Fòrum Social de Londres: algunes remarques

Antxon Mendizabal

[Publicat a Gara, 30/10/04]

El bell palau d'Alexandra Palace ens rebia a la perifèria de Londres. Els mil colors de la bullícia vital que caracteritza aquests esdeveniments hi eren presents. S’hi palesava també la deficient organització de l'esdeveniment. Com a conseqüència de la seva hegemonia històrica, Londres, la vella urbs imperial, ha derivat en una ciutat multiracial i multicultural, que tanmateix tenia una limitada representació en aquest fòrum. Com és lògic, el món anglosaxó dominava el fòrum. Els participants de procedència italiana i francesa conformaven la majoria restant. És el tercer fòrum celebrat a Europa i tractaré d'exposar algunes remarques basades en la meva experiència de participació, òbviament parcial, en aquesta mena d’esdeveniments.

El caràcter elitista que caracteritza aquests fòrums era potser aquí més evident. No és difícil entendre que persones en atur, ocupes, sense papers... no poden finançar-se el viatge i l’estada en una ciutat que funciona amb preus prohibitius per a l'europeu mitjà. La manca d'ajudes i instal·lacions per als i les assistents sense recursos han estat aquí més evidents que en esdeveniments anteriors.

Malgrat això, el Fòrum Europeu de Londres ha estat un magne ateneu de tallers diversos sobre els diferents aspectes de la realitat actual europea i mundial. Alguns debats, com els que procedeixen de les organitzacions camperoles o els que fan referència al desenvolupament sostenible o a l'Europa social, són també d’una importància vital per a nosaltres. El Fòrum és també una referència ideològico-simbòlica que serveix com a revulsiu en molts llocs on l'individualisme i el pensament únic paralitza qualsevol activitat crítica i qualsevol mena de protesta sòcio-política.

Però el Fòrum està també sotmès a la lluita de classes i, en un sentit més ampli, a la lluita entre opressors i oprimits. Per això, és un objecte de lluites de poder per utilitzar-lo amb diferents interessos. Uns tracten d'utilitzar el Fòrum per a la construcció de nous drets que afecten els oprimits. Uns altres tracten d'acaparar el Fòrum per neutralitzar-ne l’expansió mediàtico-alliberadora i oposar-se a aquests drets. Hi ha un ampli consens pel que fa als drets individuals i el problema apareix quan es plantegen els drets col·lectius; i de manera especial, els drets i lluites dels pobles.

El Plenari sobre els Drets dels Pobles i Ciutadania no va acomplir les aspiracions previstes. Amb un temps d'exposició més que limitat, la majoria de les exposicions es van limitar al ja conegut discurs de les esquerres dels grans Estats-nació, que limiten la construcció de la ciutadania a l'extensió dels drets socials als immigrants no comunitaris. En d’altres tallers i plenaris que giraven entorn de les lluites dels pobles va ocórrer una cosa per l’estil.

Les contradiccions reflectien fortes resistències de caràcter conceptual, analític i mental per donar cabuda a Europa a temes decisius de la praxi social i política com la diversitat nacional, la possible nova estatalitat de moltes nacionalitats i fins i tot l'elecció de la nacionalitat.

No podem obviar que tot i les grans conquestes com les declaracions del Fòrum a favor de l'autodeterminació dels pobles oprimits d'Europa, les actituds d'un gran sector de l'esquerra no han canviat. Rere l'aparença cosmopolita, un ampli sector de l'esquerra europea sent i pensa com la burgesia imperialista dels Estats-nació. La comuna acceptació de la ideologia de la modernitat i d'un nacionalisme imperialista no proclamat però defensat i sentit confereix a ambdós una concepció del món que accepta en el fonamental la civilització d'aquesta globalització capitalista. Crida, per tant, l'atenció l'absència de posicionaments internacionalistes en relació amb la lluita dels pobles europeus, procedent precisament dels qui fan de l’internacionalisme el seu senyal identitari. Es repeteix una actitud, coneguda en aquests verals, de sectors d'esquerra alliberadors de pobles llunyans i encobridors i/o opressors dels propers.

Els debats sobre la guerra van suposar un gran avenç respecte al que s’havia vist al Fòrum de París i més particularment al Fòrum de Florència. La resistència iraquiana ha trastocat radicalment els continguts del debat. Ja no es tracta d'una denúncia despolititzada i abstracta de la guerra, sinó d'un posicionament radicalment diferent contra l'ocupació i contra el feixisme mundial protagonitzat, a través de la guerra, per Bush, Blair, Berlusconi i Aznar. Les posicions, tan abundants a Florència, que denunciaven qualsevol reacció «no pacifista» enfront de la possible invasió, en nom de l'ètica i els drets humans, han desaparegut aquí com per encanteri. Per contra, es tracta d'exigir la retirada de les tropes i de donar suport a la resistència, que no es caracteritza per les seves objeccions. Més encara, abunden al fòrum intervencions que demanen tribunals internacionals per als qui protagonitzen la guerra. Cal remarcar en aquest sentit els nous continguts, molt més profunds, defensats per ponents que vénen de l'Estat espanyol, i en particular de Catalunya. Mereix especial esment la nombrosa assistència als fòrums europeus de persones procedents d'aquesta última nacionalitat, que suposen «una massa crítica» important en la defensa dels drets culturals i dels drets democràtics i nacionals dels pobles sense Estat.

Els Fòrums sobre drets civils pateixen també de les contradiccions i esquizofrènia d'aquesta àmplia esquerra europea unida a la modernitat. Així, les seves apasionats posicionaments sobre les limitacions del dret d'asil a les persones que vénen del Tercer Món es converteixen en «tancades resistències» quan es denuncia les pèrdues de dret d'asil per a les persones procedents de la dissidència política i de la lluita dels pobles a l'interior d'Europa. Aquestes intervencions són tributàries d'una visió del món que hereta una referència d'Europa com un «Edèn democràtic encara que amb algunes imperfeccions», que ha solucionat els seus problemes fonamentals i requereix ajuda per als pobres del Tercer Món, que sofreixen la fam i estan sotmesos a règims dictatorials. Si la realitat de l'existència de presos i exiliats polítics a l'interior d'Europa procedent de la lluita dels seus pobles no és compatible amb les seves concepcions teòriques, se suprimeix la referència de la realitat existent i s'acaba el problema. De nou crida aquí l'atenció que els defensors dels drets universals siguin incapaços d’universalitzar els drets polítics i culturals que fan referència a la diversitat humana, a la redistribució del poder i a la llibertat.

[...]