El parany de les Assemblees Constituents en la Revolució Llatinoamericana

Heinz Dieterich

[Publicat a Rebelión]

Per a l'equip que va guanyar les eleccions de l'Equador.
Per a Freddy Muñoz, pres polític del govern de Colòmbia.

El procés de la Revolució Bolivariana a Veneçuela ha convertit la idea de l'Assemblea Constituent en una fórmula màgica per a la transformació llatinoamericana que es pretén utilitzar després de cada elecció guanyada. Tanmateix, en certes condicions l’estratagema de l'Assemblea Constituent pot convertir-se en recepta d'una autoderrota, ja que confon les relacions causals entre la Constitució i el poder real.

1. El romanticisme constitucional i la guerra de classes

La teoria del dret constitucional és essencialment el resultat de les revolucions burgeses de França, Alemanya i Estats Units. Va néixer sota l'esperit (Zeitgeist) de la il·lustració, que va propagar la il·lusió que el poder podia estar contingut en la raó. Va ser una il·lusió contra la realitat, aviat convertit en ideologia. Així com en el Codi napoleònic es concretaven els interessos d'explotació de la nova classe dominant burgesa, la seva Carta Magna li donava forma als seus interessos de dominació

Aplicant la lògica de les ciències militars, podem entendre la Constitució com un objectiu final de la guerra, però mai com el teatre d'operacions de la guerra ni com un instrument bèl·lic. La Constitució sempre és el resultat de la lluita pel macropoder nacional; no és, ni pot ser-ho, un mitjà de conquesta del poder.

La Constitució és el Palau de Versailles, on acaba la Primera Guerra Mundial i els vencedors defineixen l'ordre de postguerra. Però, abans de signar la Magna Carta de l'ordre de postguerra, cal guanyar en els teatres d'operacions de Verdun i del front oriental.

Com a producte de la burgesia atlàntica, és obvi que el constitucionalisme llatinoamericà és eurocèntric, burgès-colonitzador, racista i estadista, i que, per aquesta mateixa raó, ha de ser canviat d'arrel. Teòricament, aquesta tasca no presenta cap problema, perquè tant la crítica de l'esquerra històrica, com ara la de Karl Marx en la sev anàlisi del 18 de Brumari, com la crítica de la dreta històrica, per exemple la del nacionalsocialista Carl Schmitt, han mostrat el caràcter de classe del constitucionalisme burgès. Reconèixer el canvi constitucional com a element programàtic de la lluita del futur és correcte; ara bé, convertir-lo en el camp de batalla política del moment pot ser un greu error.

2. És l'Assemblea Constituent el camp de batalla més idoni per a les forces populars i bolivarianes?

Qualsevol partit o moviment llatinoamericà que guanya les eleccions sobre la base d'un programa de desenvolupament i bolivarià, ha d'escollir el centre de gravetat de la seva política de transformació. L'objectiu d'escollir aquest centrum gravitatis és la consolidació i ampliació del seu poder, a expenses del poder de les forces oligarquico-imperials.

La determinació d'aquest centre de gravitació política del nou govern és una funció dels centres de gravitació de l'enemic, és a dir, dels punts on l'enemic concentra la quantitat més gran de massa. Havent entès correctament la correlació de forces, la seva naturalesa i la seva ubicació en espai i temps, entre el govern transformador i la Dreta, el govern ha de determinar si està obligat: a) a una defensa estratègica o si pot passar immediatament a una ofensiva estratègica, i, b) si decideix atacar, amb quines forces i contra quin centre de gravitació de l'enemic. Recordem que la relació entre defensiva i ofensiva és, per descomptat, dialèctica.

