Eleccions a Cuba i el silenci dels mitjans de comunicació

Juan Marrero

Tinc la certesa que als titulars dels diaris del seu país o en els espais informatius de la TV mai vostè ha llegit o vist en els darrers anys cap notícia sobre les eleccions a Cuba. No existeixen per als grans mitjans de comunicació, perquè els seus amos les han exclòs de l'agenda informativa.

El que si no hi ha faltat mai és l'afirmació d'alguns comentaristes pagats o polítics defensors d'interessos aliens o adversos als pobles que "sota la dictadura de Castro a Cuba no hi ha democràcia ni llibertat ni eleccions". Es tracta d'una consigna que es repeteix sovint per honorar aquell pensament d'un ideòleg del nazisme que una mentida repetida mil vegades podria convertir-se en una veritat.

A la Cuba revolucionària hi ha hagut Eleccions des del 1976. En aquests moments se celebra el dotzè procés electoral per triar els delegats a les Assemblees Municipals del Poder Popular, més o menys equivalents als regidors en altres països.

No donar informació sobre les eleccions a Cuba, com tampoc sobre la seva tasca en el camp de la salut, educació, seguretat social i d’altres, obeeix que els amos del capital d’arreu del món temen la propagació del seu exemple i que alhora quedi completament despullada la ficció de democràcia i llibertat que durant segles s'ha venut al món.

Amb motiu de les eleccions convocades per al pròxim 17 d'abril, vull solament comentar-los, tan breument com sigui possible, quatre trets del procés electoral a Cuba, encara susceptibles de perfeccionament, que marquen substancials diferències amb els mecanismes existents per a la celebració d'eleccions a les anomenades "democràcies representatives".

Aquests aspectes són: 1) Registre Electoral; 2) Assemblees de Nominació de Candidats a Delegats; 3) Propaganda Electoral; i 4) La votació i escrutini.

El Registre Electoral és automàtic, universal, gratuït i públic. En néixer un cubà no només té dret a rebre educació i salut gratuïtament, sinó que quan arriba als 16 anys d'edat automàticament és inscrit al Registre Electoral. Per raons de sexe, religió, raça o filosofia política ningú no en queda exclòs. Tampoc si pertany als cossos de defensa i seguretat del país. A ningú se li cobra ni un ral per aparèixer-hi inscrit, i encar menys se’l sotmet a enutjosos tràmits burocràtics com exigir-los fotos, segells del timbre o la presa d'empremtes dactilars. El Registre és públic, cosa que permet que tots puguin saber qui són els possibles electors en cada circumscripció. En l'actual procés electoral, des del 15 de febrer i fins al 17 de març, es publica en llocs de massiva afluència de públic a cada circumscripció el que s’anomena el Registre Primari d'Electors, a fi que
qualsevol elector o un familiar seu pugui detectar errors en els seus noms i cognoms, en la numeració del carnet d'identitat o en el domicili on resideix. Totes les observacions que arribin a les autoritats electorals corresponents es processen per tal d’incloure o excloure electors amb capacitat legal en el Registre d'Electors oficial que s'exposarà a cada col•legi electoral a partir del 6 d'abril.
Tot aquest mecanisme públic possibilita, des dels inicis del procés electoral, que cada ciutadà amb capacitat legal pugui exercir el seu dret de triar o resultar triat. I impedeix la possibilitat de frau, cosa que és molt habitual en països que es diuen democràtics. La base del frau a tot arreu rau, en primer lloc, que la immensa majoria dels electors no saben qui té dret a votar. Això només ho coneixen o dominen unes poques maquinàries polítiques. I, per això, hi ha morts que voten diverses vegades o, com passa a Estats Units, desenes de milers d’afroamericans no són inclosos en els registres perquè alguna vegada van ser condemnats pels tribunals malgrat haver complert les seves sentències.

El que més distingeix i diferència les eleccions a Cuba d'unes altres són les assemblees de nominació de candidats. A d’altres països l'essència del sistema democràtic consisteix que els candidats sorgeixin dels partits, de la competència entre diversos partits i candidats. Això no és així a Cuba. Els candidats no surten de cap maquinària política. El Partit Comunista de Cuba, força dirigent de la societat i l'Estat, no és una organització amb propòsits electorals. Ni postula, ni tria ni revoca cap dels milers d'homes i dones que ocupen els càrrecs representatius de l'Estat cubà. Entre les seves fites mai hi ha hagut ni hi haurà guanyar seients a l'Assemblea Nacional o en les Assemblees Provincials o Municipals del Poder Popular. En cadascun dels processos celebrats fins avui han estat proposats i triats nombrosos militants del Partit, perquè els seus conciutadans els van considerar persones amb mèrits i aptituds, però no pas a causa de la seva militància.

