Editorial

La lluita independentista continua. El nombre de catalanes i catalans que situen en l'independentisme les seves aspiracions d'alliberament creix dia a dia. I aquest fet ja s'ha recollit en les passades eleccions municipals on l'independentisme ha presentat batalla d'una manera coherent per mitjà de les CUP (Candidatures d'Unitat Popular) i d'altres candidatures coordinades al si de la plataforma de l'AMEI (Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista). Els casos de Banyoles, Arbúcies, Sant Pere de Ribes, Valls... mostren com l'independentisme ha plantejat en el terreny concret de la política quotidiana les aspiracions polítiques i socials del poble català, expressant de manera concreta que el moviment independentista és un moviment viu i amb capacitat d'incidir en la realitat política i social, en la defensa dels interessos de les classes populars catalanes.

La lluita independentista continua també a través de moltes altres activitats i de manera particular en les accions i mobilitzacions antirepressives. Aquest 23 d'abril s'ha reiniciat amb nova empenta la Campanya pel Retorn dels presos i preses independentistes a les presons instal·lades en territori català. Aquesta campanya ja ve de lluny, quan ara ja fa més d'un any i mig les mares, familiars i amics d'aquests presos i preses van iniciar [es concentracions de solidaritat i de denúncia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Setmana rera setmana, cada diumenge s'ha denunciat l'existència de presos i preses independentistes i s'ha plantejat la reivindicació de la seva llibertat sense condicions i la del seu immediat retorn a territori català. I ara caldrà que tots aquests esforços aconsegueixin ben aviat els seus objectius.

El moviment independentista planteja, doncs, de manera clara les seves propostes i reivindicacions i la situació política a nivell internacional ajuda encara a acabar de marcar alguns dels eixos centrals de la línia política. En un moment en què els amos del món, després d'haver esclafat amb sang el poder àrab a l'Orient Mitjà, es disposen a establir el que ells anomenen ("Nou Ordre Internacional", cal que els indepedentistes ens esforcem per saber què vol dir aquest "Nou Ordre" i quin paper ens toca jugar. El "Nou Ordre" és l'"Ordre" que permet el genocidi el poble Kurd (sotmès a un tracte ben diferent del que van defensar en el cas de Is mag nats del petroli de Kuwait), i el que frena les aspiracions de les nacions oprimides d'Europa que d'una punta a l'altra del continent clamen per la seva independència. El "Nou Ordre" és, doncs, el sistema polític basat en la negació del dret a i'autodeterminació i el dels règims parlamentaris moguts pels interessos dels grans negociants i d'esquena a la majoria de la població. Es l'"Ordre" que es proposa de mantenir fixes i totalment inalterables les fronteres i de convertir tota l'Europa Oriental i el Nord d'Àfrica en zones econòmicament deprimides i subordinades als interessos de les grans potències occidentals.
Malgrat els autoelogis que els mateixos defensors del sistema de dominació es prodiguin entre ells a través de la premsa oficial, és evident que aquest ("Nou Ordre Internacional", lluny de ser el millor dels móns possibles, és l'expressió de la reacció política del poder constituït davant un món que malda per canviar dia rere dia. Ens trobem en una conjuntura de canvis profunds, en la qual el poble català pot aconseguir per primer cop en la seva història moderna, el seu alliberament. I per preparar-nos per a aquest objectiu cal que sapiguem oposar a aquest anomenat ("Nou Ordre" de la Reacció, la força de la Solidaritat Popular a tot arreu: la solidaritat envers els i les qui lluiten i són objecte de repressió (solidaritat amb els patriotes catalans, solidaritat també amb els altres pobles en lluita com el poble Kurd, el poble palestí), i les diferents nacions europees que lluiten per la independència). I també la solidaritat política pròpia de la Unitat Popular, és a dir la unitat en defensa dels interessos del poble.

Contra la política de l'imperialisme descarat, hi hem d'oposar la defensa dels drets dels pobles, la defensa del dret a l'autodeterminació i a la independència. Contra la ("democràcia" cínica i elitista dels països imperialistes, hem de defensar la mobilització i la participació populars que portin a una veritable democràcia econòmica i social. Contra la militarització i la repressió, l'autodefensa popular i la resposta contra les agressions repressives.

L'independentisme ha de confluir en una proposta unitària i alternativa, capaç d'aglutinar els interessos del poble català. Aquest ha estat el combat a les passades eleccions municipals. I aquest serà també l'objectiu al voltant d'unes propostes polítiques ben definides dins el context actual; és el que haurà de permetre la maduració del moviment independentista com a moviment polític i com a moviment representatiu dels interessos de les classes populars catalanes.

El subjectivisme, malaltia infantil de l'independentisme

Molt sovint, quan s'ha parlat de les mancances polítiques de l'independentisme, les causes s'han situat, de manera genèrica, en una «manca de formació». Dir això, però, equival a no dir res, car no ens mostra quines poden ser les causes concretes de l'estancament polític que s'ha donat, I és dóna, en alguns sectors de la militància Independentista.

Una anàlisi més aprofundida ens fa veure, però, que la mancança política es manifesta en forma de subjectivisme; és a dir, en forma d'una incapacitat per tractar les qüestions de manera objectiva i política, tot deixant-se portar per apreciacions simplement personals i subjectives. En aquest article procurarem d'analitzar el funcionament i l'abast d'aquest subjectivisme al si del nostre moviment, car, només si coneixem les mancances i les combatem, l'independentisme podrà continuar el seu avanç.

Unes anàlisis exageradament subjectives

La lacra de massa sectors de l'independentisme naixent ha estat la incapacitat d'analitzar políticament la societat i els diferents fenòmens socials; aquesta incapacitat s'ha anat manifestant de manera reiterada al si de l'independentisme a través de valoracions dels fets del tot subjectives, fins al punt d'arribar a veritables caricatures d'una misèria ideològica escandalosa.

En són exemples clars, les acusacions d'"espanyolistes" i de "provocadors" llançades pe r alguns sectors contra els altres; o, fins i tot, les designacions més ridícules (com ara "la contra", aplicada de manera injusta al sector més coherentment revolucionari... Una militància que s'acontenta amb aquesta mena de "definicions" tan primàries no diu gaire a favor seu i mostra, això sí, un grau de subjectivisme extraordinàriament accentuat.

El subjectivisme, doncs, ha impedit i impedeix de veure les coses amb la mínima objectivitat necessària. El més greu, però, és que aquesta tendència a deixar-se portar per subjectivisme, en comptes de veure's frenada o regulada per les organitzacions o els líders "independents" sovint encara ha estat utilitzada per alguns dirigents, els quals, tot i conèixer les mancances de formació de la militància, han volgut aconseguir així adhesions fàcils. El resultat ha estat que aquestes adhesions s'han fet tan volàtils com fàcils havien estat en un començament..., i s'han desintegrat amb la mateixa rapidesa que s'esvaïen aquelles acusacions i designacions tan esquemàtiques i simplistes. El subjectivisme, però, no només ha estat aplicat per alguns com a recurs incorrecte per tractar les contradiccions amb altres línies o organitzacions, sinó que s'ha aplicat també, i de manera continuada, a les persones individuals. I així, de manera semblant, hem vist com molts militants de trajectòria ben exemplar han estat titllats, de cop i volta i sense massa escrúpols, de les més grans acusacions pel sol fet d'haver canviat, per exemple, d'organització política, sense que s'haguessin desviat ni un mil·límetre de les seves referències ideològiques.

