La trajectòria descendent del poder nord-americà

Immanuel Wallerstein

[Extret de New Left Review núm. 40, Juliol-Agost de 2006]

Des la fi de la Segona Guerra Mundial, la geopolítica del sistema-món ha passat per tres fases diferents: des del 1945 fins al voltant del 1970 els Estats Units van exercir una hegemonia indiscutible en el sistema-món. Aquesta hegemonia va començar a declinar durant el període comprès entre el 1970 i el 2001, però l’abast d'aquest declivi es va veure limitada per l'estratègia desenvolupada pels Estats Units per retardar i minimitzar els efectes de la seva pèrdua d'ascendència. Des del 2001 els Estats Units han tractat de recuperar-la mitjançant polítiques més unilaterals, que, tanmateix, han tingut un efecte boomerang, ja que han accelerat de fet la velocitat i la profunditat del seu declivi.

I. Hegemonia indiscutible (1945-1970)

Si mirem retrospectivament cap al 1945, podem veure que el final de la Segona Guerra Mundial va marcar la conclusió d'una contesa de 80 anys entre els Estats Units i Alemanya per determinar quina de les dues potències rivals succeiria la Gran Bretanya -en decadència des d'almenys el 1873- com a potència hegemònica en el sistema-món. La fase culminant d'aquesta lluita va suposar una guerra que va durar trenta anys, des del 1914 al 1945, que va implicar-hi totes les grans potències industrials del sistema-món i que en la seva darrera fase (l’anomenada Segona Guerra Mundial) va destruir físicament i massivament les poblacions d'Europa i Àsia i en va devastar la major part de les instal·lacions industrials. Els Estats Units van guanyar la guerra contra Alemanya i en va obtenir la «rendició incondicional» gràcies a la indispensable ajuda dels seus principals aliats, l'URSS i la Gran Bretanya, que van patir enormes pèrdues. El 1945 els Estats Units van sortir de la guerra com a l'única gran potència que n’havia mantingut intactes les instal·lacions industrials, de fet molt reforçades per l’expansió provocada per la mateixa guerra. Això va significar que, durant un període de quinze a vint anys, aquest país va poder produir totes les mercaderies fonamentals molt més eficientment que la d'altres països industrials, de manera que va poder superar en vendes els productors estrangers als seus mercats nacionals. A més, la destrucció física d’Europa i Àsia va ser tan gran que, immediatament després de la guerra, molts d'aquests països van patir una gran escassetat d'aliments, inestabilitat monetària i greus problemes en la balança de pagaments. Necessitaven ajut econòmic urgent de moltes menes i esperaven que els Estats Units els el proporcionés.

Els Estats Units van poder transformar fàcilment el seu domini econòmic absolut en primacia política. Per primera vegada en la seva història aquest país va esdevenir també el focus central de la geocultura, i Nova York va substituir París com a capital de l'art mundial en totes les seves facetes. El sistema universitari nord-americà va arribar a dominant ràpidament el món acadèmic en pràcticament tots els camps. L'únic àmbit en què els Estats Units van romandre insegurs, i amb raó, era el militar. Al llarg de la postguerra, la política interna havia obligat a una ràpida reducció de l'exèrcit nord-americà, el nombre d’efectius del qual s'havia mantingut gràcies al servei militar obligatori. Per aquesta raó Washington depenia sobretot de dos actius militars: la possessió de la bomba atòmica nuclear i un domini estratègic de l'aire que li permetia fer arribar i caure aquestes bombes a qualsevol lloc del món. Però hi havia una altra potència militar important, la Unió Soviètica, que encara que havia sofert enormes pèrdues durant la guerra, disposava d’un exèrcit molt gran i que no s'havia desmobilitzat. A més, en quatre anys, la Unió Soviètica va aconseguir fabricar les seves pròpies armes nuclears i va trencar d’aquesta manera el monopoli nord-americà.

Els acords de Jalta

L'única solució racional per a aquesta situació militar era algun mena d'acord polític entre el que més tard s’anomenarien les dues superpotències. Aquest acord va rebre el nom simbòlic de Jalta, però suposava molt més que no pas els acords formals aconseguits a la conferència celebrada en aquesta ciutat. L'acord constava de tres apartats: el primer implicava una divisió del món en esferes d'influència. La Segona Guerra Mundial havia conclòs a Europa en una certa línia, que coincidia aproximadament amb el curs del riu Elba al seu pas per Alemanya i que s’allargava hipotèticament cap al sud fins a la Mediterrània; a l’Àsia oriental existia una línia semblant al llarg del paral·lel 38, que dividia Corea en dues meitats. Cada part mantindria el control de la seva zona i comprometia tàcitament a no utilitzar la força militar per tractar de canviar l'statu quo. De fet, aquest apartat atorgava a la Unió Soviètica les àrees ocupades per l'Exèrcit Roig, al voltant d'una tercera part del món, i garantia el control anglo-nord-americà sobre la resta.

Com que mai no va ser explícit, en els anys posteriors hi va haver diverses ocasions en què l’acord va ser qüestionat: el nord d'Iran, la guerra civil grega, el bloqueig de Berlín, la guerra de Corea, l'afer de Quemoy- Matsu a l'estret de Taiwan, diversos aixecaments a Europa oriental (1953, 1956, 1968 i 1980-81), i sobretot la crisi dels míssils a Cuba. Caldria assenyalar que en cadascuna d'aquestes mini-«crisis» les dues superpotències van evitar d’utilitzar les armes nuclears (l'anomenat equilibri del terror) i que totes aquestes confrontacions van concloure amb la tornada a l'statu quo anterior. El fet és que durant l'anomenada Guerra Freda les dues parts van acceptar i mantenir les fronteres geopolítiques de l'altre bloc, malgrat que hi va haver tot mena de pressions internes en cada camp per no respectar els termes de l'acord.

