No oblidin Gaza! Balanç i perspectives d'acció

Michel Collon

L'alto el foc no representa ni una victòria d'Israel, ni la pau, sinó la preparació d'una nova agressió d'aquí un, dos o tres anys. D'aquí la nostra responsabilitat de fer un balanç d'aquestes tres setmanes de sofriments. I sobretot: què podem fer per protegir la gent de Gaza, per treballar per una pau veritable, per una informació més correcta als nostres conciutadans? Faré algunes reflexions ràpides redactades amb urgència des de Beirut, on estava convidat pel Fòrum Social Mundial en la seva primera sessió celebrada al món àrab...

Beirut, 19 gener

1. Israel continua un pla a llarg termini

-"Fins ara jo sí que era partidari d'Israel al 100%, però en aquests moments ja no tinc tan clar això d'estar a favor d’un Estat."
-"Un Estat racista que vol ampliar el seu territori"
-"Sí, ara, ho crec això".

Aquest diàleg entre dos pares, sentit per un amic a la porta d'una escola de Luxemburg, és típic. La crueltat de l'agressió contra Gaza ha obert els ulls de nombroses persones. Apuntar dones, nens, dels hospitals, les ambulàncies, de les escoles, de manera també repetida, no són "errors" o relliscades. Fets semblants han estat comesos el 1948, 1967, 1982, 1987-1993, 2000, 2006... De fet, Israel persegueix la realització d’un pla a llarg termini: ampliar el seu territori fins al conjunt de Palestina, cosa que implica terroritzar la població i forçar-la a abandonar el territori.

Aquest era l'objectiu real de l'atac contra Gaza. Certament, Israel pretenia que el seu objectiu era eliminar l'Hamas, però tots els analistes saben que era inassolible. Hi havia també un objectiu immediat i sòrdid: evitar una derrota a les eleccions. Quants de vots li reportarà cada nen palestí assassinat, senyor Barak, el carnisser?

És clar, per engalipar l'opinió, el govern israelià fa veure que està ansiós de negociar. Però ha eliminat amb molta cura tots els que estaven preparats per negociar-hi. Ha empresonat a perpetuïtat Marwan Bargouti, un laic, líder íntegre i popular del Fatah; ha empresonat per a trenta anys Ahmed Sadaat, un laic, secretari-general del Front Popular d'Alliberament de Palestina; ara intenta eliminar Hamas. I després, amb qui negociarà? Amb Al Qaeda?

2. Una guerra "made in EUA"

Cada any, Israel rep quatre mil milions de dòlars dels Estats Units en ajuda militar i de tota mena. Més que el conjunt dels països en via de desenvolupament. Encara que no hagi deixat de violar totes les resolucions de les NU i totes les regles del dret internacional i estigui condemnat per això per gairebé els països del món.
La raó? Els Estats Units sempre han considerat que l'Orient Mitjà els pertanyia, a causa del petroli. Per monopolitzar-lo, han multiplicat els xantatges, els cops d'Estat i les invasions militars. Hi mantenen dictadures feroces a l'Aràbia Saudí, a Kuwait o a Egipte amb la pretensió que defensen la "democràcia" a l'Orient Mitjà.

En realitat, Israel és el seu portaavions, el "policia del petroli", encarregat d'ajudar a oposar-se a qualsevol país que vulgui ser independent i utilitzar els diners del petroli no pas per a les caixes fortes d'Exxon sinó per al desenvolupament d'una economia independent.

Com ahir ho deia aquí mateix el canonge belga François Houtart, cofundador del Fòrum Social Mundial, "Israel forma part d'un projecte imperial de domini del Nord sobre el Sud".

3. Una guerra d'Europa també

Europa es creu neutral i "equidistant" entre Israel i els palestins. "Neutral" entre agressors colonialistes i les seves víctimes? Però en realitat sosté plenament Israel en havent-ne fet un quasi membre de la UE, qualificant de terrorista el govern palestí democràticament escollit i proporcionant a Israel armaments per valor de mil milions d'euros.