Les anàlisis objectives han escassejat; i, el que és més greu encara, les que han existit no han fet pas una gran fortuna. Una part massa important encara de la militància independentista ha preferit quedar-se ancorada en les seves petites fòbies i els seus tristos fantasmes particulars... fins que entre tanta visceralitat i tan poca objectivitat han acabat perdent tota referència política. L'abandó de la seva militància independentista ha estat la conseqüència Iògica (i prou previsible) d'una bona part dels sectors que s'han deixat caure en el subjectivisme.

Els límits i els perills del subjectivisme

L'abandó de la militància, però, no és la conseqüència més dolenta de les anàlisis subjectives, car de la ideologia subjectivista n'esdevenen inconvenients molt greus per a la lluita política, fins al punt que l'aboquen a un carreró sense sortida.

El defecte principal del militant subjectivista és la seva visió simplista i maniquea de la realitat; per ell, el món es troba dividit en bons i dolents... i prou. Aquesta concepció l'aplica també a l'hora d'analitzar les organitzacions polítiques, fins i tot al si de l'independentisme. D'aquesta manera, en comptes d'analitzar-les pels seus plantejaments i per les seves actuacions, el militant subjectivista té tendència a situar tant les organitzacions com les persones que hi militen d'acord amb criteris prefixats i en bona part sectaris, car per ell "són bons els qui pertanyen a la meva organització, i els altres són dolents, ineptes, o traïdors".

Aquesta actitud pot servir per reforçar una identitat política mal definida, o per amagar una buidor extrema de plantejaments polítics, i per això no pot pas resistit la prova que representa la necessitat d'haver de prendre posicions coherents en situacions difícils com les que han travessat els moviments revolucionaris d'arreu del món aquests darrers mesos.

Si es vol aconseguir un moviment independentista amb capacitat política i ideològica en el moment actual, cal combatre, doncs, el subjectivisme. Cal obligar a substituir els prejudicis i les apreciacions subjectives per anàlisis objectives i polítiques. Les valoracions i les anàlisis han de mostrar sempre les contradiccions i limitacions de totes les organitzacions (incloent-li la pròpia), i han de saber situar els criteris de valoració en funció dels plantejaments i de la pràctica política en cada moment i no com a afirmacions immutables.

Aquesta concepció immutable de la realitat política porta a una mena de conservadorisme ideològic que pot ser nefast per a la lluita política, car, si segons els plantejaments Subjectivistes les organitzacions i les seves militàncies es mantenen sempre iguals a elles mateixes, no seria pas possible de dur a terme cap línia que pogués comportar qualsevulla mena d'evolució. El subjectivisme nega d'aquesta manera l'essència mateixa de la dialèctica i de la lluita ideològica, i porta a desviacions polítiques fàcils de manipular des de posicions dretanes, com comentarem més endavant.

El subjectivisme, doncs, aboca, d'una banda, a la paralització política, car, pel fet de concebre la realitat social com a immutable i sense contradiccions, és incapaç d'assumir cap mena de projecte tàctic ni de comprendre cap mena de política d'aliances. I, d'altra banda, viu d'un ambient militant en extrem vulnerable a la intoxicació, car, en no basar-se en anàlisis objectives, tot militant que es deixa portar pel subjectivisme acaba essent esclau de referències personals i d'apreciacions purament subjectives; és a dir, cau en el terreny adobat per al desvetllament de picabaralles i mals entesos continuats, justament el que pretén tot procés d'intoxicació informativa.

Finalment, cal observar que, com a cas aguditzat i altament significatiu, existeix encara el que en podríem anomenar "subjectivisme terminal"; és a dir, aquell subjectivisme agut que apareix en moments de crisi profunda ("terminal") d'algunes organitzacions.

En efecte, en moments en què l'enduriment de la repressió fa difícil el funcionament militant i afavoreix la crispació i l'aparició de falsos discursos (els quals en el fons amaguen actituds de confusió o de simple abandonisme, però que no es manifesten de manera clara), el subjectivisme apareix en forma d'acusacions bescanviades generalitzades de traïció per totes bandes.

En aquests moments, tothom és traïdor, i tothom en té la culpa de tot; depèn, només, de qui sigui l'acusat i qui sigui l'acusador en cada cas. Els moments crítics deI FAC, així com eIs de la CNT, han donat exemples d'aquest subjectivisme aguditzat que acompanya períodes de crisi final de moltes organitzacions.

Es tracta de veritables situacions paranoiques, degudes a la manca de capacitat per tal de poder plantejar de manera objectiva les qüestions polítiques, i és evident que l'independentisme no ha d'arribar a aquest límit si vol subsistir com a moviment polític. Per evitar-ho, però, caldrà que es proposi com a tasca prioritària l'extirpació de tot rastre de subjectivisme.

Cal lluitar contra el subjectivisme a tot arreu

Hem dit que la militància independentista s'ha d'acostumar a analitzar les coses en termes objectius, i cal que s'esforci per raonar políticament sense deixar-se influir per quines són les persones o les organitzacions que hi ha ai darrere de cada proposta o projecte concret. Li cal, doncs, analitzar bé les organitzacions com a fenòmens variables i contradictoris; i li cal, també, saber jutjar amb objectivitat les persones.

Es alarmant d'observar, per exemple, els judicis gratuïts llançats per alguns irresponsables contra alguns presos; o l'alegria, posem pel cas, amb què alguns militants immadurs atribueixen actuacions o posicions polítiques a d'altres militants. I amb això no volem pas dir que no hi hagi d'haver critiques polítiques, sinó que no és correcte deformar la realitat perquè aquesta s'adigui a unes hipòtesis particulars.

El subjectivisme ha fet molt de mal a la lluita antirepressiva, i cal que sigui del tot foragitat d'aquest àmbit si volem que es pugui desplegar una solidaritat sòlida i ben fonamentada. Alguns independentistes (potser amb bona intenció, però amb una manca total de criteris polítics) s'han dedicat a jutjar de manera subjectiva el comportament d'alguns presos.

Aquest fet, però, no seria pas tan greu si no hi hagués hagut l'excés de subjectivisme que critiquem, car no s'han fet crítiques polítiques i objectives, sinó que s'ha caigut en apreciacions personals i, molt sovint, confuses o simplement calumnioses; i, a més, aquestes apreciacions s'han transmès de manera irresponsable a la premsa del règim, pel que han contribuït d'aquesta manera a la seva funció intoxicadora.

Pel que fa aquesta qüestió, cal que tots els independentistes de dins i de fora de la presó tinguin clar que els comportament dels presos només tenen un sentit polític si es troben en funció dels objectius del moviment independentista.

No és correcte de valorar el comportament dels presos d'acord amb els criteris particulars d'algun pres ni de les seves apreciacions personals. A aquest nivell, cal, també, saber situar les coses políticament, perquè, si no es fa a partir de criteris objectius, s'entra en una mena de competició absurda de mèrits, de difícil solució i que no fa altra cosa que accentuar les dificultats per a un diàleg polític objectiu entre totes les preses i presos.

