El "chavisme" sense Chávez: l'altre perill per a la revolució bolivariana

(Testimoniatge i impressions crítiques sobre la Veneçuela d'avui)

Luciano Älzaga

No centraré les meves impressions sobre la Trobada Mundial d'Intel•lectuals i Artistes en Defensa de la Humanitat de Caracas en el que s’hi va dir, que ha estat ben relatat per millors cronistes, ni en les paraules de Chávez, que són disponibles a internet per a qui les vulgui llegir, ni en la summa maldat de la dreta veneçolana -el major perill per a la revolució, que tenint en compte la seva nuesa actual ja no necessita crítics, encara que els té a pleret.

Em limitaré al que em va permetre conèixer força més de la realitat veneçolana del que havia pogut entreveure en les meves lectures: la visita a les Missions en barris pobres de Caracas i en l'interior del país, que els organitzadors encertadament ens van oferir, juntament amb xerrades amb militants de base.

Estructures paral·leles

Durant aquesta visita a les Missions vam ser a Guarenas, ciutat dormitori de Caracas amb un alt índex de pobresa. Vam poder visitar diversos centres de salut primària assistits per metges cubans i situats a cases humils del barri, però on, a més, malgrat els diners del petroli, les medicines també eren cubanes. El comentari de la gent era que sense aquesta estructura sanitària paral·lela l'atenció de la salut no existiria per als pobres, ja que els hospitals públics no funcionen i els privats són inassolibles.

A més, el rectorat de la Universitat Central de Veneçuela està controlat per la dreta, cosa que produeix, entre d’altres coses, joves metges que fan la seva pràctica a l’Illa Margarida per a després aterrar còmodament en una clínica privada. Resultat: els únics metges veneçolans disponibles per a la Missió Barri Endins són els 2.000 que s'estan formant a Cuba.

També vam ser a les Missions educatives, on utilitzant el mètode cubà Jo sí puc (i inicialment amb instructors cubans), s'ensenya a llegir i escriure -en poc més d'un any més d'un milió de persones-, es pot fer l'educació secundària i la universitària bàsica. Actualment, els instructors són veneçolans, gent que va sortir de l'analfabetisme gràcies a aquest mètode i que ara ensenya els seus pares o avis.

Al migdia vam menjar en un menjador popular del Programa Mercal, que s'encarrega de vendre aliments fortament subvencionats a la població amb menys recursos (fins i tot dóna menjar de franc a la gent sense cap ingrés). Ens van servir el mateix menjar (que estava molt bo per cert) que a la resta de les persones que hi mengen habitualment. El menjador, com tots els d'aquest projecte, és en una casa del barri, els propietaris del qual es comprometen a treballar oferint el servei a canvi de menjar per a ells i les seves famílies. Vam veure diverses persones del barri participant-hi, tal com ocorre en les iniciatives piqueteres a Argentina. I vam escoltar i vam llegir queixes d'aquests col·laboradors sobre corrupció en la compra i lliurament d'aliments. O sigui, el que està fora del seu abast directe.

Finalment, vam visitar un Centre de temps lliure, una mena de pista de bàsquet en un racó del vessant de la muntanya, a l’endemig de cases molt pobres. Els instructors eren, no cal dir-ho, cubans. Ensenyaven formes bàsiques de gimnàstica i entreteniment a nens, adults i ancians, gent que participava molt agradosament en una activitat segurament insòlita per a ells.

Crida poderosament l'atenció la necessitat que va veure Chávez (i suposo que algunes persones del seu entorn i, per descomptat, també els cubans) de crear aquestes estructures paral·leles. Havent-hi a Veneçuela un Ministeri de Salut i Desenvolupament Social, va caldre, tanmateix, inventar la Missió Barri Endins, l'objectiu del qual és l'atenció primària de salut. Quin serà llavors l'objectiu d'aquest Ministeri, em pregunto. El mateix es pot dir del Ministeri d'Educació.

