Crisi orgànica i revolució passiva: l'enemic pren la iniciativa

La governabilitat del capitalisme perifèric i els desafiaments de l'esquerra revolucionària

Néstor Kohan

[Publicat a La Haine]

Des de Marx i Engels fins a Lenin, Trotsky i Mao, des de Mariátegui, Mella, Recabarren i Ponce fins al Che Guevara i Fidel, una gran part de les reflexions dels marxistes sobre la lluita de classes han girat entorn de la necessitat d'assumir la iniciativa política per part dels treballadors i el poble.

Però què succeeix quan la iniciativa la prenen els nostres enemics? Què fer quan els segments més lúcids de la burgesia intenten resoldre la crisi orgànica d'hegemonia, legitimitat política i governabilitat apel·lant a discursos i simbologia “progressistes”, posant-se al capdavant dels canvis per a desarmar, dividir, neutralitzar i finalment cooptar o demonitzar els sectors populars més intransigents i radicals?

Per a pensar aquests moments difícils, tan plens de matisos, Gramsci va elaborar una categoria: la “revolució passiva”. La va prendre prestada d'historiadors italians, però li va atorgar un altre significat.

La revolució passiva és per a Gramsci una “revolució-restauració”, o sigui una transformació des de dalt mitjançant la qual els poderosos modifiquen lentament les relacions de força per neutralitzar els seus enemics de baix.

Mitjançant la revolució passiva els segments políticament més lúcids de la classe dominant i dirigent intenten ficar-se “en la butxaca” (l'expressió és de Gramsci) els seus adversaris i opositors polítics incorporant una part de les seves reivindicacions, però despullats de qualsevol radicalitat i qualsevol perill revolucionari. Les demandes populars es resignifiquen i acaben esmicolades en la maquinària de la dominació.

Com encarar aquesta iniciativa? De quina manera podem descentrar aquesta estratègia burgesa?

Resulta relativament fàcil identificar els nostres enemics quan aquests adopten un programa polític de xoc o repressió visible per a tothom. Però l'assumpte es complica notablement quan els sectors que detenen el poder intenten neutralitzar el camp popular apel·lant discursivament a una simbologia “progressista”. En aquests moments, navegar en el tempestuós oceà de la lluita de classes esdevé més complex i delicat...

Dintre d'aquest conglomerat d'onades i marees polítiques que s'entrecreuen, no tot apareix tan nítidament diferenciat ni delimitat com es podria suposar. En l'actual conjuntura política llatinoamericana observem, per exemple, una notable diferència entre Cuba, Veneçuela i possiblement Bolívia (en aquest cas particular no tant per les moderades posicions polítiques del seu president sinó sobretot pels poderosos moviments socials que té al seu darrere), d'una banda; amb Xile, Argentina i Uruguai, per l'altra.

Si Cuba i Veneçuela encapçalen la rebel·lia contra l'imperi, el segon bloc de nacions —situat en el con sud de la nostra Amèrica— expressa més aviat cert aggiornamiento del model neoliberal. En aquest sentit, encara que cada societat particular té els seus desafiaments, existeixen problemàtiques generals que pagaria la pena repensar, eludint els cants de sirena embriagadors —ara com ara hegemònics— que avui pretenen reactualizar les velles il·lusions reformistes que vam patir fa tres dècades enrere i que tanta sang, tragèdia i dolor ens van costar.

En el cas de l'Argentina, Xile i l’Uruguai ja no es tracta avui dia del ranci i esfilagarsat “trànsit pacífic” al socialisme sinó, fins i tot, d'una proposta moltíssim més modesta: la reforma del capitalisme neoliberal en nom d'un suposat “capitalisme nacional” (en l'argot de Kirchner) o “capitalisme a la uruguaia” (per a l’Uruguai), etc. Fins i tot el tímid socialisme del “trànsit pacífic” es dilueix i l'horitzó s'estreny amb els intents inútils per endolcir el capitalisme i tornar-lo menys cruel i salvatge...

