Per què Bush vol eliminar Saddam Hussein?

Thomas Gounet

[Publicat a www.lai-aib.org el 9-10-2002]

El creixement econòmic per a l’any vinent ha estat revisat a la baixa. Els valors borsaris estan retrocedint de nou. Els bancs, un cop vistos els seus resultats catastròfics, acomiadaran una part dels seus treballadors. El govern americà exigeix una nova resolució de l’ONU que condemni l’Iraq i li permeti atacar-lo. Quina és la relació?

Per comprendre la relació entre la crisi i la guerra, cal analitzar un altre cop el creixement econòmic dels anys 90.

La desaparició de l’URRS deixa sense adversari els Estats Units, que esdevé l’única superpotència del planeta. Però el Japó té un creixement econòmic més sostingut i les seves multinacionals recompren firmes nord-americanes i inverteixen als Estats Units. Per la seva banda, els països europeus es van unificant i esdevenen una potència econòmica semblant a la nord-americana. Davant d’aquest nou context, la Casa Blanca es veu obligada a restaurar la competitivitat de l’economia americana. Com?

El miracle econòmic nord-americà -un creixement econòmic anual de gairebé el 4% durant un decenni- es basa en els sis elements següents:

Primer: Com més va més els Estats Units obtenen béns manufacturats al Tercer Món (en el sector tèxtil, electrònic i fins i tot automobilístic), on els salaris són menys cars. Així, els productes finals de les multinacionals americanes poden competir i vèncer els seus rivals japonesos, que fabriquen els seus productes sempre l’arxipèlag, on els sous són més elevats.

Segon: Els Estats Units poden aleshores dirigir la seva activitat als serveis i els sectors de les noves tecnologies, usant sobretot els mitjans desenvolupats per a l’àmbit militar (Internet, per exemple) i esdevenir el líder indiscutit en aquests sectors. És el que hom ha anomenat la «nova economia».

Tercer: Sobre aquesta base els mercats financers es desenvolupen d’una manera extraordinària. Un mercat financer és aquell en què circula el capital, especialment el que necessiten per a les seves inversions les empreses, que poden trobar-hi els fons necessaris per invertir més ràpidament i més massivament que els competidors europeus i asiàtics.

Quart: El desenvolupament de les borses enriqueix un grapat de super-rics, que poden, per tant, consumir amplament i arrossegar l’economia americana. Aquest creixement del consum prové del segment de la població més ric, que veu com la seva part de la renda nacional passa del 9% el 1975 al 19% el 1998. Mentrestant, el 40% més pobre no experimenta cap augment.

Cinc: La política monetària de la Casa Blanca es basa en un dòlar fort, per tal d’evitar que els inversors estrangers no venguin els seus dòlars, ja que, si no, la Reserva Federal hauria de recórrer a les seves reserves per reemborsar-los, la qual cosa significaria virtualment la fallida dels Estats Units. Ara bé, les exportacions excedeixen les exportacions en 450.000 milions de dòlars, és a dir, 450.000 milions circulen fora del territori americà. Això només és possible si el dòlar és una moneda forta i s'hi continuen fent intercanvis internacionals.

Sisè: Per sostenir aquesta política global, Washington no dubta a afirmar regularment la seva hegemonia política i militar, com va passar amb la guerra del Golf el 1991.

Un castell de cartes

Després de 1997, aquest model comença a ser qüestionat. D’entrada, els països que exporten als Estats Units competeixen entre ells. La quota de Mèxic i la Xina augmenta en detriment dels altres països de l’Àsia de l’Est. Ara bé, aquests països han vinculat el seu desenvolupament a les exportacions, l’alentiment de les quals provoca la recessió. Es tracta de la crisi asiàtica.

Per contagi, el 1998, els capitals fugen primer de Rússia i després de Brasil. Les borses americanes trontollen. Si el país més gran d’Amèrica llatina s’enfonsa, aquesta crisi arrossegarà els Estats Units. Immediatament, el Fons Monetari Internacional concedeix a Brasília una línia de crèdit de 41.000 milions de dòlars.

L’economia americana es recupera. Aquesta concessió de fons mostra que, contràriament al que alguns expliquen sobre la desaparició dels estats en l’era de la mundialització, Washington està disposat a intervenir en cas que calgui.

Aquesta mesura dóna confiança a les empreses per invertir, als rics per consumir i als mercats financers per repartir beneficis a l’alça, atès que els capitals que provenen del Tercer Món busquen llocs atractius i els troben als Estats Units. El Nasdaq, la borsa dels valors tecnològics, es duplica entre el setembre de 1999 i el març de 2000. Gràcies a aquesta nova expansió de les finances, els rics consumeixen més i les empreses inverteixen. El seu endeutament (tant el dels particulars com el de les firmes) arriba a xifres rècord.

Tanmateix, actuant d’aquesta manera, el sistema crea problemes més greus encara. En efecte, els mercats financers estan excessivament sobrevalorats i el Nasdaq esclata l’abril del 2000. Aquesta crisi empeny alguns dirigents financers a manipular els comptes per tal de presentar balanços positius i disposar del capital necessari per a l’acumulació. Enron i Worldcom, dues firmes del Top 100 de les multinacionals més grans, fan fallida.

Aquest fet assenyala fins a quin punt la creixença americana depenia de l’evolució de la borsa. Lawrence Summers, ministre de finances de Clinton, declara: «Des d’un punt de vista econòmic clàssic, la caiguda del Nasdaq ha mostrat que la nova economia no era res més que una pantalla de fum i un joc de miralls.»

I la situació podria ser pitjor, ja que el consum dels rics persisteix. Sens dubte, han patit pèrdues amb la caiguda del Nasdaq (Wall Street, la borsa de Nova York, no ha baixat més que relativament poc), però els béns immobiliaris no han evolucionat d'aquesta manera i el preu del petroli continua baix. Hi ha el perill, però, que aquestes condicions desapareguin.

Resoldre la crisi mitjançant la guerra

La por de les autoritats nord-americanes és real. Si el consum es contrau, aquesta reducció afectarà tota l’economia americana. Les empreses acomiadaran els treballadors d'una manera més massiva encara. Per exemple, el darrer any, s’ha perdut un milió de llocs de treball, fonamentalment dins la indústria manufacturera. Així mateix, els inversors estrangers deixaran d’invertir i instal·lar-se als Estats Units, alhora que exigirà el reemborsament dels seus capitals en dòlars, la qual cosa significarà una espiral infernal cap avall. Es tracta d’una crisi que afectarà tot el món, però que suposarà sobretot un afebliment de la primera potència mundial.

És per aturar aquest procés que el govern Bush necessita tant una guerra contra l’Iraq. Una operació militar mostrarà de nou que l’Estat corre en ajuda de les seves multinacionals, cosa que permetrà retornar la confiança als mercats financers i sostenir una altra vegada el consum dels super-rics. En fi, aquesta acció militar marcarà la dominació política i militar dels Estats Units, i per tant la del dòlar. D’aquesta manera s’evita la venda massiva de bitllets verds a la Reserva Federal.

Es tracta, però, d’una solució en benefici de les multinacionals americanes en detriment de la resta del planeta. Per això suscita la còlera, la revolta i la resistència dels altres.