El segon apartat dels acords de «Jalta» tenia a veure l'àmbit econòmic. Els Estats Units estaven decidits a reconstruir la infrastructura econòmica dels seus aliats. La raó era en part política -assegurar-se’n la lleialtat com a satèl·lits- i en part econòmica: no serveix de res ser el productor més eficient del món si no hi ha prou clients per a aquests productes. El que els Estats Units no volien era invertir diners en la reconstrucció de la infraestructura econòmica de la Unió Soviètica i el seu bloc. Tots dos blocs van aprofitar el bloqueig de Berlín per erigir el que es convertiria en un dic entre les dues zones econòmiques. El govern nord-americà va utilitzar el bloqueig com a excusa política perquè el Congrés aprovés el pla Marshall. Més tard va utilitzar la guerra de Corea per justificar un ajut econòmic semblant al Japó, Taiwan i Corea del Sud. Per la seva banda, la Unió Soviètica va crear el Comecon amb els seus satèl·lits d'Europa central i oriental i va forjar uns sovintejats vincles econòmics amb la Xina i Corea del Nord. El resultat va ser que el terç comunista del món va renunciar a mantenir cap interacció significativa amb la resta de l'economia-món capitalista, en una mena de proteccionisme col·lectiu. El bloc soviètic i els seus aliats van aprofitar aquest acord per continuar la industrialització, que va aconseguir taxes de creixement remarcables durant aquell període. En canvi, els Estats Units van aprofitar aquesta divisió econòmica per construir un ordre econòmic interestatal en què el dòlar era la moneda de reserva mundial i les empreses industrials i financeres nord-americanes podien prosperar.

La tercera part de l'acord de Jalta era ideològica. A cada part se li permetia denunciar enèrgicament l'altra (de fet hom la hi encoratjava). La retòrica nord-americana dividia el camp de batalla entre el «món lliure» i els «Estats totalitaris», mentre que la soviètica ho feia entre el «camp burgès» i el «camp socialista». Els noms eren diferents, però el llistat d’etiquetes era essencialment el mateix. Cap bàndol no acceptava la legimitat de la neutralitat en aquella guerra ideològica, però mai no es va permetre que la ideologia determinés les decisions polítiques i econòmiques que s’estaven prenent. La funció real de la retòrica era permetre als dirigents de cada part frenar i controlar els dissidents potencials que hi pogués haver al seu propi camp, i evitar l'aparició de grups que poguessin qüestionar els acords geopolítics existents. El resultat va ser una opinió pública mundial dividida en dos camps, cadascun dels quals comptava amb un grup substancial de seguidors.

El cel s’ennuvola

Amb l'acord de Jalta a la mà, els Estats Units no van tenir obstacles seriosos per fer el que fan les potències hegemòniques, és a dir, establir un ordre global que estigués d’acord amb els seus interessos, basat en una mena de projecte de societat mundial a llarg termini. En l’àmbit geopolític immediat, els Estats Units podien esperar aconseguir el 95 per 100 del que volien el 95 per 100 de les vegades. Va ser un període caracteritzat per una expansió molt ràpida de l'economia-món, durant el qual els nivells de vida van pujar en general, es va expandir l'educació i l'atenció sanitària i les arts i les ciències van florir. Malgrat alguns atacs d'histèria, la confiança en el futur era generalitzada, però l’estabilitat d'aquells anys -els trente glorieuses, com els anomenarien els francesos- era massa bona per durar. Dues circumstàncies soscavarien l'ordre posterior a la postguerra. D’una banda, Europa occidental i el Japó (més els anomenats «quatre dracs») es van recuperar econòmicament i ho van fer tan bé, com conseqüència de les polítiques de reconstrucció encapçalades pels nord-americans, que a mitjan la dècada dels seixanta van començar a igualar-se econòmicament amb els Estats Units. Va deixar de ser veritat que els productors nord-americans podien derrotar els productors alemanys, francesos o japonesos als seus propis mercats. Ans al contrari, els Estats Units van començar a importar productes industrials d'aquests països, que també resultaven relativament competitius als mercats del Tercer Món. Com que la distància econòmica entre els Estats Units i els seus principals aliats s’havia reduït tant, l'alineament polític i financer automàtic d'aquests països amb els Estats Units podria ser revisat.

El segon esdeveniment es va produir a l’anomenat Tercer Món, és a dir, tots aquells països els interessos i fins i tot punts de vista dels quals quedaven fora de l’abast de les dues superpotències. Aquests països van procedir a actuar pel seu compte, fins i tot violentament, allà on podien. Els comunistes xinesos van ignorar el mandat estalinista d’arribar a un acord amb el Kuomintang i, per contra, van marxar sobre Shanghai, on van proclamar la República Popular de la Xina. El Viet Minh no es va sentir vinculat pels acords presos a Ginebra entre els Estats Units, França i la Unió Soviètica i va procedir a alliberar tot el seu país. Els algerians van rebutjar la idea que el Partit Comunista Francès n’hagués de dictar l’estratègia i el futur i van iniciar una guerra d'alliberament nacional; i els cubans dirigits per Castro en Serra Mestra no es van deixar dissuadir per la presència del Partit Comunista Cubà en els governs de Batista. Van baixar de les muntanyes i van prendre, primer, l'Havana i, després, el partit comunista cubà.

En resum, es va comprovar que la capacitat de la Unió Soviètica per impedir que les forces populars del Tercer Món poguessin engegar a rodar els acords de Jalta era limitada, raó per la qual les superpotències van haver de començar a arribar-hi a acords, encara que fos a contracor i amb retard. El resultat va ser que els moviments del Tercer Món mai no van sentir gaire afecció i entusiasme per cap de les dues superpotències, encara que totes dues van abandonar la seva política de rebuig a la «neutralitat» i van començar a buscar en aquests països líders nacionalistes que poguessin alinear-se amb elles. Actuant d’aquesta manera, els Estats Units van irritar inevitablement les velles potències colonials, que consideraven aquesta nova política nord-americana una intromissió i una imprudència. Aquell canvi en la política tàcita de les superpotències va assenyalar el triomf de Bandung, la conferència de vint-i-nou països d'Àsia i l'Àfrica el 1955 que van proclamar l'aparició d'una nova força en el procés de presa de decisions dins el sistema-món, una força que tant els Estats Units com la Unió Soviètica es van veure obligats a cortejar.

La combinació entre l'apogeu econòmic d'Europa occidental i el Japó, el peatge pagat pels Estats Units per la guerra del Vietnam i la difusió de la ideologia de l’«alliberament» -no només dins el Tercer Món, sinó també dins la mateixa Europa occidental i els Estats Units- van sentenciar a mort el marc geopolític posterior al 1945. Simbòlicament, el seu final va arribar amb la revolució mundial de 1968.