En aquesta situació complexa, en el con sud llatinoamericà assistim a un desafiament difícil: pensar des del marxisme revolucionari no pas la imminència de l'assalt al poder o de l'ofensiva oberta dels sectors populars, sinó en aquells moments del procés de la lluita de classes en què l'enemic pretén mantenir i perpetuar el neoliberalisme de manera subtil i encoberta. No ho pretén fer de qualsevol manera. Paradoxalment, les classes dominants intenten resoldre la seva crisi orgànica, garantir la governabilitat i mantenir els seus sucosos negocis brandant les nostres banderes (oportunament resignificades). Resulta més senzill enfrontar i copejar un enemic frontal que intenta aixafar-nos brandant banderes neoliberals i feixistes (el cas emblemàtic de Pinochet a Xile i Videla o Menem a l’Argentina és arquetípic). Però esdevé extremadament complex respondre políticament quan el neoliberalisme es disfressa de “progre”, continua beneficiant el gran capital en nom de la “democràcia”, els “drets humans”, la “societat civil”, el respecte “per la diversitat”, etc., etc., etc.

Aquests processos i mecanismes de dominació política utilitzats en l'actualitat per les classes dominants del con sud llatinoamericà i els seus amos imperials es fonamenten en una perllongada i extensa tradició prèvia.

No han sorgit per art de màgia. Només constitueixen un “enigma irresoluble” si, com tantes vegades ens va suggerir el potsmodernisme, fem abstracció de la nostra història nacional i continental.

La revolució passiva en la història d'Amèrica Llatina

Durant el segle XIX, al llarg de la conformació històrica dels estats-nacions llatinoamericans, es va establir una singular relació entre Estat i societat civil. A diferència d'alguns esquemes mecànics i simplistes, suposadament “marxistes” [1], a l’Amèrica Llatina la relació entre la societat civil i l’Estat ha estat en gran mesura diferent del procés de les societats europees [2].

Sovint, entre nosaltres l'Estat no va ser un producte posterior que venia a reforçar una realitat prèviament constituïda sobre les seves mateixes bases, sinó que, per contra, va contribuir de manera activa a conformar societat civil. No pot explicar-se, per exemple, la inserció subordinada i depenent de les formacions socials llatinoamericanes en el mercat mundial durant el segle XIX si es desconeix la mediació estatal. No es pot comprendre el procés genocida dels pobles originaris de la nostra Amèrica, el robatori, l'expropiació de les seves terres i la incorporació de la producció agrícola o minera al mercat mundial si es prescindeix de l'actuació estatal. No es pot entendre la conformació de les grans unitats productives, com ara les plantacions, les mines, les hisendes, que combinaven l'explotació forçada de la força de treball amb una producció de valors de canvi destinats a ser intercanviats i venuts en el mercat mundial capitalista, si es deixa de banda el rol actiu jugat per l'Estat. Aquest protagonisme central no va tenir lloc únicament en l’anomenada acumulació originària del capital llatinoamericà. Posteriorment, quan el capitalisme i el mercat ja funcionaven a l’Amèrica Llatina sense caminadors ni crosses, l'Estat va continuar jugant-hi un rol decisiu.

Entre les nombroses institucions que formen l'entramat estatal n’hi va haver una en particular que va ocupar aquest rol central: l'Exèrcit (entès en sentit ampli, com a sinònim de Forces Armades) [3]. Juntament amb la repressió feroç de nombrosos subjectes socials —pobles indígenes i negres, gautxos, habitants de la plana, etc. —que estaven poc predisposats a esdevenir una mansoia i domesticada força de treball, els exèrcits llatinoamericans també van ocupar, van gestionar i van realitzar tasques estrictament econòmiques.

Aquest rol privilegiat i moltes vegades preponderant a l’Amèrica Llatina no només va ser central al llarg de tot el segle XIX. En el segle XX el bonapartisme militar [4] va desenvolupar el rol actiu que no van jugar ni podien jugar les febles, impotents i raquítiques burgesies autòctones llatinoamericanes (injustament anomenades “burgesies nacionals” pels seus apologistes). Davant l'absència de projectes sòlids, puixants i autènticament nacionals, les burgesies llatinoamericanes van perdre la seva escassa i esquifida autonomia, si és que alguna vegada la van tenir [5], i van acabar jugant el rol submís de sòcies menors i subsidiàries dels grans capitals. Només podien gaudir d'una petita part del mercat intern i del mercat mundial si s’acomodaven amb el cap cot i el barret a les mans als llocs secundaris i els espais semibuits que els deixaven els capitals multinacionals. És per això que una gran part de les industrialitzacions llatinoamericanes del segle XX van ser en realitat pseudoindustrialitzacions, ja que no van modificar l'estructura prèvia heretada per les burgesies agràries del segle XIX [6].

