Veneçuela: Triomf de Chávez i preparatius de la subversió (I)

Heinz Dieterich Steffan

El 57 per cent dels votants veneçolans votaran pel NO en el referèndum revocatori contra el President Hugo Chávez, mentre que el 44 per cent optaria pel SÍ. Aquest és el resultat de l'última mostra representativa estadísticament valida -no divulgada encara- que s'ha realitzat al país.

El triomf del vot NO significa que el President continuarà amb el seu mandat constitucional fins a l'any 2006, amb possibilitat de reelecció, mentre que el triomf del SÍ acabaria amb el seu mandat de manera immediata.

El mestre de l’Alliberador, Simón Rodríguez, advertia que qualsevol revolució necessita l'esperó de la contrarevolució per avançar. I és difícil trobar cap experiència revolucionària per a la qual aquesta dialèctica no hagi estat determinant per al desenvolupament i desenllaç de la revolució en progrés.

El previsible triomf del President Hugo Chávez en el referendum ratificatori aguditzarà, per tant, la contradicció entre les forces revolucionàries i les de l'antic règim, en aquesta batalla decisiva pel futur d'Amèrica Llatina, de la Doctrina Monroe i del poble veneçolà, fins un grau que probablement la dugui a la violència.

Davant la derrota institucional del 15 d'agost; davant la creixent deserció de les classes mitjanes i de l’empresariat nacional i internacional en la seva croada contra Chávez; davant la inscripció en el cens de cinc milions de ciutadans el 2004, que estaven fora dels mecanismes electorals; davant la creixent consolidació dels eixos integratius del Bloc Regional de Poder (BRP), Veneçuela-Cuba i Veneçuela-Argentina, i la consolidació de la política econòmico-social, Washington i la seva cinquena columna prossegueixen acceleradament dos escenaris subversius contra el President.

El magnicidi resoldria d'un sol cop el problema de la Revolució Bolivariana. Encara que es noten diversos talents polítics, Hugo Chávez és, en aquest moment, insubstituïble en la conducció del procés. Envoltat d'un complex univers de quadres bolivarians honestos, de forces supervivents de la Quarta República, d'un perillós nou Miquelenisme, de pensaments ortodoxos dels seixanta, d'inèrcies burocràtiques i de les inevitables aparicions de l'oportunisme, el President ha sabut mantenir el curs sense abandonar l'essència humanística del projecte i sense caure en radicalismes infantils.

Si el referèndum ratificatori fa el seu camí institucional, serà la ratificació d'una revolució democràtica reeixida indissolublement vinculada al seu President, que li donarà una legitimitat i un suport social fora de l’habitual. Al seu torn, aquest poder permetria aprofundir la política de canvis i superar obstacles estructurals i d'equips de treball que han frenat el progrés possible de la revolució.

El “cop quirúrgic” militar preventiu, que tant li agrada al complex militar-industrial nord-americà i a la Casa Blanca, en la seva modalitat d'assassinat polític preventiu, continua sent, per aquesta raó, l'opció preferida dels operadors imperials. Desbaratat, no fa gaire, l'escenari d'un atac d'un F-16 a una tribuna pública dominical d’Aló Presidente, es va aconseguir avortar una altra operació de magnicidi recentment, en aquesta cadena de sicariat polític que no acabarà fins que Bush se n'hagi anat de Washington.

El segon escenari, ja preparat amb amenaces públiques de l'Assessora de Seguretat Nacional de Bush, Condoleezza Rice, de portaveus del Departament d'Estat i d'editorials del The Washington Post, és l'intent d'impedir o alterar el rumb del referèndum davant les evidències de la seva derrota.

El mecanisme seria l'oberta violació de la legislació electoral veneçolana per un dels aparells propagandístics de la dreta (com ara Globovisión o l'empresa de telecomunicacions CANTV), sol o conorxat amb la CNN o d’altres mitjans internacionals, per provocar la intervenció del govern. Per exemple, Globovisión podria transmetre abans del tancament de les urnes la mentida que el SÍ estaria guanyant o que el govern fa frau, cosa que obligaria aquest a aplicar la llei.

La CNN, la Societat Interamericana de Premsa (SIP), Reporters sense Fronteres, el Departament d'Estat i d’altres institucions imperials es farien eco de la mentida que el “tirà Chávez havia impedit el referèndum tancant els mitjans de comunicació, perquè estava perdent”. Aquesta campanya mundial tractaria d'aconseguir l'aplicació de la Carta Interamericana de la Democràcia del 2001; podria dur, més endavant, a la confiscació de propietats veneçolanes als Estats Units, acte que seria respost amb la interrupció de subministrament de petroli, en una escalada internacional, les conseqüències de la qual podrien arribar fins a una fricció militar amb els Estats Units, o en la frontera amb Colòmbia, on l'imperialisme està acaronant la idea d'una balcanització del Zulia, tal com va fer el 1903 amb Panamà, posteriorment amb Kuwait i fa una dècada a Iugoslàvia.

L'impediment o l'alteració del referèndum, acompanyat per l'obscè espectacle mediàtic internacional, seria ampliat durant la nit del 15 d'agost amb el retorn al foquisme violent urbà, provat en ocasions anteriors per la subversió. Tanmateix, en aquesta ocasió assumiria un caire més militar, sofisticat i brutal, dintre de la tònica anunciada per l'ex-president socialdemòcrata (AD), Carlos Andrés Pérez: La violència serà forta i curta.

En dos robatoris, la subversió ha aconseguit 176 quilos de l'explosiu plàstic militar C-4 i quantitats addicionals de dinamita. Aprofitant la presència d’escamots paramilitars de diversa mena i procedència al país, no seria gaire complicat volar algunes torres d'alta tensió que subministren energia a Caracas i deixar, d'aquesta manera, la ciutat sense energia.

Uns altres objectius podrien ser les subestacions d'electricitat, o gasoductes o els canals televisius de l'Estat, com el Canal 8 o Viu TV. Preveient aquests possibles atacs, incloent-hi l'ús de franctiradors, tal com va succeir durant la darrera subversió foquista a Caracas, caldria disposar d’una adequada protecció militar d'aquests blancs tàctics.

Fins i tot podria pensar-se en l'habilitació de xarxes televisives alternatives amb ports via satèl·lit. Les transmissions de l’INCE, per exemple, arriben a 24 països. La institució té 80 seus en el país. Té les antenes i alguns equips mòbils, però no s'ha integrat la xarxa que proporcionaria un tercer braç telecomunicatiu al govern bolivarià en cas de crisi.