II. La declivi (1970-2000)

El nou període va estar marcat per dos grans canvis: les transformacions político-culturals provocades per les revoltes de 1968 i la turbulència econòmica que va seguir el final de la llarga expansió de l'economia-món -l’anomebasa fase A de Kondratieff- i l'inici del que seria un període d'estancament de més de trenta anys: una fase B de Kondratieff. Cal explicar aquests dos canvis, si volem entendre com es va reestructurar de dalt a baix el món des del punt de vista geopolític.

La revolució mundial de 1968, que va durar més o menys des del 1966 fins al 1970, va ser un aixecament tumultuós contra l'autoritat de qualsevol mena per part dels estudiants i, en molts casos, també dels treballadors. Aquestes revoltes van esclatar sobtadament i després, com de costum, va perdre força de mica en mica, encara que en el seu moment els semblessin un huracà de força 5 als qui hi estaven implicats. Podem anomenar-les revolució mundial perquè van tenir lloc pràcticament a tot arreu i va a afectar les tres parts en què es dividia el sistema-món d’aleshores: occident, el bloc comunista i el Tercer Món. Encara s’ha d’escriure una història veritablement completa d'aquells esdeveniments -la majoria dels comentaris s'han concentrat en els esdeveniments més espectaculars coberts pels mitjans de comunicació, tot ignorant un significatiu nombre d’aixecaments més petits, sovint contra règims molt autoritaris.

Les qüestions rellevants en cada cas posseïen sempre una dimensió local i una altra de global. D'alguna manera, en gairebé totes aquelles revoltes es plantejaven consistentment dues qüestions globals: la primera era un rebuig dels acords de Jalta, normalment sota la forma d'una denúncia tant de l'imperialisme nord-americà (era l'època de la guerra del Vietnam) com de la «col·lusió» soviètica amb aquest imperialisme. De fet, la descripció del món com un escenari compartit i dividit entre dues superpotències i tots els altres països -una innovació conceptual del maoisme xinès- és fruit d'aquells anys. La segona qüestió global era una crítica dels revolucionaris de la «vella esquerra», és a dir, de les tres varietats clàssiques dels moviments antisistèmics: els partits comunistes (en el poder a l'anomenat bloc socialista), els partits socialdemòcrates (que alternaven en el poder a la majoria dels països d'Occident), i els moviments d'alliberament nacional i populistes (en el poder a molts països del Tercer Món). L'acusació fonamental que es feia contra la Vella Esquerra des de la Nova era que havia ofert als seus seguidors un programa en dues etapes -primer s’havia de conquerir el poder de l'Estat, i després es transformaria el món-, però, una cop instal·lada en el poder, no havien aconseguit canviar, ni a nivell nacional ni internacional, un ordre jeràrquic, antidemocràtic i discriminatori. Segons l'opinió dels revolucionaris de 1968, els partits de la vella esquerra en el poder havien esdevingut un obstacle important per aconseguir la gran transformació que havien promès en la seva fase de mobilització.

Aquest parell de percepcions -la col·lusió de la Unió Soviètica amb l'imperialisme nord-americà i el fracàs polític de la vella esquerra- van soscavar inexorablement la força política dels vells moviments. Calia repensar estratègies radicals davant el desengany generalitzat respecte a la idea que l'objectiu principal dels moviments populars havia de ser conquerir el poder, Estat per Estat. A aquest desencant polític s’hi van afegir aviat dubtes econòmics. El període comprès entre 1945 i 1970 havia estat marcat pel concepte de «desenvolupament», és a dir, la idea que adoptant una política estatal adequada tots els països podrien assolir el nivell de vida dels més rics. Sens dubte, els Estats Units, la Unió Soviètica i els països del Tercer Món utilitzaven vocabularis diferents sobre el desenvolupament, però els seus objectius bàsics eren notablement semblants. La proposta subjacent considerava que el camí cap a la terra promesa de la prosperitat passava per industrialitzar i urbanitzar, fer més eficient l’agricultura, millorar l’educació i protegir els productes nacionals a curt termini (substitució d'importacions).

Del desenvolupament a la desregulació

A la dècada dels seixanta les Nacions Unides havien proclamat que els setanta serien la Dècada de Desenvolupament. En realitat, aquesta dècada va significar la mort del desenvolupisme com a idea i com a política, ja que l'economia mundial en expansió havia assolit els límits del nombre de productors en els principals sectors industrials (com a resultat de la reconstrucció econòmica d'Europa occidental i Àsia oriental), cosa que va provocar un declivi agut dels beneficis en els sectors més dinàmics de la producció mundial. Es tractava d’un fenomen recurrent en el funcionament de l'economia-món capitalista, que va conduir als mateixos efectes que en les altres ocasions anteriors: relocalització de moltes d'aquestes indústries en països semiperifèrics on els salaris eren més baixos (aquests països consideraven aquella relocalització com un «desenvolupament»); augment de la desocupació a escala mundial, especialment als països més rics, la qual cosa va fer que baixessin els salaris reals i els ingressos tributaris; competència en la «tríada» formada pels Estats Units, Europa occidental i el Japó/Àsia oriental per exportar-se mútuament la desocupació; desplaçament del capital inversor des de les empreses productives a l'especulació financera; i un augment brusc del deute públic a gairebé tots els països. Durant la dècada de 1970 es van produir també dues importants pujades del preu del petroli, que van copejar durament la major part de països del Tercer Món. Tant els països del Tercer Món com els del bloc socialista van tenir problemes en la seva balança de pagaments, ja que es van afeblir els mercats per a les seves exportacions als països rics, mentre que les seves importacions es van encarir. Les rendes obtingudes pels països productors de petroli es van dipositar en una gran proporció en bancs nord-americans i alemanys, van «deixar» diners als països del Tercer Món i del bloc socialista, que en aquell moment estaven desesperats. Al cap de poc temps la majoria d'aquest països van comprovar que la càrrega dels interessos i del pagament del crèdit era massa pesada per als seus Tresors i en la dècada de 1980 va esclatar la crisi del deute. El «fracàs» de la ideologia desenvolupista va preparar l'escena per a l'atac neoliberal, encapçalat pels règims de Thatcher i Reagan, el Fons Monetari Internacional i el Fòrum Econòmic Mundial de Davos.