Avui dia resulta sens dubte errònia i desenfocada la falsa imatge i la il·lusòria dicotomia —construïda artificialment des de relats encobridors i apologistes— que enfrontaria “burgesies nacionals, democràtiques, industrialistes, antiimperialistes i modernizadores” versus “oligarquies terratinents, tradicionalistes, autoritàries i “traïdores al seu país”.

La nostra història real, plena de cops d'estat, massacres i genocidis planificats, ha seguit un rumb notablement diferent del que postulaven els còmodes “esquemes clàssics” i els complaents “tipus ideals” construïts a imatge i semblança de les principals formacions socials europees. La història llatinoamericana va desobeir la lògica europea; la lluita de classes empírica no es va deixar atrapar per l'esquema ideal; el desenvolupament desigual, articulat i combinat de múltiples dominacions socials no va escoltar els consells polítics etapistes que aconsellaven donar suport a una o altra fracció burgesa (“burgesia democràtica” la va anomenar el reformisme stalinista, “burgesia nacional” la va anomenar el populisme) contra el suposat enemic oligàrquic. A l’Amèrica Llatina les burgesies van néixer oligàrquiques i les oligarquies van anar aburgesant-se mentre es modernitzaven. Les modernitzacions no van venir des de baix sinó des de dalt. No van ser democràtiques ni plebees, sinó oligàrquiques i autoritàries. No van ser producte de revolucions “burgeses antifeudals” —com deien certs manuals— sinó de revolucions-restauradores/, revolucions passives encapçalades i impulsades per les oligarquies aburgesades.

A través de l'aparell d'Estat i en particular de les forces armades, van ser les mateixes oligarquies les que van emprendre —amb sang, tortura i foc— el camí de modernitzar la seva inserció, sempre subordinada, en el mercat mundial capitalista [7]. El liberalisme llatinoamericà no va ser, com a la França dels segles XVII i XVIII, progressista sinó autoritari i repressiu. En les nostres pàtries esventrades a cops de baioneta i destrossades amb la picana i les palades, mai no hi va existir modernització econòmica sense repressió política.

Les burgesies locals van ser històricament massa febles per independitzar les nostres nacions de l'imperialisme, però alhora van ser prou fortes per neutralitzar i impedir els processos de lluita social radical de les classes populars.

Les sagnants dictadures llatinoamericanes —les conseqüències nefastes de les quals continuem patint encara—, que van assolar el nostre continent durant les dècades dels anys 70 i 80, no van ser, per tant, un llamp inesperat en el cel clar d'un migdia d'estiu. No van constituir una “anomalia”, una excepció a la regla, l’interregne entre dos moments de normalitat i pau. Van ser més aviat la regla dels nostres capitalismes perifèrics, depenents i subordinats a la lògica del sistema capitalista mundial.

Nous temps de lluites i noves formes de dominació durant la “transició a la democràcia”

Esgotades les antigues formes polítiques dictatorials mitjançant les quals el gran capital —internacional i local— va exercir la seva dominació i va aconseguir remodelar les societats llatinoamericanes inaugurant a escala mundial el neoliberalisme [8], els nostres països van assistir al que es va anomenar, de manera igualment apologètica i injustificada, “transicions a la democràcia”.

Ja duem gairebé vint anys, aproximadament, de “transició”. No deu ser hora de fer-ne un balanç crític? Es pot avui continuar repetint alegrement que les formes republicanes i parlamentàries d'exercir la dominació social són “transicions a la democràcia”? Fins quan continuarem empassant-nos sense mastegar aquests relats acadèmics nascuts a l’empara de les beques de la socialdemocràcia alemanya i els subsidis de les fundacions nord-americanes?

A la nostra manera de veure, i sense voler catequitzar ni evangelitzar ningú, la posada en funcionament de formes i rituals parlamentaris està molt lluny d’assemblar-se, encara que sigui mínimament, a una democràcia autèntica. Resulta gairebé ociós insistir en un fet obvi: a Llatinoamèrica, avui continuen dominant els mateixos sectors socials d'abans, els de gruixuts bitllets i voluminosos comptes bancaris. Ha canviat la imatge, ha canviat la posada en escena, s'ha transformat el discurs, però no s'ha modificat el sistema econòmic, social i polític de dominació. Fins i tot s'ha perfeccionat [9].

