i objectius generals, sinó que cal que es concreti en compromisos per al desenvolupament i reforçament de tot el seguit d’iniciatives que s’han generat amb l’actual procés (política municipal: CUP i AMEI; xarxa de casals i ateneus independentistes; àmbit d’estudi, debat i formació; etc.) i molt especialment en el suport i participació en les actuacions que s’acordin en el procés de Vinaròs (mobilitzacions unitàries i confluència cap a la conferència nacional de l’esquerra independentista).
Països Catalans, juny de 2001 (Secretariat Nacional de l’MDT)
| |
torna a dalt | |
Qualsevol sistema polític i econòmic basat en dominació pretén generar un consens entre la població per tal que restin ocultes les relacions de poder reals i perquè sigui impossible una alternativa que acabi amb aquesta mateixa dominació. Per a aquests objectius es recorrerà tant a la violència física i simbòlica com als aparells ideològics que ajudin legitimar el sistema i l’ús de la violència.
La repressió a les democràcies [sic] liberals
Sens dubte, a les anomenades democràcies [sic] liberals, en què es recorre en menor mesura a la violència física contra el dissident, els aparells ideològics són essencials per a la seva legitimació i manteniment. Tot i això, cal tenir ben clar que la violència de l’Estat contra la dissidència no hi desapareix, sinó que tan sols esdevé molt més selectiva i sobretot invisible.
És selectiva perquè s’hi intenta que afecti només les persones vinculades amb els grups i organitzacions que qüestionen el sistema de dominació, tot i que en situacions d’alta conflictivitat (com va passar a Euskal Herria durant els anys 80 o als sis comtats irlandesos durant els anys 70 i 80) a l’Estat li resulta gairebé impossible d’assolir aquest objectiu.
I és invisible perquè la majoria de la població no se n’assabenta i s’acaba creient que viu realment en una democràcia i que es respecten les llibertats. Per aconseguir aquest objectiu (i d’altres) els estats democràtics liberals compten amb l’inestimable ajut dels mitjans de comunicació, que per a la gran majoria dels ciutadans són l’única font per conèixer determinades problemàtiques. La invisibilitat s’aconsegueix tant minimitzant fets que es consideren que podrien deslegitimar el sistema (per exemple, els atemptats de les forces d’ocupació contra els drets civils i polítics) com eliminant-los de l’agenda. Així, un dels majors èxits de l’Estat espanyol ha estat invisibilitzar la pràctica continuada de la tortura.
Des del punt de vista qualitatiu, caldria distingir entre repressió d’«alta intensitat» i repressió de «baixa intensitat», les quals no s’exclouen, sinó que es complementen. El primer tipus de repressió intenta anul·lar de forma immediata la dissidència, posar-la fora de joc, i es produeix discontínuament, excepte en fases d’alta conflictivitat. Entre d’altres mètodes, es recorre a la tortura, l’empresonament, als atemptats contra les seus de determinades organitzacions i de vegades a l’eliminació física dels dissidents. Aquesta repressió compta, d’una banda, amb la cobertura de legislacions i tribunals especials, que vulneren els drets civils i polítics fonamentals reconeguts per les constitucions. En aquest context gran part del poder judicial no passa de ser un apèndix de l’executiu, concretament del ministeri de l’Interior de torn, i mostra poc interès a investigar les actuacions il·legals de les forces de seguretat. D’altra banda, si algú arriba a ser condemnat per aquestes actuacions il·legals, l’afectat sap que gaudirà de la magnanimitat dels poders executiu i/o judicial. Així, els pocs membres de les FOE condemnats per tortures són indultats de seguida pel govern de torn i reintegrats al seu lloc de treball.