En aquesta mateixa línia, cal saber valorar de manera general la funció política dels independentistes empresonats, i cal fer-ho amb objectivitat i, també, amb criteris polítics. En aquest sentit, parlar de "col·lectiu de presos" com a idea política central és una confusió (potser, també, ben intencionada, però sense fonament), car un col·lectiu no existeix si no és en funció d'unes referències polítiques.

Així, el conjunt de les preses i els presos independentistes només serà un veritable col·lectiu polític quan tingui la coherència política necessària pe r incidir en la realitat política i de manera conjunta amb tot el moviment independentista. I això no s'aconsegueix només proclamant que existeix un col·lectiu i prou, sinó que cal partir de la realitat que hi ha i crear les condicions perquè avanci la coherència política que es necessita.

I això només es pot fer si en la pràctica de cada dia s'impulsen formes d'unitat. No s'avançarà gens amb proclames idealistes i subjectives situades al marge de les necessitats polítiques de la lluita independentista, car només serviran per crear encara més divisions artificials.

Hores d'ara, la situació de la presó és la de l'existència d'una diversitat política, tot i que aquesta diversitat es produeix dins d'unes bases unitàries comunes també innegables (les quals es deriven, sobretot, del caràcter polític i independentista de la lluita i dels objectius de les preses i els presos.

Sobre aquesta base, és possible construir una unitat real. I, en aquesta línia, l'MDT postula la unitat tàctica antirepressiva, la qual es basa en la solidaritat envers totes les preses i els presos sense distincions, i en el rebuig a qualsevulla forma de reinserció. Aquesta unitat, doncs, és objectiva, car és possible.

Els plantejaments subjectius erronis volen començar la casa per la teulada i pressuposen el que no existeix. El resultat d'aquests plantejaments subjectius són actituds polítiques negatives que aboquen ja sigui a la paralització de la intervenció política (com quan es refusava el dret per a què les preses i els presos independentistes donessin el seu suport a la manifestació "Per l'exercici del dret a l'autodeterminació " de l'11 de febrer de l'any passat), ja sigui a l'esquizofrènia de parlar de la unitat mentre es fomenta la divisió amb calúmnies i intoxicacions informatives constants.

La lluita contra la reinserció tampoc es pot resoldre amb procediments subjectivistes. Limitar-se a repetir, una i altra volta, "no a la reinserció" i a exhibir un fantasma, no ajuda a resoldre res i només porta a un clima d'acusacions mútues i vers la degeneració. La reinserció, com a falsa sortida per a les preses i els presos, només es pot combatre si es creen les condicions per al reforçament de l'independentisme, i això es fa a través de propostes tàctiques i estratègiques, i, en concret, si es reforça la unitat antirepressiva.

En aquesta qüestió, el subjectivisme només aboca a una acceleració de la crispació entre els presos, car la manca de criteris polítics objectius transforma la lluita contra la reinserció en una paranoia persecutòria de tots i cadascun dels empresonats. Altra vegada, el doble llenguatge tanca el cercle i els mateixos que per una banda parlen de descrispació per l'altra es troben embolicats en les aventures més intoxicadores i crispadores.

El subjectivisme es troba també impregnat en alguns dels plantejaments polítics generals, i amaga, sovint, una manca de referències polítiques sòlides, les quals són substituïdes per la critica fàcil. La manca d'un espai polític objectiu i propi porta les posicions subjectivistes a buscar el seu espai en la simple desqualificació primària dels "rivals". Altre cop, el subjectivisme ha d'acudir al doble llenguatge i, mentre parla d'unitat, basar el seu "discurs paral·lel" en la desqualificació de les diferents posicions polítiques a través de les crítiques fàcils i les calúmnies.

És per això que, d'habitud, les posicions subjectivistes eviten d'assumir responsabilitats polítiques globals i es refugien en militàncies parcialitzades, per tal de poder anar subsistint a partir de la crítica feta des de fora de tota responsabilitat. Aleshores, el subjectivisme es tradueix en una mena d'apoliticisme estrany i contradictori.

Cal tenir en compte, però, que la relació entre politització i superació del subjectivisme és directa, pel que podem dir que, quan l'independentisme arribi a la seva maduresa política, el subjectivisme desapareixerà de cop.

De tota manera, i per tal d'evitar falses interpretacions, convé puntualitzar que la lluita contra el subjectivisme és un combat ideològic; es a dir, que va en contra d'uns plantejaments i d'unes idees, i no pas en contra d'unes persones, car l'objectiu és superar formes d'anàlisi i de treball incorrectes, i això només s'aconsegueix si es transforma la militància actual.

El subjectivisme i l'apoliticisme de dreta

Com ja hem dit, el subjectivisme és el refugi de posicions apolítiques i contradictòries. És possible, però, d'anar més enllà i d'afirmar que l'apoliticisme que genera és de tipus dretà.

I això és així perquè el subjectivisme apolític, en la seva volguda ignorància dels conflictes polítics, no combat les línies polítiques errònies. És escandalós de veure, per exemple, com els atacs dels sectors subjectivistes que han sorgit contra el projecte de l'anomenat ("front patriòtic" han estat molt més de tipus subjectiu -traïció, liquidació, etc.- que no pas a partir de critiques sòlides a les propostes polítiques que representen l'aliança ideològica i política amb la burgesia, i que és l'essència de la proposta del "front patriòtic".

El subjectivisme apolític no combat políticament les Iínies contràries a l'independentisme i tampoc és capaç de defensar com a alternativa unes línies coherents, car necessita refugiar-se en el terreny de l'ambigüitat i dels dobles llenguatges. En aquesta mateixa orientació, el subjectivisme apolític es veu forçat sovint a basar el seu discurs en un to derrotista que li permeti d'introduir falsos elements de diferenciació. Tendeix, doncs, a propagar un clima en bona part desmobilitzador.

El resultat d'aquest conjunt de posicionaments confusos és que el subjectivisme es converteix objectivament en un instrument d'obstrucció de les propostes polítiques de l'independentisme; i, de manera indirecta, esdevé un element favorable a qualsevulla alternativa oportunista que pugui aparèixer intentant d'aprofitar l'extensió de la consciència independentista (com ho podria ser una proposta electoralista del tipus de l'ERC al Principat).

Per al subjectivisme apolític qualsevol projecte és bo mentre permeti "remenar gent" i qualsevulla proposta oportunista por ser acceptada com a "mal menor", tot plegat a causa, precisament, de la seva manca de perspectives.

No permetre les ambigüitats

Cal, doncs, entendre la lluita contra el subjectivisme als més diferents nivells i obligar tota la militància Independentista a fer plantejaments polítics amb rigor i coherència i a assumir responsabilitats, no només a nivell de base sinó en relació amb projectes d'àmbit nacional.

Els avanços, aconseguits en la lluita contra diferents problemes que havien provocat algunes línies errònies en l'independentisme, no han estat possibles amb paraules sinó amb propostes concretes.

Si la línia del "front patriòtic" era equivocada a nivell antirepressiu provocava el tractament sectari dels presos i la divisió entre ells, les propostes d'unitat fetes dels CSPC han permès de crear un nou clima i les condicions per a una lluita solidària políticament coherent.

