Bush llançarà ultimàtum monroeista contra Veneçuela, Cuba i el Bloc Regional de Poder

Heinz Dieterich Steffan

1. La lleialtat classista de Kerry

John Kerry va perdre les eleccions contra George Bush perquè es va negar a trencar la lleialtat de classe amb l’elit a què pertany. Mobilitzar els apàtics era una bona idea, però que no podia triomfar sense atacar el cap de l’hidra.

Poques vegades en la història nord-americana hi ha hagut un president més vulnerable que el lladre electoral del 2000. La seva imatge corporativa electoral de “Comandant en Cap”, que hauria creat “un món millor i més segur” sense Saddam i la seva agressió contra Kerry, en afirmar que “you can run, but you can´t hide” (“pots córrer, però no amagar-te”), podrien haver estat destruïts en els primers trenta minuts del primer debat televisiu. Però desemmascarar un Commander in Chief, que sí “va córrer i es va amagar” darrere del mantra del seu papa durant la Guerra de Vietnam, hauria estat el mateix que desemmascarar la institucionalitat de la República de Wall Street que sosté la farsa de la democràcia nord-americana.

Kerry va repetir l'actitud classista d’Al Gore, que davant el delicte constitucional que va perpetrar Bush el 2000 va preferir fer-se còmplice del frau, abans que trair l'oligarquia plutocràtica. D'aquesta manera, Kerry va entrar en la sorra amb una mà lligada i un equip assessor castrat -que buscava tan desesperadamente i tan inútilment el gran capital filantròpic modern i la classe professional liberal del centre, com els partits estalinistes havien buscat en el passat la mítica “burgesia nacional”- davant un contrincant que amagava una ferradura en cada guant i tenia un sòlid equip d'experts en guerra bruta a la sev acantonada.

El resultat d'aquesta tragicomèdia, en què no es va discutir seriosament cap tema d'importància per a la nació, consisteix que la camarilla dominant del Complex Militar-Industrial Polític (CMIP) del país més poderós de la terra controla ara el Senat, la Cambra de Representants, la majoria dels parlaments dels diferents Estats, la majoria dels governadors i la Cort Suprema de Justícia, en què el nomenament de dos jutges afins a Bush podrà cimentar durant mig segle més el control de la dreta sobre la màxima instància jurídica del país.

2. El Termidor

La democràcia als Estats Units és el resultat directe de les idees més progressistes de la modernitat burgesa -maltractada cegament avui dia per una asecràcia de nous “filòsofs”, sociòlegs i “cientistes” polítics- que són incompatibles amb el macroprojecte involutiu de la camarilla de Bush.

Aquest projecte preveu la destrucció d'idees i institucions centrals nascudes de la il·lustració, europea que ha estat una de les fases més productives de tots els temps per al progrés de la humanitat. Com a tal, l'agenda de Bush representa l'amenaça d'una autèntica contrarrevolució que implica la tornada als temps de la Inquisició i de l'Estat teocràtico-autocràtic. Es tracta, en termes evolutius, d'una regressió de quatre-cents anys que tendeix a generar a Occident un règim integrista semblant als règims integristes dels talibans i Al-Quaeda a l’Àsia.

Aquesta regressió podria considerar-se un assumpte intern de la Unió Americana si no fos pel doble fet que aquest país continua sent: a) el Centre de Gravetat (CG) del sistema mundial i, b) que Centre de Gravetat significa, al mateix temps, Centre d'Equilibri (CE) del sistema.

Qualsevol desenvolupament protofeixista en el Colós del Nord és, per tant i a priori (per endavant), un assumpte d'extrema importància a escala mundial. Per als països llatinoamericans aquesta implicació és fins i tot més dramàtica: es tracta d'una qüestió vital per al seu futur com a subjecte de la política mundial.

3. Amèrica Llatina: The Empire strikes back

Bush ha expressat que el seu triomf electoral significa un enfortiment de la seva política dels últims quatre anys, dels seus “valors” i de la seva geopolítica, i un mandat per aprofundir en aquesta política durant els pròxims anys.