Pel que fa al segon tipus repressió, cal dir és més quotidiana i continuada, i té com a objectiu controlar, assetjar, intimidar i atemorir els grups dissidents per dificultar-ne l’activitat política. Es tracta d’una estratègia de desgast que pretén desactivar de mica en mica la dissidència. Els seus mètodes [1] van des de les retencions, controls a les vies públiques, amenaces, multes, prohibicions d’actes i manifestacions, càrregues policials, etc. fins als sistemes de control de la ciutadania (videovigilància, escoltes, Echelon, bases de dades confidencials, etc.). En aquest cas, també el poder judicial té poc interès a garantir els drets civils i polítics, o bé n’és simplement incapaç.
Analitzant aquest tipus de repressió, algú pot estar temptat de pensar que als Països Catalans es tracta d’un fenomen nou, un efecte immediat de l’arribada al poder del PP, i que per tant seria inexistent durant l’etapa socialista. Per exemple, una part gens menyspreable de la ciutadania del nostre país està convençuda que episodis com la càrrega policial a l’Autònoma (gener del 1999) no s’havien produït des del franquisme, tot i que una mica de memòria històrica serviria per desmentir aquesta idea enganyosa [2] .
Atmosfera maccarthista
Convé ara aprofundir una mica més en el paper dels mèdia en aquest sistema econòmic i polític. A més de legitimar-lo tot invisibilitzant la repressió, cada cop més els grans mitjans de comunicació assumeixen un paper més actiu en la deslegitimació explícita dels dissidents. Els assenyalen i els estigmatitzen, amb la qual cosa es propicia un clima maccarthista que afavoreix la repressió posterior i que fa més difícil respondre-hi.
Així, la campanya orquestrada pels grans mèdia i algun diari supracomarcal, com ara el Diari de Girona, contra el vídeo «Periodistas: el negocio de mentir» va generar al nostre país un clima ideològicament irrespirable, que va impossibilitar la seva projecció en un munt de llocs, la qual hagués servit per comprovar la innocuïtat de la cinta. Perquè ens fem una idea d’aquest clima reproduirem les paraules del rector de la Universitat de Girona, Josep Maria Nadal, que en una entrevista a El Punt [3/4/2001] va declarar [3] : «... hem estat amenaçats precisament per haver mostrat públicament la nostra condemna més clara a les idees que expressa aquest vídeo.» Aquesta afirmació no només demostra que Nadal no havia vist la cinta i que es limitava a repetir allò que n’havien dit els mitjans de comunicació, sinó que, i això és més preocupant, la universitat no es cap garantia de pensament lliure i autònom, ans al contrari, bona part dels seus membres més conspicus són incapaços de tenir un criteri propi davant d’una campanya d’assetjament mediàtic [4].
Però més preocupant encara és la resposta de Nadal quan se li pregunta si la Universitat de Girona està dividida: «No. Però és lamentable que no hi hagi un moviment articulat d’oposició a les idees que expressen sectors minoritaris dels estudiants. I probablement nosaltres prendríem altres mesures diferents si tinguéssim una expressió més clara d’aquest sentiment, que jo penso que és general.”»(El destacat és nostre). En aquest fragment hi veiem tot un programa d’actuació repressiva: s’organitza el que Nadal anomena «sentiment general» per enfrontar-lo, és clar, a una «minoria» i d’aquesta manera es crea el consens que permetrà que, per exemple, el rector prohibeixi determinats actes o jornades a la Universitat.
I els grups feixistes…
Tot aquest seguit d’actuacions repressives contrasten amb el tractament (policíac, judicial i mediàtic) que reben els grups feixistes organitzats que dia rere dia agredeixen persones de determinades característiques, atempten contra locals o exhibeixen amb total impunitat símbols feixistes i nazis, per no parlar de la permissivitat que gaudeixen determinades penyes futbolístiques.
