Veneçuela: paramilitars i divisió del bloc opositor (II i última)

Heinz Dieterich Steffan

Els paramilitars colombians, juntament amb sicaris de diversos països, “importats” per a operacions especials de la subversió, com ara assassinats de personatges polítics, militars i líders socials, són un factor integral de l'estratègia de Washington per destruir el govern d'Hugo Chávez.

Colòmbia, sota el govern d'Álvaro Uribe, constitueix, de fet, un gegantesc camp d'entrenament de la subversió paramilitar a les mans de forces especials nord-americanes i d'empreses “privades” de “seguretat i protecció”, que són la nova modalitat dels mercenaris colonials de segles anteriors (per exemple, dels famosos gurkes nepalesos de l'imperi anglès).

En aquest sentit, Colòmbia juga el mateix paper que va complir Pakistan en la guerra contra l'ocupació soviètica d'Afganistan i el d'Hondures en l'agressió nord-americana contra el govern sandinista de Nicaragua. I el President Álvaro Uribe no té cap objecció a reconèixer-ho públicament.

El 28 de juliol es va produir el trist espectacle de la conversió del neofeixisme de la motoserra -els paramilitars que esquarteren les seves víctimes vives amb aquestes eines- en el neofeixisme perfumat. Salvatore Mancuso, cap de l'estat major dels esquadrons de la mort, coneguts com a Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), es va presentar amb els seus col·legues Ernesto Báez i Ramón Isaza al Congrés Nacional, controlat per les forces d’Uribe, per declarar-hi que els membres de l’AUC eren “herois nacionals”.

Els herois de la motoserra van lluir unes fines sabates marca Salvatore Ferragamo, vestits Valentino i corbates italianes Hermenegildo Zegna que havien adquirit per la mòdica suma de 6.200 dòlars, és a dir, l’equivalent a gairebé cinc anys de treball d'un empleat amb salari mínim.

L'empatia d’Uribe envers els narcoterroristes prové possiblement d'una afinitat que es conserva des dels anys noranta. Un informe de la intel·ligència de 1991, recentment desclasificat pel Pentàgon, descrivia Uribe com un “polític colombià i senador dedicat a col·laborar amb el càrtel de Medellín en els més alts nivells governamentals”.

“Uribe va ser relacionat amb una empresa involucrada en activitats de narcotràfic als Estats Units”, especifica l'informe del Pentàgon, i “ha treballat per al càrtel i és amic personal de Pablo Escobar Gaviria”. Actualment, amb la vènia del govern d’Uribe, els paramilitars preparen una gira per Espanya i Alemanya, per explicar-hi “la veritat” sobre qui són.

La perillositat d'aquests grups i la seva implicació en la desestabilització del procés bolivarià es van fer palesos de nou en la identificació dels colombians detinguts recentment en la hisenda d'un contrarevolucionari cubà als afores de Caracas.

La capitost del grup era José Ernesto Ayala Andrade, que no és sinó el cap dels paramilitars de la ciutat fronterera de Cúcuta que, conxorxats amb els militars i les autoritats civils, controlen tota la zona confrontant. Aquest grup es va confabular amb militars i civils veneçolans en el pla de reforçar aquest cap de platja paramilitar amb la introducció d'un contingent de tres a quatre mil paramilitars colombians, per desestabilitzar el procés bolivarià.

Enfront d'aquest panorama amenaçador, és important destacar que el magnat Gustavo Cisneros possiblement hagi decidit diversificar la seva posició subversiva-violenta davant del govern bolivarià obrint una segona línia de política de coexistència enfront del President Chávez.

Des que es va adonar que Chávez no anava a ser, com els presidents anteriors, un altre bujot teledirigit per l'oligarquia, Cisneros ha estat el cervell que hi ha al darrere de la desestabilització violenta del govern de Chávez. De fet, va ser al cinquè pis de Venevisión on durant els dies abans del cop es van realitzar reunions i filmacions amb militars colpistes, destinades a ser transmeses després del cop d'Estat del 11 d'abril, 2002.

A partir del 1 d'abril, tot el personal no imprescindible per a les filmacions i transmissions del Canal va ser desallotjat del cinquè pis per tal de garantir la confidencialitat d'aquests rodatges amb els militars traïdors, que es van fer sobre un guió preestablert que prescrivia a polítics, militars, intel·lectuals i sindicalistes confabulats, què havien de dir, quin dia, en quin canal televisiu i sobre quin tema.