Els punts de major concentració de massa i, per tant, d’un poder i perill més grans de la burgesia derrotada electoralment són: les seves Forces Armades; els seus mitjans de comunicació nacionals; els seus grans cabals; la jerarquia eclesiàstica; la superestructura jurídica, especialment les corruptes i reaccionàries Corts Supremes; la superestructura legislativa i sectors de l'executiu civil; el control ideològic de determinades classes socials; els mitjans de comunicació internacionals; les corporacions transnacionals i els interessos de l'imperialisme nord-americà i europeu.

La correlació de forces entre el flamant govern -no és el mateix que hagi guanyat amb el 75% dels vots, amb dos terços, amb la majoria absoluta (51%) o amb una majoria relativa- i aquests centres de gravitació de l'enemic determina el camp de batalla i la forma de guerra que han d'escollir els nous governants si no volen ser derrotats a mitjà termini.

3. L'experiència de Bolívia

La lluita per una nova Constitució, iniciada amb forces que no tinguin una clara superioritat sobre les de l'enemic, és a dir, amb forces que no garanteixen la seva derrota, es converteix en un error polític estratègic. En primer lloc, tenir una nova Constitució sense tenir una aclaparant superioritat de forces reals no té cap importància, com ho mostra, entre d’altres exemples, la Constitució colombiana de 1991. Cap classe dominant o dirigent en el món, sigui feudal, burgesa o socialista real, actua d’acord amb la Constitució quan això no convingui als seus interessos. Creure que la Constitució determina la realpolitik d'un govern o que es pugui assolir això en una societat de classes és simplement il·lusori, encara que sigui èticament desitjable.

L'actual experiència de Bolívia és alliçonadora. L'Assemblea Constituent ha permès a l'oligarquia i a l'imperialisme construir una fortalesa legal-política-propagandística -a través dels necessaris dos terços de vots de cada article de la nova Constitució- que és virtualment inexpugnable per les forces del govern. La reacció té al seu favor la majoria absoluta dels prefectes (sis de nou); el Senat; l'Església; el gran Capital nacional i internacional i la Cort Suprema de Justícia. En aquesta situació decideixen les armes. Aquestes també estan amb la reacció, perquè la majoria dels generals estan en contra del procés de transformació. En aquestes condicions, el triomf del govern no és possible. L'objectiu governamental en el conflicte es redueix, per tant, a evitar la derrota i arribar a un compromís acceptable.

4. Cal guanyar la guerra real, no la guerra de paper

Una nova Constitució no impedeix els cops d'estat de la contrarrevolució, com vam veure l’11 d'abril del 2002 a Veneçuela i l’11 d'octubre del 2006, a Bolívia. El que impedeix els cops és el poder real i, per això, qualsevol nou govern llatinoamericà que no faci cas de la Doctrina Monroe i els interessos de les transnacionals ha de concentrar els seus escassos recursos en la guerra real, no pas en la del paper i dels conceptes.

La primera necessitat d'aquests governs, per exemple, el Sandinista a Nicaragua o el d'Aliança País a Equador, consisteix a ampliar la seva base de poder mitjançant els pocs mecanismes tenen a la seva disposició. Dues vies són importants en aquest sentit: a) invertir ràpidament i generosament en el deute social, encara que sigui per mitjà de l’endeutament extern, si no ha prou excedent fiscal, i, b) tractar d'avançar eleccions per a generar-se una base de poder dintre de la superestructura burgesa, de la qual, de tota manera no es pot sortir, mentre el canvi es dugui a terme dintre del parlamentarisme burgès.

L'instrument executiu idoni per a aquesta política són els decrets executius. La implementació de la política neoliberal es va fer en gran mesura mitjançant decrets executius, previstos ja en la teoria política de John Locke com un mitjà legítim de governar. Aquest instrument dificulta el bloqueig parlamentari de la reacció.

Decrets executius, un generós deficit spending per a les majories, a fi d'ampliar la base social del govern transformador i la neutralització dels intents colpistes, aquest seria l'escenari per a guanyar temps i arribar ràpidament a noves eleccions que puguin proporcionar una sòlida superioritat de poder polític davant de l'enemic de classe.