SUMARI

• Democràcia per als Països Catalans!!
• Quatre punts sobre la llengua
• La renovació de l'esquerra independentista

Els darrers mesos, amb la majoria absoluta del PP al parlament espanyol i l’actitud servil de PSOE i CiU respecte els dictats del govern Aznar, estem assistint a un dels processos de degeneració de les ja minses estructures democràtiques a l’estat espanyol en els darrers 20 anys.

L’arrel ideològica d’aquesta ofensiva reaccionària és el fonamentalisme espanyol, la defensa a ultrança de la indivisibilitat de l’estat i la manca absoluta de respecte per les realitats nacionals perifèriques. A partir de la signatura del Pacte de Lizarra per les forces democràtiques basques, la possibilitat de modificar l’actual marc jurídico-polític i la patent caducitat del "estado de las autonomías" duen al PP a liderar un Front Nacional Espanyol (amb la complicitat del PSOE i l’autisme de CiU) que es planteja l’actuació a diferents nivells:

A nivell ideològic passa per la defensa a ultrança de la "gran espanya", tant des de la intel·lectualitat orgànica que planteja la revisió de la història des dels paràmetres en ús a partir de 1939, com des del món dels mass-mèdia amb una intensificació dels espectacles de masses i els símbols més essencialistes de l’espanyolisme.

A nivell polític s’incrementa l’hostilitat contra les nacions ocupades, inclús contra els polítics i les institucions regionalistes que han estat una peça clau per a la unitat de l’estat espanyol en els darrers anys. El linxament del PNB i les burles constants al cada cop més imperceptible catalanisme de CiU plantegen un escenari d’ofensiva sense precedents de l’espanyolisme més cavernícola.

A nivell jurídic es tendeix a l’estat d’excepció permanent, vulnerant qualsevol principi de presumpció d’innocència, de respecte a la intimitat i justificant davant la població la posada en marxa d’un estat policial que recupera velles tradicions com la patada a la porta, els controls intimidatoris i les amenaces i agressions a independentistes.

Tot plegat es combina amb una descarada tolerància cap a les agressions feixistes i les xarxes d’organització i finançament dels grups nazis a l’entorn del món de l’oci nocturn i el tràfic de drogues.

No cal ser gaire hàbil ni bon observador per adonar-se dels paral·lelismes entre l’Aznar del 2000 i el Milosevic de 1990. La por a un procés democràtic d’autodeterminació dels pobles indueix tots dos personatges a crear un ambient de guerra, a preparar els seus suports socials per a una ofensiva antidemocràtica a gran escala que perpetuï les seves "grans pàtries".

El PP, amb la complicitat del PSOE, lluny de ser capaços de gestionar els conflictes polítics derivats de la naturalesa plurinacional de l’estat espanyol, han pres la mateixa drecera que tants altres abans: preparar la seva població per a un gir antidemocràtic que dugui a la destrucció del que ells consideren un problema: l’existència de pobles que reivindiquen els seus drets polítics.

Per als Països Catalans aquesta és un qüestió de supervivència. No podem esperar res més d’una sèrie de polítics (com el binomi Pujol-Zaplana o com els babèlics i botiflers) que han abandonat fins a l’últim bocí de dignitat i que —permeteu la cita— formen part essencial del problema, no de la solució.

Cal bastir una resposta conjunta del teixit social, de la intel·lectualitat i del conjunt del nostre poble als intents d’implantació d’una democràcia a la turca, gens respectuosa ni amb les llibertats individuals, ni amb els drets socials, ni molt menys amb les nacions ocupades com la nostra.

La forta xarxa sòcio-política catalana, en bona part recollida en el llibre "Terra i Llibertat, 100 entitats dels Països Catalans", té al davant un seriós repte per fer girar la truita, aturar el feixisme espanyol i avançar en la construcció d’una societat catalana lliure, socialista i democràtica. L’impuls real de l’assemblea de regidors dels Països Catalans és un altre dels elements a potenciar. I no ens enganyem: l’esquerra independentista és ara com ara l’única garantia política per a fer rutllar aquest moviment i avançar en la construcció de la democràcia per al nostre poble.

El rellançament de les mobilitzacions en defensa de la llengua que s’està produint al llarg dels darrers mesos, al voltant d’iniciatives com el Correllengua, les campanyes pel cinema en català o les propostes de coordinació a nivell nacional, ens porten a reflexionar entorn de les condicions que caldrien per a una màxima progressió d’ aquesta lluita.

Quatre punts se’ns revelen com a fonamentals:

1. Difondre uns objectius clars

2. Mostrar la necessitat d’una acció col.lectiva

3. Fer la unitat de les organitzacions a nivell de Països Catalans

4. Combinar l’acció i la lluita ideològica

1. Difondre uns objectius clars

L’acció per la llengua necessita que existeixi una perspectiva clara dels objectius perquè, si no existeix aquesta perspectiva, les mobilitzacions concretes estan més exposades a perdre empenta i a no trobar tot el suport social que necessiten.

