SUMARI

• Contra les agressions al medi natural, lluitem per la terra!!
• La immigració, un enfocament independentista
• Als Països Catalans, mou-te per la llengua

Contra les agressions al medi natural, lluitem per la terra!!

Aquests darrers mesos estem patint una demolidora ofensiva que, des del govern d’Aznar però també des dels autonòmics de Zaplana i Pujol, obre la caixa dels trons, un cop més, a favor de l’especulació i de l’espoli dels recursos naturals.

A hores d’ara poca gent dubta que l’anomenat Plan Hidrológico Nacional (PHN) no és més que un nou intent desvergonyit i absolutament irresponsable de destruir els ecosistemes del delta i del tram baix del riu Ebre, i amb ells els recursos naturals de comarques senceres.

I tot això en benefici dels negocis (immobiliaris, turístics i agraris especulatius) de la família «pepera» i els seus amics del País Valencià, de Múrcia i d’Almeria. La presència mesella (tot i les comèdies parlamentàries) del molt honorable de Barcelona completa aquesta escena de «família» sempre disposada a ofrenar noves glòries a Espanya però sobretot… a si mateixa.

Per acabar-ho d’adobar, els homes del molt honorable barceloní, volent demostrar que també poden tenir iniciativa pròpia en aquesta mena de negocis, i aprofitant l’embolic, presenten el seu particular «mapa eòlic» i un projecte de central tèrmica fet a mida dels «oncles d’Amèrica»…

Tot plegat ha provocat una irada resposta d’amplis sectors populars, amb mobilitzacions massives als Països Catalans i també arreu de l’Estat. Aquestes mobilitzacions semblen haver paralitzat algunes d’aquestes iniciatives, però en realitat les amenaces es mantenen i més en concret la del govern central disposat a imposar «per canyetes» el seu PHN.

Aquesta és la trista realitat d’una política de brutal agressió a la terra i a la gent que hi viu, i tot al servei d’uns sucosos beneficis per a uns pocs. Una política que es manifesta a través dels plans i les inversions per a infrastructures dels governs central i autonòmics. Una política que també ha quedat reflexada en la proposta de la comissió d’ordenació territorial del parlament catalunyès que sembla que ho vol arreglar tot a base de suprimir els pobles petits, de mantenir les comarques sense competències ni recursos i, això sí, augmentar el nombre de províncies.

Cada un d’aquests temes mereix ser objecte d’anàlisi i d’estudi d’alternatives de lluita i de justa resolució. En els propers números de La Veu anirem considerant alguns d’ells de forma específica. Amb tot, volem avançar el nostre posicionament pel que fa a tot plegat, i en concret amb els següents punts:

• Per una política hidrològica sostenible (contra els grans embassaments i els transvasaments, contra el malbaratament i l’espoli dels recursos hídrics, per una política d’aprofitament i de reutilització dels recursos existents a cada conca, a partir dels petits embassaments, mines, dipòsits i cisternes… i de les plantes depuradores, desalinitzadores i potabilitzadores… per una cultura de l’aigua contrària al consumisme i l’especulació…).

• Prioritat a les energies renovables (per un pla global —respectuós amb el medi— de recerca, foment i utilització d’energies alternatives: solar, eòlica, oneomotriu, geotèrmica…).

• Per un ordenament territorial democràtic i participatiu (amb l’enfortiment dels municipis; per unes mancomunitats, comarques i entitats intercomarcals basades en la lliure agrupació de municipis; per la supressió de les províncies i la transferència de les diputacions i els seus recursos als organismes municipals i comarcals…).

Defugir les frivolitats i les confusions

La immigració és un fenomen social seriós que parteix de situacions socials greus i que no pot ésser, per tant, tractat de manera banal. Aquesta és la primera observació per a una aproximació política mínimament creïble.

No és estrany, però, de sentir dir veritables barbaritats i insensateses sobre la immigració i els immigrats. Hi ha comentaris que s’esforcen per a escampar l’alarma social presentant la immigració com una allau abassegadora i terrorífica; altres descriuen, amb una lleugeresa semblant, la immigració com un fenomen simplement inevitable i saludable per a l’economia.

Tots aquests, cometen errors greus de frivolitat i redueixen un fenomen social complex a caricatures grotesques i deformades, pròpies de les ideologies dels grups socials que les sostenen d’acord amb els seus interessos.