Així, hipòcrita, el meu país, Bèlgica, ha pretès ser humanitari enviant un avió per repatriar nens palestins ferits, tot oblidant només de precisar que havien estat ferits amb armes fonamentalment belgues!

A més, Sarkozy ha fet veure que negociava (amb una de les parts només!), tan sols per guanyar temps i permetre a Israel acabar la seva feina bruta. El seu petit gos, Bernard Kouchner, ha mentit sobre aquesta massacre com ha mentit a cada guerra de l'Occident (Iraq, Iugoslàvia, Afganistan). De cap manera són neutrals, sinó que donen suport plenament a Israel!

Darrere Israel hi ha els seus padrins: els EUA i la UE. És també una guerra pel petroli. És la més llarga guerra de l'Occident, que dura des de 1948. És el suport a l'últim colonialisme del món. Potser el pitjor, ja que es tracta de buidar una terra dels seus habitants!

De fet, s'està preparant l'opinió europea, aquesta també, per a la idea que caldrà potser un dia fer la guerra contra «el perill musulmà».

4. Mitjans de comunicació en guerra?

Si els europeus poguessin veure Al Jazeera, haurien estat al carrer des del primer dia i Israel hauria hagut de parar. No diguin massa de pressa que està ben informat a Europa i que són els àrabs que s'equivoquen.

Parlin, doncs, amb francesos o belgues d'origen àrab: han vist una altra guerra que vostè. Han vist l'atrocitat dels crims, i des del començament. Han escoltat les declaracions de les diferents parts de la resistència palestina i saben, doncs, que un acord de pau era possible a condició de ser equilibrat i just. Coneixen la Història que se’ls ha amagat, allò que no es pot esmentar en cap telenotícies europeu o nord-americà: és a dir que el conflicte va començar quan Israel va fer fora els palestins de les seves terres.

Llavors, qui està ben informat, qui està mal informat?

5. Hi podem alguna cosa?

A Brussel·les, l'11 de gener, s'ha pogut veure un fenomen sorprenent. Els grans partits que han sostingut sempre Israel, incloent-hi un partit que manté relacions estretes i "fraternals" amb el partit laborista israelià, eren tanmateix al carrer, participant en una manifestació de cinquanta mil persones per exigir l’aturada de l'agressió!

L'explicació d'aquest misteri? El "factor Al Jazeera + Internet" en principi. El factor electoral llavors. Els àrabs de Bèlgica, informats gràcies en cadena qatarie, han mobilitzat. Convidat a parlar a dues mesquites, a Brussel·les i a Lille, he pogut copsar la seva indignació, però també la seva voluntat de no continuar sent mai més marginats i passius. L'opinió dels no-immigrants també ha evolucionat sota la influència de les informacions d'Internet; el monopoli mediàtic ja no és tan absolut com abans.

Els grans partits (hi haurà eleccions el juny a Bèlgica) ho han hagut de sentir també. S'ha comprovat, doncs, una evolució en tres fases, en els partits i també en els mitjans de comunicació que els segueixen:

Fase 1: durant els primers dies, s'afirma que Israel té "el dret de defensar-se".

Fase 2: quan la crueltat de l'ofensiva ja no pot ser amagada, es critica Israel per a la seva "resposta desproporcionada" (la qual cosa excusa encara l'agressió.)

Fase 3: quan l'opinió pública es capgira davant l'horror, s’arriba fins a condemnar crims.

Només en paraules. Res d'actes, ni sancions, ni suspensió dels increïbles privilegis atorgats als qui cometen aquests crims. Tant se val. Tot plegat ensenya l'impacte d'una informació veritable i sobretot l'impacte d'una població, fins i tot minoritària al començament, que es mobilitza. I ensenya que serà possible anar més lluny.

Amb quines condicions?

6. L'acció només pot venir dees de baix: boicot!

La solució no pot venir des dalt, ja que les nostres multinacionals i els nostres governs han apostat per Israel i l'aliança amb els EUA.

