La Unitat Popular xilena: una experiència per reflexionar

Daniel Campione

[Publicat a Rebelión]

Trenta anys després del cop militar del 11 de setembre de 1973, no és del tot fàcil deixar el to del repudi a la dictadura de Pinochet, de l'homenatge als caiguts en defensa de la idea del socialisme a Xile, i passar al camp de la reflexió, procurant indagar quins elements per a l'anàlisi, quins ensenyaments per al present deixa l'experiència de govern de la Unitat Popular. Sens dubte, però, paga la pena intentar-ho.

A la seva manera, els 'eurocomunistes' del PC italià, en van treure conclusions immediatament: la transformació socialista en democràcia no era possible sense el suport de la majoria, la qual cosa volia dir, sense l'entesa amb els partits 'burgesos'. Van emprendre el 'compromís històric', que, tal com va comentar en to sarcàstic Perry Anderson, consistia a comprometre's a deixar que els demòcrata-cristians escrivissin sols la història. I a partir d'aquí van iniciar un imparable procés de mutació socialdemòcrata que finalment els va permetre arribar al govern, ja als anys 90 i sense l’empipador nom de 'comunistes', per administrar l'existent, i d'una manera que hauria avergonyit fins i tot socialdemòcrates d'unes dècades enrere.

Allí hi ha una via d'interpretació de la caiguda d'Allende: no va aconseguir ampliar les seves bases de suport, no va arribar un pacte amb les forces que estaven a la seva dreta, però no eren reaccionàries, bàsicament la DC xilena, que hauria d’haver inclòs al govern, o almenys obrir un espai d'àmplia negociació. En aquesta línia d'anàlisi, Allende va avançar massa en nacionalitzacions i mesures populars, i va tenir la dificultat que a la seva esquerra hi hagués els sectors radicalitzats del Partit Socialista i el MIR, que procuraven d’accelerar la marxa i espantaven potencials aliats i sectors que podien ser neutralitzats... I si avançar cap al socialisme es demostrava impossible en el marc de la institucionalitat parlamentària, calia renunciar a l'objectiu, no revisar els mitjans.

Un altres analistes posen l'èmfasi que la UP no va saber defensar amb tota l'energia el seu govern, que va confiar equivocadament en la suposada tradició democràtica de les Forces Armades, que Allende no va clausurar la premsa opositora més obtusa, ni va reprimir amb tota l'energia al terrorisme de Pàtria i Llibertat, no va armar militants i treballadors que reclamaven fusells per defensar el que consideraven el seu govern. Es tractava aleshores de continuar en la cautelosa via empresa, d'un govern que anés obrint gradualment les portes per a una 'transició al socialisme', però amb menys inclinació per les formes legals i les llibertats públiques dels enemics, utilitzar plenament l'autoritat estatal per mantenir-se al poder fos com fos...

Quan s'examinen les derrotes, se sol partir de la base que un camí per evitar-les era a l’abast, que sols la ceguesa estratègica o la incapacitat d'imposar una direcció efectiva va implicar el contrast final. Això confereix un dramatisme a l'anàlisi que el fa seductor i emotiu, però que no té per què ser històricament cert. De vegades, sobretot per a la mirada de curt termini, no hi ha un camí obert cap al triomf, el bàndol adversari és prou fort, l'arrelament cultural de la visió hegemònica tan sòlid, i les forces revolucionàries tan febles o inexpertes, com perquè l'experiència progressista estigui destinada a la derrota...

Una conclusió d'aquesta mena va treure el mateix Marx respecte a la Comuna de París, i davant la pregunta de què fer-hi, la seva resposta va ser unívoca: donar-hi suport amb tot l'ímpetu possible. I la Comuna es va inscriure per sempre entre les experiències que van ajudar a pensar i actuar els moviments socialistes arreu del món, malgrat la seva inviabilitat en la conjuntura. Ocorre que el mateix procés polític pot arribar a la derrota per camins diferents, fins i tot oposats, però el valor de l'experiència que deixen, el fet que aquesta equivalgui a la frustració duradora o a l'estímul immediat per a tornar-ho a intentar, és radicalment diferent. Es pot perdre en l'esforç agosarat per avançar; també es pot sofrir la derrota a la defensiva, tractant d’apaivagar enemics que no poden ni volen sadollar-se amb concessions parcials...

Per tant, creiem que no es tracta d’esgargamellar-se només en la recerca del perquè de la derrota, i el que és el seu revers ineludible, de quina forma es podria haver canviat el revés en triomf. De vegades resulta més interessant, de cara al futur, preguntar-se seriosament on es volia arribar, quin tipus de poder es buscava construir, quines contradiccions i quines forces travessaven el camp de les classes populars que actuaven, en fi, quant d'impuls autènticament revolucionari i substantivament democràtic tenia el procés, i quins eren els camins que el duien més cap endavant.