Aquestes noves formes de dominació política —principalment parlamentàries— van néixer a causa de la lluita de classes. Segons el nostre parer, no van ser un regal graciós de la seva gran majestat, el mercat i el capital (com sosté certa hipòtesi que acaba pressuposant, inconscientment, la passivitat total del poble), però lamentablement tampoc no van ser únicament fruit de la conquesta popular i de l'avenç “democràtic de la societat civil” que lentament es va fent amb els mecanismes de decisió política i marxa cap a un futur resplendent (com pressuposen certs corrents que acaben cedint al fetitxisme parlamentari).

En realitat, els règims polítics postdictadura, a l’Argentina, a Xile, a l’Uruguai i a la resta del con sud llatinoamericà, van ser producte d'una complexa i desigual combinació de les lluites populars i de masses —en el curs de les quals arriba al seu punt culminant la revolta argentina de desembre de 2001— amb la resposta tàctica de l'imperialisme que necessitava sacrificar momentàniament algun peó militar de l'època neolítica per a reacomodar els fils de la xarxa de dominació, canviant una mica perquè res no canviï.

Amb discurs “progre” o sense, la missió estratègica que el capital transnacional i les seves sòcies més estretes, les burgesies locals, van assignar als governs “progressistes” de la regió —des del Front Ampli uruguaià i el PJ de l'argentí Kirchner fins a la concertació de Bachelet a Xile— consisteix a aconseguir la tornada a la “normalitat” del capitalisme llatinoamericà. Es tracta de resoldre la crisi orgànica reconstruint-hi el consens i la credibilitat de les institucions burgeses per a garantir-hi L'ORDRE. És a dir: la continuïtat del capitalisme. El que està en joc és la crisi de l'hegemonia burgesa a la regió, amenaçada per les rebel·lions i revoltes —com la de l'Argentina o Bolívia— i la seva eventual recuperació.

Des de la nostra perspectiva, i malgrat les esperances populars, la manipulació de les banderes socials, el falsejament dels símbols d'esquerra i la resignificació de les identitats progressistes tenen actualment com a finalitat frenar la rebel·lia i canalitzar institucionalment la indisciplina social. Mitjançant aquest mecanisme de aggiornamiento suposadament “progre” les burgesies del con sud llatinoamericà intenten recompondre la seva hegemonia política. Es pretén tornar a legitimar les institucions del sistema capitalista, fortament devaluades i desprestigiades per una crisi de representació política que feia anys no es produïa al nostre continent. Els equips polítics de les classes dominants locals i l'imperialisme s'esforcen d'aquesta manera, summament subtil i intel·ligent, a continuar aïllant la revolució cubana (a la qual hom saluda, però... com un fenomen una mica exòtic i caribeny), conjurar l'exemple insolent de la Veneçuela bolivariana (a la qual hom somriu però... sempre des de lluny), continuar demonitzant la insurrecció colombiana i congelar d'arrel el procés obert a Bolívia.

Els desafiaments de l'esquerra llatinoamericana antiimperialista i anticapitalista davant la seva història

Com enfrontar llavors aquest aggiornamiento de les formes polítiques de dominació, aquest intent gatopardista de canviar una mica perquè l'ORDRE segueixi igual i res no canviï de fons?

Descartada la visió ingènua d'un optimisme eufòric que postula en el terreny de les consignes agitatives un perillós i fals triomfalisme —qualificant com un “avenç revolucionari” els governs de Tabaré Vázquez, Kirchner o Bachelet—, hem de fer l'esforç per comprendre els nostres desafiaments polítics a partir de la nostra mateixa història i les nostres necessitats [10]. Així ho va fer Fidel quan va encapçalar la revolució cubana; així ho fa Chávez a Veneçuela. Així ho van fer els sandinistes, els salvadorencs i els tupamaros en les seves èpoques fundacionals (quan eren radicals i estaven contra el sistema); així ho fan les FARC i l’ELN a Colòmbia, igual que els zapatistes a Chiapas. En el con sud llatinoamericà se'ns imposa trobar la nostra perspectiva estratègica i el nostre rumb polític partint de la nostra història. Hem d'estudiar i prendre’ns seriosament la història!

