SUMARI

• ... i seguim amb Vinaròs!!
• Els mèdia a les democràcies [sic] liberals
• AMEI: La Lluita municipal en marxa!
• Antoni Massaguer, l’exemple a seguir

L’assemblea de València (del 22 d’octubre del 2000) i la seva continuació a Valls (de l’11 de novembre de 2000), ha estat un altre pas en el no sempre senzill «Procés de Vinaròs».

La participació ha estat un xic més fluixa que la de l’anterior reunió (de l’11 de juny de 2000, a Ribes de Garraf), però en definitiva va acabar essent similar a la de la reunió de Vinaròs (del 2 d’abril de 2000). El procés compta amb un volum total de nous i noves participants (i de noves comarques) que, tot i que encara no sigui prou significatiu, no para de créixer.

En relació als continguts debatuts i aprovats en aquesta assemblea pensem que cal remarcar el següent:

—El debat i aprovació de la documentació bàsica (propostes de declaració de principis, d’elements d’estratègia i de metodologia i calendari d’actuació) que ha de servir per a l’elaboració política posterior, i més en concret pel que fa a les polítiques sectorials (municipal, sociocultural, de comunicació, etc.).

—El debat i aprovació de la proposta (presentada per Endavant-OSAN) relativa a la celebració (dins l’actual procés de Vinaròs, i com a element complementari de reforç i extensió) d’una Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista.

—L’aprovació de la proposta (presentada per l’MDT) de demanar, d’una banda als col·lectius de l’AMEI (Assemblea Municipal d’Esquerra Independentista) que assumeixin les tasques corresponents a l’àmbit de política municipal del procés de Vinaròs; i de l’altra als Casals independentistes que assumeixin les tasques corresponents a l’àmbit sociocultural.

—La constitució d’una renovada i amplia Comissió de Seguiment del procés de Vinaròs que integra les funcions de les anteriors Comissions tècnica i política, i es proposa impulsar l’extensió del procés i l’articulació dels àmbits territorials i temàtics.

Tot plegat (al menys pel que fa a la formalitat dels acords adoptats) sembla indicar que el procés de Vinaròs pot estar en el camí de superar alguns dels entrebancs (la immaduresa i baix nivell polítics; la irresponsabilitat, els personalismes i els vells sectarismes; la mitificació de l’unitarisme formal i buit de continguts; etc.) que anteriorment ja havíem considerat i que novament s’havien posat de manifest amb la impossibilitat d’assolir un acord per a les convocatòries de la darrera Diada de l’11 de setembre.

Amb tot, hi ha aspectes que no podem deixar de considerar, i que ens han d’empènyer a mantenir-nos ferms en els nostres objectius. D’una banda, aquests entrebancs que cal combatre (ja que tot i que puguin anar «de baixa» no podem pensar que desapareixeran d’un dia per l’altre); i de l’altra, el ritme i els continguts polítics i organitzatius del mateix procés, —potser massa lent i encara massa febles— davant l’actual conjuntura política que evoluciona, amb una duresa creixent, de forma cada cop més desfavorable als propòsits generals de l’independentisme.

Molta gent pot pensar que l’anomenat procés de Vinaròs no és cap meravella ni original ni novadora (al menys en les formes i els procediments, potser massa semblants a altres processos anteriors). Però nosaltres pensem que aquest cop hem de tenir, totes i tots, la capacitat d’evitar errades que, encara que només sigui per la seva reiteració, són massa conegudes a l’àmbit de l’independentisme combatiu.

Sabem que no podem garantir ni un gran èxit ni un món «feliç», però estem convençuts que, des de fa uns quants mesos, un nombre creixent de persones independentistes i d’esquerra revolucionària estem treballant en la direcció adequada, i que poc o molt, i en contra de la creixent agressivitat dels nostres enemics, estem construint quelcom per un futur plenament lliure i solidari.

