Llatinoamèrica entre la la barbàrie el desarrollisme

Heinz Dieterich Steffan

Els pobles, classes polítiques i elits llatinoamericanes estan davant una cruïlla estratègica. Han d'elegir entre 4 grans opcions polítiques: 1. la barbàrie neoliberal; 2. el renaixent desarrollisme nacionalista dels quaranta; 3. el desarrollisme regional democràtic i, 4. la democràcia participativa postcapitalista.

Les dramàtiques lluites socials i polítiques que viu Amèrica Llatina resulten del xoc entre aquests quatre projectes polítics i els seus diferents graus de desenvolupament. En essència, la col·lisió es dóna entre un programa de dominació i explotació en ocàs, el neoliberalisme del gran capital internacional, i tres programes emergents de defensa i alliberament de la Pàtria Gran.

Al seu sagnant pas per Amèrica Llatina, el neoliberalisme ha posat en evidència tres característiques que són part del seu «genoma»: a) la inevitable devastació de les bases econòmiques de les nacions i la destrucció sense compassió de la qualitat de vida dels seus habitants; b) que en evolucionar en el temps, acaba invariablement en una tirania oberta de l’elit en el poder; c) que remoure els tirans neoliberals requereix d'altes quotes de sofriment de la població.

El desxiframent del codi «genètic» del neoliberalisme nord-americà-crioll ha deixat clar davant els ciutadans llatinoamericans que es tracta d'un «virus» mortal. Els primers a adonar-se d'aquesta veritat van ser els pobles que han lluitat per la seva supervivència el seu en heroiques batalles campals, traient del poder els neoliberals Carlos Andrés Pérez a Veneçuela, Alberto Fujimori a Perú, Yamil Muhuad a Equador, Fernando de la Rúa a Argentina i Gonzalo Sánchez de Losada, a Bolívia.

Els pobles i les classes mitjanes van tenir la força suficient per triomfar al carrer, però en alguns casos van perdre els fruits de la seva victòria militant en els envitricollats laberints del poder suprastructural dels neoliberals. A Equador es va canviar un subjecte neoliberal per un altre, probablement pitjor; a Perú es va retirar un neoliberal assassí per un altre, menys repressiu, però al cap i a la fi, neoliberal; a Bolívia, el president «matagent» s'ha retirat a la veritable capital d'aquesta classe social, Miami, i no és del tot clar de quin costat de la història acabarà el flamant mandatari Carlos Mesa.

Tanmateix, dos èxits insurreccionals de recanvi, Nestor Kirchner i Hugo Chávez no són un resultat menyspreable, si es té en compte que en molts dels casos, les classes intel·lectuals, els partits polítics i els aparells sindicals van abandonar les forces populars en els seus enfrontaments decisius per a la transformació. És part de la glòria dels actors populars que hagin aconseguit superar la seva orfenesa, derrotant els governs esmentats i obrint les portes de la història a les tres alternatives polítiques emergents que avui dia permeten la derrota definitiva de la barbàrie neoliberal.

La recuperació de la memòria del desarrollisme nacionalista dels anys quaranta i cinquanta vinculat als generals Juan Domingo Perón, Lázaro Cárdenas i Getulio Vargas igual que la de Salvador Allende i dels herois de la gesta independentista, avança veloçment i comença a recórrer com un fantasma per la ment pública de la nostra Amèrica.

Antigues banderes nacionalistes i alliberadores d'aquells temps s'insereixen en el discurs de sectors de partits polítics atrofiats i de sindicats encara semicorporatius, que es veuen amenaçats per l'alienació del patrimoni nacional, igual que la pagesia indígena i criolla, la desaparició de la qual com a classe social està programada pel «lliure» comerç.

És d'importància extrema aquest retorn als antics referents de la llibertat, sobirania i dignitat nacional que havien estat exorcitzats sistemàticament pels ayatolas ideològics del neoliberisme i el postmodernisme; però més important encara és l'aparició del fill legítim del desarrollisme nacional històric: el desarrollisme democràtic regional.