Això implica estar amatents davant de qualsevol manipulació oportunista. És cert que qualsevol relat històric pressuposa construir genealogies en el passat per a defensar i legitimar polítiques cap al futur. Però tot té un límit. No es pot anar al passat, “ficar-hi mà”, posar i treure a cor què vols segons les oportunitats del cas...

Per exemple, a l'Argentina, no es pot posar en les banderes i en els cartells les imatges de Santucho i del Che Guevara i després, com per art de màgia, esborrar aquests símbols per reemplaçar-los per la foto de Juan Domingo Perón. I després, si canvien les aliances polítiques del moment, arxivar ràpidament Perón i tornar a posar Santucho o qui convingui en aquesta ocasió. Sempre amb el mateix somriure cínic. Com si tot fos el mateix! Això és poc seriós. Això és manipular vulgarment la història en funció del present immediat. Així no es construeix una identitat política de masses que aconsegueixi aglutinar la joventut rebel i la classe treballadora combativa en funció d'un projecte d'emancipació radical. Els cubans designen aquestes maniobres com a vulgar “politiqueig”. Lenin les anomenava “oportunisme”. En cadascun dels països de la nostra Amèrica hi ha un terme per a fer-hi referència.

La història ha de ser la nostra font genuïna d'inspiració, no pas un còmode salconduit oportunista.

Formació política, hegemonia socialista i internacionalisme

No només hem d'inspirar-nos en la història. En l'actual fase de la correlació de classes —marcada per l'acumulació de forces— necessitem generalitzar la formació política de la militància de base. No només dels quadres dirigents sinó de tota la militància popular. És urgent combatre el clientelisme i la pràctica dels “punters” (negociants de la política mitjançant les prebendes del poder), solidificant i sedimentant una forta cultura política en la base militant, que apunti a l'hegemonia socialista sobre tot el moviment popular. No hi haurà transformació social radical al marge del moviment de masses. Ens semblen il·lusòries i fantasmagòriques els somnis postmodernes i postestructuralistes que ens conviden irresponsablement a “canviar el món sense prendre el poder”. No es poden assolir canvis de fons sense enfrontar-se a les institucions centrals de l'aparell d'Estat. El nostre objectiu ha de ser construir, estratègicament i a llarg termini —estem pensant en termes de diversos anys i no de dos mesos—, organitzacions guevaristes de combat.

Per què organitzacions? Perquè el culte cec a l'espontaneïtat de les masses constitueix un miratge molt simpàtic però ineficaç. Tot el moviment popular originat per l'explosió del 19 i 20 de desembre de 2001 a l’Argentina va diluir la seva energia i va acabar sent fagocitat per l'absència d'organització i de continuïtat en el temps (organització popular no equival a la suma de segells partidaris que tenen com a fita màxima la participació en cada contesa electoral).

Per què guevaristes? Perquè en la nostra història llatinoamericana el guevarisme constitueix l'expressió del pensament més radical de Marx i Lenin i de tot el patrimoni revolucionari mundial, desxifrat a partir de la nostra mateixa realitat i els nostres pobles. El guevarisme s’apropia del millor que van produir els bolxevics, els xinesos, els vietnamites, les lluites anticolonialistes de l'Àfrica, la joventut estudiantil i treballadora europea, el moviment negre nord-americà i totes les rebel·lies que han bategat als diversos continents. El guevarisme no és ni un calc ni una còpia, constitueix una apropiació de la mateixa història del marxisme llatinoamericà, el fundador del qual és, sens dubte, José Carlos Mariátegui. Guevara no és una samarreta. La seva recerca política, teòrica, filosòfica constitueix una permanent invitació a repensar el marxisme radical des l'Amèrica Llatina i el Tercer Món. No se’l pot reduir a tres consignes i dues frases fetes. Fins i tot tenim pendent un estudi col·lectiu seriós i una apropiació crítica del pensament marxista del Che entre nostra militància [11].

Per què de combat? Perquè tard o d'hora ensopegarem amb la força bestial de l'aparell d'Estat i el seu exercici permanent de força material. Així ens ho ensenya tota la nostra història. Hi insistim: cal prendre's de debò la història! Pretendre eludir aquesta confrontació pot resultar molt simpàtic per a guanyar una beca o seduir el públic lector en un gran monopoli de la (in)comunicació. Però la història de la nostra Amèrica ens demostra, amb una càrrega de dramatisme tremenda, que no hi haurà revolucions de debò sense el combat antiimperialista i anticapitalista. Hem de preparar-nos a llarg termini per a aquesta confrontació. No és una tasca de dos dies sinó de diversos anys. Hem de dur a terme la batalla ideològica per legitimar al si del nostre poble la violència plebea, popular, obrera i anticapitalista; la justa violència de baix davant de la injusta violència de dalt.