No és estrany, encara, que aquestes concepcions vagin acompanyades d’altres formulacions complementàries, com la de la necessitat de contraposar els drets individuals a unes identitats nacionals que serien sempre negatives; que és positiu que el món es transformi en un mercat únic multicultural; o, en un altre sentit, que els immigrats no tenen cultura o que —en un moment de laïcisme creixent— correm el perill d’ésser sotmesos a una cruel islamització...

En síntesi, aquestes reduccions barroeres responen a dos posicionaments davant el capitalisme global i les seves conseqüències demogràfiques més vistents: d’una banda, les formes involutives del conservadorisme més tronat que reacciona amb actituds de defensa de situacions de privilegi, en relació amb els veïns més desposseïts; i d’altra banda, el neoliberalisme galopant cobejós d’aprofitar els beneficis que la mundialització provoca en situacions desenvolupament desigual (com les que acompanyen els fenòmens més destacats d’immigració).

Totes aquestes ideologies reduccionistes troben el suport de polítiques destinades a protegir unes àrees geogràfiques que són privilegiades en el repartiment internacional. En el nostre context més pròxim, per exemple, l’àmbit legal de la Comunitat Europea té, d’una banda la funció de cohesionar un espai, però de retruc també la funció d’estigmatitzar totes aquelles persones de fora d’aquesta àrea. L’extensió rapidíssima del qualificatiu «extracomunitari» mostra l’eficàcia real d’aquesta funció discriminatòria.

El pes d’aquesta classificació tan tallant és gran perquè ajuda a mantenir l’explotació que es troba darrere els fenòmens migratoris principals. A nosaltres, catalans, situats a les ribes de la Mediterrània i amb vocació de relacions obertes al conjunt d’Europa però també als països riberencs del nostre mar comú, aquesta separació, forçada per la política europea, no ens és tan sols incòmoda sinó que també ens és profundament negativa.

En resum. La concepció dominant respecte a la immigració parteix de l’interès capitalista per a extreure beneficis amb l’explotació del desenvolupament desigual. I és aquest desenvolupament desigual el que es manté per mitjà d’una forta separació ideològica i política entre l’Europa comunitària i els països veïns.

La realitat de fons

Si analitzem amb una mica de solidesa el fenomen de la immigració podem fer diferents constatacions:

1. Que la immigració actual no és un fenomen nou.

2. Que en la immigració no s’ha d’oblidar l’existència del país d’origen.

3. Que la immigració és un fenomen social de relació entre persones.

Exposarem amb un cert detall, aquestes asseveracions aparentment evidents, tot seguit:

1. La immigració actual no és un fenomen nou. Si partim de l’experiència històrica d’aquest fenomen al nostre país, cal partir de la constatació que la immigració en la societat catalana és una constant important. En aquest article destacarem tan sols les immigracions més recents i que han marcat més profundament la nostra història més pròxima: la immigració occitana i la immigració espanyola (o més precisament castellana, murciana o andalusa, segons les zones).

Quan parlem d’immigració occitana ens referim especialment als importants fluxos migratoris esdevinguts a partir del segle xvi. La importància d’aquesta immigració prové de la seva rellevància demogràfica pel fet que en algunes zones representava la meitat de la població; i també del fet que ha estat estudiada erròniament com a immigració «francesa», cosa que ha portat a deduccions equivocades a l’hora d’avaluar la facilitat d’assimilació d’aquell flux immigratori. Caldrà, doncs, que estudis més sòlids i prenguin en consideració la proximitat lingüística i cultural d’aquestes poblacions en contacte.

La immigració de població de llengua espanyola és més recent al Principat (tot i que és sensible ja des de finals del segle xix). Ha tingut dues onades principals, la primera d’origen bàsicament murcià al primer terç del segle xx i la segona d’origen principalment andalús durant la segona meitat del segle xx; i ha estat molt important (ha assolit més del 50 % de la població en un nombre important de municipis industrials).

El fet que aquesta forta immigració de llengua espanyola sigui tan recent fa que l’experiència sigui molt important a l’hora d’abordar les immigracions posteriors. Malgrat tractar-se d’una immigració amb trets culturals i lingüístics més pròxims als de la cultura i la llengua catalanes, que no pas els de les immigracions africanes, per exemple, els conflictes d’ordre cultural i lingüístic i les transformacions que se n’han derivat, ofereixen experiències que no es poden deixar de considerar.

