El «procés de pau» a Palestina

Noam Chomsky

[Publicat a Zmag el juliol de 2000]

El darrer despatx des de Camp David de l'agència Asssociated Press (AP) comença: "Les converses de pau que tenen lloc a Camp David van fracassar dijous per les posicions enfrontades sobre Jerusalem Est. Decebut, el president Clinton va afirmar que havia intentat aproximar-les diverses vegades, però no havia trobat una solució". Clinton va expressar la seva esperança que el procés continuaria fins a arribar a un acord sobre la qüestió de Jerusalem Est, fins al punt que es superaria el problema més fonamental i rellevant.

Per entendre què està passant cal retrocedir en el temps i examinar els esdeveniments actuals des d'una perspectiva més àmplia. Qualsevol discussió sobre l'anomenat procés de pau -ja sigui l'iniciat a Camp David o qualsevol altre- ha de tenir present quin significat s'atribueix a aquest sintagma: per definició, s'ha d'entendre per procés de pau tot allò que el Govern dels Estats Units pretén aconseguir.

Un cop copsat aquest principi essencial, es pot entendre que es pugui promoure un procés de pau mitjançant els esforços clarament proclamats de Washington per soscavar la pau". Anem a il·lustrar-ho. Pel gener de 1988 la premsa va informar d'un "viatge de pau" del secretari d'Estat George Shultz a l'Amèrica Central sota el títol "Shultz planeja un viatge de pau a l'Amèrica Llatina". El subtítol n'explicava l'objectiu: "La missió seria l'últim esforç per desactivar l'oposició a l'ajuda a la Contra nicaragüenca". Els funcionaris del Govern dels EUA repetien que "la missió de pau" era "l'única manera de salvar" l'ajuda als contras davant "la creixent oposició del Congrés".

La cronologia dels fets és important. Superant la forta oposició dels Estats Units, l'agost de 1987 els presidents de l'Amèrica Central havien arribat a un acord de pau per als greus conflictes de la regió: els Acords d'Esquipulas. Els EUA van actuar de seguida per minar-los i en gran part ja ho havien aconseguit pel gener. Havien eliminar l'únic element "element indispensable" citat en els Acords: cancel·lar el suport dels EUA als contras (els vols de subministraments promoguts per la CIA es van triplicar instantàniament i el terror desplegat per la Contra es va incrementar).

Washington va eliminar també el segon principi bàsic dels acords: que totes les provisions sobre drets humans no només s'apliquessin a Nicaragua sinó també als estats clients dels EUA (per manament del Govern dels EUA havien d'aplicar-se exclusivament a Managua). Washington s'ho va fer venir bé per acabar amb la menyspreada missió internacional d'observació i avaluació, que havia comès el crim de descriure fidedignament el que passava des que a l'agost s'havia adoptat el pla. Per a consternació del Govern del president Ronald Reagan, Nicaragua va acceptar, malgrat tot, la versió dels acords modificats hàbilment pels EUA. Això va conduir a la publicitada "missió de pau" de Schultz, iniciada per promoure el "procés de pau" tot assegurant-se que no hi hauria cap retrocés en el pla de demolició.

Resumint, la "missió de pau" era l'últim intent desesperat per bloquejar la pau i aconseguir el suport del Congrés dels EUA a "l'ús il·legal de la força" pel qual Washington havia estat condemnat recentment per la Cort Suprema Mundial.

La història del "procés de pau" al Pròxim Orient ha esta semblant, encara que conté elements fins i tot més exagerats. Des del 1971, els EUA es trobaven virtualment sols en l'arena internacional a l'hora d'impedir qualsevol acord diplomàtic negociat del conflicte palestino-israelià: el "procés de pau" és la història d'aquests esdeveniments. Revisem-ne els moments essencials.

El novembre de 1967, per iniciativa dels EUA, el Consell de Seguretat de l'ONU va adoptar la Resolució 242 sobre el principi "terra per pau". Tal com era entesa explícitament pels EUA i d'altres signataris, la Resolució 242 de l'ONU exigia un acord de pau total basat en les fronteres anteriors a juny de 1967, amb els mínims ajustaments pactats entre les parts, però sense oferir res als palestins. Quan el president d'Egipte, Anwar el Sadat, va acceptar la posició oficial dels EUA el febrer de 1971, Washington va revisar la Resolució 242, de manera que a partir d'ara signifiqués la retirada parcial israeliana dels territoris ocupats, segons ho determinessin els EUA i Israel. Aquesta revisió unilateral és el que avui dia es coneix com a "terra per pau", fet que reflecteix el poder dels EUA en la doctrina i en la ideologia.

La informació de l'AP sobre la ruptura de les negociacions de Camp David, esmentada més amunt, assenyala que la declaració oficial final, "com a gest cap a Arafat", deia que "l'únic camí cap a la pau era l'adopció de les resolucions preses pel Consell de Seguretat de l'ONU després de les guerres al Pròxim Orient de 1967 i 1973. Aquestes resolucions demanen la retirada d'Israel del territori conquerit als àrabs a canvi de fronteres segures." La resolució de 1967 és la 242, que implicava la retirada israeliana total amb els mínims ajustaments mútuament pactats; la resolució de 1973 és només una adhesió a la 242, sense canvis. Ara bé, seguint els dictats de Washington, el significat de la primera Resolució va canviar crucialment a partir del febrer de 1971.