Davant d’aquest devessall d’agressions feixistes no veiem que s’hagi format cap grup especial de la policia combatre-les ni que des dels mitjans de comunicació s’orquestrin campanyes d’assenyalament i estigmatizació com la que, per exemple, es va dur a terme després dels fets ocorreguts el 12 d’octubre de 1999 o la que reapareix intermitentment per vincular els independentistes catalans amb Jarrai (o Haika). Un cas revelador del que diem és què va passar amb els detinguts que van intentar atemptar el passat 3 de març contra les Cotxeres de Sants, on s’havia de celebrar un concert antirepressiu. D’entrada, la policia i el jutge del cas no els van aplicar la legislació terrorista i no els van considerar un grup organitzat, raó per la qual no els van acusar d’«associació il·lícita», acusació que, en canvi, sí va recaure sobre els detinguts pels fets del 12 d’octubre del 1999; en segon lloc, van sortir al cap de quatre dies de la presó; i, finalment, tot plegat va passar desapercebut per als mèdia, que per descomptat no van muntar el rebombori a què ens tenen acostumats en altres casos.
Es tracta, doncs, d’un exemple paradigmàtic de com als aparells repressius de l’Estat i als seus legitimadors no els preocupa gens la violència feixista, perquè potser alguns estrategues del sistema han pensat que ja els va bé que existeixi, ja que complementa l’activitat repressiva de l’Estat.
[1] A sota apareixen alguns exemples de repressió de baixa intensitat als PPCC durant els darrers mesos.
[2] Un aspecte que caldria escatir és si s’ha produït un augment quantitatiu de la repressió en els darrers anys. Per saber-ho amb certesa caldria disposar d’una història de la repressió als Països Catalans des de la transició ençà..
[3] L’entrevista a Nadal es produïa enmig de la polèmica atiada fonamentalment pel Diari de Girona arran de les jornades anomenades «Introducció a la cara fosca de l’estat de dret», organitzades pel Grup Antirepressiu de Dret (GAD), en una sessió de les quals es va projectar el vídeo. Un seguiment de la polèmica al Diari de Girona i a La Vanguardia (que es pot seguir fàcilment gràcies al recull de premsa elaborat pel GAD, que es troba a http://freak.udg.es/gad/recull.html) sota quina atmosfera maccarthista es van desenvolupar els actes.
[4]Així, a la Universitat de Barcelona es va impedir la projecció del vídeo, mentre que a la de Lleida les autoritats acadèmiques van sabotejar-ne l’emissió tallant el corrent elèctric.
La repressió de baixa intensitat als PPCC: alguns exemples
—Gener-abril. Tots els cossos policials de la ciutat de Girona continuen assetjant els militants independentistes per impedir l’enganxada de propaganda fora d’uns espais limitats. Es tracta d’una actuació repressiva que s’havia iniciat l’any anterior i que sovint va acompanyada de confiscació de material i provocacions de les forces de seguretat.
—Gener-abril. Persecució policial, judicial i mediàtica contra els grups i entitats que pretenen projectar el vídeo Periodistas: el negocio de mentir.
—Febrer.: El dia 10 els Mossos d’Esquadra efectuen un suposat «control antiterrorista» per identificar els assistents a la reunió de l’MRG que se celebra a Lleida. Aquest «control» culmina una setmana en què les FOE havien assetjat el local on s’havia de dur a terme la reunió.
El dia 16 la policia va identificar a la «frontera francesa» les persones que es dirigien a Montpeller per participar en un acte de solidaritat amb J. Bové. Fins i tot, dues persones van ser retingudes i interrogades.
—5 de març. 32 persones són colpejades i detingudes en el transcurs de l’encadenament pacífic que, durant tot el matí, veïns i veïnes de Benimaclet (l’Horta) protagonitzen a la zona de les obres de la Ronda del Nord.
—20 d’abril. Dos membres molt actius en la Campanya Contra el Banc Mundial denuncien la violació del seu domicili i el robatori de dades electròniques per part de membres de les FOE.
—30 de maig. Un jove independentista, militant d’Endavant, és condemnat a dos caps de setmana de presó per haver realitzat un mural de rebuig a la desfilada militar del 27 de maig del 2000.
—30 de maig. La policia espanyola assetja i intimida a València una manifestació autoritzada de la Campanya Unitària contra el BAD.