Pensem que hi ha dos aspectes fonamentals a destacar dels objectius:

D’una banda, que la reivindicació central és aconseguir fer del català la llengua general de relació social als Països Catalans.

En una situació de multilingüisme com l’actual (i en el futur previsible) pensem que és molt important que tots els sectors que tenen una altra llengua familiar altra que el català, comprenguin que el que és fonamental és la defensa d’aquesta funció social de la llengua catalana, un objectiu que, de manera general, no hauria d’ésser incompatible amb diferents usos, (com la utilització familiar i l’aprenentage i el conreu escolar etc.) d’altres llengües.

En aquest sentit cal que les diferents llengües de la immigració (com l’amazic o berber, l’àrab, el filipí, el wolof etc.), a partir d’estar situades dins un context de preeminència social de la llengua catalana, tendeixin a ésser considerades com a instruments d’enriquiment cultural i d’enfortiment dels contactes amb els països d’origen. És evident que parlem de llengües que no compten amb un suport de polítiques lingüístiques estatals agressives al nostre país, situació que sí que és pròpia de llengües com el francès i l’espanyol, respecte a les quals cal fer esforços per aconseguir que cedeixin àmbits d’ús públic i privat que ocupen avui abusivament a causa de l’acció coercitiva que ha exercit la imposició d’aquestes llengües al llarg dels anys i encara ara. En aquests casos, només una renúncia progressiva a la seva situació de privilegi en què estan instal.lades al nostre país, pot restablir una adequada relació igualitària i enriquidora entre la comunitat parlant de la llengua catalana i les comunitats de parlants d’aquestes llengües.

El plantejament clar d’aquest objectiu de convertir la llengua catalana en llengua general de relació social pot ajudar, doncs, a aconseguir per a la llengua catalana el suport del conjunt de la societat catalana i dels seus diferents sectors. No cal dir que les polítiques descaradament contràries al català o bilingüistes desigualitàries existents segons les zones, no contribueixen a deixar clar aquest objectiu i han de ser per tant, criticades i combatudes des d’aquesta perspectiva.

L’altre aspecte dels objectius de la lluita per la llengua fa referència al context social i polític que ha d’acompanyar les reivindicacions per la llengua. Aquestes reivindicacions no s’han de plantejar de manera abstracta i al marge de la realitat social sinó que han d’estar integrades amb el conjunt de revindicaions populars. Les reivindicacions lingüístiques han de ser un aspecte més de tot un model de societat dins el qual s’han de trobar integrades. Cal que la societat catalana recobri la il.lusió de lluitar per una societat nova en què la normalització lingüística i social de la llengua catalana sigui un element més d’igualació social.

2. Mostrar la necessitat d’una acció col·lectiva

Una altra idea que cal estendre de manera adequada al si del moviment de lluita per la llengua és que l’acció individual no serveix de gaire res; i que, perquè la lluita sigui eficaç, cal sobretot enfortir l’acció col.lectiva. Aquesta qüestió és molt important perquè els tòpics en l’àmbit lingüístic han estès molt el convenciment que el manteniment de la llengua depèn bàsicament de les actuacions individuals.

L’actuació individual és molt important però cal tenir molt clar que en situacions de dura pugna per l’hegemonia social com és el nostre cas, en les quals és fonamental l’acció de conjunt i la resistència d’ordre psicològic, es fa imprescindible que les accions principals siguin impulsades col.lectivament. L’acció col.lectiva, en associacions tant d’àmbit concret com d’abast nacional, no sols dóna més perspectiva a la resistència individual sinó que li confereix una orientació més adequada i també la possibilitat de modificar les actuacions d’acord amb les valoracions sorgides d’experiències i d’anàlisis riques i variades.

Cal assenyalar, a més, que tan sols una actuació col.lectiva pot ésser capaç d’incidir en les estructures de poder polític i a partir d’aquesta incidència modificar les propostes de la política lingüística aplicada al conjunt de la societat. Les mesures favorables a l’extensió social de la llengua no han de provenir, doncs, només d’accions individuals sinó que han de ser el resultat d’actuacions i de mobilitzacions col.lectives i s’han de veure impulsades per aquelles propostes polítiques empreses gràcies a les mobilitzacions i a les pressions exercides envers el poder.

3. Fer la unitat de les organitzacions a nivell de Països Catalans

Una proposta concreta que cal impulsar és la de la constitució d’una Federació d’organitzacions per la llengua. Aquesta proposta va aparèixer el mes de març passat a Montblanc en el marc de la Jornada de Coordinació de les ponències del Congrés de Cultura Catalana.