Si les propostes de dretanització de l'independentisme i de liquidació del seu contingut revolucionari i rupturista, que es fan des de diferents sectors ideològicament i socialment conservadors, són considerades un perill per a la continuïtat del nostre moviment, no serveixen tampoc de res els planys ni les paraules, sinó que cal bastir amb coherència el projecte independentista i reforçar, d'una banda, el bloc de les organitzacions estratègiques de l'independentisme revolucionari i, de l'altra, bastir un projecte polític de masses (a partir de les candidatures independentistes d'unitat popular -CUPs-, la impulsió d'una Assemblea Nacional unitària, i l'estructuració de l'independentisme combatiu en els diferents fronts d'intervenció política).

Els criteris per avançar en aquesta lluita contra l'ambigüitat són, doncs, força clars.

-En primer lloc, davant de cada qüestió política, cal esforçar-se perquè sigui analitzada amb el màxim d'objectivitat; cal partir de la realitat existent, amb totes les seves limitacions i contradiccions.
-En segon lloc, cal fer propostes unitàries, viables pel fet que parteixen de l'anàlisi de la realitat tal com és, amb les seves contradiccions; cal esforçar-se, doncs, per generar dinàmiques obertes i clares d'agrupació i d'incidència.
-En tercer lloc, cal utilitzar adequadament el debat i la lluita ideològica, per tal d'anar desbrossant el camí i ajudar a agrupar els qui realment volen lluitar i a rebutjar les posicions entrebancadores o contraries al desplegament de l'independentisme.

Els mesos que vénen exigiran de tot l'independentisme una gran claredat en les idees i no ens podrem acontentar amb les típiques simplificacions subjectives que tant han agradat a alguns i que tant de mal han fet al conjunt del nostre moviment.

Caldrà, com a qüestions concretes, que sapiguem situar, en el futur moviment independentista a construir, les diferents organitzacions i les diferents persones, i això s'haurà de fer evitant de caure en cap mena d'apreciació subjectiva.

La construcció de l'independentisme polític requereix com a condició l'eliminació de tot rastre de subjectivisme.

Eleccions municipals

Des de fa temps, els ajuntaments i la política municipal al nostre país pateixen -forçats pels partits majoritaris (CiU i PSOE)- un procés de despolitització bastant acusat. Volen que els ajuntaments es converteixin en empreses de serveis públics, on es gestionin les feines burocràtiques i es cobreixin algunes necessitats bàsiques de la població.

Davant d'aquesta situació, les CUP. (Candidatures d'Unitat Popular) i les candidatures i persones vinculades a l'AMEI (Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista), que s'han presentat en aquestes darreres eleccions municipals, pensem que cal anar a la politització a fons de la lluita municipal. Estem convençuts que els ajuntaments, com a institució més propera al ciutadà són un instrument de creació de consciència nacional i per tant han d'estar vinculats al procés d'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Per part de I'independentisme, la política municipal s'ha de basar en la participació popular, on les ciutadanes i els ciutadans d'aquest país puguin intervenir d'una forma directa en el principals problemes que afecten les classes populars. Per això, cal que l'independentisme impulsi un programa municipal que defensi els següents punts:

-la participació ciutadana en la vida municipal, creant mecanismes de participació directa dels ciutadans i entitats;
-lluita contra l'actual corrupció política que hi ha als ajuntaments;
-política fiscal al servei de les classes populars;
-lluita decidia contra l'atur;
-foment del cooperativisme i la participació de l'ajuntament en la vida econòmica local;
-participació dels joves en la vida municipal, donant suport a les seves reivindicacions;
-afavorir l'autoorganització juvenil;
-rebutjar la presencia de les forces d'ocupació;
-dret a un habitatge digne;
-lluita contra l'especulació urbanística i la privatització del sòl;
-defensa del medi ambient;
-foment de la sanitat preventiva;
-defensa dels drets de les dones i lluita contra la seva discriminació;
-lluita per millorar les condicions de vida de les classes populars;
-defensa de la plena normalització lingüística del català;
-per una cultura nacional i popular.
-per un ensenyament en català, tant en formes com en continguts, i defensa de l'escola pública;
-foment de la solidaritat internacional;
-adhesió a les reivindicacions del Moviment d'Alliberament Nacional.

Només des de l'independentisme es pot oferir un projecte alternatiu als models dominants del PSOE i Convergència. Ni el fals municipalisme del PSOE, ni el regionalisme folklòric de CiU, són cap alternativa per a les classes populars d'aquest país. Per això cal un programa de ruptura que assumeixi les reivindicacions de les classes populars en una perspectiva independentista.

I aquest programa ja s'ha començat a treballar en l'àmbit municipal, a través de les CUP i de les dones i els homes que formen part de l'AMEI.

L'AMEl ha estat present en més de 40 candidatures d'arreu dels Països Catalans: amb CUP, amb candidatures adherides a l'AMEI, o amb candidatures més àmplies on hi participen persones o col·lectius de l'AMEl.

Hi ha hagut CUP a poblacions com Alcanar, Argentona, Banyoles, El Masnou, Manresa, Salt, Valls, Vilafranca del Penedès, Vilassar de Dalt, etc. I candidatures de l'AMEI, o on hi participen persones vinculades a l'AMEI, a Alginet, Arbúcies, Caldes de Malavella, La Font d'en Carròs, Girona, Gironella, Maçanet de la Selva, Moià, Molins de Rei, Paterna, Ripollet, Sabadell, Sant Pere de Ribes, Tona, etc.

Un cop acabades les eleccions municipals, ens cal valorar no només els resuItats obtinguts sinó, i sobretot, la consolidació d'uns col·lectius de lluita. Assolir aquest objectiu pot representar un salt qualitatiu important pel moviment independentista que, ben segur, ajudarà a definir una alternativa a nivell nacional de caire rupturista, la qual faci avançar a l'independentisme com la veritable alternativa de les classes populars.

Les eleccions del maig de l'any que ve tenen una gran importància per al moviment independentista, car es fa necessari plantejar-se una presència important i donar un salt qualitatiu respecte confrontacions electorals passades.
Sens dubte, una presència important del moviment independentista en aquestes properes eleccions ens pot servir per afrontar en millors condicions els diferents reptes del 92.

Entre el 91 i el 92, hem d'assentar les bases de construcció i arrelament no només del nostre projecte municipal sinó, en general, del moviment d'alliberament nacional, i més quan diferents projectes també s'afanyen a reforçar-se en aquesta conjuntura.

Una presència política als ajuntaments ben segur que ens ajuda a afrontar en millors condicions els esdeveniments polítics que es produiran en aquesta conjuntura, com són l'ofensiva espanyolitzadora al voltant de la celebració del "V Centenario del Descubrimiento de América", el model de desenvolupament territorial i ecològic condicionat pels projectes olímpics, l'ofensiva socioeconòmica contra les classes populars al voltant de l'Acta Única Europea, i, ben segur també, l'ofensiva repressiva per part de l'Estat espanyol.