Dintre d'aquesta estratègia mediàtica orquestrada per Cisneros per preparar el cop militar, va jugar-hi un paper important un jove semiòleg veneçolà, vinculat a la Universitat Central de Veneçuela i a la Nova York University (NYU), que presumptament hauria treballat també en la campanya electoral de Bush.

Aquest jove talent al servei de la reacció va ser convocat novament després del fracàs del cop petrolier, al febrer del 2003, per recompondre la malmenada campanya subversiva. De manera confidencial va redactar una “Proposta per iniciar un canvi estratègic en els criteris de comunicació de la Coordinadora Democràtica (CD)”.

Analitzant el fracàs de la CD va constatar que “l'estratègia de comunicació de la CD mostra símptomes inicials d’afebliment, immobilisme, pèrdua d'eficiència i de credibilitat. És previsible que així sigui, ja que l'estratègia que fa servir la coerció té un arc de temps limitat…”. Per remeiar el dilema va proposar una estratègia de comunicació “en clau de Defensa Nacional (amenaça total)” i mitjançant “la triangulació”.

L’ “objectiu central d'aquesta estratègia és preparar la població per a un esforç suprem i perllongat, davant l'amenaça que compromet severament la vida futura de la nació”.

La “triangulació agressiva del discurs del govern” equival a “envair amb una major determinació les banderes discursives claus de l'adversari, és a dir, nens del carrer, exclusió, justícia social... autoritat del poble i molt especialment nacionalisme. La triangulació implica prendre els temes del govern i donar-hi sortida; tots els líders de l’oposició han d’insistir una vegada i una altra en aquests temes i en les seves solucions respectives”.

Aquesta triangulació agressiva “hauria d’apropar aviat no precisament amplis sectors que encara donen suport al govern, sinó dirigents del chavisme light. A més, la triangulació és un requisit preparatori per a qualsevol escenari futur d'eleccions generals. És imperant desmuntar la idea que només Chávez pot resoldre els problemes a la població que li dóna suport.”

L'estratègia coherent de Defensa Nacional no podia desplegar-se “sense convèncer-nos ni convèncer els altres que som davant una situació que s'aparta radicalment de la norma”. Apartar-se de “la norma” significa apartar-se de la normalitat. Chávez representava, per tant, un estat d'anormalitat -de maldat, d'amenaça diabòlica- que s’havia d'eliminar. Va ser a partir d’aquesta recepta de demonització de Chávez que la dreta va generar un estat psicòtico-paranoic en amplis sectors de la població que els va col·locar fora de l'abast d'un diàleg racional i de la convivència democràtica.

Denunciar “sistemàticament l'existència d'una aliança forana hostil a la pàtria” era clau: “Es donen totes les condicions per generar la percepció que existeixen poderosos interessos estrangers que pretenen enderrocar a Veneçuela: Lula vol el petroli veneçolà; Castro vol el petroli veneçolà i el finançament de la seva revolució; Putin vol treure’ns els clients petroliers; la guerrilla colombiana usa Veneçuela per fugir, abastir-se, ensinistrar-se i exportar droga. Els cocalers bolivians desitgen que el govern segueixi sent permissiu amb la guerrilla, grups transnacionals desitgen que PDVSA continuï sota el control de mans inexpertes, etc.”

“La ´normalització del sacrifici´” és un altre element clau de l'estratègia de triangulació, així com la “crida generacional”. En el “cas de Veneçuela i tractant-se d'una població majoritàriament jove, cal fer una crida generacional i fer veure que després de la victòria el poder quedarà a les mans dels joves...”.

L'obertura de Cisneros cap a un possible modus vivendi amb el procés bolivarià no es deu, per descomptat, a una conversió sobtada del magnat cap a la democràcia. Aquest tipus de miracles, cal deixar-los per a les Santes Escriptures. En la realitat mercantil, com a membre de l'alta burgesia, Cisneros respon a la definició de Gramsci en el sentit que “el gran capital no té Pàtria, té butxaques”; a diferència de la petita burgesia, que sempre està en perill de confondre els negocis amb les croades.