—2 juny. Assetjament policial (amb controls, intimidacions i retencions) de les persones que pretenen manifestar-se per rebutjar la desfilada militar que se celebra a Alacant.
| |
torna a dalt | |
D’ençà “la batalla de Seattle”, el moviment contra la globalització neoliberal ha saltat a la llum pública amb una força inesperada per aquells que, amb la caiguda dels règims de l’òrbita soviètica havien anunciat «el final de la història», és a dir, la fi de la lluita de classes i la construcció d’un capitalisme global que garantiria la felicitat de tota la humanitat.
La capacitat de mobilització d’aquest moviment de resistència global, unida al baix nivell de politització que sovint es constata entre els seus seguidors fa necessari, al nostre entendre, explicar alguns trets essencials sobre allò contra el què estem lluitant. Trets que permetin reflexionar sobre com cal bastir alternatives a l’actual sistema d’explotació, sobre quin és el futur del Socialisme.
En aquest article es pretén donar una visió esquemàtica del tema que pugui ser útil al conjunt dels militants i simpatitzants de l’esquerra independentista cara a l’elaboració d’una alternativa socialista real, més enllà dels eslògans.
És nou, això de la mundialització?
En absolut; la internacionalització de l’economia és una tendència clara des que apareix el comerç en les societats primitives, unit a la tecnologia necessària per a dur-lo a terme. Les relacions econòmiques entre pobles, i les relacions socials, culturals, humanes, etc. que aquestes impliquen han estat una constant al llarg de la història i, a priori, són positives per al desenvolupament global de la humanitat.
El problema es presenta quan aquestes relacions no es donen en termes reals d’igualtat, sinó que la superioritat tecnològica, militar i econòmica d’una de les parts, acaba imposant unes normes de joc que, a la pràctica, suposen l’espoli d’uns per part dels altres. Des dels imperis antics fins a l’imperialisme colonial dels segles xix i xx, passant per la invasió i el genocidi dels pobles indígenes americans, anem trobant exemples més o menys acarnissats de saquejaments de les societats tecnològicament més febles a mans de potències econòmiques i militars estrangeres.
Aquestes relacions han suposat sempre un benefici per a la part que jugava amb avantatge, que ha tingut accés a noves matèries primeres, a mà d’obra esclava o semiesclava i que ha obert nous mercats als seus productes manufacturats; mentre que l’altra part ha vist, en general, destruïda la seva cultura, junt amb el seu sistema autòcton de producció.
Quin és el paper del Banc Mundial i l’FMI?
A mesura que els països que havien estat colonitzats accedeixen a la independència política, el capitalisme substitueix la tàctica de l’ocupació militar i l’explotació directa de la colònia per la del xantatge econòmic continuat.
Aquesta nova tàctica consisteix en la concessió de préstecs al desenvolupament que a la pràctica generaran uns interessos impossibles de retornar, ja que les mateixes potències capitalistes s’encarregaran de mantenir governs corruptes i dictadures que, lluny d’invertir els diners en construir una xarxa productiva pròpia, s’embarcaran en successives aventures militars amb les que dilapidaran el capital, delegant la política econòmica en mans de les multinacionals (que, no ho oblidem, descapitalitzen el país) i la política social en missioners i ONGs dòcils que més o menys garanteixin la supervivència de la població.
D’aquesta manera, el creixent deute d’aquests països amb el Banc Mundial i el FMI, gestors del capital internacional, els sotmet completament als criteris econòmics i polítics de les transnacionals i les potències capitalistes, que s’enriqueixen dia a dia amb aquesta relació perversa.
La dissolució d’aquests dos organismes és, doncs, un pas fonamental per a la construcció, no ja d’un món comunista ideal, sinó d’un món que garanteixi el dret a unes mínimes condicions de vida dignes al conjunt de la humanitat.
I actualment, què és això de la Globalització?
