Mites i fets sobre el cas de Ràdio Caracas Televisió

Libro Blanco de RCTV

Extret de cubadebate.org i aporrea.org

A finals de desembre de 2006, el president de Veneçuela, Hugo Rafael Chávez Frías, va anunciar la intenció del Govern de no renovar la llicència de Ràdio Caracas Televisió (RCTV), un canal de televisió amb seu a Caracas la llicència de 20 anys del qual expira el 27 de maig de 2007 [1]. La decisió del Govern veneçolà, criticada als Estats Units, pretén complir amb l'interès públic i permetre l'ús de l'espectre radioelèctric, per naturalesa limitat, a altres empreses operadores que estiguin d'acord amb els principis i estàndards establerts a les lleis. Aquesta decisió permetrà una major democratització de l'espectre radioelèctric a Veneçuela i oferirà a petits productors accés a un espai que abans els estava negat. A continuació es presenten alguns mites comuns i fets en relació amb el cas de RCTV.

MITE: El Govern de Veneçuela està tancant RCTV i altres mitjans privats a causa de les seves crítiques al president Chávez.

FET: 80% dels canals de televisió oberta de Veneçuela i emissores de ràdio pertany al sector privat, que les gestiona [2]; no cal ni esmentar què passa amb el sistema de televisió ben desenvolupat per cable i satèl·lit. Els 118 diaris que circulen al país, tant de cobertura regional com nacional, estan també sota el control del sector privat. Els mitjans de comunicació de Veneçuela gaudeixen de la llibertat d’informar, analitzar i expressar opinions sobre tots els temes importants sense interferència del Govern. De fet, la majoria expressa de manera estrident la seva oposició al Govern i ho fan sense cap amenaça o conseqüència. Actualment, dap diari, canal de televisió o emissora de ràdio no ha estat tancat per la seva visió política o per oposar-se al president Chávez. Igualment, cap periodista no ha estat empresonat o castigat per fer el seu treball. La Constitució de 1999 reafirma la llibertat d'expressió, la llibertat de premsa i la llibertat d'informació com a llibertats fonamentals que han de ser protegides pel Govern.

MITE: El Govern de Veneçuela està tancant il·legalment RCTV.

FET: Com a gairebé tots dels països, a Veneçuela l'espectre radioelèctric és un recurs limitat que és regulat lic d'acord amb la Constitució. L'espectre radioelèctric és una propietat pública i, com altres propietats d'aquest tipus, ha de ser regulat per equilibrar les necessitats de les empreses operadores en relació amb les necessitats del públic.

L'article 156 de la Constitució de 1999 i altres articles de la Llei Orgànica de Telecomunicacions donen al Govern el poder de garantir i regular l'accés i ús de l'espectre radioelèctric. El Ministeri del Poder Popular per a les Telecomunicacions i Informàtica és la institució encarregada de garantir l'accés als operadors de televisió i ràdio, i també d'avaluar si un operador ha servit o no a l'interès general. En resum, el dret a accedir a l'espectre radioelèctric és sospesat amb les responsabilitats respecte al benestar públic. Si una empresa operadora incomplís amb les responsabilitats legalment prescrites, perdria el dret a accedir a l'ús de l'espectre radioelèctric.

En el cas de la televisió RCTV, l'Estat veneçolà va decidir que la concessió no seria renovada, perquè l'empresa no va complir amb els criteris relacionats amb l'interès públic i també perquè d'aquesta manera es pot oferir la concessió a altres operadors que no han tingut abans l'oportunitat d'usar aquest espai. La decisió busca de democratitzar tant l'accés com el contingut de la televisió pública. D'altra banda, RCTV podrà continuar transmetent el seu senyal via cable i satèl·lit.

MITE: Altres països no apliquen aquests criteris, pel que fa a l'interès públic, a la ràdio i a la televisió.

FET: Gairebé tots els països es guien per aquests estàndards. En el cas dels Estats Units, les lleis estableixen uns estàndards que totes les empreses operadores han d'apegar amb la finalitat de mantenir la seva llicència d'ús de l'espectre. La Llei de la Ràdio de 1927 deixa clar que l'espectre radioelèctric és una propietat pública i que tots els operadors que l'usin han de servir a "les necessitats i conveniències de l'interès públic". La Llei de Comunicacions de 1934, establerta per la Comissió Federal de Comunicacions (FCC), detalla també uns criteris per operar d'acord amb l'interès públic, sota el qual l'aplicació per tenir o mantenir l'accés a l'espectre radioelèctric seria jutjada. El 1960, la FCC va establir 14 elements que la programació televisiva havia de complir per assolir els criteris de l'interès públic, incloent-hi l'oportunitat per a l'expressió lliure a nivell comunitari, el desenvolupament i ús de talent local, programes educatius i programes sobre assumptes d'interès públic. La FCC ha negat reiterades vegades la renovació de llicències basant-se en aquests estàndards.

MITE: RCTV no ha fet res que violés l'interès públic a Veneçuela.