Els cubans i cubanes tenen el privilegi de postular els seus candidats basant-se en els seus mèrits i capacitat, en assemblees de residents a barris, demarcacions o àrees en les ciutats o en el camp. En aquestes assemblees la votació es fa a mà alçada i resulta electa la persona proposada que obtingui el major nombre de vots. Per a l'actual procés se celebraran més de 41 mil assemblees de nominació de candidats a les més de 15 mil
circumscripcions electorals constituïdes als 169 municipis del país. En el procés electoral de 2002-2003 hi van participar més de 8 milions de cubans a les assemblees per postular els candidats, és a dir, un 81 % dels electors. No hi ha res de semblant arreu del món. És una prova de democràcia real que uns altres no poden exhibir.

A cada circumscripció electoral hi ha diverses àrees de nominació, i la Llei Electoral garanteix que almenys dos candidats, i fins a 8, puguin ser els que apareguin a les butlletes per a l'elecció de delegats el l7 d'abril.

Un altre tret del procés electoral a Cuba és l'absència de propaganda costosa i sorollosa, la mercantilització habitual d’altres països, on hi ha una carrera per a l'obtenció de fons o per privilegiar una determinada candidatura. Cap dels candidats postulats a Cuba pot fer propaganda a favor seu i, per descomptat, cap necessita ser ric o disposar de fons o ajuda financera per a donar-se a conèixer. A les places i carrers no hi ha actes en favor de cap candidat, ni manifestacions ni cotxes amb altaveus ni pasquins amb les seves fotos, ni promeses electorals; a la ràdio i la televisió, tampoc, a la premsa escrita, tampoc. L'única propaganda l'executen les autoritats electorals i consisteix en l'exposició en llocs públics de la mateixa àrea de residència dels electors de la biografia i foto de cadascun dels candidats. Cap candidat té privilegis respecte d’un altre. A les biografies s'exposen mèrits aconseguits en la vida social, a fi que els electors puguin tenir elements sobre les condicions personals, prestigi i capacitat per servir el poble de cadascun dels candidats i emetre lliurement el seu vot per aquell que considerin el millor.
La darrera característica que volem comentar és la votació i l'escrutini públic. A Cuba no és obligatori el vot. Tal com ho estableix l'Article 3 de la Llei Electoral, és lliure, igual i secret, i cada elector té dret a un sol vot. Ningú, doncs, ha de témer res si no va al seu col•legi electoral el dia de les eleccions o si decideix lliurar la seva butlleta en blanc o anul•lar-la. No ocorre com en molts països, on el vot és obligatori i la gent es veu impel•lida a votar per evitar que li imposin una multa o la duguin als tribunals o fins i tot per no perdre una ocupació. Mentre que en altres països, incloent-hi els Estats Units, l'essència del sistema rau que la majoria no voti, a Cuba es garanteix que tothom qui desitgi pugui fer-ho. En les onze eleccions efectuades a Cuba des del 1976 fins avui més del 95 % dels electors han anat a votar. A les darreres eleccions ho van fer el 97, 6 %. El recompte dels vots a les eleccions cubanes és públic i pot ser presenciat en cada col•legi per tots els ciutadans que ho desitgin, fins i tot la premsa nacional o estrangera.

Arreu del món, sens dubte, hi ha moltes crisis, entre les quals cal incloure l'electoral. Els mecanismes que s'utilitzen en molts països són ja obsolets i inoperants. L'ètica està pel terra, i les motivacions de la gent, moltes vegades tipes de fraus, de promeses incomplertes pels candidats, d'oportunismes polítics, de manca de solució de les creixents necessitats dels pobles, fan que s’hi registrin alts índexs d’abstencionisme i apatia dels electors. Cuba pot dir amb orgull que no pateix aquesta crisi, ja que ha concebut un sistema electoral que és com un vestit a la mesura del seu cos, tot i que som conscients que encara cal polir-lo i perfeccionar-lo.

Aspiro simplement que amb aquests trets enunciats, un lector sense informació sobre la realitat cubana respongui algunes preguntes elementals, com ara les següents: on hi ha major transparència electoral i major llibertat i democràcia? I on s'ha assolit millors resultats electorals: en països amb molts partits polítics, molts candidats, molta propaganda o a la Cuba silenciada o manipulada pels grans mitjans, monopolitzats per un grapat d'empreses i magnats cada vegada més reduïts?

Aspiro que algun dia, almenys, en la gran premsa cessi el mur de silenci que s'ha aixecat sobre les eleccions a Cuba, igual que en altres temes com tasca en el camp de la salut pública i l'educació, i que això pugui ser font de coneixement per a altres pobles que mereixen un major respecte i un futur de més llibertats i democràcia.