En els temps de la globalització neoliberal de Bush i de l'eix neofeixista global, el desarrollisme nacional només té viabilitat a la nostra Amèrica, si assimila dues condicions noves: a) ha de realitzar-se dintre d'un Bloc Regional de Poder i, b) no pot ser corporativista com en el passat, sinó de democràcia participativa.

La simbiosi del vell nacionalisme desenvolupista i del nou desenvolupament democràtic regional és l'única estratègia de desenvolupament viable en l'actualitat, per detenir el procés d’africanització que sofreix la nostra Amèrica, perquè és l'única que permet unificar les forces econòmiques, polítiques i culturals necessàries. La unificació de totes les forces llatinoamericanes progressistes darrere d'aquest programa de defensa i transformació és la tasca política més important.

A l'avantguarda d'aquest procés del qual s'ha adonat un creixent nombre de polítics burgesos, sindicalistes de base, sectors del moviment global anticapitalista, empresaris transnacionals llatinoamericans, rectors d'importants universitats públiques, intel·lectuals socialdemòcrates i liberals va el bloc de poder d'alliberament llatinoamericà, que formen Argentina, Brasil, Veneçuela i Cuba.

On hi ha poca consciència d'aquesta realitat i de la seva enorme «oferta» de salt qualitatiu cap a la segona independència, és en l'esquerra tradicional i en el sectarisme intel·lectual. Escudats en la puresa dels seus esquemes cosmològics, continuen lliurant-se de cos i ànima al socialisme instantani, que segons professen és l'únic ideal de canvi, pel qual estan disposats a lluitar.

Mentre els lletrats i fidels continuen en l'exègesi de les escriptures sagrades, implorant la impuresa de la realitat, aquesta viu ja una autèntica revolució. Sí, Amèrica Llatina es troba en un procés revolucionari d'implicacions transcendentals. O, ¿com es vol anomenar la formació del grup G-22, encapçalat per Brasil i Argentina, que va fer impossible la imposició dels interessos de l'imperialisme nord-americà, europeu i japonès en la recent reunió de l'OMC? ¿Com es vol anomenar el fet que el president brasiler i el canceller argentí no es van reunir en la seva darrera visita a l'Havana amb la cinquena columna nord-americana-europea?

I el «Consens de Buenos Aires», que prioritza el pagament de la «deute social» al del deute extern; la fermesa argentina de no pagar més que el 25% del valor nominal dels seus bons en moratòria; la decisió compartida de construir «una gran regió sud-americana» mitjançant la integració del Mercosur amb la Comunitat Andina, ¿tots aquests no són plantejaments revolucionaris? ¿Pot haver-hi res més revolucionari que parar-los els peus als saquejadors del capital financer en un «Ja n’hi ha prou», que és la precondició de tot procés d'alliberament social i nacional a la Pàtria Gran?

Washington ha reaccionat davant aquest perillós procés de descolonització i ha afegit a l’arsenal d’intervencionisme subversiu del Pla Colòmbia, de l’ALCA, de la dolarització, de l'agressió contra Cuba i del colpisme a Veneçuela, la política de destrucció del grup G-22, que ha aconseguit amb les seves pressions ja la renúncia al grup de cinc governs llatinoamericans.

No obstant això, si el Bloc Regional de Poder s'aferma, manté les seves aliances amb la Xina i l’Índia, i aconsegueix fer entendre als moviments socials que representa l'única opció davant de la barbàrie, ni Washington ni Brussel·les poden impedir el procés.

Entre la saviesa de Fidel Castro, l'ímpetu d'Hugo Chávez, la serenitat de Lula da Silva i l'encertada audàcia de Nestor Kirchner, s'està configurant un tremend programari d'alliberament. Integrant-hi el projecte històric de la Democràcia Participativa postcapitalista, serà invencible.