Objectiu Bagdad

Alain Gresh

[Publicat a Le Monde Diplomatique]

"Ha utilitzat armes químiques contra el seu mateix poble i contra els veïns." "Ha envaït els seus veïns." "Ha matat milers dels seus conciutadans." Condoleezza Rice, consellera per a la seguretat nacional del president George W. Bush, enumera els arguments "irresistibles" que, segons el seu parer, empenyen els Estat Units a intervenir a Irac i enderrocar el president Saddam Hussein [1]. Al·legacions irrebatibles: el setembre de 1980, el règim de Bagdad es va llançar a l'assalt de l'Iran i va iniciar un dels conflictes més sagnants de després de la Segona Guerra Mundial: quan es va trobar en una situació crítica, va usar en efecte armes químiques abans de gasejar, a Halabja, el març de 1988, 5.000 kurds iraquians. Va llançar aleshores Washington una croada contra aquest "tirà sanguinari"?

La premsa nord-americana acaba de confirmar que, en aquella època, una seixantena d'oficials americans havien proporcionat secretament a l'estat major iraquià "informacions detallades sobre el desplegament de les forces iranianes" i que aquells oficials hi discutien plans de batalla. Tot i estar informats que Irac usava gas com a arma, pràctica prohibida per la convenció de Ginebra, aquest assessors no s'hi van oposar, "ja que consideraven que l'Irac lluitava per la seva supervivència [2]".

D'altra banda, des del 1984, l'administració Reagan havia restablert les seves relacions diplomàtiques amb Bagdad -que s'havien trencat després de la guerra de 1967- i havia esborrat l'Irac, promogut per Occident al rang de muralla contra la "revolució islàmica", de la llista dels països que sostenien el terrorisme. Quan va arribar a la presidència el gener de 1989, George Bush pare va signar una directiva el cinisme de la qual competia amb la neciesa: "les relacions normals entre els Estat Units i l'Irac serien útils als nostres interessos a llarg termini i contribuirien a l'estabilitat dins el Golf i el Pròxim Orient. Hem de proposar incentius a l'Irac per moderar el seu comportament i augmentar-hi la nostra influència."

Durant aquest període, algunes empreses americanes, amb l'aval del Departament d'Estat, van exportar a Irac productes que podien ser utilitzats per a la fabricació d'armes bacteriològiques [3]. Es comprèn que la "comunitat internacional" tan diligents en els anys 90 a rememorar la història del programa iraquià d'armes de destrucció massiva, no hagi investigat mai les companyies estrangeres que han ajudat Bagdad. Des dels Estats Units a l'Alemanya, passant per França, força governs occidentals hi estaven implicats.

A partir d'ara, als Estats Units el debat es centra en el derrocament per la força del president Saddam Hussein. Es tracta d'un debat vigorós, que es basa més en els mitjans que no pas en els fins. La pregunta plantejada no és mai "Hem d'anar-hi?", sinó "Com anar-hi?". Sens dubte, les reticències dels aliats àrabs -torbats per la impunitat total del govern d'Ariel Sharon- i europeus no faran sinó endarrerir el termini d'aquest "primera guerra preventiva" del segle XXI.

Oficialment, aquesta operació té com a objectiu les armes de destrucció massiva de Bagdad. Recordem que la resolució 687 del Consell de seguretat de l'ONU, adoptada el 3 d'abril de 1991, exigeix el desarmament d'aquest país. El punt 14 del text precisa que aquestes mesures "s'inscriuen en un procés els objectius del qual són crear al Pròxim Orient una zona on no hi hagi armes de destrucció massiva ni cap míssil".

Aquest "procés" regional de desarmament no va ser iniciat en cap moment. Tota l'atenció es va centrar sobre Irac, sotmès a un criminal sistema d'embargament que n'afama la població, posa de cantell la societat, i ...reforça el règim de Saddam Hussein. Entre 1991 i 1998, alguns inspectors de l'ONU va dur a terme una tasca impressionant, i es van assegurar de la destrucció del programa nuclear, de la gairebé totalitat dels míssils i d'una partida importat de les armes químiques. S'hi havia instal·lat un control a llarg termini, amb un sistema de càmeres de vigilància a desenes d'indrets. S'entrava, en fi, en la via del desarmament i la fi de l'embargament. Ara bé, Washington tenia, en el terreny dels fets, d'altres objectius.

M. Rolf Ekeus, que ha dirigit els inspectors Nacions Unides entre 1991 i 1997, ha revelat recentment que els Estats Units no només han utilitzat els inspectors per a tasques d'espionatge, sinó que els havien "pressionat perquè duguessin a terme missions que, des d'un punt de vista iraquià, eren discutibles, la qual cosa creava un bloqueig que podia justificar una acció militar directa" [4]. Això és el que va passar el desembre de 1998, quan, sense cap aval de l'ONU, Washington va decidir de bombardejar Irac, actuació que va obligar els inspectors a marxar d'Irac i va deixar el programa d'armament iraquià sense cap mena de control.

Encara més que ahir, la Casa Blanca no busca pas el retorn dels inspectors, sinó més aviat un pretext per a una aventura militar que té el risc d'accentuar el fossat entre el món musulmà i Occident. Qui sap quines serien les conseqüències d'un projecte d'aquesta mena en una regió commoguda per l'ofensiva del govern israelià contra els palestins?

Brent Acowcroft, antic assessor del president Bush pare, ha llançat un avís: "Israel seria la primera víctima d'una guerra com la de 1991. (...) Aquest cop l'ús de les armes de destrucció podria reeixir a provocar una resposta israeliana, potser amb armes nuclears, cosa que desencadenaria un Armageddon al Pròxim Orient [5]."

[1] BBC, Londres, 15 d'agost de 2002.

[2] The New York Times, 18 d'agost de 2002.

[3] Informes del Senat americà de 1994 citats per William Blum, «What The New York Times Left Out», Znet Commentary, 20 d'agost de 2002.

[4] The Financial Times, Londres, 30 de juliol de 2002.

[5] The Wall Street Journal Europe, 15 de juliol de 2002.