A les anomenades democràcies[sic] liberals s’han anat propagant dues idees (mítics en el fons) que giren al voltant de la relació entre democràcia i mitjans de comunicació. L’anàlisi crítica d’aquests postulats liberals servirà de retruc per veure quines són les contradiccions i els límits amb què se les heu el liberalisme en tant que teoria política i econòmica.

Segons un d’aquests postulats, l’existència de la llibertat d’expressió i, doncs, d’uns mitjans de comunicació plurals són consubstancials a la mateixa existència de democràcia (liberal, s’entén). Ara bé, si ens fixem en el funcionament real d’aquests mèdia a les societats del capitalisme avançat ens adonarem de seguida que difícilment aquests mitjans de comunicació poden ser garantia de la llibertat d’expressió i del pluralisme. Ans al contrari, és innegable que en els darrers anys els mèdia s’estan concentrant cada cop més en mans de menys persones, que només hi tenen accés i s’hi fan visibles determinades elits (polítiques i econòmiques essencialment) i que només s’hi vehiculen d’una manera reiterativa i asfixiant determinats discursos, mentre que d’altres queden relegats a l’ostracisme i, a tot estirar, hi apareixen esporàdicament.

Alguns exemples recents que revelen aquesta manca de pluralisme són el tractament informatiu de la Guerra del Petroli (àlias Guerra del Golf) o del conflicte Estat espanyol-Euskal Herria, l’acceptació cega i irracional dels discursos que difonen les excel·lències del liberalisme econòmic, alhora que es bandeja la crítica marxista o ecològica d’aquest model, el tractament de l’emigració cap al nostre país i de la llei d’estrangeria, que ningú gosa rebutjar globalment, etc. En contrast amb el que preveu el postulat liberal, ens trobem que la majoria dels mitjans de comunicació toquen la mateixa música.

Evidentment, aquest rebuig o invisibilització d’aquelles idees i discursos que qüestionen de soca-rel el model econòmic i social vigent no ens ha d’estranyar, ja que els mitjans de comunicació són una eina necessària per retroalimentar-lo. Per exemple, com que els mèdia són empreses que depenen en gran part de la publicitat d’altres empreses privades, no es pot esperar que s’hi faci una crítica constant i sistemàtica del consumisme, la qual implicaria plantejar-se la innecessarietat d’un munt productes que anuncien aquests mateixos mèdia. A tot estirar, de tant en tant es deixarà sentir alguna veu crítica per aparentar cert pluralisme, però en cap moment s’incorporarà plenament a la línia editorial del mitjà.

El segon postulat afirma que el ciutadà ideal d’aquestes democràcies hauria de ser una persona informada i formada, la qual cosa li permetria participar autònomament en el sistema polític i triar d’una manera lliure i racional entre les diferents opcions polítiques. Doncs bé, d’acord amb aquesta idea, els mitjans de comunicació serien una de les principals institucions encarregades de proporcionar aquesta informació-formació al ciutadà mitjà i per tant esdevindrien una part bàsica de l’espinada del sistema polític.

Un altre cop l’observació de la realitat ens fa veure que a l’època de la comunicació de masses la majoria de ciutadans no s’ajusten, ni de bon tros, a aquestes característiques ideals. Un cas paradigmàtic del que diem són els Estats Units, on diversos estudis mostren que la formació política del ciutadà mitjà està molt per sota del que seria desitjable.

Aquesta situació és deguda, entre d’altres raons, al fet que gran part de la població de les nostres societats es val de la televisió per informar-se del que passa arreu, és a dir, d’un mèdia en què hi ha unes restriccions de temps que impedeixen tractar qualsevol tema amb profunditat i amb certa elaboració discursiva. A més, no s’ha d’oblidar, tot i que s’intenta amagar, que la televisió no té com a objectiu prioritari formar i informar el ciutadà, sinó entretenir-lo, ja que són els programes d’entreteniment els que permeten obtenir beneficis. El procés d’espectacularització que han sofert els informatius televisius, en detriment de la informació estricta, cal emmarcar-lo en aquesta lògica econòmica que domina la producció televisiva. L’anomenada televisió-escombraria no és més que una evolució previsible d’aquesta lògica.