Per al gran capital, qualsevol projecte polític és un projecte d'inversió. L'empresari intel·ligent inverteix sempre en les dues opcions presidencials més probables, com succeeix als Estats Units. Setanta per cent dels fons per a Bush, trenta per cent per a Kerry. Si es vol minimitzar el risc d'inversió, es reparteix els fons en parts iguals per a ambdós candidats, de manera que guanyi qui guanyi, es recupera la inversió i s'assegura el mercat de l'Estat.

Cisneros va cometre l'error -segurament per experiència històrica acumulada, prejudicis de classe i racisme- de subestimar a Chávez. Apostant per la defenestració fàcil del President, “va posar tots els ous en una canastra”, com diu el proverbi mexicà -i va perdre.

Tres cops d'Estat han fallat i els seus aliats estratègics internacionals s'han enfonsat. Carlos Andrés Pérez, ex-vicepresident de la Internacional Socialista, que. malgrat que públicament pregona l'assassinat polític de Chávez, perquè mori “com un gos”, mai no ha provocat una sola paraula de condemna dels hipòcrites socialdemòcrates de la Unió Europea o del Partit Demòcrata nord-americà, ja només té força dintre dels sectors més reaccionaris i sicaris de l'hemisferi.

Felipe González, amb qui passava les vacances en les propietats de Cisneros al Carib, va de venedor ambulant dels interessos del subimperialisme espanyol per Amèrica Llatina, tractant d'ocultar el seu paper en la creació dels Esquadrons de Mort antibascos (GAL) i de l'ocupació de la corrupció com a raó de l'Estat, mentre comercialitza el conte de la suposada democratització d'Espanya que va dur a terme durant el seu govern socialista.

José Maria Aznar, el “Fuehrercito” dels neofalangistes espanyols, ha desaparegut sense pena ni glòria de l'escena política, tot i haver-se comprat amb dos milions de dòlars dels ciutadans espanyols una condecoració del Congrés nord-americà, que li va ser lliurada en un escenari que va omplir amb empleats de l'ambaixada espanyola, i ja només és vist amb bons ulls pels cercles de la contrarevolució de Miami i mundial.

I Georg Bush junior i sènior, padrins suprems de Don Gustavo, tenen seriosos problemes per retenir el lucratiu control de l'Estat de la Unión Americana amb que van arrabassarr fa quatre anys amb l'ajuda del governador de la Florida, Jebb Bush, i de la Cort Suprema de Justícia a Washington.

De manera que ni la situació interna ni l'entorn extern de Don Gustavo són gaire propicis per als seus negocis i maquinacions, sobretot si es té en compte que el 15 d'agost l'opció de derrotar a Hugo Chávez sofrirà un nou i definitiu daltabaix. Per tant, és lògic que una persona racional com Don Gustavo diversifiqui la seva estratègia de conquesta de mercat per a minimitzar les seves pèrdues. O, com diu el pragmatisme de l'imperi: “If you ca´t beat them, join them”. (Si no els pots vèncer, uneix-t’hi).

Molts altres grans capitalistes de Veneçuela, igual que de Colòmbia, Brasil i Argentina, han arribat a la mateixa conclusió: que la idea del doctoret reaccionari sobre “la ´normalització del sacrifici´” -en aquest cas, “la normalització del sacrifici del guany”- és molt bonica però molt costosa i ja no gaire operativa.

I com que el sacrifici és una de les poques virtuts que li falten a l'alta burgesia, han decidit que ha arribat el moment de diversificar, encara que sigui una mica, la seva inversió en les opcions polítiques del futur país.

El sobtat retorn a la realpolitik de sectors importants de l'aristocràcia econòmica veneçolana ha estat percebut pels joves operadors de la reacció com una traïció dels vells capitostos de l'economia i la política, que van ser els qui van generar el problema actual i l'acostament del quals al govern els porta a la perspectiva d’esdevenir. Recorden amargament les paraules del doctoret: “després de la victòria el poder quedarà a les mans dels joves”.

La victòria dels mantuans reaccionaris no es produirà. I la seva destresa a falsificar signatures no els servirà de res amb les noves computadores de votació. Per això desfermaran una violència que no trobarà suport en les majoria de la població veneçolana, de manera que es quedarà circumscrita als seus nuclis terroristes.

Aleshores, tot dependrà de la posició que assumeixi Washington. Si continuarà la nova línia d'inversió política de Cisneros, copatrocinada pel pare Noel imperialista, James Carter, o si intensificarà el recurs al mètode de terror.