Doncs es tracta senzillament de l’adaptació d’aquesta tendència a la internacionalització de l’economia segons els paràmetres de la realitat actual: el desenvolupament de les noves tecnologies, i el liberalisme a ultrança com a única doctrina. Hi ha qui defineix la globalització com la generalització de les dues C: Ciberespai i Capitalisme.
Políticament, la globalització se sustenta en la tesi liberal de la “lliure” (òbviament, per a qui la controla) circulació de mercaderies i capitals. Paradoxalment, mentre els països més desenvolupats defensen aferrissadament aquesta “llibertat” de moviment de capitals que els és del tot favorable, s’oposen dràsticament a la llibertat de moviment de les persones, que condicionades per l’espoli econòmic dels seus països que la fuga de capital comporta, es veuen forçades a emigrar.
Tecnològicament, el desenvolupament de les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) permet, entre d’altres coses, que els mercats de capitals funcionin ininterrompudament i en temps real, de manera que la manca de regulació que el liberalisme imposa, permet un gran desenvolupament del que es diu economia especulativa.
És a dir, més de tres quartes parts de les transaccions de capital que es fan a diari, no corresponen ni a l’adquisició de mercaderies, ni a inversions en estructures productives, sinó que són pures maniobres especulatives a nivell financer a través de les quals el capital tendeix a concentrar-se a costa d’una manca total de criteris d’inversió socials i inclús de desenvolupament productiu.
Òbviament, no es pot culpar la tecnologia de l’ús que el capital en fa. El desenvolupament de les TIC suposa, a priori, una oportunitat tant per a la millora de les condicions de vida dels treballadors, com per a una major comunicació i contacte entre persones, pobles i cultures.
En un món regit pel capitalisme salvatge, les TIC venen a transformar el mode de producció i possiblement a reordenar els centres de poder polític i econòmic segons les necessitats del capital. Així, el nostre món viu i viurà canvis socials, educatius, culturals; veurà aparèixer noves potències econòmiques i ensorrar-se d’altres, però sempre dins un marc prefixat: el del màxim benefici empresarial i el de la condemna de zones senceres del nostre planeta a la més profunda de les misèries.
Precisament en el camp cultural, la globalització pot tenir conseqüències desastroses, ja que, en la mesura que el contacte cultural, comercial, humà, etc. es fa sota les normes imposades pels centres de poder capitalista cercant el benefici immediat, cultures senceres es veuen abocades a la desaparició; i amb elles, hàbits de vida, de consum i de producció que resulten fonamentals per a la qualitat de vida i per al desenvolupament equilibrat i sostenible d’aquestes societats i a la llarga de tot el planeta.
Què s'hi pot fer?
La primera conclusió és que si mai algú havia cregut en la falòrnia del socialisme en un sol país, ja s’ho pot ben treure del cap. La globalització econòmica obliga a una acció social i política compartida, si més no per una important zona geoestratègica, en tot intent de transformació social i política.
Això implica, en el nostre cas, la necessitat de cooperació (com a mínim) amb els pobles treballadors d’Europa i la Mediterrània en la lluita per construir un nou model de societat; de desenvolupar polítiques actives de solidaritat basades en el suport recíproc, de construir xarxes de relació cultural, associativa i econòmica entre pobles minoritzats com el nostre... En resum, la necessitat per anar assentant les bases per a la construcció del socialisme en una àmplia àrea geopolítica.
Però, simultàniament, la lluita per un món més just passa per la denúncia constant de les arrels polítiques de la pobresa, pel combat ideològic contra el pensament únic liberal i, en definitiva, per unir mobilització amb conscienciació evitant fer el joc a la ideologia de la caritat i explicant la necessitat de trencar amb l’actual sistema de dominació, causa primera de les misèries del planeta.
Aquest més de juny, el poble català ha tingut davant la comunitat internacional la responsabilitat de mostrar el seu rebuig al capitalisme salvatge i la seva voluntat de construir una societat socialista en un món per a tothom.
| |
torna a dalt | |