Així mateix, sovint s’oblida que informar-se (i formar-se) costa temps i esforç i que és un procés molt més complex que seure a veure un telenotícies. Per tant, creure que de la recepció passiva d’un informatiu televisiu en pot sortir un ciutadà (in)format, lliure i autònom no deixa de ser una ingenuïtat. A més, si recordem el que es deia al tercer paràgraf d’aquest article, difícilment es pot dir que una persona està informada si determinades problemàtiques s’aborden des d’un únic punt de vista.

Així doncs, l’anàlisi del funcionament real dels grans mitjans de comunicació a les nostres societats ens porta a veure amb claredat que quan s’aplica als mèdia la lògica del mercat que predica el liberalisme, es fan inviables i impossibles alguns dels postulats i requisits d’aquesta teoria politicoeconòmica relacionats amb la seva concepció de la democràcia. La concentració de les empreses mediàtiques en unes poques mans i la recerca del benefici econòmic com objectiu prioritari d’aquestes empreses ens estan abocant, contràriament al que predica o aspira el liberalisme, a l’absència efectiva de pluralisme i a una ciutadania més desinformada i alienada.

torna a dalt

AMEI: La Lluita municipal en marxa!

El passat 12 de novembre tingué lloc una trobada nacional de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI) a Manresa, el Bages. L’assistència de representants de més de 30 col·lectius més els qui van excusar l’absència i el fet que entre aquests trobéssim persones de bona part de la nostra geografia, unit a l’aposta de les diferents organitzacions de l’esquerra independentista (MDT, Endavant, Maulets i PSAN) per la dinamització de la lluita municipal, fa que ens trobem en un moment clau per a l’impuls d’aquest front de lluita. La lluita municipal suposa per a l’esquerra independentista l’oportunitat d’augmentar la seva incidència social i política, de millorar la formació dels i les militants, de desplegar aliances de base i de crear xarxa associativa. A més, en l’actual conjuntura, la perspectiva de l’Assemblea de Regidors i Regidores dels Països Catalans ens ofereix un projecte que, ben treballat, pot esdevenir una eina de sobirania popular. En la Trobada de Manresa, l’AMEI va aprovar el seu Pla de Treball per als propers 3 anys, amb l’objectiu fixat en l’enfortiment polític i organitzatiu de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) i l’extensió de la lluita municipal a més de 50 municipis dels Països Catalans. També es va ratificar la Definició Política de l’AMEI del gener del 99, i coherentment amb aquesta i amb l’actual situació del moviment independentista s’acordà que l’AMEI aposta fermament pel procés de confluència encetat a Vinaròs i desenvolupat a Ribes, València i Valls. L’AMEI assumeix la canalització dels debats i actuacions de l’àmbit de lluita municipal en la perspectiva de la Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista. Donant prioritat a la formació de les persones i col·lectius que volen iniciar experiències en aquest àmbit, l’AMEI va organitzar el passat diumenge 28 de gener, unes jornades de formació en la lluita municipal a Girona. El contingut d’aquestes jornades va versar sobre la presentació i discussió d’un Manual de Lluita Municipal de l’Esquerra Independentista elaborat a partir del treball i la reflexió de diferents CUPs. Creiem que és molt important l’èxit d’actes com aquest per anar fent quallar la nostra feina. Paral·lelament a la formació, és necessari un esforç organitzatiu i de comunicació que permeti a tots els col·lectius accedir a recursos i informació sobre l’activitat municipal; és necessari incorporar el màxim de persones i col·lectius a la lluita política i per això cal anar-los a veure, organitzar actes i especialment tirar definitivament endavant el projecte de la pàgina web de l’AMEI, que probablement es presenti a les jornades. A hores d’ara ja és possible posar-se en contacte amb l’AMEI a través de l’adreça electrònica [email protected] Des de l’MDT reiterem la nostra aposta per la lluita municipal i instem a tota la nostra militància, simpatitzants i en general, al conjunt de l’independentisme revolucionari a contribuir al seu desenvolupament.

