Txetxènia i els pobles sense estat

Heinz Dieterich Steffan

[Publicat a Gara]

El drama de Moscou ha fet inajornable un debat global sobre els pobles sense estat. La seva irrupció a escala mundial, des del Caucas fins a Oceania i des del País Basc fins al Quebec, és una de les grans tendències d'evolució d'aquest segle que requereix una solució democràtica a fons, si es vol desactivar l'enorme potencial de violència que implica. La bomba de temps que representa la falta d'autonomia de centenars de pobles i cultures que es troben dins la camisa de força d'estats-nacions centralitzades té el seu origen en diferents èpoques històriques: a la Xina apareix fa tres mil anys, mentre que a Europa (França) i Amèrica (imperi incaic) «tot just» porta sis-cents anys. Els motius que generen el problema són, no obstant això, relativament uniformes al llarg dels temps i regions geoculturals i poden resumir-se en un factor central: els interessos expansius de dominació i explotació de determinades elits locals.

Els estats nacionals moderns són el resultat de la violència i imposició reeixida d'aquests interessos elitistes sobre els pobles circumdants. En el cas de l'Estat espanyol, per exemple, són les elits de Castella i Aragó les que conjuntament sotmeten els pobles de Catalunya, Galícia i del País Basc per engrandir la seva base de poder econòmic i militar davant dels rivals europeus (França, Anglaterra, Alemanya) i no-europeus, com ara els àrabs i turcs.

Van ser actes de colonització violenta que després es van repetir a Africa i Amèrica i que, en alguns casos, van pretendre l'assimilació dels pobles sotmesos i, en uns altres, la seva simple submissió mitjançant el terrorisme d'Estat. «Assimilació» significava, per descomptat, la destrucció de les identitats autòctones, tal com explica eloqüentment Antonio de Nebrija davant els Reis Catòlics quan amb el seu al·legat de màrqueting tracta de convèncer el poder central perquè financiï la seva nova gramàtica espanyola com a instrument imperial imprescindible per a dominar els pobles subjugats militarment.

Nascuts de l'opressió i explotació elitista, els estats-nació mostren ser una creació sorprenentment resistent als canvis de la història, reprimint amb violència qualsevol intent dels sotmesos a recuperar part de l'antiga autodeterminació i tarannà perdut. Només a mitjan mil·lenni de la seva creació a Europa, per exemple, es trenca la camisa de força dels estats imperials mitjançant la descolonització formal després de 1945, però el problema segueix a l'interior dels antics i nous estats nacionals.

Una segona dinàmica revisora s'inicia amb la dissolució de la Unió Soviètica i la gradual substitució de l'Estat nacional pel regional. La guerra de Txetxènia, igual que la independència de les repúbliques bàltiques, és part de la dissolució de l'Estat imperial rus; el conflicte a Irlanda del Nord i al País Basc respon a la gradual transferència de funcions de l'Estat nacional al regional, en aquest cas, a la Unió Europea.

Dins d'aquest encreuament de tendències evolutives seculars i fins i tot mil·lenàries en l'economia, la política i la cultura de la humanitat, la recuperació de l'autodeterminació es produeix en alguns casos amb sorprenent facilitat, pràcticament com un acte administratiu, com en el cas de les repúbliques bàltiques, mentre que en uns altres esdevé una tragèdia èpica, com a Vietnam, Palestina o el Caucas, tal com recorda Lev Tolstoi en un dels seus relats ("Hadji Murad") sobre la conquesta militar de Txetxènia pels exèrcits zaristes (1839-1854).

Si la recuperació del dret a un estat propi es converteix en un viacrucis o no, depèn de diversos factors. En el Caucas es combinen totes les variables possibles per complicar una solució independentista. És una zona geoestratègica per al nou ordre energètic mundial, en la qual les transnacionals dels Estats Units, Rússia i de la Unió Europea lliuren una guerra sense caserna, i en la qual les tres potències i la Xina s'enfronten en un conflicte hegemònic sobre el control de la regió. Més de seixanta llengües i centenars de grups ètnics i comunitats, incloent-hi molts russos, amb diferents religions, formen un mosaic heterogeni a les valls d'aquesta zona muntanyenca, l'extensió territorial de la qual no supera la de l’estat espanyol.

La nova irrupció dels pobles sense estat en la política mundial requereix un marc de negociació global que només pot ser proporcionat per les Nacions Unides, amb solucions que podrien variar des d'àmplies autonomies fins a la formació d'estats nacionals independents, segons el cas. Les demandes dels pobles són, en moltes regions, legítimes i avui dia no hi ha justificació per mantenir-los dintre de les relacions de força que determinades elits medievals els van imposar amb sang i foc.

Des del punt de vista de la classe dominant europea, per exemple, no hi ha raó per no concedir als escocesos o bascos un estat propi, si així ho desitgen majoritàriament, perquè no afectaria la raó d'ésser de l'Estat regional europeu, que constitueix la competència amb els Estats Units. Es tractaria, essencialment, d'un reajustament intern d'un bloc imperial que, en el seu conjunt, no l’afebleria de cara a l'exterior. Afebliria, no obstant això, el poder de negociació de les elits franceses i espanyoles davant de les elits alemanyes i angleses, fet que explica per què Madrid i París no concedeixen processos d'autodeterminació al si dels seus territoris.

El problema dels pobles sense estat nacional peca de dues deficiències fonamentals: a) no ha rebut l'atenció política necessària de la comunitat mundial per desactivar el seu potencial de violència i, b) no ha estat tractat adequadament en la seva complexitat teòrica. L’anomenada «qüestió nacional» està sent discutida separadament de la qüestió sobre el seu caràcter democràtic i socioeconòmic; d'aquesta manera, la demanda d'un estat propi no depassa l'àmbit d'un simple dret formal que en la realitat pot combinar-se amb qualsevol contingut reaccionari i neocolonial.

Els països d'Àsia Central són el millor exemple d'aquesta problemàtica. En sortir-se del domini de l'Estat central rus-soviètic, es van convertir en estats patrimonials a l'estil dels estats feudal-mercantil-neocolonials de Orient Mitjà, com ara Aràbia Saudita, controlats per màfies i oligarquies parasitàries, que no representen cap progrés per als seus pobles ni per a la humanitat.

L'alliberament nacional dels pobles del control elitista estranger ­i de les seves oligarquies internes­ és un axioma inalienable del dret internacional. Però aquest tòpic només pot convertir-se en un vehicle d'avantguarda mundial si deixa d’imitar l'Estat classista feudal-burgès i el substitueix per l'Estat de la futura societat postcapitalista: l'Estat de la democràcia participativa.