Per tot això, es fa necessària l'enfortiment del front municipal de l'independentisme que representa l'AMEl, fet que ha de comportar que l'independentisme concreti alternatives polítiques als problemes reals que pateixen les classes populars del nostre país.

La situació en què es troba el moviment independentista demana una ofensiva a nivell polític, on el treball municipal és una part important en aquest paper. Per això, l'AMEI va aprovar la seva estratègia electoral centrada en les Candidatures d'Unitat Popular, projecte definit com a alternatiu a les forces polítiques institucionals i reformistes, projecte amb una voluntat clarament unitària de l'independentisme, una unitat concretada en els diferents col·lectius locals i en la voluntat d'integrar a totes les persones, col·lectius i organitzacions polítiques que es reclamin independentistes, d'esquerres i rupturistes.

Aquesta voluntat unitària i la manera d'entendre el treball local i municipal (no només des de l'òptica de la confrontació electoral sinó, i sobretot, de consolidar un col·lectiu de persones inserides en les diverses problemàtiques dels seus municipis), així com el lligam que ha d'haver-hi entre la representació municipal que estigui lligada al col·lectiu local i a les diferents lluites i moviments socials, fan que sigui una proposta diferent a la de les forces representades en el Parlament de Catalunya, fet que fa que aquest projecte sigui més engrescador i participatiu.

En el seu moment, l'AMEl va analitzar que calia donar un pas endavant respecte les anteriors eleccions municipals; i aquest pas significava la concreció d'una alternativa comuna. En totes les candidatures que ha donat suport l'AMEl no s'ha pogut concretar la nostra proposta electoral de les CUP, perquè aquestes han estat en bona part les candidatures impulsades per l'AMEI, així com en aquelles que, per diferents raons. s'han mantingut com a agrupacions d'electors.

La situació, però, ha estat ben diferent de la de 1987, on la majoria de les candidatures foren aquest tipus d'agrupacions i només unes poques havien pres el nom de CUP. Aquest salt ha estat força important, com també la presentació de CUP en ciutats d'una certa importància i en capitals comarcals.

Ara que s'han acabat les eleccions municipals, ens cal valorar els resultats; però, sobretot, la consolidació dels col·lectius, en especial els formats els darrers anys. La garantia de continuïtat ja ve definida en el nostre projecte en la manera d'entendre la política local i municipal, no només des del punt de vista electoral sinó, evidentment, en la consolidació d'un treball constant de la lluita dels diferents col·lectius.

Amb la seva trajectòria, l'AMEI està capacitada políticament per estendre totes aquestes experiències i aglutinar-les, així com per fer el mateix amb d'altres que en aquest moment no se situen encara dins de l'AMEI. Aquests resultats electorals, juntament amb la consolidació de coI·lectius d'unitat popular locals, han de permetre al conjunt de l'independentisme més arrelament social i la continuïtat del nostre moviment.

Un dels objectius que té també l'AMEI és el de contribuir, dins de la nostra mesura, a vertebrar el moviment d'alliberament nacional, i a donar suport a totes les iniciatives que vagin encaminades a la politització i la implantació de l'independentisme, així com a la seva consolidació organitzativa i a la necessària concreció en els anys vinents d'un moviment unitari de masses, en el qual la lluita municipal i local tindrà un pes important de cara a la seva consolidació i arrelament social.

torna a dalt

Les repúbliques del Bàltic: un mite per a l'independentisme tranquil

A principis d'any, tot i que tapades relativament per l'allau d'informacions procedents del golf Pèrsic, hem vist com les repúbliques del Bàltic (Estònia, Letònia i Lituània) refermaven el seu desafiament al poder soviètic tot celebrant els respectius referèndums per a la independència i boicotejaven el del dia 17 de març sobre la ratificació del tractat de la Unió.

Des dels primers moments de la perestroika, la lluita d'aquestes repúbliques per la seva independència ha estat exalçada i posada com a exemple per als catalans per part de les forces del regionalisme conservador i per l'anomenat independentisme tranquil, per tal d'usar-la de forma demagògica, ja sigui en jugar la carta independentista bàltica d'una forma ambigua i com a element catalitzador de certs malestars -recordem la visita de Gorbatxov i el problema que va muntar Pujol amb el tema del protocol-, ja sigui per "demostrar" que per la via "democràtica" -és a dir, estrictament parlamentària- es pot o es podria arribar a la independència. Intueixo que ambdues postures amaguen encara una darrera motivació: intentar de demostrar el fracàs del socialisme per tal de poder resoldre les qüestions nacionals.

D'altra banda, fa uns mesos apareixia a la premsa -tret per El País- que Terra Lliure -o una fracció d'aquesta organització- es plantejaria en una propera assemblea la possibilitat d'abandonar les armes, i un dels arguments per fer-ho seria el fet que si els tancs soviètics no s'havien atrevit a actuar a les repúbliques bàltiques, els de l'exèrcit espanyol tampoc ho farien.

Tots aquests plantejaments parteixen d'unes anàlisis superficials dels fets de les repúbliques bàltiques, i es limiten a fer-ne una transposició mecànica. En efecte, una anàlisi en profunditat ens ha de fer veure que no vivim pas en les mateixes condicions polítiques, econòmiques i de situació internacional.

Una independència recent

D'entrada, una de les diferències fonamentals és que aquestes tres repúbliques van assolir la independència i desprès, en un moment no pas gaire llunyà dels nostres dies, la van perdre. Totes tres repúbliques -a més de Finlàndia- foren creades el 1918 i reconegudes per l'URSS a principis dels anys 20. Cal recordar que fou la revolució bolxevic la que va permetre aquesta independència, tot i que es produïssin certes diferencies, guerres, etc. (Les repúbliques del Bàltic, però, sempre van tenir problemes amb els seus veïns, i van veure ocupacions per part d'Alemanya i Polònia a la mateixa època.) De manera que, possiblement, encara hi hagi qui recordi quan la seva república era independent.

A finals dels anys vint i principis dels trenta, aquestes repúbliques van anar convertint-se de règims parlamentaris burgesos a dictadures feixistes, de manera que representaven una amenaça potencial per a l'URSS. La seva incorporació a l'Estat soviètic -que, en el cas de Lituània, fins i tot va ser una petició formal del seu Parlament-, esdevingué efectiva a mitjans dels anys 40, en finalitzar la II Guerra Mundial, i sempre dins del marc del repartiment del món que van fer entre els Estats Units d'Amèrica del Nord i les potències aliades i l'URSS. És en finalitzar els efectes d'aquestes divisió quan tornen a aparèixer a la llum pública les qüestions nacionals. I no només a l'URSS, sinó pràcticament a tota l'Europa de l'Est. (A Occident, ja fa temps que les tenim plantejades.)

Un buit de poder

D'altra banda, una altra gran diferència entre la seva situació i la nostra és que l'Estat central -l'URSS es troba en una situació força caòtica a tots els nivells. La perestroika ha alliberat tot un seguit d'energies, però en aquest moment ningú no té gens clar cap on es va. De manera que, davant la manca de claredat sobre qui és que domina a l'Estat soviètic, és possible edificar els poders de les repúbliques -bàltiques o no- i, fins i tot, arribar a la paradoxa, com algú ha plantejat, que la Federació Russa se separi de l'URSS.