Però en identificar el combat com un camí estratègic hem d'aprendre dels errors del passat, eludint la temptació militarista. Les noves organitzacions guevaristes haurien d'estar estretament vinculades als moviments socials. No es pot parlar “des de fora” al moviment de masses. Les organitzacions que encapçalin la lluita i marquin un camí estratègic, més enllà del dia a dia, haurien de ser al mateix temps “causa i efecte” dels moviments de masses. No només parlar i ensenyar sinó també escoltar i aprendre. I escoltar atentament i amb l'oïda ben oberta! La veritat de la revolució socialista no és propietat de cap segell, es construirà en el diàleg col·lectiu entre les organitzacions radicals i els moviments socials. Les avantguardes —perdó per utilitzar aquest terme tan desprestigiat en els centres acadèmics del sistema— que hauríem de construir seran avantguardes de masses, no pas d’elit.

Si durant la lluita ideològica dels anys 90 —en els temps de l'auge neoliberal— ens vam veure obligats a batallar en la defensa de Marx, remant contra el corrent hegemònic, en la dècada que s'obre en el 2000, amb Marx només ja no n’hi ha prou. Ara hem d'anar per més, fer una passa més i instal·lar en l'agenda de la nostra joventut Lenin i el Che (i totes i tots els seus continuadors). Reinstal·lar el Che entre nostra militància implica recuperar la mística revolucionària de lluita extrainstitucional que va nodrir la generació llatinoamericana dels anys 60 i 70

Tenim pendent pensar i exercir la política més enllà de les institucions, sense cedir al fals “horitzontalisme” —els partidaris del qual criden “que no dirigeixi ningú!” perquè en realitat volen dirigir ells— ni quedar entrampats en el reformisme i el xantatge institucional. Per aconseguir aquest objectiu no hi ha res millor que combinar l'esperit d'ofensiva de Guevara amb la intel·ligència i lucidesa de Gramsci per a comprendre i encarar el gatopardisme. Saber sortir de la política de secta, assumir l'ofensiva ideològica i al mateix temps ser prou lúcids com per a enfrontar el transformisme polític de les classes dominants que branden banderes “progressistes” per dominar-nos millor.

Com San Martín, Artigas, Bolívar, Sucre, Manuel Rodríguez, Juana Azurduy i José Martí, com Guevara, Fidel, Santucho, Sendic, Miguel Enríquez, Inti Peredo, Carlos Fonseca i Marighella, hem d'unir els nostres esforços i voluntats col·lectives a llarg termini en una perspectiva internacionalista i continental. En l'època de la globalització imperialista no és viable ni possible ni realista ni desitjable un “capitalisme nacional”.

No podem continuar permetent que la militància abnegada —present en diverses experiències reformistes del con sud— es transformi en “base de maniobra” o element de pressió i negociació per a l’aggiornamiento de les burgesies llatinoamericanes. Els somnis, les esperances, els sofriments, els sacrificis i tota l'energia rebel dels nostres pobles llatinoamericans no poden continuar sent expropiats. Ens mereixem una mica més que un miserable “capitalisme amb rostre humà” i una llardosa modernització de la dominació.

Octubre de 2006

[1] Aquests esquemes simplistes van ser extrets principalment de: (a) els estudis d'ordre filosòfic de la dècada de 1840, crítics de la Filosofia de dret de Hegel, on Marx li retreia al seu mestre subordinar la societat civil a l'Estat; i de (b) les anàlisis sociològiques de la dècada de 1850, on Marx va analitzar la societat francesa i el fenomen polític bonapartista.