Les valoracions que han portat a plantejar aquesta proposta es basen en la constatació que les organitzacions per la llengua es troben en una situació de dispersió de tal manera que les forces queden dividides i sovint les propostes es poden veure obstaculitzades per una mala planificació de conjunt. La lluita per la llengua no és així tan eficaç com seria possible. D’altra banda, el nivell de consciència sobre la unitat de la llengua i de la nació no és avui prou desenvolupada, de manera que molta gent no sent com a pròpies les agressions a la llengua en una altra zona del territori que no sigui la de la seva "regió". Tanmateix la necessitat d’una acció de conjunt és imprescindible per tal de donar resposta a unes agressions que responen a una estratègia de conjunt.

L’única manera de pal.liar aquestes mancances és per mitjà de la impulsió d’una Federació que coordini i doni perspectiva unitària a les organitzacions per la llengua d’arreu dels Països Catalans. Aquesta Federació ha de permetre l’intercanvi d’informació i la planificació conjunta de les organitzacions per la llengua, avui disperses o mal coordinades.

Malgrat no ésser un objectiu fàcil a causa de les resistències de les ideologies regionalistes oficials i dels prejudicis i deformacions de molts agents culturals, cal que aquesta proposta es prengui com un objectiu concret totalment proritari en l’etapa actual de lluita per la llengua.

Una anàlisi a fons de les mancances organitzatives actuals en les experiències de lluita per la llengua, ha de portar a la convicció que només la construcció d’una Federació eficaç pot permetre a la lluita per la llengua de superar l’estancament actual i de fer el pas endavant que necessita per a adequar-se a les exigències del moment present.

4. Combinar l’acció i la lluita ideològica

Finalment, cal estendre també la convicció que, en la lluita per la llengua, no n’hi ha prou amb accions aïllades sinó que cal una acció permanent; cal aquella mena d’acció que és capaç de prolongar-se fins a aconseguir la modificació de les condicions socials; cal una acció, constant, organitzada i col.lectiva. Però, tal com ja hem apuntat també en un bon nombre de les consideracions precedents exposades en aquest article, cal a més de l’acció mobilitzadora, desplegar un esforç considerable en el pla ideològic.

La lluita lingüística, igualment com d’altres àmbits de l’acció política, és en bona part una lluita psicològica en la qual els factors d’ordre ideològic hi són molt importants. I més encara si es té en compte que l’àmbit de la llengua és un àmbit especialment propici a tota mena de prejudicis i d’actuacions instintives que no responen a les necessitats que es desprenen de les anàlisis sociolingüístiques.

Convé, doncs, no sols que els objectius de la lluita siguin prou clars, tal com hom hem assenyalat al primer punt, sinó que cal que aquests objectius siguin argumentats convenientment i que el conjunt de les persones implicades en la lluita per la llengua siguin capaces de respondre a la propaganda ideològica segregada des del poder dels Estats (espanyol, francès, italià), que en la seva lògica interna es proposen l’anorreament de la presència social de la llengua catalana.

La ideologia dels Estats és agressiva i és complexa i utilitza diferents nivells d’argumentacions. Essencialment va adreçada a desmobilitzar la defensa de la llengua catalana, esforçant-se per desligitimar l’objectiu de fer la llengua catalana, llengua general de relació social (amb arguments com el de voler definir la llengua espanyola, per exemple, com a llengua "també" pròpia dels Països Catalans), per impedir la incorporació de no-catalanoparlants a la comunitat lingüística catalana (presentant, en aquest cas, una categoria social "el castellanoparlant" com a inamovible i aïllada de la societat catalana), per portar al derrotisme i a la inacció la comunitat lingüística catalana , presentant la situació com a irreversible etc. etc.

Tot el conjunt d’idees segregades al voltant d’aquestes argumenatcions han d’ésser combatudes adequadament i sistemàticament, aprofundint en els plantejaments i donant difusió a les argumentacions i a les propostes del moviment de lluita per la llengua, tot desenvolupant de manera especial els col.lectius capaços de generar crítiques a fons de la situació sociolingüística actual.

Un bon exemple de dinàmica crítica a desenvolupar és el moviment recent que aplega els elements més crítics dels autoanomenats "catalans de primera generació", catalans defensors de la llengua catalana provinents d’àmbits familiars castellanoparlants. Aquest col.lectiu defensa la legitimitat de la lluita per la llengua catalana tot desmuntant les manipulacions espanyolistes i tot generant argmentacions originals i revolucionàries capaces d’engrescar un nombre creixent d’aquests "catalans de primera generació" en la lluita per la defensa del català.