D'això se’n poden extreure dues primeres conclusions. D'una banda, que el sistema administratiu (i per tant el polític) no està funcionant com caldria. Són necessàries estructures paral•leles sanitàries, educatives, de benestar social, perquè la població tingui un mínim de necessitats cobertes. Malgrat la gran quantitat d'ingressos del petroli (una part dels quals van a aquestes Missions) es pot dir que si no fos per l'ajuda cubana aquestes estructures no funcionarien. Les possibles raons d’aquesta situació les analitzarem més endavant. I d'altra banda, que s'està construint un esbós de poder popular. La gent assumeix com a pròpia aquesta institucionalitat paral·lela, la defensa aferrissadament, participa activament en la gestió i realització de les activitats. I el fet de tenir i en part gestionar la seva pròpia salut, educació i alimentació constitueix, segons el meu parer, una forma de poder popular.

Comunicació bidireccional

Ens van explicar uns militants de base que abans del referèndum del 15 d'agost, es va gestar una campanya per a fer una mena de contrareferèndum. S'anava a aplicar la revocatòria a una sèrie de governadors i alcaldes de dreta. La mobilització popular per recollir signatures va ser increïble i se’n van aconseguir gairebé un milió més de les necessàries, però malgrat que el Consell Nacional Electoral compta amb majoria chavista, va vetar aquest milió de signatures de més, amb la qual cosa no es va arribar al nombre requerit per la llei. I l’inrevés, molts comenten que l'oposició no va arribar, aquesta vegada realment, al nombre de signatures necessàries per al revocatori de Chávez. Tanmateix, el CNE va considerar vàlides les signatures que calien per dur-lo a terme.

I en relació amb aquest referèndum, quan faltaven pocs dies per al 15 d'agost, Chávez va demanar en un acte públic a la multitud un aplaudiment per al Comando Ayacucho, responsable de la campanya pel NO. En lloc d'aplaudir-los, la gent els va xiular i els va esbroncar, cosa que va donar peu al president per defenestrar-los diplomàticament. Allí mateix va inventar el Comando Maisanta per dur endavant les tasques polítiques prèvies al referèndum i va insistir que la lluita es faria des de cada casa, des de cada barri, des del cor mateix del poble, cosa que la gent va acceptar i va posar en pràctica amb molta cura, tal com es va poder veure després.

Un altre aspecte que crida l'atenció és la manera com el poble assumeix com a seu el procés bolivarià, i el defensa conseqüentment. Durant el cop d'estat d'abril del 2002, a Guarenas la gent va apoderar-se, i va amenaçar de destruir-la, d’una de les estacions de bombament més importants de PDVSA, propera a la localitat. A més, es van apoderar dels edificis públics i es va tancar amb camions l'únic accés a la ciutat des de l'autopista, per la qual cosa l'exèrcit no hi va poder entrar amb els seus vehicles i la gent de Carmona no va aconseguir fer-se amb la municipalitat. Expliquen també que durant la vaga de desembre, que va incloure el tancament de tota mena de comerços, assaltants i gents de malviure baixaven dels aiguavessants a Caracas, robaven camions de menjar i els pujaven per a repartir-la entre la població.

D'això se’n poden extreure també diverses conclusions inicials: primer, que Chávez sap que els qui l'envolta no sempre són dignes d’una confiança absoluta, encara que, per la falta d'una organització revolucionària que aporti quadres al procés, moltes vegades no existeixin les persones per reemplaçar-los. Després, que hi ha una comunicació bidireccional del líder amb la massa, que funciona en general bastant bé, encara que de vegades, com passa amb la selecció d'alguns candidats electorals, Chávez s'inclini per acceptar les propostes del chavisme malgrat l'opinió contrària del poble. També que el president sembla confiar més en l'organització popular, a la qual recorre sense dubtar-ne en moments de necessitat imperiosa, que en els aparells del seu partit. Finalment, que els sectors populars estan summament identificats amb el líder, malgrat que no tant amb la superestructura chavista.

La superestructura chavista

Durant una visita a l'Estat Anzoátegui, ens vam assabentar que en aquells dies el governador Tarek Saab va donar un termini de 72 hores als alcaldes de dues de les ciutats més importants, la capital Barcelona i Port la Creu, perquè retiressin la seva proposta de canviar el sistema de selecció de candidats electorals. Davant la proposta que fossin triats per les bases, Saab va contestar que les decisions les prenia el partit (MVR) centralitzadament i que la proposta d'aquests dos alcaldes significava sortir-se de la disciplina partidària.