A partir d'aquell moment una nova definició de la via que calia recórrer per arribar a la terra promesa -l'anomenat Consens de Washington- va invertir la majoria dels dogmes del desenvolupisme. La industrialització mitjançant substitució d'importacions era definida com un favoritisme corrupte, la construcció de l'Estat, com a burocràcia superinflada, l'ajuda financera dels països rics, com a diners llançats al rierol, i les estructures paraestatals, com a barreres al desenvolupament empresarial. Es va urgir els Estats a ajornar les seves despeses en educació i sanitat; les empreses públiques, considerades ineficients per definició, van ser destinades a una privatització tan ràpida com fos possible; el «mercat», més que no pas el benestar de la població, va esdevenir el criteri de mesura de qualsevol activitat apropiada de l'Estat. L’FMI va forçar l’adopció dels nous dogmes i mesures fent dependre la concessió dels préstecs de l’aplicació de polítiques d’«ajustament estructural», la qual cosa significava essencialment seguir les prescripcions del Consens de Washington.

La geopolítica del sistema-món va canviar radicalment. Els països del Tercer Món van perdre la confiança en si mateixos que havien aconseguit durant l'època anterior, i les millores en el seu nivell de vida van desaparèixer ja que les conseqüències econòmiques negatives de l'estancament global els van afectar durament. Molts dels seus règims polítics van començar a esfondrar-se i guerres civils i d’altres tipus de trastorns interns es van sumar a la crisi econòmica. Un per un, aquests règims van anar cedint a les exigències del Consens de Washington. El bloc soviètic tampoc no va escapar a aquest deteriorament. Les seves taxes de creixement, que havien estat impressionants anteriorment, es van reduir bruscament, la seva cohesió interna autoritària es va desintegrar, i la capacitat de Moscou per controlar els «satèl·lits» ara descontents i inquiets va desaparèixer a poc a poc. Finalment, Gorbachov va fer entrar la mateixa Unió Soviètica en la via de la «reforma» política i econòmica (glasnost més perestroika). El remei va ser en molts sentits un èxit brillant; desgraciadament, el pacient va morir.

Gestionant el declivi nord-americà

A molts els va semblar que el període posterior a 1970 va ser una època daurada per als Estats Units, però la realitat totalment diferent. En primer lloc, els Estats Units van perdre una guerra important contra un petit país. Nixon es va retirar ignominiosament de Saigon i, a partir d’aleshores, els diferents governs nord-americans van haver de lluitar contra la síndrome del Vietnam, és a dir, una seriosa reticència de la població nord-americana a enviar els seus soldats a guerres potencialment ruïnoses en llocs allunyats del món. A la derrota al Vietnam es va afegir l'escàndol Watergate, que va obligar Nixon a dimitir. La derrota militar i la crisi política domèstica eren, però, només eren el rerefons del problema geopolític més greu dels Estats Units: la pèrdua de superioritat econòmica automàtica sobre els seus principals aliats, l’Europa occidental i el Japó, ja que un cop els components del tríada van assolir una certa paritat econòmica, els Estats Units no podien confiar que l’Europa occidental i Japó es comportessin com a satèl·lits polítics. La política exterior nord-americana va haver de canviar. Començant amb Nixon, al llarg dels trenta anys següents (des de Nixon fins a Clinton passant per Reagan) totes les administracions es van concentrar en un objectiu implícit: alentir el ritme del declivi de l'hegemonia nord-americana.

El programa que van desenvolupar estava format per tres elements: el primer -l’objectiu del qual era mantenir el poder polític nord-americà- era una oferta d’«associació» a l’Europa occidental i el Japó. Washington va dir als seus principals aliats que els oferiria veu i vot en la construcció d'una geopolítica mundial conjunta, a canvi de que Europa occidental i Japó s'abstinguessin de posar en pràctica mesures unilaterals. Aquesta «associació» es va implementar mitjançant la creació d'una sèrie d'institucions: la Comissió Trilateral, les reunions del G-7 i el Fòrum Econòmic Mundial de Davos, entre d’altres. Un dels arguments fonamentals que van usar els Estats Units va ser la necessitat de mantenir un front unit contra la Unió Soviètica, que havia començat a alterar els acords de Jalta amb la seva intervenció en suport d'un règim comunista a l'Afganistan. L’«associació» no va aconseguir frenar del tot els principals aliats. Així, contra els desitjos dels governs nord-americans, Alemanya va prosseguir la seva Ostpolitik; Europa occidental (incloent-hi el govern de Margaret Thatcher) va construir un gasoducte des de la Unió Soviètica fins a l’oest d’Europa; i en la dècada dels noranta Corea del Sud va emprendre una «política de llum del sol» cap a Corea del Nord. Però encara que només tingués un èxit parcial, la política d’«associació» nord-americana va aconseguir això: els seus aliats no se’n van allunyar gaire.