La Unitat Popular arriba al govern al país d'Amèrica Llatina que, juntament amb l’Uruguai, tenia la més continuada tradició de democràcia parlamentària. I en aquesta tradició s'inseria l'esquerra marxista més poderosa d'Amèrica Llatina. Es vivia la conjuntura particular d'aquests anys: la rebel·lia global de 1968, l’alça de l'esquerra i de moviments revolucionaris en diverses parts del món, el gran capital i el seu estat-guia que començava a sofrir inesperades derrotes, noves discussions (o vells debats revifats i renovats al ritme de l'hora), sacsejaven els socialistes del subcontinent en general, i els de Xile en particular.

Si via pacífica o armada, si revolució democràtica o socialista, si l'aliança es feia amb tots les classes treballadores i explotades o incloïa sectors no monopolistes de la burgesia... Totes aquestes divergències es manifestarien en l'esquerra xilena dels anys d'Allende, tant en la que formava part de la Unitat Popular, com en l'externa al govern (principalment el MIR). Encara que més gradualment a Amèrica Llatina que a Europa, les esquerres tradicionals començaven a estar assetjades per la 'nova esquerra', més crítica a la societat de consum, a la moral tradicional, a les experiències de l’URSS i l’Europa de l'Est, propensa a construir una nova llibertat en la vida quotidiana, un concepte més ric de l'acció col·lectiva; sovint menys 'ortodoxa' en la concepció mateixa de partit, que valoraven més l'espontani enfront de l'organitzat, amb certa inclinació de vegades a atorgar un lloc important 'als pobres de la ciutat i el camp' sense la rigidesa obrerista dels PC. Aquelles grans divergències sobre estratègia van ser al seu torn travessades per les noves formes de veure l'organització, la manera de viure, les jerarquies, l'ètica revolucionària. Des de Guevara a Marcuse, passant per la revolució cultural, es manejaven eines ideològiques que feien que les ortodòxies comencessin a quedar acorralades.

I enmig de totes les discussions i desacords del moment, suscitades en el clima d'època del triomf de la revolució cubana i la seva posterior resistència reeixida a tots els aguaits, de l’empantanegament nord-americà a Vietnam, se’n destil·la una que potser mantingui un interès i actualitat més gran que les altres. En el govern de la UP predominava la tesi que eren les institucions democràtico-parlamentàries que havien de dirigir el procés de transició. Les organitzacions obreres i populars havien d’acompanyar l'experiència, mobilitzar-se a favor seu, però no intentar pas forçar el ritme, i menys encara intentar de canviar el caràcter del règim, afavorir formes d'autogovern de les masses, de 'doble poder', atiar canvis en les relacions de propietat des de la iniciativa popular i no pas la 'institucional'.

Com no podia ser altrament, en un procés amb la nissaga popular de la UP, i amb el variat arc d'esquerra que la conformava, van ser precisament aquest tipus d'accions les que van dur a terme obrers urbans i rurals, camperols, estudiants, forces d'esquerra per dintre i per fora de la Unitat Popular. Preses de fàbriques, campaments de pobladors 'sense casa', preses de terres per moviments indígenes, i ja avançat el procés, iniciatives de coordinació i articulació, com les coordinadores de cordons industrials i l'assemblea del poble de Concepción, organitzacions d'autodefensa, i també òrgans populars d'autogovern com els comandos comunals i els cordons industrials. I els sectors més radicalitzats propiciaven un canvi de la institucionalitat, una superació dels límits de la democràcia representativa...I allí es manifesten les línies de debat fonamentals, les eternes dicotomies sense resoldre: iniciativa popular o canvis 'des de dalt', institucionalitat parlamentària o organismes de democràcia popular semidirecta i directa, avenç per mitjà de la legislació o 'emparament' per part dels fins aquell moment desposseïts.

El govern d'Allende, o les línies que hi predominaven, subestimaven el veritable caràcter de classe de l'Estat xilè, el poder burgès disseminat per una àmplia gamma d'institucions, no tenien en compte la possibilitat que es produís un trencament, com ara el 'cop'. Els 'de baix', radicalitzats, i encoratjats per la presència d'un govern que consideraven com a propi, van irrompre procurant un 'ordre nou' que duia certes marques del caos, de l'espontani i immanejable. Es produeix així un conflicte la substància del qual no passa necessàriament pel més o menys radical de les reformes produïdes, o per l'amplitud de les expropiacions als capitalistes, sinó per l'abast de democratització radical, de canvi efectiu en els qui exerceixen el poder i les modalitats amb què ho fan.