Trobo un munt de gent que vol fer alguna cosa. Entre les diverses proposicions, penso que el boicot és una acció accessible a tots, bastant fàcil de practicar, en una campanya de llarga durada i que farà mal a la butxaca i, per tant, al nervi de la guerra. La màquina de guerra israeliana costa cara, és finançada pels ingressos de les fruites, llegums, flors i altres productes que Israel ven a Europa, sobretot als supermercats.

En la meva joventut vaig participar en la campanya del boicot que va forçar els racistes blancs de Sud-àfrica a renunciar a l'apartheid i a l'opressió dels negres. Aquest tipus d'acció és eficaç. I ho més si és organitzat col·lectivament. 1. Amb comitès per país i comitès locals d'acció a la base. 2. No dispersant els esforços, sinó concentrant-se en alguns productes (israelians, fins i tot dels còmplices nord-americans i europeus) que cal determinar conjuntament. 3. Acompanyant-lo amb un treball regular d'informació de la població, de manera concreta, pedagògica i pacient. Tot plegat es pot organitzar reagrupant totes les bones voluntats als barris, però també les escoles, les empreses, les associacions, arreu. L'ideal seria començar amb una crida de personalitats i de moviments...

7. Necessitat d'unitat

A Beirut, on em trobo, he discutit durant tres dies amb desenes de persones vingudes de nombrosos països de la regió. Homes, dones, joves, de menys joves, creients o laiques. I, com que sé que se'm demanarà, sí, amb dones amb vel; i us garanteixo que no he vist cap diferència quant al compromís, la reflexió o la independència d'esperit. Una senyora marroquina que portava vel va venir a trobar-me després d'una exposició, i vam parlar. Una mica més tard, vaig trobar el seu marit, un parlamentari marroquí, que em va dir: "Heus aquí la meva esposa, o més aviat, jo sóc el seu marit, l'acompanyo!" perquè el seu cap era, com d'altres, ple d'idees i d'activitats.

Davant aquesta treva de broma, a Europa ja ha arribat l’hora de desempallegar-se de clixés i prejudicis. Tots els meus interlocutors, aquí, estaven molt sorpresos per la timidesa de l'esquerra europea davant als crims d'Israel. I m’era molt difícil d’explicar-ho.

Em falta temps aquí ara, abans de noves trobades. Però caldrà tornar sobre aquesta curiosa "esquerra" que, majoritàriament, no es mou gaire per acabar amb l'últim colonialisme. Aquesta esquerra que s'inquieta molt d'un augment eventual de l'antisemitisme, condemnable és clar, però no reacciona davant la pujada ben real d'una islamofòbia completament paranoica llançada per Bush i que estigmatitza els nostres conciutadans immigrats.

No hauria de sortir aquesta esquerra de la seva torre d'ivori i dels seus complexos de superioritat? No hauria de distanciar-se dels seus mitjans de comunicació i els seus dirigents per anar a la trobada dels pobles del Sud? Preguntar-se per què a l'Orient Mitjà, però també a l’Amèrica Llatina, a l'Àfrica, a Àsia, estan tots contra Israel? No hauria d’intentar millor comprendre les raons d'aquesta còlera que envaeix el Sud? I abans de donar lliçons de democràcia al món sencer, nosaltres, els europeus, que hem establert Hitler, Mussolini, Franco, Pinochet, Mobutu, Suharto i la majoria de les dictadures que han ensagnat el planeta, no hauríem simplement demanar-nos en principi què podem aprendre d'aquests pobles del Sud?

Eren, molt ràpidament, algunes reflexions que els sotmeto..., tot fent una crida a cadascuna i cadascun de vostès a assumir les seves responsabilitats, allà on siguin i segons els seus mitjans. No oblidin Gaza! Necessitaran ajuda humanitària de seguida. Però sobretot, per evitar la tornada de les bombes, necessitaran una informació veritable. No oblidin Gaza!