Sadat va alertar que el rebuig dels EUA-Israel a la Resolució 242 original conduiria a la guerra. Ni els EUA ni Israel s'ho van prendre seriosament, amb arguments extraordinàriament triomfalistes i racistes, els darrers dels quals van ser denunciats a Israel. Egipte es va embarcar en la guerra l'octubre de 1973, la qual va estar a punt de ser desastrosa per a Israel i per a tot el món: no eren insignificants les perspectives d'un conflicte bèl·lic amb armes nuclears. La guerra de 1973 va deixar clar, fins i tot a Henry Kissinger, que Egipte no era pas una cas de panera [1] que es podia simplement ignorar, de manera que Washington va canviar aleshores la seva estratègia habitual de suports i va excloure Egipte del conflicte per tal que Israel, amb el suport creixent dels EUA, pogués procedir a integrar els territoris ocupats i ataqués el Líban. Aquest és el resultat que es va aconseguir a Camp David el 1978, proclamat des d'aleshores com el gran moment en el "procés de pau".

Mentrestant, els Estats Units van vetar les resolucions del Consell de Seguretat de l'ONU que demanaven una solució diplomàtica que incorporés la Resolució 242 però que inclogués també els drets dels palestins. Any rere any, van votar (juntament amb Israel i en alguna ocasió amb un o d'altres estats clients) en contra de les resolucions similars de l'Assemblea General i, d'altra banda, van bloquejar tots els esforços d'Europa, dels estats àrabs o de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) per trobar una solució pacífica al conflicte. Aquest rebuig constant a una solució diplomàtica del conflicte és el "procés de pau". Tots aquests fets reals van ser exclosos fa molt de temps dels mitjans de comunicació i, en gran mesura, de l'àmbit acadèmic, però és força fàcil arribar a conèixer-los.

Després de la Guerra del Golf, els Estats Units ja estaven finalment en situació d'imposar la seva postura unilateral de rebuig i així ho van fer, primer a Madrid a finals de 1991 i després en els acords successius a què han arribat Israel i l'OAP a partir de 1993. Amb aquestes mesures, el "procés de pau" ha avançat cap als acords a l'estil batustan, que és el que els Estats Units i Israel han pretès, tal com hauria de ser evident per a qualsevol que tingui els ulls oberts i si ens atenim a les dades documentals i sobretot a les dades sobre el terreny. Tot això ens porta a la fase actual: les converses de Camp David de juliol de 2000.

Al llarg de diverses setmanes de deliberacions, es va informar regularment que el principal escull era Jerusalem. Les darreres informacions sobre aquest tema reiteren aquesta conclusió. L'observació no és falsa, però és una mica enganyosa. S'han proposat algunes solucions "creatives" per permetre l'establiment d'autoritats simbòliques palestines a Jerusalem o a Al Quds, el seu nom en àrab. Aquestes solucions inclourien l'administració palestina dels barris àrabs (tal com preferiria Israel, si és raonable), algun acord per als llocs religiosos islàmics i cristians i una capital palestina en el poblat d'Abu Dis, prop de Jerusalem, que es podria anomenar Al Quds amb una mica de prestidigitació. Aquest esforç podria haver tingut èxit, i encara podria tenir-ne. Però sorgeix un problema més espinós tan bon punt es planteja la pregunta bàsica: què és Jerusalem?

Quan Israel va conquerir la franja occidental el juny de 1967 es va annexionar, d'una manera gens cortesa, Jerusalem. Per exemple, recentment s'ha revelat a Israel que el 10 de juny d'aquell any, quan es va destruir el barri àrab Mughrabi que hi havia prop del Mur de les Lamentacions, ho van fer amb tanta pressa que un nombre indeterminat de palestins va quedar enterrat enmig de les runes que havien provocat els bulldozers.

De seguida Israel va triplicar les fronteres de la ciutat. Els successius programes de desenvolupament, seguits amb molt poques variacions per tots els governs, buscaven expandir el "Gran Jerusalem" bastant més enllà dels seus límits. Els mapes israelians actuals mostren amb gran claredat l'articulació dels plans bàsics. El 28 de juny el diari més important d'Israel, Ha'aretz, va publicar un mapa que detalla "el pla israelià per a un assentament permanent". Aquest és virtualment idèntic al Mapa d'Estatus Final, d'elaboració governamental, que havia estat presentat un mes abans.

Segons aquest mapa, el territori que es pretén annexar al voltant del ja expandit Jerusalem s'estén en totes direccions. Cap al nord arriba més enllà de Ramalà, al sud més enllà de Betlem, les dues poblacions palestines properes més importants. Aquestes dues ciutats quedarien sota control palestí, però serien contigües a territori israelià. En el cas de Ramalà la ciutat quedaria separada del territori palestí cap a l'est. Com passa amb tot el territori palestí, totes dues ciutats estan separades de Jerusalem, el centre vital de Cisjordània, per territori annexat a Israel.