El segon element estava destinat a assegurar l'avantatge militar nord-americà. Ara que el Vietnam havia mostrat els límits de les forces terrestres dels Estats Units, era més important que mai mantenir el seu avantatge nuclear. Els Estats Units havien perdut el monopoli absolut de les armes nuclears, ja que des de mitjan la dècada dels seixanta la Gran Bretanya, la Unió Soviètica, França i la Xina n’havien desenvolupat, però van decidir que era crucial aturar en aquell punt la proliferació nuclear. Per tant, el segon element fonamental de la seva política exterior va consistir en un impuls per aturar aquesta proliferació. El 5 de març de 1970 va entrar en vigor el Tractat de No Proliferació d'Armes Nuclears, segons el qual les cinc potències nuclears s'esforçarien a mantenir negociacions per al desarmament nuclear i permetrien -fins i tot els hi ajudarien- altres països desenvolupar els usos pacífics de l'energia nuclear; a canvi, la resta del món renunciaria a l'obtenció d'armament nuclear. Tres països es van negar a firmar el tractat -l'Índia, el Pakistan i Israel- i tots tres compten ara amb arsenals nuclears. Però la majoria dels Estats el van firmar i molts països dels quals es pensava que havien iniciat programes destinats a desenvolupar armament nuclear els van interrompre de fet. La llista no és formal, però probablement inclou almenys a Suècia, Alemanya, Corea del Sud, Japó, Sud-àfrica, el Brasil i Argentina. Des del col·lapse de la Unió Soviètica, tres noves repúbliques independents -Ucraïna, Bielorússia i Kazajstan- han renunciat a les armes nuclears que s'havien instal·lat al seu territori. Existeix sens dubte un petit grup de països la pràctica real dels quals en aquest àmbit ha estat llargament discutida: Iraq (les seves instal·lacions nuclears a Osirak van ser bombardejades per Israel en el 1981), Líbia (que va desmuntar les seves el 2004), i Corea del Nord i Iran. La raó per la qual aquest Tractat és tan rellevant per als Estats Units és que fins i tot unes quantes armes nuclears donen a un país la possibilitat de limitar les opcions estratègiques dels Estats Units i l'abast del seu poder militar. Podem dir que pel que fa a aquest segon objectiu l’èxit va ser parcial, només parcial.

El tercer element de la nova política exterior nord-americana era econòmic. Quan el Consens de Washington va substituir al desenvolupisme com a doctrina mundial imperant, l'economia nord-americana, i en particular a la seva implicació financera en els països del Tercer Món, va esdevenir molt més rendible, la qual cosa va compensar parcialment la reducció de la rendibilitat de les antigues indústries punta que hi havia als Estats Units. En molts sentits, aquest aspecte de la nova política exterior va ser el que va tenir més èxit dels tres fins a finals de la dècada dels noranta.

Després de la Guerra Freda

Però, per parcial que fos, el mateix èxit d'aquests esforços per frenar el declivi de la seva hegemonia va crear dificultats als Estats Units en el mateix moment en què es felicitava per la seva emergència com a «única superpotència». La primera d'aquestes dificultats va ser provocada pel col·lapse de la Unió Soviètica. Els Estats Units havien proclamat sempre que el sistema soviètic havia de desaparèixer: Reagan havia denunciat l’«imperi del mal» i havia exhortat Gorbachov a «enderrocar el Mur (de Berlín)». Quan, per les seves pròpies raons, Gorbachov ho va fer i va forçar amb aquesta mesura un considerable desarmament mutu de les superpotències, els Estats Units no estaven gaires segurs de com manejar aquest nou escenari. En un període relativament breu els països d'Europa central i oriental es van desfer dels seus règims comunistes i van tallar els seus llaços econòmics i militars amb la Unió Soviètica. A continuació d’aquests esdeveniments es va produir la dissolució del Partit Comunista de la Unió Soviètica, la divisió de l'URSS en les quinze repúbliques que en formaven part, i el desmantellament de la República Federal Socialista de Iugoslàvia.

Les principals conseqüències geopolítiques van ser dues: Washington va perdre l'últim argument important que podia emprar per convèncer Europa occidental que li fos políticament lleial: la necessitat de mantenir un front comú contra la Unió Soviètica. També va perdre la major constricció indirecta sobre la política dels països del Tercer Món: el paper de la Unió Soviètica com a garant de l'aplicació de les regles acordades a Jalta en països hostils als Estats Units. Aquest últim efecte es va fer espectacularment notori arran de la invasió iraquiana de Kuwait el 1990. No ens hem d'equivocar en analitzar els motius de Saddam Hussein per prendre aquella decisió: acabava de concloure una guerra irresolta i esgotadora contra l'Iran, guerra que es va dur a terme amb el suport actiu dels Estats Units. Com a conseqüència del conflicte, l'Iraq havia contret grans deutes amb Kuwait i Aràbia Saudita, que li anaven a ser difícils de pagar. Els seus dirigents tenien raons per creure que Kuwait estava traient petroli dels camps iraquians mitjançant pous oblics. A més, l'Iraq havia argüit des de feia setanta anys que Kuwait formava part del seu territori, il·legítimament escindit pels britànics pels seus propis interessos. Saddam Hussein va pensar que podia resoldre tots aquests problemes d'un sol cop marxant sobre Kuwait, la capacitat militar del qual no es podia equiparar a l’Iraq.

Evidentment el preocupaven les eventuals reaccions mundials respecte al que, sota el dret internacional, era òbviament una agressió. Però a causa de l'imminent col·lapse de la Unió Soviètica, podia permetre's de prescindir del parer d’aquesta superpotència. Aràbia Saudita no en suposava una seria amenaça militar. L'únic obstacle, doncs, eren els Estats Units. Saddam Hussein probablement va raonar així: o bé els Estats Units no reaccionen (tal com li va assegurar l'ambaixadora nord-americana a Iraq dos dies abans de la invasió) o si ho fan, el pitjor que probablement faran és expulsar Iraq de Kuwait. Per tant, comptat i debatut, semblava una aposta que valia la pena intentar. I sens dubte no es va equivocar. Els Estats Units, després d'un titubeig momentani, va engegar una campanya política i militar per fer fora els iraquians de Kuwait, aconseguint que quatre països (Alemanya, Japó, Aràbia Saudita i Kuwait) carreguessin amb el 90 per 100 del cost de l'operació nord-americana. Tanmateix, es van aturar a la frontera per por de les eventuals conseqüències negatives per als interessos nord-americans si envaia l’Iraq. El resultat final va ser el manteniment de l'statu quo anterior, que sens dubte es modificaria posteriorment amb les sancions de l'ONU i diverses limitacions a la sobirania iraquiana; Tot i així, Saddam Hussein va romandre en el poder.

Al front econòmic mundial, la dècada dels noranta seria la de la institucionalització a llarg termini de l'ordre global neoliberal. Al seu principal instrument, l'Organització Mundial del Comerç, se li va encomanar d'assegurar que els països del Sud n’obrissin les fronteres als fluixos comercials i financers del Nord, mentre es respectava la «propietat intel·lectual» dels darrers. El missatge bàsic era l'eslògan llançat per Margaret Thatcher una dècada abans: No hi ha alternativa. Un assoliment geopolític inicial dels Estats Units va ser la firma de l'Acord de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (ALCAN), que va entrar en vigor l'1 de gener de 1994. Els països de l'antic bloc socialista, incloent-hi la mateixa Rússia, es van llançar a una orgia de privatitzacions i desregulacions, cosa que també van fer molts altres Estats al Sud.