És cert que la prudència 'programàtica' tendeix a aparellar-se amb la voluntat de mantenir tota la iniciativa possible a les mans de l'aparell estatal, i Xile no va ser l'excepció en aquest tema, i els qui desitjaven fer avançar la història a tota velocitat es recolzaven en la insolència dels moviments populars que no volien saber res de gradualismes ni pactes. Però en el fons s'enfrontaven l'aposta per transformar la societat sobre la base del quadre institucional existent, o la de construir poder 'des de baix' per enfrontar-se a un poder de classes dominants que un cop arribat el moment crític no respectarien ni la legalitat ni les institucions. Aquesta bifurcació de camins a l'interior de les forces revolucionàries, recorda la de l'Espanya de la guerra civil, però a diferència d'allí, no es va donar com a ruptura, com a pas a l'oposició, sinó amb un to de 'unitat en la diversitat' que; tanmateix, no va aconseguir evitar la paràlisi quan la perspectiva de l'alçament militar es va convertir en una amenaça immediata...

El fet és que els capitalistes xilens, els partits de la dreta, el conjunt de les forces més conservadores, així com les empreses multinacionals i l'estat nord-americà, van reaccionar amb la mateixa fúria que si s'enfrontessin a una revolució socialista en tota regla, a una dictadura proletària decidida a implantar el 'terror vermell'. Van confirmar una vegada més l’aforisme que diu que la democràcia és un joc que només es juga mentre es respecta la preeminència burgesa; en cas contrari, el capital s’enduu la pilota.

Des del desproveïment al sabotatge, acabant en el terrorisme obert de Patria y Libertad, des de tancaments patronals a la mobilització de les mestresses, i fins i tot la vaga de sectors obrers descontents, no es va estalviar cap mesura opositora. Però totes les institucions estatals s’escudaren per acorralar i finalment declarar il·legal el govern; li van inhabilitar ministres, li van presentar demandes en contra des de la Controladuria. I la 'premsa lliure' va fer una crida a enderrocar i fins i tot a assassinar el president, mentre es desplegava tot l'arsenal ideològic anticomunista de la 'guerra freda'. I tan bon punt les circumstàncies els ho van permetre, van recórrer al cop militar (encoratjat pels nord-americans, que al seu torn van contribuir a preparar el clima amb un boicot econòmic en tota la línia), amb la qual cosa es demostrava que l'amor a la democràcia va sempre molt per darrere de la inclinació a la propietat privada, i que el 'constitucionalisme' dels militars és una fidelitat menys ferma que la que les institucions armades solen oferir al gran capital.

Una conjunció de forces socials i polítiques que podia impulsar una revolució s'havia limitat (almenys a nivell de la direcció estatal) a la construcció d'un govern popular i democràtic; i de tota manera, es va produir el cop, la derrota, la clausura de la democràcia a favor d'una dictadura sagnant. No es va prendre el camí de l'enfrontament armat amb la reacció, però tot i així aquesta va passar per les armes milers de militants i dirigents de l'esquerra.

I el cop no va ser un de 'transició', amb una crida ràpida a eleccions, sinó 'constituent' (en el sentit no només institucional sinó político-cultural del terme), encaminat a establir un nou ordre socioeconòmic, una constitució autoritària, una democràcia restringida, tot allò que garantís no només l’enterrament de les conquestes de la UP, sinó, molt mes enllà, que les bases organitzatives i de consciència que havia mobilitzat el govern d'Allende no poguessin reconstituir-se durant tota una generació. Una dècada i mig després es van poder anar recuperant les formes democràtiques, però ara ja amb la Concertació en comptes de la Unitat Popular, amb la política del gran capital tot just maquillada de reformisme, i sota la conducció compartida de partits que havien estat protagonistes de la UP, com ara el PS. Queda demostrat que l'hegemonia va quedar a les mans del gran capital per a tota una època...

Tal vegada, es pot reflexionar avui una vegada més sobre la temptació a la reculada, a abandonar l'objectiu socialista per por dels alts riscos que implica, i reafirmar la idea que el que ocorre és que no es pot fer la revolució només amb els instruments dissenyats per impedir-la, i que la profunditat dels processos revolucionaris no es mesura només (i potser no tant) pel nombre d'empreses nacionalitzades o la suma de hectàrees expropiades, sinó per qui, i de quina forma, tenen la veritable capacitat de decisió, l'efectivitat de la iniciativa, la direcció, en fi, del procés social i polític. Com a l'Espanya del 36, la Itàlia dels consells obrers, la Rússia d'octubre i els anys posteriors, els 1000 dies de la Unitat Popular són un camp ric per a l'estudi i el debat entorn de l'objectiu d'arribar a una societat no capitalista, i la voluntat de no conformar-se amb ni més ni menys que això...