Cap a l'est, el territori que s'annexaria inclou el poble israelià de Ma'ale Adumin, en ràpida expansió, i s'estén fins a Vered Jericó, un petit assentament que voreja la ciutat de Jericó. L'expansió arriba fins a la frontera amb Jordània. Tota aquesta frontera serà annexada a Israel juntament amb l'expansió realitzada a partir de Jerusalem, la qual parteix de la franja occidental. Una altra línia d'expansió de més al nord que també serà annexada provocarà una segona partició.

La intensiva construcció i els projectes d'assentaments dels anys recents es van dissenyar per "crear fets consumats" que portarien a aquest "assentament permanent". Aquest ha estat compromís explícit assumit pels diferents governs israelians a partir del primer Acord d'Oslo (1993).

Contràriament al que molt sovint s'ha dit, moltes autoritats considerades com a coloms (Yitzhak Rabin, Shimon Peres o Ehud Barak), s'han dedicat almenys tan fidelment a aquest projecte com el tan repudiat Benjamin Netanyahu, encara que aquells van poder tirar-lo endavant sense tantes protestes; també aquesta és una història familiar.

El febrer d'aquest any la premsa israeliana va informar que el nombre d'edificis en construcció havia augmentat un terç entre 1998, amb Netanyahu, i el 2000, amb Barak. Una anàlisi del corresponsal israelià Nadav Shragai revela que només una petita fracció de les terres assignades als assentaments s'utilitza realment per a l'agricultura o altres propòsits. A Ma'ale Adumin, per exemple, les terres que hi són assignades sumen 16 cops l'àrea utilitzada i proporcions semblants es repeteixen en altres casos.

Els palestins han interposat demandes davant la Cort Suprema d'Israel oposant-se a aquesta expansió, però han estat rebutjades. El novembre passat, en rebutjar una de les demandes, un jutge de la Cort Suprema explicava que "els pobles palestins veïns obtindran algun benefici del desenvolupament econòmic i cultural de Ma'ale Adumin", el qual fragmenta efectivament la franja occidental.

Aquests projectes es tiren endavant gràcies a la "bona voluntat" dels contribuents dels EUA, mitjançant una varietat de mecanismes "creatius" per superar l'escull que suposa qualsevol ajuda dels EUA per a aquestes finalitats està prohibida oficialment.

Allò que es pretén és que un possible Estat palestí estigui format per quatre cantons a Cisjordània: un, Jericó; dos, el cantó sud que s'estén fins a Abu Dis (el nou Jerusalem àrab); tres, un cantó nord que inclouria les ciutats palestines de Nablús, Jenín i Tulkarem; i quatre, un cantó central que inclouria Ramalà. Cadascun dels cantons està completament encerclat per territori que s'annexionaria Israel. Les àrees de població palestina haurien de ser administrades pels palestins, cosa que no deixa de ser una adaptació del model colonial tradicional, que per a Israel i els EUA és l'únic resultat sensat.

Els plans previstos per a la franja de Gaza, un cinquè cantó, són incerts: Israel podria renunciar-hi o podria mantenir la regió costanera sud i una altra línia expansiva que dividiria virtualment la franja per sota de la Ciutat de Gaza.

Aquests línies generals són conseqüents amb els plans que s'han proposat des de 1968, quan Israel va adoptar el Pla Allon, que tot i que mai es va presentar formalment, sembla que pretenia incorporar a Israel el 40 % de Cisjordània. Des d'aleshores, el general ultradretà Ariel Sharon, el Partit Laborista i d'altres han proposat plans específics, molt semblants des del punt de vista conceptual i en les seves línies generals. El principi bàsic és que el territori aprofitable d'aquesta zona i els recursos crucials (sobretot l'aigua) romandran sota control israelià, però la població estarà controlada per un règim palestí clientelar, que s'espera que sigui corrupte, bàrbar i dòcil. Així, els cantons administrats per palestins podran proporcionar a l'economia israeliana mà d'obra barata i fàcilment explotable. O a llarg termini, la població es podria "transferir" a algun altre lloc, d'acord amb les il·lusions d'alguns dirigents israelians que existeixen des de fa temps.

És possible imaginar esquemes "creatius" que tractarien subtilment els problemes relacionats amb els llocs de culte religiós i l'administració dels barris palestins de Jerusalem. Els problemes fonamentals, però, es troben en una altra banda. No queda gens clar que es puguin resoldre raonablement en el marc de les nacions-estat imposades per la conquesta i la dominació occidentals en una gran part del món, amb terribles conseqüències fins i tot a l'interior de la mateixa Europa, per no parlar dels efectes negatius que més enllà d'aquest continent han perdurat fins al moment actual.


[1] L'expressió original és basket case, que fa referència a la persona una mica tarambana que té dificultats a l'hora d'encarar determinats problemes.