Amb les argumentacions precedents hem volgut tan sols apuntar la importància que té entendre que les mobilitzacions per la llengua han d’anar acompanyades de diferents consideracions, propostes i objectius que donen sentit i perspectiva a l’acció.

1. Trobada a València (22 d’octubre de 2000)

Poposta de l'MDT

De cara a la continuïtat del procés de Vinaròs, considerem que en els propers mesos és possible desenvolupar un treball d’elaboració política basat en l’avanç, en paral·lel, de tres eixos prioritaris :

a) Elaboració , aprovació i presentació de la Declaració política definidora de l’àmbit unitari del MCAN. Es podria partir de la documentació elaborada per a aquesta reunió de València, tot seguint un procés similar al proposat (per Endavant-Osan) de cara a una Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista .

b) Establir un àmbit de debat sobre la política local i municipal, sobre la base de les tasques a desenvolupar en els propers anys pels col·lectius i projectes municipals independentistes agrupats al voltant de l’AMEI.

c) Establir un tercer àmbit de debat , sobre l’enfortiment de la xarxa associativa i la política sociocultural i lingüística , partint de les iniciatives que han estat iniciades per diversos Casals Independentistes.

Des de la Comissió Tècnica s’hauria de consolidar la xarxa de e-mails que faciliti la relació i l’intercanvi de documentació per al funcionament d’aquests àmbits.

També s’haurien de constituir les Comissions (o responsables i primers components ) específiques de cada àmbit proposat.

Sabadell, 17 d’octubre de 2000

Secretariat Nacional de l’MDT

2. El fòrum Manuel Gonzàlez Alba. Un fòrum pel socialisme, la independència i la unitat nacionals

D’acord amb les resolucions aprovades a la nostra VIIª Assemblea Nacional, celebrada el passat 3 de juny, a Salt (Gironès), des de l’MDT feiem la proposta de creació "d’un fòrum permanent de debat ideològic i d’elaboració política", tot argumentant que "És necessari que el conjunt d’organitzacions polítiques revolucionàries, i més en concret els partits de concepció marxista existents al si de l’independentisme, trobem un espai comú de reflexió, debat i acord sobre l’acció política i social a desenvolupar conjuntament amb l’objectiu de fer avançar dia a dia el projecte polític de l’esquerra independentista"

Al llarg d’aquests darrers mesos, a banda d’insistir públicament respecte al nostre compromís en aquesta proposta —en el darrer número (43) de La Veu—, també l’hem plantejada de manera específica a diverses organitzacions i partits polítics (Endavant-OSAN, CUP de Valls, Maulets, PSAN, ..... ) de l’àmbit del socialisme revolucionari d’alliberament nacional.

A partir d’aquests contactes pensem que es dona un marc prou ampli d’acord per a continuar treballant tots plegats per a la creació i implantació d’aquest fòrum.

Més en concret, pensem que ha de ser possible assolir una formulació d’acord ampli amb els següents elements bàsics :

—Creació d’una entitat d’estudis polítics i socials, denominada "Fòrum Manuel González i Alba", en l’àmbit territorial de la nació catalana (Països Catalans), i en el marc de la lluita pel socialisme, la independència i la unitat nacionals.

—La promoció del Fòrum seria a càrrec del conjunt de partits, organitzacions i persones, de l’àmbit del socialisme revolucionari independentista, que lliurement i de comú acord es comprometessin amb aquesta finalitat. La titularitat i gestió de l’entitat serien també a càrrec d’aquest conjunt.

—Les finalitats del Fòrum serien l’estudi, el debat i la formació polítiques, prenent com a base (pel que respecte al coneixement i a l’anàlisi de la realitat social) les aportacions de les concepcions revolucionàries marxistes, i més en particular les concordants amb la nostra realitat i/o compromeses amb el nostre alliberament de classe i nacional.

—En qualsevol cas, el Fòrum (en l’actual conjuntura) no assumiria tasques de coordinació estratègica entre les organitzacions i partits que el promocionin, ni per tant adoptaria resolucions que poguessin limitar la seva sobirania. En aquesta mateixa línia no hauria de pretendre la centralització de les tasques de formació política pròpies d’aquestes organitzacions i partits, encara que podria esdevenir una bona eïna d’enllaç entre les respectives comissions de formació d’aquestes.

—En definitiva, el Fòrum, amb tots els condicionants expressats, pot esdevenir un instrument molt útil al servei de la progressiva vertebració del moviment català d’alliberament nacional, amb capacitat d’estudi, i d’espai de debat i d’elaboració de noves visions i plantejaments; i d’enllaç, aprofitament de recursos i reforçament dels sempre necessaris processos de formació i renovació polítiques.

Pensem que tots plegats podem avançar en la construcció d’aquest Fòrum, i que, a més, la seves actuacions han d’esdevenir l’homenatge permanent que es mereix en Manuel González i Alba.