La matinada d'un dels dies de la nostra visita van aparèixer al centre de Caracas pamflets signats per la Unitat Tàctica de Combat Néstor Zerpa Cartolini, organització clandestina segons ens van informar, tot i que la majoria dels seus membres militen en d’altres organitzacions i que té les seves arrels en el combatiu barri marginal 23 de Gener de Caracas. En el text criticaven els alcaldes chavistes de Caracas: "Fins a quan aquest posicionament tan tou davant d'aquests mercenaris que l’únic que han fet és obstruir el procés revolucionari que lidera (sic) el poble veneçolà i el comandant Hugo Rafael Chávez Fredes. És per això que la nostra unitat no acceptarà que la Policia Metropolitana entri als barris de Caracas".

Durant el matí d'aquest mateix dia ens vam assabentar que el metro havia tancat les 3 estacions més cèntriques a causa dels aldarulls provocats pels buhoners (venedors ambulants), que dificulten la circulació i enlletgeixen el centre històric. La policia de l'alcalde chavista Bernal, del districte centre, els va reprimir amb violència i els buhoners, seguint l'actitud mostrada per la població en anteriors enfrontaments amb aquesta policia, quan era dirigida per un alcalde de dretes, va resistir-s’hi, va muntar barricades i va cremar almenys un autobús. Sembla que en les altes esferes hi va haver temor que es produís una explosió de saquejos. Malgrat això, l'alcalde metropolità Barreto va aquarterar la Policia Metropolitana, la Guàrdia Nacional es va replegar i la Policia de Caracas (dependent de Bernal) va fer en solitari el seu tiberi. Va provocar els venedors ambulants destrossant-los la mercaderia. “Ens van cremar davant nostre els focs pirotècnics”, va murmurar iradament un dels afectats.

Un altre dels projectes del govern és la creació de microempreses i cooperatives com mecanisme per reduir la pobresa i l'atur. L’objectiu és assolir incorporar al mercat laboral 1,2 milions d'aturats, que passarien a ser nous empresaris. Atès que fins ara tot just s'han registrat 358.316 sol·licituds, es va decidir atorgar com a incentiu addicional a la capacitació beques d'uns 97 dòlars mensuals a les 228.065 persones més pobres. Malgrat això, després d'una avaluació del programa es va determinar la necessitat de crear un fons especial per finançar despesa social i d’assistència mèdica. Per això, dels 97 dòlars se’n descomptarà un 10% mensualment, per dipositar-los en el Banc Nacional de Desenvolupament Social. El problema és que, pel que ens van comentar, aquests diners van majoritàriament a les asseguradores mèdiques privades.

"Que es treguin del cap la idea que aquest és un ministeri per mantenir els pobres sobrevivint, venent geladets o coques, no. És perquè els pobres es converteixin en emprenedors o emprenedores del nou model econòmic del país", va afirmar el ministre, la qual cosa es va veure amb la repressió dels venedors ambulants. A més, és coneguda l’esbroncada de Chávez als seus ministres quan es va assabentar que, en lloc d'aplicar-se als projectes als quals estaven destinats, molts dels diners pressupostaris que ell allibera amb la seva signatura dormen en bancs generant interessos (no queda clar per a benefici de qui).

Durant la vaga petroliera opositora de finals del 2002 els treballadors es van apoderar d’algunes de les fàbriques que havien tancat en suport a l'aturada, inclosa PDVSA (Petrolis de Veneçuela). Van començar a crear condicions favorables perquè poguessin ser intervingudes pel govern i per transformar-les en empreses autogestionades, empreses públiques, etc. Es començava a parlar de control obrer de la producció, però pel que se sap en cap cas es va arribar a concretar ni això ni la intervenció estatal. Aquells dies els treballadors de PDVSA van demanar tenir representants en la direcció de l'empresa. Chávez va acceptar la presència d'un treballador en el directori i així ho va ordenar a Alí Rodríguez, designat president de la companyia. Tanmateix, Rodríguez no va complir, fins a la seva sortida de PDVSA, l'ordre rebuda.

El chavisme sense Chávez

Discrepo parcialment del meu admirat James Petras quan diu que Chávez creu en una economia mixta. Pensa que les corporacions i els rics haurien de pagar impostos i que ell ha de proveir serveis socials. És veritat que el govern continua cancel•lant el deute extern, fet que no constitueix un model per a cap projecte reformista o revolucionari. I també que la major part de la població treballa en el sector informal [més amunt hem vist els plans per crear microempresaris] i, després de 6 anys en el govern, no s'han realitzat les inversions a gran escala necessàries per generar ocupació. El govern depèn, doncs, del sector privat per a generar-la.