[2] Vegeu l'intel·ligent estudi de Carlos Nelson Coutinho sobre Gramsci a l’Amèrica Llatina i particularment sobre la revolució passiva a Brasil: “As categories de Gramsci i a realidade brasilera”, a Carlos N. Coutinho: Gramsci. Um estudo sobre seu pensamento polític. Rio de Janeiro, Civilizaçao Brasileira, 1999. També es poden consultar amb profit els treballs de Florestan Fernandez sobre la revolució burgesa, recopilats per Octavio Ianni: Florestan Fernandes: sociologia crítica e militante. Sao Paulo, Expresso Popular, 2004. Juan Carlos Portantiero havia avançat algunes intel·ligents reflexions en aquest sentit en el seu assaig ta sovint citat “Los usos de Gramsci” [1975] (Buenos Aires, Grijalbo, 1999), però a diferència dels dos autors anteriors, Portantiero va acabar convertint Gramsci en un comodí socialdemòcrata embastardit fins a límits inimaginables.

[3] Vegin el nostre treball “Los verdugos latinoamericanos: las Fuerzas Armadas de la contrainsurgencia a la globalización”, assaig incorporat en el nostre llibre Pensar contra dirección. Las armas de la crítica y la crítica de las armas. Buenos Aires, Editorial La Nuestra Amèrica, 2006.

[4] Adoptem aquesta categoria de Mario Roberto Santucho: Poder burgués, poder revolucionario [1974]. En Daniel De Santis [compilador]: A vencer o morir. PRT-ERP Documentos, EUDEBA, 1998 (tom I) i 2000 (Tom II).

[5] Vegeu el testament polític del Che, quan afirma: “Per altra banda, les burgesies autòctones han perdut tota la seva capacitat d'oposició a l'imperialisme -si alguna vegada la van tenir- i només formen el seu furgó de la cua. No hi ha més canvis a fer; o revolució socialista o caricatura de revolució”. “Missatge als pobles del món a través de la Tricontinental”.

[6] Vegeu el capítol “Expansión industrial, imperialismo y burguesía nacional” del llibre de Silvio Frondizi: La realidad argentina. Ensayo de interpretación sociológica (en dos toms, Tom I: 1955 i Tom II: 1956); Víctor Testa [pseudònim de Milcíades Peña]: “Industrialitzación, seudoindustrialización y desarrollo combinado” dins Fichas de investigación econòmica y social, Any I, núm. 1, abril de 1964. p.33-44. Aquest article va ser recopilat pòstumament en Milcíades Peña: Industrialitzación y clases sociales en Argentina. Bs.As., Hyspamérica, 1986. p.65 et seq.; i finalment el nostre assaig: “Foquismo?: A propòsito de Mario Roberto Santucho y el pensamiento político de la tradició guevarista”, dins Ernesto Che Guevara: El sujeto y el poder. Buenos Aires, La nuestra Amèrica, 2005

[7] Tractant de pensar la conformació social de la dominació burgesa a l’Argentina i l’Amèrica Llatina d'una manera diferent (tant davant del reformisme stalinista com davant del populisme nacionalista), el vell dirigent comunista Ernesto Giudici —que el 1973 va proposar l’herètica unitat del comunisme amb les organitzacions polític-militars PRT-ERP i Montoneros— va arriscar una hipòtesi més que suggeridora. Sempre deia que cal pensar la història llatinoamericana a partir de la seva mateixa cronologia històrica, sense violentar-la perquè entri en el jaç de Procust de cronologies diverses. Feta aquesta excepció, Giudici considerava pertinent una analogia amb les formacions socials europees; no pas amb França —model del 18 Brumario de Luis Bonaparte— ni amb Anglaterra— arquetip empíric que està en la base del Capital—, sinó amb el prusianisme alemany. La formació històrica del capitalisme a l’Argentina, per exemple, s'assemblava molt més a l'endarrerida Prusia que a les modernes França o Anglaterra. Com a Prusia, la burgesia argentina vivia fent pactes i compromisos amb els propietaris terratinents, utilitzant l'exèrcit com a força social privilegiada en política i reprimint qualsevol vida cultural autònoma. La hipòtesi analògica del “prusianisme” complia en els raonaments de Giudici un rol molt més inclusiu i integrador que el camí “prusià en l'agricultura” de què parlava Lenin, per contraposició a la modernització de l'agricultura capitalista dels farmers nord-americans. Vegi's “Herejes y ortodoxos en el comunismo argentino”, en el nostre llibre De Ingenieros al Che. Ensayos sobre el marxismo argentino y latinoamericano. Buenos Aires, Biblos, 2000 [hi ha reedició cubana ampliada, 2006].