La matinada del passat 28 de novembre, moria Antoní Massaguer al seu poble nadiu, Berga.

L’Antoní Massaguer s’havia distingit per una militància constant de més de trenta anys seguits. El seu compromís l’havia exposat al màxim risc militant; detingut per la policia espanyola, l’octubre de 1980, acusat de pertànyer a l’Exèrcit Popular Català, havia patit nou llargs anys de presó i després s’havia enfrontat judicialment a l’Estat espanyol, el qual havia portat —juntament amb d’altres companys represaliats— davant el Tribunal d’Estrasburg.

Penso, però, que el que és més important a destacar de la militància de l’Antoní és el seu caràcter exemplar. Exhibir un historial meritori simplement, tot i el valor considerable que té la seva trajectòria, no faria justícia als seus valors, uns valors que convé que siguin coneguts pel conjunt de l’independentisme. I en el seu cas es fa imprescindible de fer un gran esforç per a posar a la llum la seva eminent personalitat, perquè l’elegant modèstia que sempre va mostrar no ajuda a prestar l’atenció necessària a aquest aspecte especialment rellevant de la seva figura.

Volem insistir en els aspectes exemplars del seu caràcter, perquè cal que tot l’independentisme no ho oblidi mai; i des del primer a l’últim dels militants, ens esforcem a seguir el seu exemple, perquè si totes les persones que es reclamen de l’independentisme segueixen (o s’esforcen per seguir) el seu estil de comportament, la victòria del nostre moviment no pot trigar a arribar. Vet aquí el nostre homenatge, seguir el seu exemple. I en molt diferents aspectes, dels quals en voldria destacar els més significatius.

Un primer motiu d’exemple és la tenacitat. És la virtut més important del militant i la posseïa l’Antoní en un alt grau. Sempre ha estat l’exemple del treball constant, sense estridències i sense defallir, amb aquella actuació que es desprèn de manera natural dels convenciments profunds, amb una activitat no motivada per modes volàtils ni exposada a les variacions irregulars i superficials de l’ànim.

Un segon aspecte és la valentia. Una gosadia exempta de temeritat. I sempre corrent el risc en funció d’allò que es creu necessari en cada moment. Quan va ésser l’hora de fer un pas endavant, l’Antoní el va fer de manera decidida. La valentia sense temeritat, sense fatxenderia... Quants errors no hauria pogut evitar l’independentisme si hagués respectat aquesta norma de comportament?!

Un tercer aspecte de l’actuació de l’Antoní ha estat també la companyonia i la solidaritat. En les llargues èpoques en què va rebre tot el pes de la repressió, sense fer-ne exhibició, va resistir amb la màxima dignitat cruels interrogatoris i durant llargs anys de presó va mantenir sempre un esperit d’ajut fraternal i de solidaritat envers els companys. Un home entre el seu poble, al servei del qual havia posat la seva militància; per això era i és estimat; per això el poble el recorda i el té present.

L’Antoní se n’ha anat però el seu exemple restarà en nosaltres. Que els joves ho assumeixin amb tota consciència. Que tota la militància li tingui el respecte que es mereix, que no oblidi mai la seva trajectòria exemplar i en promogui l’estil de comportament com a pauta a seguir.

En uns moments com els actuals en què tornem a construir els elements per al rellançament de l’independentisme, la personalitat ferma i exemplar de l’Antoní Massaguer ens ha de servir de guia permanent. El millor homenatge a l’Antoní Massaguer serà, doncs, continuar l’activitat sense defallir, construir amb perseverança els instruments necessaris per al nostre moviment i seguir drets el camí que ens haurem traçat, fins a la victòria.