FET: Desafortunadament, RCTV no ha complert reiteradament les seves obligacions i responsabilitats cap al poble de Veneçuela. En un dels incidents més pertorbadors, la direcció de RCTV va esbiaixar la seva programació diària per donar suport a un cop d'Estat contra el president Hugo Chávez Frías i el seu Govern democràticament electe l'abril de 2002. RCTV va participar en el que es va anominar com "el primer cop d'Estat mediàtic" del món, i va prohibir els seus reporters transmetre informació alguna sobre el fracàs del cop [3]. Aquesta informació era important per a la supervivència i la restauració del Govern i les institucions democràtiques del país -el govern de facto havia abolit l'Assemblea Nacional, la Cort Suprema de Justícia i la Constitució- i innegablement era d'interès públic la situació en què es trobaven el Govern i els seus líders democràticament elegits. En prendre aquesta determinació, RCTV va negar al poble de Veneçuela el seu dret a ser informat. Un article del diari Houston Chronicle sobre el cas RCTV ressalta que "les accions de RCTV no haurien durat més d'uns quants minuts amb la FCC" [4].

MITE: RCTV no ha violat la llei.

RCTV va ser el canal de televisió més sancionat en la història veneçolana. Vegem-ho:

1976: Tancada per un lapse de tres dies per haver difós notícies falses i tendencioses. Govern de Carlos Andrés Pérez

1980, tancament per 36 hores per programació "sensacionalista", quadre ombrívol i relat de fet poc edificant. Govern de Luis Herrera Campins.

1981: Tancament per 24 hores per escenes considerades "pornogràfiques". Govern de Luis Herrera Campins.

1984: Amonestada per riduculitzar "de manera humiliant" el President i la seva esposa. Govern Luis Herrera Campins.

1989: Tancament per 24 hores per la transmissió de missatges publicitaris de tabac i cigarrets. Govern de Carlos Andrés Pérez II.

1991: Suspensió del segment "L'Escuelita" del programa "Radi Rochela". Ratificada per la Cort Suprema de Justícia. Govern de Carlos Andrés Pérez II.

2003: SENIAT, Objecció Tributària pels períodes fiscals 2001, 2002 i gener 2003, per una suma de 2.596.281.888,09 bolívars. A hores d’ara l'empresa no ha cancel•lat el deute i el cas es troba al Tribunal Contenciós Tributari.

2004: CONATEL, Objecció Tributària pels períodes fiscals corresponents als anys 1999 al 1er trimestre 2002, per una suma de 1.494.729.486,00 bolívars. Sentencia a favor de CONATEL. Recentment Tribunal Superior 8 va declarar una Resolució Culminatoria de CONATEL

2005: PROCOMPETÈNCIA, mitjançant la Resolució múm. SPPLC/0007-2005, va determinar que RCTV, CA, i Venevisión van incórrer en pràctiques contràries a la lliure competència, com ara acords o pràctiques concertades tant per fixar tarifes i condicions de comercialització per repartir-se el mercat. La sanció a RCTV, CA, va ser de 21.360.723.955,13 bolívars

MITE: La decisió de no renovar la concessió de RCTV tindrà un impacte negatiu sobre la democràcia a Veneçuela.

FET: La majoria de les estacions de ràdio i televisió oberta a Veneçuela pertanyen al sector privat. Una gran part d'aquestes pertany a un nombre reduïtde corporacions amb múltiples interessos econòmics i polítics. Això ha portat a una situació en la qual, d'acord amb un editorial del diari The New York Times, "fins i tot els millors programes de notícies tendeixen a ser obertament ideològics i no separen les notícies de l'opinió, a l'estil nord-americà; d'aquesta manera la visió dels propietaris pot influir en les informacions. Moltes publicacions ofereixen notícies dissenyades especialment per impulsar l'agenda personal o política dels seus propietaris" [5]. Igualment, Marta Colomina, una professora de periodisme, columnista de diversos mitjans i una coneguda crítica del president Chávez, va descriure la situació així: "Els propietaris dels mitjans són molt conscients del seu poder, i saben com usar-lo. Als Estats Units o Europa, hi ha grans grups corporatius de mitjans que es veuen també com a servidors de l'interès general. A Veneçuela, els mitjans són a les mans de petits grups que tendeixen a servir el seu propi interès" [6].

Aquesta concentració en pocs propietaris ha limitat l'accés de la ciutadania a diversos punts de vista, fet que ha proporcionat als propietaris dels mitjans un poder desproporcionat per estructurar l'agenda política i econòmica de Veneçuela. La decisió de no renovar la concessió de RCTV incrementarà la democràcia en l'espectre radioelèctric de Veneçuela, tant en l'accés a aquest espai, com en el contingut que s'hi transmet. Encara que els plans no han estat totalment establerts, el Govern de Veneçuela ha anunciat que la concessió d'aquest espai serà atorgada a una cooperativa de productors i periodistes independents, la qual serà usada per promoure notícies, opinió, cultura i entreteniment des de diferents perspectives.

 

[1] “Chavez’ Move Against TV Spurs Outcry,” The Guardian, January 16, 2007. http://www.guardian.co.uk/worldlatest/story/0,,-6349689,00.html

[2] http://www.rethinkvenezuela.com/downloads/Venezuela%20Update%20January%202007.htm

[3] Andrés Izarra: “El golpe desde la cabina 12 de RCTV,” Chávez y los medios de comunicación social, Marineáis Tremamunno, ed. (Caracas; Alfadil Ediciones, 2002), p. 84.

[4] Jones, Bart: “Chavez as Castro? It’s not that simple in Venezuela,” Houston Chronicle, 7 de febrer de 2007.

[5] “The Monochromatic Media of Latin America,” New York Times, 7 de maig de 2001.

[6] Lugo, Jairo and Juan Romero: “From Friends to Foes: Venezuela’s media goes from consensual space to confrontational actor,” Sincronía (Invierno 2002), http://sincronia.cucsh.udg.mx/lugoromeroinv02.htm.