Com es pot veure, la situació és absolutament diferent de la nostra. Nosaltres no ens trobem en una crisi general dels Estats que ens ocupen, ni hi ha cap buit de poder que permeti -o, millor dit, que faciliti- que el poder popular català -al marge de l'acció que cal dur a terme per poder-lo instaurar- esdevingui hegemònic. En efecte, en aquest moment els Estats espanyol i francès, com en general tots els Estats de l'Europa occidental, es troben sòlidament consolidats i, per tant, podrien aguantar perfectament l'ús de la força que haurien d'esmerçar si s'haguessin de plantejar l'abolició d'un poder independent que podés sorgir a qualsevol d'ells.

La situació internacional

Un altre element a tenir en compte és la situació internacional, amb el suport obert o encobert que reben repúbliques bàltiques. No és pas per casualitat que sigui ara, precisament, quan sorgeix el problema de les repúbliques bàltiques.
En efecte, justament quan s'ha produït una àmplia reestructuració dels blocs militars, quan els Estats Units d'Amèrica del Nord resten com a única gran potència i, el que és pitjor, que aquesta potència es basi en factors extraeconòmics, car el que poden oferir als altres és el seu poder militar i esdevenir així els "gendarmes" de l'anomenat "món lliure", tal com hem vist en la darrera crisi del petroli.

És ben curiós, també, que siguin els Estats capitalistes els qui parlin amb tanta insistència d'aquestes qüestions nacionals i s'oblidin del fet que ells tenen també qüestions nacionals pendents, i que no manifesten cap mena de voluntat per resoldre.

Ara ningú no recorda que l'URSS té una de les constitucions més respectuoses amb els drets nacionals dels pobles i que, almenys durant els anys 20, fou un Estat absolutament igualitari en aquest sentit. La situació actual de les nacions i les comunitats ètniques a l'URSS és el resultat, per una banda, de la concepció estalinista de la qüestió nacional i, per l'altra, de la concepció panrussa que s'hi va implantar a partir de mitjans dels anys 30.
Per tant, comparar la situació de les repúbliques bàltiques amb la nostra situació és absurd, entre altres raons perquè el sistema capitalista fa servir el recurs de la independència d'aquestes repúbliques com a element afeblidor de l'URSS, per fer que aquest Estat avanci cap a l'economia de lliure mercat i, per tant, que s'acceleri la integració definitiva del mercat-món.

Cal dir, però, que els mateixos Estats capitalistes preferirien que, un cop assolit aquest objectiu. és mantingués la Unió i, d'aquesta manera, tenir al seu abast un mercat immens. (A més, deuen pensar que amb unes repúbliques independents mai se sap què pot passar...)

D'altra banda, la independència dels Països Catalans no faria més que afeblir un Estat important dins del sistema econòmic mundial -i en especial dins de la CEE-, pel que aquesta solució només seria acceptada -i de mal grat- si en garantís una continuïtat en el sistema d'explotació i en el manteniment del nostre territori nacional en els engranatges internacionals (CEE, OTAN, UEO...).

El mite de la via parlamentària i pacífica

Tal com s'estan desenvolupant els esdeveniments, cada cop es veu més clar que fer-nos creure que es pot assolir la independència per mitjà de la simple declaració d'un Parlament i d'un referèndum és una fal·làcia, car els defensors d'aquesta tesi ens amaguen part de la realitat.

En primer lloc, aquestes declaracions i referèndums es produeixen en societat que semblen profundament polititzades i on hi ha un ampli moviment popular que s'estructura políticament al voltant de fronts populars. Per tant, la lluita parlamentària parteix sempre d'un ampli suport popular al carrer, sens el qual no es pot pas entendre la situació actual.

Malgrat les declaracions de caire pacifista dels capdavanters dels fronts populars de les repúbliques bàltiques -en especial, el de Lituània-, en els darrers mesos ha estat necessari el recurs a alguna mena de defensa armada. Això s'ha vist en la defensa que els lituans i els estonians han fet del seu Parlament, o en l'assalt, per part de tropes soviètiques, a l'edifici de la televisió lituana.

Això darrer ha desmuntat també l'argument dels ingenus que es creien que l'exèrcit soviètic no intervindria. I si no va més enllà és degut, precisament, a la manca de clarificació de la situació -el buit de poder- que he assenyalat. Tant si en la pugna actual surten victoriosos els reformistes tipus Eltsin (el qual, al meu entendre, usa de manera demagògica tots els problemes que es puguin plantejar en aquest moment, qüestions nacionals incloses), com si guanyen els sectors contraris a la perestroika, els Estats bàltics representen un punt estratègic, amb una important concentració industrial i amb sortida a la mar Bàltica -amb el port marítim incongelable de Klaipéda- i amb Vílnius, un dels aeroports més importants de l'URSS.

És probable que l'exèrcit i I'Estat soviètic no vulguin pas renunciar a un punt tan important. En conseqüència, la intervenció o no intervenció no dependrà tant de "qui" mani, sinó de la capacitat d'arribar a acords entre el poder soviètic i les repúbliques bàltiques, acords que garanteixin determinats aspectes bàsics, com ara la producció industrial i energètica, les sortides a la mar, etc.

Com es veu, la comparació amb nosaltres amaga la nostra realitat: despolitització profunda de la societat, desestructuració del moviment popular, manca de consciència nacional d'una bona part de la nostra societat, etc. D'altra banda, titllar de democràtica una via parlamentària és no entendre què vol dir aquesta paraula ni quin és el paper que juga la lluita armada en el procés d'alliberament nacional.

Pretendre que la "via" de l'independentisme combatiu no és democràtica equival a no haver entès res de res, car el que reclamem és, precisament, la màxima participació popular en tot el procés; és la consideració de la necessitat d'un moviment de masses -el qual segons sembla sí que existeix als països bàltics- el que ens diferencia. I és per això que cal afinar bé les anàlisis.

El perill de l'eurocentrisme

A l'hora de tractar les qüestions nacionals que té plantejades l'URSS. si només ens fixem en els països bàltics, hi ha un parany: podem caure en plantejaments eurocentristes, car els problemes ètnics i nacionals de l'URSS són molts i molt diversos, i es produeixen tant a la zona europea com a l'asiàtica.

Hi ha, a més, un altre parany. Com que els problemes nacionals i interètnics han esclatat de forma més virulenta a les zones del Caucas i asiàtica podem tendir a la identificació següent: moviments nacionals europeus de caire pacífic ("civilitzat") i moviments nacionals no europeus de caire violent ("bàrbars").

Existeix la via parlamentària?

Així, doncs, ara podem respondre clarament que no. Possiblement a l'Europa occidental no existeixi la possibilitat d'un camí cap a la independència tal com el formula l'anomenat independentisme pacífic (que jo anomenaria pseudoindependentisme). El fet de creure que simples declaracions dels Parlaments i els referèndums poden conduir de manera efectiva a la independència és no entendre què vol dir assolir-la, car, si bé aquests actes poden ser fets de caire simbòlic o que serveixin per refermar el poder, la veritat és que cal molt més que no pas això per poder-la assolir.