La conseqüència immediata d’aquestes polítiques va ser un empitjorament de la situació econòmica de molts països, caracteritzada per la desaparició de les xarxes de seguretat social, l’increment de les taxes de desocupació i la devaluació de les monedes, la qual cosa va ocórrer alhora que es produïa l'enriquiment espectacular dels nous estrats socials benestants. Les desigualtats internes als països menys desenvolupats del món van augmentar espectacularment. Quan l'única àrea del Sud a la qual li havia anat bastant bé econòmicament -l'est i el sud-est asiàtic- va sofrir una greu crisi financera el 1997, seguida per turbulències semblants a Rússia i el Brasil, l'opció neoliberal va perdre gran part de la seva credibilitat com a solució per als problemes econòmics del món. Ja hi havia hagut resistències polítiques de diversos tipus, unes de les quals va ser a diversos països la tornada al poder dels antics partits comunistes, ara reconvertits en organitzacions socialdemòcrates disposades a mantenir almenys alguns aspectes de l'Estat del Benestar. Un altra va ser l'aparició dels zapatistes a Chiapas (Mèxic), que simbòlicament van iniciar el seu aixecament el mateix dia en què va entrar en vigor l'ALCAN. Parlaven en nom de les poblacions indígenes que reivindicaven el control sobre les seves vides i rebutjaven globalment les opcions neoliberals.

Quan l'OMC es va reunir a Seattle el 1999 per establir les regles definitives d'un ordre econòmic mundial neoliberal, es va trobar amb les manifestacions populars (impulsades fonamentalment pels moviments socials nord-americans) que van fer descarrilar el projecte. Durant els anys següents es van produir protestes semblants amb motiu d’altres conferències internacionals. Aquestes protestes van desembocar en la creació del Fòrum Social Mundial, que es va reunir per primer vegada a Porto Alegre el gener de 2001 i que era concebut com una resposta popular al Fòrum Econòmic Mundial de Davos, el lloc de trobada del neoliberalisme global. El programa per aturar el declivi de l'hegemonia nord-americana que s’anava aturant grinyolant i, per tant, calia replantejar-lo.

III. L'acceleració del declivi (2001-2025)

Aquest replantejament el va proporcionar el grup de (anomenats correctament) neoconservadors que George W. Bush va situar en llocs destacats de la seva administració el 2001, en començar el seu mandat. Aquest grup s'havia constituït a la dècada de 1990 entorn del Projecte per a un Nou Segle Americà. Encara que Bush no n’era membre, el seu vice-president, el seu secretari i vice-secretari de defensa, el seu germà i diversos alts funcionaris o assessors del seu govern ho eren o ho havien estat. Aquest grup era extremadament crític amb la política exterior de Clinton, però de fet rebutjava tots els eixos de la política exterior nord-americana que, a partir del 1970, havia tractat de frenar el declivi de l’hegemonia nord-americana. Creien que el got del poder nord-americà no era mig ple, sinó mig buit -i, per tant, el declivi nord-americà era massa patent. No l'atribuïen als canvis estructurals en el sistema-món (per exemple, el final de la superioritat econòmica dels Estats Units davant Europa occidental i el Japó), sinó més aviat a greus errors polítics i a la tebior dels successius presidents nord-americans. No exceptuaven ni tan sols Reagan d'aquesta crítica, encara que no ho deien en veu gaire alta.

Aquell grup de pressió reclamava una revisió radical de la política exterior nord-americana. Volien substituir el multilateralisme tou que servia de base a l’«associació» que els Estats Units havien ofert als seus principals aliats entre el 1970 i el 2000 per decisions unilaterals que s'havien de presentar als aliats com a opcions sense alternativa. Els països que semblaven resistir-se a la no proliferació nuclear havien de ser obligats a adherir-s’hi immediatament. Alhora, calia esforçar-se per alliberar els Estats Units de les restriccions que havia acceptat pel que fa a l'expansió i actualització del seu propi arsenal nuclear. Els neoconservadors pretenien bloquejar la participació nord-americana en els nous tractats internacionals que en limitessin d’alguna manera les decisions nacionals (Protocol de Kioto, Llei del mar, etcètera). Però sobretot estaven entestats a enderrocar Saddam Hussein per la força, ja que segons el seu parer havia humiliat els Estats Units romanent al poder a l'Iraq. Implícitament acusaven el primer president Bush de no haver marxat sobre Bagdad el 1991.

És important d’assenyalar que molts, si no la majoria, d'aquests individus havien ocupat càrrecs d’alta responsabilitat en els governs de Reagan i Bush pare, però mai havien aconseguit que cap de les dues administracions adoptés el seu programa. S'havien vist boicotejats per un ampli grup de funcionaris partidaris de l'estratègia seguida des de Nixon fins a Clinton que consideraven les seves propostes una follia perillosa. Així que no només se sentien frustrats per Saddam Hussein, sinó també per l’establishment encarregat de la política exterior nord-americana. La seva frustració es va perllongar durant els vuit primers mesos de l'administració Bush. Llavors va arribar l'atac d'Osama bin Laden contra les Torres Bessones i el Pentàgon i gairebé immediatament van aconseguir que Bush adoptés tots els seus plantejaments. El que probablement va convèncer el president nord-americà i els seus assessors polítics més propers va ser el fet que embolicar-se amb la capa de «president de guerra» semblava la via més segura per a la reelecció així com per dur a terme els objectius domèstics més anhelats.

La lògica del plantejament neoconservador era molt simple. Enderrocar Saddam Hussein per la força, preferiblement d’una manera unilateral, no solament restauraria l’honor nord-americà, sinó que també intimidaria tres grups les polítiques dels quals semblaven constituir una amenaça important per a l'hegemonia nord-americana: Europa occidental i les seves pretensions d'autonomia geopolítica; els qui pretenien fabricar la bomba atòmica, especialment Corea del Nord i Iran; i els governants dels Estats àrabs, que ronsejaven a l’hora d’acceptar un acord «durador» entre palestins i israelians basat en les condicions dels darrers. Els neoconservadors raonaven que, si podien aconseguir aquests tres objectius ràpida i definitivament, qualsevol oposició seriosa a l'hegemonia nord-americana es desintegraria i el món entraria veritablement en «un nou segle americà».