Segurament l’èxit més remarcable en el procés de fusió cultural (inacabada) pel que fa a aquesta immigració, és el d’haver centrat l’intercanvi cultural en un marc ideològic igualitari pel que fa a les condicions socials i polítiques (marc igualitari gestat en les llargues lluites populars) tot prenent la llengua catalana com a element identitari fonamental. Nombroses generacions d’immigrants s’han incorporat a la societat catalana fent-hi les seves aportacions culturals per mitjà de l’instrument essencial de comunicació i d’identificació que és la llengua catalana. Tenint en compte que, en aquest cas, la llengua d’origen de la població immigrant era la mateixa de l’Estat en una situació política de dominació, cal valorar encara més els esforços en el sentit de llur fusió social, d’ambdues comunitats en contacte. Cal considerar que les reaccions positives de la societat catalana davant una immigració demogràficament tan important com la que comentem, eren possibles per l’«entrenament» previ davant experiències precedents com l’esmentada immigració occitana i la forta immigració interna de població catalana d’origen rural a les grans ciutats durant el segle xix, experiències que comportaven molts fenòmens socials de contacte cultural de tipus migratori, tot i pertànyer a una mateixa base cultural i lingüística.

En aquest sentit, pensem que tenen un efecte més aviat confusionari les consideracions fetes des d’un enfocament espanyolista que parteixen de ben poques referències aprofitables per al nostre cas, a causa de no fer cap mena de referència a les experiències importants d’immigració que han precedit el moment present. (Per a la ideologia espanyolista la immigració de llengua espanyola als Països Catalans no ha existit.) És, per tant, una veritable estupidesa dir, com ho fan un bon nombre de mitjans de comunicació, que la immigració és un fenomen «nou» per a nosaltres!!

2. En la immigració no s’ha d’oblidar l’existència del país d’origen. La majoria de les anàlisis que es fan només tenen en compte l’immigrat com a una simple mà d’obra. No s’analitzen les causes del fenomen (el desenvolupament desigual entre els pobles) ni es planteja la conveniència, o no, de canviar aquesta desigualtat.

Tampoc no es considera que l’immigrat, almenys durant un cert temps, manté una relació important amb el país d’origen i amb la família que hi ha restat. Aquesta invisibilitat del país d’origen és molt important ja que permet la màxima utilització capitalista desacomplexada dels beneficis del desenvolupament desigual, deixant de banda les injustícies socials que han provocat la situació.

3. La immigració és un fenomen social de relació entre persones. Aquesta aparent evidència no comporta aplicacions tan immediates en el sentit d’aquesta afirmació. Si parlem de persones volem dir que cal tenir en compte, d’una banda, les condicions socials. I que cal tenir en compte, d’altra banda, els aspectes culturals (llengua, cultura etc.). El reduccionisme mercantilista de considerar l’immigrat únicament des de l’òptica de la mà d’obra, permet de prescindir dels aspectes socials i culturals més «molestos» i estalviar així una part important els costos socials del fet.

És en aquest darrer aspecte que el fenomen de la immigració incideix en la identitat, una incidència que sovint no és avaluada correctament ja que és presentada com a anodina o, al contrari, com absolutament abassegadora. És cert que un desequilibri demogràfic pot portar a la desaparició de les llengües i les cultures més febles demogràficament. Ara bé, si tenim en compte que les dades actuals d’immigració provinent de fora de l’Estat se situen per sota del 5 % veurem que algunes consideracions són realment alarmistes (sobretot si tenim en compte les dues experiències històriques precedents d’immigracions importants, descrites). Això no vol pas dir que no calgui tractar seriosament la immigració, sobretot en aquelles zones en què hi ha una més gran concentració de població forana.

Tal com és plantejat pel Tercer Congrés de Cultura Catalana, que es va cloure l’any passat, cal modificar en bona part el discurs identitari fent que evolucioni cap a la possibilitat de formes d’identitat compartida. La defensa de la llengua catalana com a llengua general de relació social als Països Catalans no exclou que hi pugui haver persones que es puguin sentir al mateix temps que catalans també, per exemple, amazics (berbers) i que mantinguin una relació amb el país d’origen. L’intercanvi cultural que s’estableix entre les diferents comunitats, s’estableix a partir d’aquestes premisses, d’una manera igualitària a partir d’un criteri de reciprocitat: com més l’immigrat vegi en els autòctons un interès per la llengua i la cultura del país d’origen, més lògicament adoptarà la llengua catalana i elements culturals autòctons.