En efecte, no només calen unes condicions de caire intern (moviment popular de masses, capacitat militar de respondre a les agressions, coincidència entre el sentiment independentista de la població i el dels seus dirigents, etc.), sinó també unes condicions de caire extern (debilitat de l'Estat opressor, situació internacional, reconeixement internacional, etc.).

Malgrat les declaracions parlamentàries i els referèndums, als països bàltics encara no s'ha assolit una independència plena. L'exèrcit soviètic encara hl és present, i té capacitat d'actuar, Hi ha, precisament, una duplicitat d'autoritats: les nacionals i les soviètiques. A més, les grans potències Continuen considerant el problema del Bàltic com una qüestió "interna" de l'URSS, tot i que aquest mateix problema pugui ésser usat com a instrument de pressió per tal d'accelerar els canvis que permetin que l'economia soviètica esdevingui una economia de mercat.

Ja he dit que ens cal afinar les nostres anàlisis sobre els moviments nacionalistes a les repúbliques bàltiques i, en general, sobre qualsevol qüestió de política internacional. Cal fer-ho, perquè sinó podem caure en el parany de quedar-nos en la superfície de les coses, en els aspectes formals.

Ens pot ocórrer el mateix que als nacionalistes radicals dels anys 20 (Macià, per exemple) que, en veure com havia esdevingut la situació a Irlanda, s'adoptà un model insurreccional, sens entendre, però, que al darrere la insurrecció irlandès hi havia un popular ben estructurat. No podem caure en el parany de creure que els gestos aixecaran les masses, perquè primer cal que les masses estiguin ben organitzades.

Per cloure, es podrien citar les paraules que Lenin va adreçar a un grup de comunistes del Caucas: ("No copieu les nostres tàctiques, però considereu les raons per les quals van assumir aquelles peculiars característiques, les condicions que les van determinar i els seus resultats".

Raimon Soler Becerro

Eixam policial a la Universitat

Barcelona ja està patint les conseqüències de les agressions olímpiques a tots els nivells, tal com hem criticat diverses vegades des d'aquestes mateixes pagines. Ara, però, el motiu d'aquestes ratlles és per donar a conèixer que aviat -si els estudiants no ho impedeixen- aquest mes de juny arribarà al nostre país el primer contingent policial destinat a la "seguretat" dels Jocs Olímpics del 92; i tot, a més d'un any de la celebració!

Es previst que hi arribi un nombre aproximat d'uns 3000 policies d'un total de 10.000 previstos per a la ciutat de Barcelona durant l'estiu de l'any vinent. (Es tracta de 10.000 policies més que vénen a reforçar l'actual cos policial, evidentment).

Doncs bé, aquests nous 3000 policies semblen haver trobat ja un allotjament: ni més ni menys que la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra (Vallès Occidental). Allà, a la universitat hi ha des de fa més d'un any uns habitatges-residència construïts i d'altres encara en fase de construcció. Aquests habitatges estan destinats acollir una bona part dels alumnes que provenen de fora de l'àrea metropolitana de Barcelona, amb la qual cosa s'intentaria de cobrir bona part de les seves necessitats. Sigui com sigui, quan encara no s'ha resolt el preu del lloguer per als habitatges, quan encara no està enllestida la negociació amb els estudiants sobre les condicions que ofereixen (espai, situació, nombre de persones màxim per habitatge,...), l'equip de govern de la universitat ha aprovat la petició feta pel Ministeri de l'Interior d'allotjar i fer-se càrrec de l'acondicionament al seu si d'aquests 3000 policies a partir del juny d'enguany i fins que els Jocs no hagin finalitzat.

Davant d'això cal fer les següents reflexions:

1.- Es possible que no hagin trobat cap lloc més adient? (Tot i que sembla difícil de definir un lloc adequat per allotjar unes forces d'ocupació com és la Policia Nazional).
2.- Ara que molts estudiants podien haver començat a veure feta realitat la vella aspiració dels habitatges, hauran d'esperar tot un altre curs sencer per veure realitzada la seva demanda incomplerta any rere any. A aguantar nois, només cal que espereu que la policia marxi del vostre propi Campus.
3.- I més encara, ¿per què els estudiants i la UAB en el seu conjunt han de suportar la presència de les forces d'ocupació al Campus de Bellaterra durant tot aquest període? ¿És que la Universitat s'ha convertit
en un objectiu especial dins el pla de seguretat dels Jocs de Barcelona 92?
4.- I una qüestió ha de quedar molt clara: aquest vassallatge de les institucions ens dóna a entendre que les actuacions policials dutes a terme en aquesta Universitat en els darrers quatre anys han creat precedent en l'actitud tova i submisa del govern universitari. Ens referim a l'entrada que féu la policia en el rectorat de la UAB el mes de febrer de 1987 on es trobaven estudiants tancats en vaga. Aquesta actuació dugué a la tancada de la universitat tot mantenint-la ocupada per la policia durant un breu període de temps. Un altre exemple fou l'entrada de la Guàrdia Civil en el Campus per portar a terme el seguiment i la posterior detenció del professor Carles Castellanos el maig de 1988. Són fets prou coneguts i els independentistes hem insistit constantment sobre la gravetat que constitueix la gran facilitat amb què sembla que compta la policia per moure's pel Campus universitari.

Des d'aquest hivern, moment en què es va saber la notícia, els estudiants han portat la seva protesta a les institucions universitàries donant a conèixer el seu descontentament per la presència policial durant més d'un any al propi centre de la universitat. A més els estudiants exigeixen al govern universitari que això no serveixi d'excusa per a l'ajornament de les negociacions -encara pendents- sobre els habitatges amb una consegüent rebaixa dels diferents punts en discussió.

Aquesta primavera, després d'una certa dispersió entre l'estudiantat, s'estan creant al unes Plataformes d'actuació unitària contra aquesta presència policial que se'ns vol imposar. Els independentistes hauríem d'aconseguir fer entendre que en una situació com aquesta no es poden barrejar els conceptes de negociació sobre les condicions del lloguer dels habitatges amb una suposada rebaixa del temps de permanència de la policia al Campus o bé amb la promesa de rebaixa del nombre de policies a allotjar. Una cosa és la negociació amb els estudiants sobre els habitatges -negociació inajornable- i una altra molt diferent és la presència policial a la universitat. Cal fer entendre a la resta de la comunitat universitària que els estudiants catalans no volem rebre "gent" aliena al centre. Que es tracta de cobrir les nostres necessitats, o bé el caprici del Ministerio del lnterior. O bé nosaltres, o bé la policia.
Tota aquesta operació forma part del "desplegament repressiu centralitzat" previst pel Govern espanyol y amb l'excusa de la necessitat de la defensa exterior davant el gran punt d'atenció mundial que representarà Barcelona.
I així tenim com en aquests Jocs olímpics, per primer cop en la història, tots els Ministeris de l'lnterior dels Estats que enviaran representació han creat una "Comissió de Seguretat" lligada al COOB'92, però amb importants atribucions d'autonomia de moviments durant tot el període de les Olimpíades.