Això significa per a l’Amèrica Llatina que les dues macrodinàmiques contradictòries del continent -el reesclavatge monroeista i l'alliberament bolivariana- entraran en una fase de conflicte que en la Primera Independència es coneixia com “la guerra a mata-degolla”. Es tracta d'un joc de suma zero, en què no hi ha lloc per a mitges tintes, sinó només guanyadors i perdedors. El qui triomfa s’ho enduu tot.

Un dels membres més influents de la camarilla “neoconservadora”, Frank J. Gaffney, President del Centre per a Polítiques de Seguretat (Center for Security Policy) i exfuncionari en el govern de Ronald Reagan (Deputy Assistant Secretary of Defense for Nuclear Forces and Arms Control Policy) -el National Security Advisory Council (NSAC) del qual té més de vint membres en altes posicions del Complex Militar-Industrial-Polític, entre els quals hi ha set sots-secretaris, i els pesos pesats Douglas Feith, Elliott Abrams i Richard Perle- ja ha demanat públicament que després del triomf electoral el govern Bush dissenyi una estratègia per afrontar els “règims agressivament antinord-americans a l’Amèrica Llatina”.

Aquests règims són, segons Gaffner, Cuba, Veneçuela, Brasil, Argentina, Uruguai i les forces socials de l'Equador. “El règim de Fidel Castro, per la seva antiguitat, és al primer lloc de la llista”. Però, “Chávez a Veneçuela hi està arribant ràpidament i crec que és probable que el suplanti donada la seva habilitat d'actuar pel seu rabiós sentiment antinord-americà i perquè té petroli”.

El president brasiler, Luiz Inacio Lula da Silva, és l’altre blanc dels planificadors estratègics de la camarilla, també pel seu suposat “agressiu sentiment antinord-americà”, que Lula da Silva tracta de “disfressar…amb polítiques pro mercat (lliure)”.

A escala internacional, els objectius inclouen la “pacificació” de l'Irac i l’Afganistan, el canvi de règim a l’Iran i Corea del Nord, el suport incondicional a Israel i la “derrota dels nostres enemics islamofeixistes i el seu patrons estatals”.

És obvi que abans que acabi l'any, Bush plantejarà als governs de Veneçuela, Brasil, Argentina i Uruguai l'alternativa d’o bé capitular davant la seva política de reannexió militar, econòmica, política i cultural monroeista i renunciar al Projecte Històric del Bloc Regional de Poder (BRP) independent, o bé ser desestabilitzats violentament. Davant tal amenaça, l'única estratègia de defensa possible és la intensificació i acceleració de la integració sud-americana tamt a nivell estatal com en l'econòmic, polític, cultural i militar, en combinació amb la construcció d'una aliança estratègica entre els governs respectius i els moviments populars llatinoamericans.

La primera data per a implementar aquesta estratègia és la VI Conferència de Ministres de Defensa d'Amèrica (VI CMDA) que tindrà lloc a Quito, del 16 al 21 de novembre de 2004, i en la qual és vital frenar tant com sigui possible que Washington avanci més en l'aplicació de la intervencionista Carta Democràtica Interamericana, en la submissió monroeista de les Forces Armades de la regió, en la privatització de l’Amaçones i en la consolidació de la dependència financera (deute extern) i econòmica llatinoamericana.

Amb aquesta finalitat, nombroses organitzacions de la societat civil equatoriana, com l'Associació Americana de Juristes, secció Equador, la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (CONAIE), el Moviment per la República Bolivariana de l'Equador (M-RBE) i l'Assemblea Permanent de Drets Humans, realitzaran dimecres 18 de novembre una Conferència alternativa a la VI CMDA que lliurarà a l'endemà als Ministres un manifest, que contindrà la posició i les demandes respectives del Moviment pel bloc Regional de Poder llatinoamericà (MBRP). Aquest esdeveniment és públic i els organitzadors conviden les organitzacions i persones solidàries del món a participar-hi i donar-hi suport ([email protected]) en la mesura que sigui possible.

Tanmateix, per defensar els interessos llatinoamericans i impedir l'avenç de l'agenda monroeista de Bush a Quito, cal que els governs de Veneçuela, Argentina, Uruguai i Brasil, arribin a un consens previ per presentar a l’Equador una posició unificada davant el Pentagonisme i Panamericanisme.

L'únic protagonista amb el poder, la visió estratègica i el dinamisme necessari per aconseguir aquest consens és Hugo Chávez.