Convertir una muralla en pont

Partint de les consideracions anteriors i centrant-nos en la immigració més remarcable, la provinent del Nord d’Àfrica, partim d’una situació d’una veritable muralla ideològica i religiosa entre un Nord de tradició cristiana i un Sud de tradició musulmana. Però el fet remarcable és que desenvolupant les vies de la reciprocitat que hem comentat, aquesta muralla es pot transmutar en un veritable pont de diàleg,

Per mitjà d’un esforç de comunicació i d’interès mutu, podem fer que la presència d’altres llengües i cultures al nostre país, no sols no sigui considerada com un problema, sinó que aquestes realitats es transformin en poderosos instruments de comunicació més fluids i eficaços amb les països d’origen. Per mitjà d’un treball adequat un fenomen que és projectat com un instrument d’explotació i de divisió de les classes populars pot esdevenir un arma de solidaritat. La solidaritat amb el país d’origen és, doncs, un dels elements fonamentals per a aquesta aprehensió independentista del fenomen immigratori, convertint allò que és vist com un perill en un intercanvi, allò que és percebut com una confusió i una confrontació en un instrument de comunicació i de solidaritat.

Pel que fa als aspectes religiosos, cal no plantejar aquesta qüestió com un fantasma sinó que l’enfocament adequat s’ha de trobar en la línia del laïcisme. Tal com s’ha fet amb totes les religions en els règims polítics no confessionals, la religió ha de restar simplement com una opció individual. I per al cas concret del nord d’Àfrica cal tenir present que el marc de la cultura amaziga permet el desenvolupament d’un context més laic i democràtic, tant al nostre país com als països d’origen.

Acabem aquestes consideracions resumint que, per a orientar adequadament el fenomen de la immigració, cal prendre diferents mesures, entre les quals les següents:

a) Mesures de conscienciació. Aquestes mesures han d’ésser en tots dos sentits, tant adreçades a la població immigrada com a l’autòctona. Com a instruments importants en aquesta línia de conscienciació, cal considerar les organitzacions mixtes (que agrupen població d’origen immigrat juntament amb població catalana d’origen) organitzacions que tendeixen a promoure el coneixement mutu i a desenvolupar formes de solidaritat amb els països d’origen.

b) Mesures socials i educatives. Cal garantir l’accés dels immigrats a una situació social igualitària: condicions laborals, habitatge, sanitat, educació, etc. Cal també la impulsió d’organismes d’acolliment i de mediació; i cal també la instauració d’instàncies de seguiment de la situació.

c) Mesures de regulació demogràfica. Calen, en general, també mesures de regulació dels fluxos migratoris. Aquestes mesures no poden ésser, però, concebudes sota un enfocament repressiu i policial sinó que s’han de proposar sobretot de combatre l’especulació i l’explotació de les persones tot evitant la formació de bosses de pobresa.

Totes aquestes mesures demanen recursos i formes de poder a diferents nivells:

—Cal que, d’una banda, existeixin instruments de poder polític (competències plenes, sobirania política) per a poder portar a terme una estratègia complexa com la que demana el tractament adequat de la immigració. Els Països Catalans han de comptar, davant el fet migratori, com correspon a tota nació lliure, amb els instruments polítics que responguin a les seves necessitats.

—Cal aprofitar i dinamitzar els recursos de la societat civil, donant la protecció i el suport adequat a les diferents propostes que dinamitzen diversos aspectes de les mesures exposades més amunt.

—Cal sobretot relacionar la política d’immigració amb mesures de desenvolupament econòmic i polític dels països d’origen i amb lligams estrets de solidaritat.

— 17 d’abril, presentació dels actes al Paraninf de la Universitat de Barcelona. Amb la participació d’en Josep Maria Terricabres, entre d’altres, i un membre de la CAL.

A dos quarts de 8 del vespre.

— 20 d’abril, sopar per la llengua a l’Estació del Nord, a Barcelona. El conductor de l’acte serà en Jordi Basté i Judit Casaprima, periodistes. Hi haurà parlaments d’ACPV, l’OCB, La Federació de Catalunya Nord, els Casals Jaume I de la Franja, del Centre de Cultura Catalana d’Andorra i de la CAL. Després hi haurà música amb Pomada. El preu del sopar és de 2.500 ptes.

— 21 d’abril hi ha una jornada per la mainada, que pretén aplegar el màxim nombre d’esplais, mijacs i escoltes de la ciutat de Barcelona, amb animació infantil. El lloc és la Plaça de la Catedral, durant la tarda.