Càlculs erronis

En fer aquests càlculs, van cometre diversos errors. Van suposar que la conquesta militar de l'Iraq seria relativament fàcil i costaria poc tant pel que fa a les tropes necessàries com des del punt de vista econòmic. Ara és clar que estaven equivocats. Així, si bé les tropes nord-americanes van entrar ràpidament a Bagdad el 2003, van ser incapaces d'establir l'ordre al país. Les forces ba'azistes es van escapolir per formar la base d'una resistència guerrillera, l'abast i eficàcia de la qual ha crescut constantment. És evident que Washington no estava preparada per afrontar la complexitat de la política interna iraquiana i s’ha trobat atrapat no només en un empantanec militar sinó polític, del qual fins ara no ha aconseguit sortir. De fet, a mesura que passa el temps els Estats Units veuen que compten amb un marge de maniobra com més va més petit, de manera que s’assemblen a un Gulliver lligat i immobilitzat pels diminuts lil·liputencs.

A més, la política d'intimidació només va reeixir parcialment. El 2002 i el 2003 França i Alemanya van mostrar públicament el seu desacord amb la invasió de l'Iraq i els Estats Units van haver de retirar el seu segon projecte de resolució en el Consell de Seguretat de l'ONU quan va quedar clar el poc suport que rebria. La intimidació tampoc va funcionar gaire millor amb els països que pretenien aconseguir armes nuclears. La conclusió que tant Corea del Nord com l'Iran van treure de la invasió nord-americana de l'Iraq va ser que els Estats Units havien pogut atacar l'Iraq no pas perquè tingués armes nuclears, sinó perquè no en disposava. Per tant, a ambdós governs els va semblar una obvietat que la manera més segura de defensar els seus règims era adquirir un arsenal nuclear. Per raons tàctiques Iran n’ha negat contínuament l’existència, mentre que Corea del Nord ha fet el contrari. Els Estats Units han assegurat que ambdós països estan de fet desenvolupant aquests programes, però alhora estan afeblits militarment i políticament a causa de l'ocupació de l'Iraq. Ha quedat clar, doncs, que la superpotència no podria dur a terme exitosament una invasió terrestre d'un altre país semblant. Podria llançar preventivament míssils nuclears, però les conseqüències d’aquesta acció serien aterridores i imprevisibles. En realitat, ara li és més difícil aconseguir el suport de d'Europa occidental o de l'Àsia oriental per intentar obligar Iran i Corea del Nord a interrompre els seus programes nuclears. Així doncs, els Estats Units tenen menys capacitat d’impedir la proliferació d’armes nuclears que no pas abans de la invasió d’Iraq, exactament el contrari del que preveien els plans neoconservadors. Quant als règims àrabs, la conclusió que n’han tret ha estat que la política ambigua mantinguda durant dècades era l'única que en garantia la pròpia supervivència. En general estaven horroritzats de les conseqüències polítiques de la invasió -tant per a l'Iraq com per als seus propis països- i recelaven clarament de qualsevol nou projecte nord-americà per al Mitjà Orient.

Finalment, al front del neoliberalisme, a causa a l’afebliment de la situació geopolítica nord-americana com a conseqüència de la invasió d'Iraq, ja no semblava que els països del Sud estiguessin obligats a aplicar els preceptes del Consens de Washington. Tant les negociacions en l'OMC, que l'administració Bush tractava de revitalitzar, com l'aposta de Washington per crear una Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), han ensopegat amb l’oposició del Brasil i d’altres governs del Sud. A l'assemblea de l'OMC celebrada a Cancun el 2003, el Brasil va unir les seves forces amb Sud-àfrica, l'Índia i la Xina i van constituir el bloc G-20 de països del Tercer Món per negociar amb els Estats Units i Europa occidental. La posició bàsica del G-20 és que si el Sud havien d'obrir més les seves fronteres als fluxos comercials i financers procedents del Nord i protegir els drets de propietat intel·lectual de les firmes del Nord, al seu torn aquest havia d’obrir-les als fluxos comercials procedents del Sud en branques com els productes tèxtils i agrícoles. Per raons polítiques domèstiques, als Estats Units i a Europa occidental els era impossible accedir a aquesta reivindicació d’una manera significativa. El G-20 va respondre que en aquest cas no podia accedir a les demandes del Nord. El resultat ha estat un estancament de les negociacions que ha acabat amb la capacitat de l'OMC per continuar implementant els seus objectius neoliberals. Una cosa semblant ha passat amb el projecte ALCA, ja que Brasil i l’Argentina, amb el suport de Veneçuela, han pressionat sobre altres països sud-americans perquè reforcessin els seus llaços amb Mercosur en lloc de firmar l’ALCA. Com a conseqüència, aquest projecte no ha progressat pràcticament, de manera que els Estats Units l’han deixat de banda i ara tracten d'establir pactes comercials bilaterals amb països més petits, una tàctica que de fet redueix el lliure comerç mundial en lloc d'expandir-lo.

Per tant, el resultat net de tota la política exterior de Bush ha estat accelerar el declivi de l'hegemonia nord-americana en lloc de frenar-lo. El món ha entrat en una fase de divisió multilateral i relativament desestructurada del poder geopolític, en què diversos centres regionals amb una força i capacitat desiguals maniobren per aconseguir els seus objectius -els Estats Units, el Regne Unit, la Unió Europea, Rússia, la Xina, el Japó, l’Índia, l’Iran, el Brasil. Cap d'aquests centres és superior als altres d’una manera aclaparadora -des del punt de vista econòmic, polític, militar o ideològico-cultural. D’altra banda, tampoc no existeix de moment cap conjunt fort d'aliances, encara que és probable que n’emergeixi alguna.

Escenaris imminents?