Crec, però, que el problema no és Chávez sinó el chavisme. Com resumeix el també admirat Miguel Urbà Rodrigues, el rumb de la història confirma que és molt més fàcil reformar una constitució anacrònica que no pas transformar profundament homes i dones que, aparentment, s'havien embarcat per sempre en la gran nau de la revolució. Molts no van aguantar les primeres tempestes. Alguns es van quedar pel camí; uns altres van canviar de samarreta.

Després del que s’acaba d’explicar, la impressió que resta és que hi ha un enorme matalàs entre Chávez i el poble, matalàs ocupat per la burocràcia chavista en els seus diferents nivells. És aquest chavisme que promou canvis socials, però aparentment no desitja canviar les estructures capitalistes. No té intencions de modificar les relacions entre el capitalisme i l'Estat, incloent-hi el capital estranger. Comparteixen una forma de denunciar l'oligarquia sense transformar les relacions de propietat.

Apareix com a necessari transformar l'estructura de l'Estat, esfondrar el que continua dempeus de les estructures contrarrevolucionàries que conserven importants posicions, però també fer neteja començant per casa. L'educació, la salut, el poder judicial, la CNE segueixen de vegades el seu propi curs. Tenint en compte aquest quadre, un es pregunta si realment serà possible una transformació radical de la societat veneçolana en un context en què àrees bàsiques de l'Estat no són controlades totalment per Chávez, sinó més aviat per aquest chavisme reformista.

De moment, i a la vista de les insuficiències de l'actuació ministerial, Chávez ha creat aquestes estructures paral·leles de les quals parlàvem, que actualment només poden funcionar massivament ho fan gràcies a la importantíssima ajuda cubana. Cuba ha tingut la suficient visió política a llarg termini i ha comprès la necessitat de col·laborar activament amb aquestes formes incipients de construcció de poder popular.

Però, i seguint amb Miguel Urbà, en un moment en què s'anuncia una nova fase, que el dirigent radicalitza la seva posició [en un dels seus discursos durant la Trobada, Chávez va presentar al socialisme com a l'única alternativa al neoliberalisme, al sistema de dominació imperial que amenaça la humanitat] i relaciona la supervivència del procés amb la ruptura de l'aïllament admetent que la revolució bolivariana assumeix la dimensió d'un desafiament continental a l'imperialisme, no es pot amagar la manca d'una organització revolucionària. Ni el Moviment V República, ni els Cercles Bolivarians, ni les actuals Patrulles podran ocupar el paper mobilitzador i estructurador de l'organització revolucionària exigida per la situació històrica.

No existeix un partit chavista, ni una organització de masses estructurada. El que hi ha són dos partits creats exclusivament amb finalitats electoralistes, on es poden trobar militants de multitud d'altres partits, però sense una ideologia comuna. Això últim ho va dir clarament el president en un altre dels seus discursos durant la Trobada: cal crear una nova organització política, que no estigui basada en els partits existents.

Assumint el paper de subjecte de la història, el poble veneçolà va derrotar les forces de l'oligarquia local i els seus caps imperialistes. Sense la seva participació contundent no hauria estat possible assolir el triomf en la lluita contra l'engranatge colpista que pretenia esfondrar el President Chávez i destruir, per tant, la Revolució Bolivariana. I aquest poble té una confiança total, il·limitada, en el líder. Però la dependència del líder és també una fragilitat de la revolució. Perquè qualsevol revolució és un procés molecular, que es desenvolupa en una atmosfera de lluita de classes, un procés la durada del qual no és previsible, que exigeix una organització revolucionària preparada per a la lluita perllongada.

Durants els dies de la meva visita vaig sentir diverses vegades una imatge summament gràfica. El procés bolivarià és una piràmide invertida: a dalt hi ha les masses populars, al mig la burocràcia chavista i sota el mateix Chávez, que suporta sobre els seus músculs tot aquest pes. Per això la gent parla de chavisme sense Chávez: traient el president la piràmide s’esfondra, i queda un procés socialdemòcrata, sense els excessos oligàrquics del passat, però sense l'amenaça que suposa la comunicació i confiança mútua entre un poble que busca una sortida revolucionària i un líder amatent a intentar-la.