I què hi ha de novetat en tot això? Bé, de fet ja acabem de dir que ha estat la primera vegada en la història d'uns Jocs Olímpics que tots els Ministeris de l'lnterior i de Relacions Exteriors dels diferents Estats participants han creat una xarxa pròpia d'informació i d'actuació, quan és ben sabut que la seguretat dels Jocs Olímpics sempre -fins ara- ha estat assumida únicament per la pròpia policia que opera en el lloc de la celebració. Mai no s'havia donat -almenys d'una forma tan oberta com ho és ara- una amplíssima facilitat als diferents cossos policials estrangers i internacionals.

La realitat és que l'escenari de Barcelona'92 servirà de context i d'experiència per a la unificació i la centralització -com a element principal de l'espai repressiu i policial europeu. Cal recordar que quan els Jocs se celebrin estarem molt aprop de l'entrada en vigor de l'Acta Única. No és casual que el Ministeri de l'lnterior espanyol, amb l'ajut del COOB'92, estigui classificant i acumulant la totalitat de les dades dels fitxers centrals de totes les policies europees, En aquests Jocs, doncs, els catalans estarem encara més fitxats i controlats que mai. La paraula de rigor és centralització del control i de l'espai informatiu, repressiu i coercitiu.

Bastonades reials

L'ofensiva de l'Estat espanyol contra l'independentisme en la conjuntura del 92 continua i hem d'esperar que anirà augmentant com més ens apropem a la data olímpica. El darrer episodi significatiu d'aquesta guerra va tenir lloc el passat 11 d'abril, en què el rei va anar a la UAB per inaugurar el "Centre NacionaI de Microelectrònica". Aquest dia diverses organitzacions estudiantils (BEI, AEIU, Assemblea de Lletres) van convocar una manifestació per expressar el rebuig a l'esmentada visita. La manifestació aplegà un miler de persones, les quals pujaren des del Campus fins a la Facultat de Lletres tot cridant consignes contra la monarquia. Ara bé, els manifestants no pogueren arribar on es proposaven perquè a la Facultat de Ciències van ensopegar amb un cordó policial que començà a carregar contundentment contra els estudiants en el moment que aquests intentaren acostar-s'hi. El resultat de tot plegat fou d'uns 10 estudiants ferits de diversa consideració, un dels quals va ser ingressat a urgències. Després d'aquesta primera càrrega n'hi hagué una segona, quan els estudiants donaven per acabat l'acte i es retiraven cap a la facultat.
Les conseqüències d'aquests esdeveniments va ser la petició de dimissió del rector per tot un seguit d'organitzacions estudiantils, ja que se'l considerava responsable de la presència policial així com de no haver pres les mesures de seguretat pertinents per impedir les càrregues. Altra conseqüència que depassa l'àmbit universatari estricte i que ens ha de fer reflexionar fou el silenci informatiu que tota la premsa del règim (que és gairebé la totalitat de la premsa existent) dispensà a aquests actes vandàlics protagonitzats per la policia. Hem de tenir clar en l'horitzó que la guerra del 92 serà en gran part una guerra informativa. El règim no en té prou a reprimir sinó que necessita silenciar qualsevol protesta que el qüestioni.

II assemblea dels / les JIR: la consolidació d'una organització

Consolidació, formació expansió, aquestes paraules claus de la nostra II Assemblea són eIs objectius a seguir en aquest any. Per una banda, hi ha la consolidació com a organització, que s'ha de veure reflectida en la tasca d'infrastructura i en el funcionament intern; cal un treball seriós de totes les assembles locals i comarcals així com una cohesió entre tots i totes les militants dels/les JIR. D'altra banda, hi ha l'expansió, la qual ha de ser arreu de tots els Països Catalans i no ha de buscar la integració fàcil i sense responsabilitats de qualsevol persona dintre la nostra organització. I, per acabar, és imprescindible la formació, sense la qual no pot haver-hi la consolidació i l'expansió esmentades. Cal polititzar al màxim els i les nostres militants si volem ser capaços de donar resposta als reptes que l'independentisme té en els propers anys. Una militància incapacitada per analitzar la realitat ho està també per transformar-la.

Aprofundint ara sobre quin va ser el contingut de la nostra assemblea, resumirem tot seguit els punts essencials de les ponències d'estratègia i tàctica. En el primer apartat es féu una introducció al projecte estratègic de l'independentisme, el Poder Popular Català. S'insistí en quins són els objectius estratègics, en el procés de lluita i l'articulació equilibrada de les diferents formes de lluita, i en la necessitat de consolidar un bloc estratègic. La tasca dels i les JIR en aquest bloc és fer una anàlisi de la situació dels i les joves dins la societat, i veure les diferents formes d'opressió derivades del capitalisme i l'ocupació.

Hi ha la necessitat d'aprofundir en el coneixement de les estructures i els mecanismes d'opressió que recauen sobre el i la jove per tal de fer formulacions correctes a l'hora d'orientar les diferents lluites juvenils dins l'estratègia independentista. Alhora, cal també una anàlisi de les diferents Conjuntures des de l'òptica jove, entenent per això fa capacitat de renovació en els plantejaments teòrics pràctics de les diferents lluites populars, tot adequant-les al perfeccionament evident en els nostres dies dels mecanismes d'opressió. Sols així evitarem l'estancament en anàlisis allunyades de la realitat actual.

Una altra tasca nostra en aquest pla estratègic és, com ja hem insinuat abans, l'orientació dins l'estratègia independentista de les diferents organitzacions i lluites juvenils i populars (estudiants, antiatur, antidrogues,...). Cal que la militància de l'organització s'insereixi i dinamitzi els diferents moviments de resistència al sistema, augmentant la politització d'aquells mitjançant anàlisis i discussions i donant consistència al moviment juvenil i popular, ja que s'ha d'entendre que els objectius finals de les lluites sectorials només poden ser assolits en una societat catalana, independent i socialista.

De cara a l'enfortiment i consolidació del bloc estratègic i de la seva capacitat revolucionària, els i les JIR juguen un paper fonamental: la formació política de la militància jove. Aquesta formació és essencial en relació a la resta d'organitzacions del bloc estratègic (MDT-CSPC-TLL), si és vol assolir el nivell de debat polític, conducta i capacitat d'actuació que pertoca a organitzacions revolucionàries, allunyat deIs infantilismes, personalismes i desviacionismes de tot tipus que massa sovint han frenat i afeblit el moviment independentista.

En el pla tàctic, és necessària una clarificació de l'escena política i una distinció entre l'independentisme (que és revolucionari) i d'altres que se'n reclamen. S'ha de saber fer front a les conjuntures més properes (eleccions 91, ofensiva del 92). Concretant més, tot seguit detallem els diferents treballs sectorials que cal potenciar per anar orientant els diferents moviments cap al projecte independentista:

a) Els estudiants.

-Universitat: es recomana entrar i potenciar l'AEIU.
-Mitjà: es recomana entrar a la CEEMC.

b) Les plataformes antiatur.

c) Els moviments juvenils de cultura popular.

d) Les plataformes ecològiques.

e) L'antimilitarisme: fóra interessant treballar dins la CAI (Coordinadora Antimilitarista Independentista).

f) Drogo-dependència.

En resum, valorem aquesta II Assemblea positivament, sobretot per l'alt nivell de debat polític que va haver-hi. Ara només cal posar en pràctica tot el que vam discutir-hi perquè els nostres projectes es facin cada cop més realitat.