[8] És ben conegut l'anàlisi de l'historiador britànic Perry Anderson (a qui ningú pot acusar de provincianisme intel·lectual o de xovinisme llatinoamericanista), que sosté que el primer experiment neoliberal a nivell mundial ha estat, precisament, el de Xile. Fins i tot diversos uns quanta anys abans que els de Margaret Thatcher o Ronald Reagan. No per perifèriques ni depenents les burgesies llatinoamericanes han quedat en un segon pla en l'escena de la dominació social. Fins i tot en alguns moments s'han avançat a les seves sòcies majors, i han inaugurat —amb el puny sagnant de Pinochet en l’àmbit polític i de la mà per res “invisible” de Milton Friedman en l'àmbit econòmic—, un nou model d'acumulació de capital d'abast mundial: el neoliberalisme.

[9] Recordem que per a Marx la república burgesa parlamentària —que ell mai homologava amb “democràcia”— constituïa la forma més eficaç de dominació política. Marx la considerava superior a les dictadures militars o a la monarquia perquè en la república parlamentària la dominació esdevé anònima, impersonal i acaba liquar els interessos segmentaris dels diversos grups i fraccions del capital, instaurant un terme mitjà de la dominació general de la classe capitalista, mentre que en la dictadura i en la monarquia és sempre un sector burgès particular el que en posseeix el comandament, la qual cosa fa més fràgil, visible i vulnerable l'exercici del poder polític.

[10] En aquest sentit seria convenient no confondre les necessitats diplomàtiques conjunturals de determinats Estats —els quals defensem de l'agressivitat imperialista i amb els quals ens vam solidaritzar activament—, amb les necessitats polítiques del moviment popular als nostres països del con sud llatinoamericà. Encara que lluitem pels mateixos fins antiimperialistes i socialistes, no sempre el que convé als Estats amics és el que convé als moviments socials i populars dels nostres països.
Reflexionem sobre un exemple històric concret: la Revolució Cubana sofreix un embargament criminal dels EUA des del seu mateix desafiament al colós del nord. Seguint la pressió ianqui, pràcticament tots els Estats del continent van trencar relacions amb Cuba a començament dels 60. Un dels pocs que no ho va fer va ser Mèxic. Durant dècades, a Mèxic governava el PRI, un partit burgès, corrupte i autoritari com n’hi ha cap (sorgit del congelament de la revolució mexicana). El PRI mantenia “cap a fora” una política de no confrontació amb Cuba, la qual cosa resulta molt útil diplomàticament per a frenar els EUA. En el pla intern reprimia el moviment obrer, comprava dirigents, dividia les organitzacions populars, massacrava estudiantes, feia desaparèixer indígenes, etc. A finals dels 60, a Mèxic sorgeixen organitzacions guerrilleres que són massacrades. Anys més tard, sorgeix l’EZLN contra el PRI. Cuba romp els lligams amb l'Estat mexicà? No, no ho pot fer. Necessita mantenir relacions diplomàtiques amb l'Estat mexicà per eludir el bloqueig ianqui, la qual cosa resulta plenament comprensible. I doncs? Què ha de fer el moviment popular a Mèxic? Apel·lar a l'autoritat moral de Cuba per donar suport al PRI? La resposta negativa és més que òbvia (tanmateix, van existir corrents que així ho van fer durant anys). El corrent de Lombardo Toledano —de nefasta memòria— donava suport al PRI amb retòrica d'"esquerra", donava suport a les repressions del govern com a “progressistes”, incloent-hi la massacre de Tlatelolco, etc., etc.). Sobre aquestes dificultats objectives que l’internacionalisme militant no pot desconèixer, vegin el nostre diàleg-entrevista (realitzat juntament amb el company Luciano Álzaga) al president de l'Assemblea Popular de la república de Cuba, Ricardo Alarcón a http://www.lahaine.org/index.php?p=14057 i http://www.rebelion.org/notícia.php?aneu=30096

[11] Apuntant en aquesta direcció i cap a aquesta tradició política, hem volgut contribuir-hi amb una petitíssima aportació mitjançant el nostre llibre Ernesto Che Guevara: El sujeto y el poder i amb diverses experiències de formació política en diverses càtedres Che Guevara, dins i fora de la universitat, tant en moviments de drets humans, en el moviment estudiantil com en escoles del moviment piquetero.