Si mirem cap al futur, cap a les properes dues dècades, quins escenaris són probables? El primer és un fallida total de la política no proliferació nuclear, ja que poden aparèixer d'una o dues dotzenes de petites potències nuclears a més de les que ja existeixen. El mateix declivi del poder nord-americà, juntament amb els interessos contraposats de múltiples centres de poder, garanteix pràcticament que els països que van interrompre aquests programes al període 1970-2000 els reprendran, una decisió que sens dubte d'altres països imitaran. Això actuarà com a element dissuasiu d'accions militars a moltes zones del planeta i farà molt més perilloses les conseqüències d’aquestes accions.

En el camp de les finances mundials, és probable que desaparegui el domini del dòlar nord-americà, la qual cosa donarà pas a un sistema de múltiples divises. És obvi que l'euro i el ien s'utilitzaran més, com mitjans d'acumulació financera i d’intercanvi comercial. La qüestió és si altres monedes s’afegiran a la llista, i fins a quin punt l'ampliació del nombre de monedes que s’usin al món econòmic real desequilibrarà el sistema o el farà extremadament volàtil. En qualsevol cas, el declivi del paper central del dòlar platejarà importants dilemes econòmics per als Estats Units a l’hora d’abordar problemàtiques com el deute nacional i, probablement, provocarà a una reducció del nivell de vida allà.

Hi ha tres regions que mereixen una anàlisi especial perquè actualment viuen un estat de agitació remarcable, el resultat de la qual és probable que canviï el panorama geopolític: Europa, Àsia oriental i Llatinoamèrica. La història d'Europa és la més coneguda. En els cinc anys transcorreguts entre 2000 i 2005, en aquesta regió han tingut lloc dos importants esdeveniments. El primer va ser el resultat directe de la revisió unilateralista de la política exterior nord-americana duta a terme per Bush. Tant França com Alemanya es van oposar públicament a la invasió nord-americana de l'Iraq el març de 2003 durant els preparatius d'aquesta i van obtenir el suport de molts altres països europeus. Alhora van fer propostes d'obertura a Rússia i van començar a constituir un eix París-Berlín-Moscou. Com a resposta, Estats Units, amb el suport Gran Bretanya, van crear un moviment oposat, que va arrossegar la majoria dels països d'Europa central i oriental -el que Rumsfeld anomenava «nova» Europa tot oposant-la a l’«antiga». Les motivacions dels Estats d'Europa central i oriental tenien a veure principalment amb el seu temor tradicional a Rússia i, per tant, amb la necessitat de mantenir forts vincles amb els Estats Units.

El segon esdeveniment va ser la derrota del projecte de Constitució europea en els referèndums celebrats a França i a Holanda. Les línies argumentals del debat sobre aquesta qüestió van ser diferents de les de la invasió d’Iraq. Alguns vots negatius provenien de l'oposició popular al neoliberalisme i del temor que la nova Constitució el consolidés; d’altres provenien dels recels davant una nova expansió d'Europa cap a l'est i la possible entrada de Turquia a l'UE. En ambdós casos, els qui van votar negativament volien una Europa més autònoma, capaç de distanciar-se més dels Estats Units. Però la combinació dels dos esdeveniments -la divisió entorn de la invasió de l'Iraq i la derrota de la nova Constitució- ha bloquejat fins ara qualsevol impuls cap a una Europa més forta i més independent. La qüestió és si durant la pròxima dècada aquest projecte podrà rellançar-se amb un suport institucional i popular més consistents. En cas que es produís aquest rellançament, una altra qüestió oberta és si aquest projecte europeu revifat arribaria a un acord polític amb Rússia, de manera que es pogués parlar d'un pol geopolític europeus.

Si mirem cap a l’orient asiàtic, l'escenari és bastant diferent, ja que aquesta zona comprèn només tres països, tots tres de grans dimensions: la Xina, Corea i el Japó. És improbable que les divisions que afecten actualment dos d’aquests països es mantinguin. Encara que cap de les dues reunificacions (entre Corea del Nord i del Sud i entre la República Popular de la Xina i Taiwan) serà fàcil d'aconseguir, és molt possible que totes dues es produeixin abans del 2025. Però hi ha una segona qüestió diferent de les relacionades amb l'altre extrem d'Euràsia. A Europa, l'enemistat històrica entre França i Alemanya ha pràcticament desaparegut, mentre que les clivelles existents entre el Japó i la Xina o Corea, caracteritzades per intenses passions en ambdós bàndols, són profundes. D'altra banda, els avantatges econòmics per als tres països d'establir vincles més estrets serien molt grans, i podrien dissipar les rancúnies històriques. Hi ha, tanmateix, una qüestió espinosa per resoldre: si serà la Xina o el Japó qui «liderarà» una eventual unificació entre els països de l’est asiàtic. El problema, que inclou aspectes militars, monetaris i político-culturals, no és insoluble, però caldria que als tres països hi hagués un lideratge polític clarivident. Si malgrat tot es poden superar els obstacles, la Unió d'Àsia oriental podria emergir com el membre més fort de la tríada actualment existent al Nord. En aquest cas, probablement atrauria els Estats Units cap al seu camp com una mena de combinació entre el vell estadista experimentat i el soci menor. Aquest no és exactament el paper que Washington preveu per a si mateix, però el 2025 podria semblar un acord atractiu tant per al govern nord-americà com per a la seva població.

Finalment, Llatinoamèrica disposa del potencial per emergir com un actor autònom significatiu, si s'allibera de la dependència dels Estats Units i és capaç de consolidar alguna forma d'unitat econòmica. Si pogués atreure cap al seu camp Mèxic, aleshores podria fer passes econòmiques i polítiques gegantines cap a endavant -en detriment, no cal dir-ho, dels Estats Units. On s'encabirien d’altres forces potencials -especialment, encara que no pas exclusivament, l’Índia, l'Iran, Indonèsia i Sud-àfrica- dins aquesta reconfiguració geopolítica general és la qüestió menys clara dels propers anys. I a l’aguait de qualsevol possible reconfiguració de la política mundial hi hauria les qüestions relacionades amb l'accés a l'energia i a l'aigua, en un món assetjat per dilemes ecològics i que podria produir molt més del que podrien suportar les capacitats actuals d'acumulació capitalista. Aquests podrien ser els problemes més explosius de tots, per a als qual cap maniobra o remodelació geopolítica no ofereix cap solució.