El torn del candidat ultradretà del Pentàgon

Belisario Marín

[Publicat a Resumen Latinoamericano]

En les eleccions realitzades el 26 de maig de 2002, Alvaro Uribe Vélez va resultar elegit com a futur president de Colòmbia durant els pròxims quatre anys. Després d'una campanya electoral basada en la seva proposta de generalitzar l'esforç de guerra per derrotar la guerrilla, aquest candidat dels Estats Units, de l'oligarquia i de la cúpula militar colombiana, va aconseguir la majoria absoluta en obtenir un 52,90% dels vots.

En aquestes eleccions, en les quals només va votar una minoria atès que l'abstenció va ser majoritària (55%), la politiqueria i la corrupció van propiciar una compra massiva de vots i el terrorisme paramilitar es va abatre sobre molts candidats proposats per organitzacions populars. En síntesi, una mascarada ''democràtica'' que va facilitar que les classes dominants i a l'imperialisme nord-americà poguessin col·locar un empleat disciplinat i eficient que comenci a dur a terme les tasques més urgents d'aquesta etapa amb la finalitat de fer la balançada de la guerra al seu favor.

Les exigències de l'imperialisme

Les recomanacions d'un informe publicat per l'Escola de Guerra de l'Exèrcit dels EUA el gener de 2002 suggerien a Colòmbia cinc necessitats bàsiques: conformació de forces locals controlades i integrades en la força pública; necessitat d'un lideratge polític per a la guerra; implicació de la totalitat de Colòmbia en la guerra; adopció de lleis que no limitin la maniobra de la força pública; obtenció de més fons per a armament. L'informe també suggereix als Estats Units deixar de centrar-se en el narcotràfic per fer-ho en la defensa del territori.

A mitjan abril, el president Pastrana va realitzar una visita a Washington on va haver d'escoltar les crítiques de demòcrates, republicans i alts representants de l'administració de Bush, que li van recriminar l'escassa quota aportada per la societat colombiana en la seva guerra contra el ''terrorisme''. El sots-secretari per a Assumptes Polítics del Departament d'Estat, Marc Grossman, va dir que el suport dels EUA dependria de les passes que fes el govern colombià per organitzar una campanya efectiva contra el ''terrorisme".

Davant aquest panorama, les classes dominants colombianes van posar fil a l'agulla promovent el candidat apropiat per executar les mesures exigides pels patrons.

Les propostes d'Uribe

La traducció a la realitat colombiana dels ''suggeriments'' dels ianquis són les mesures proposades pel ''líder guerrer'' Uribe Vélez. Les principals són: reduir el Congrés a una única cambra de 150 congressistes; eliminar el servei militar obligatori i formar 100.000 soldats professionals; crear una xarxa d'informants integrada per un milió de persones; realitzar cada dilluns el programa ''Dia de la recompensa", en què es donaran diners als civils que hagin col·laborat amb la Força Pública; recuperar l'autoritat democràtica; ajustar i millorar el Pla Colòmbia. Les mesures ''pastanaga'' o de caire populista són les clàssiques: congelar els sous del president, congressistes i magistrats; crear 100.000 habitatges d'interès social per any; subvencionar el cafè, el cotó i les tarifes dels serveis públics; remuneració de 5 milions de pesos a les famílies camperoles que eradiquin els seus conreus de coca.

Massificació i legalització de les estructures paramilitars

El progressiu fracàs de l'estratègia paramilitar per controlar zones rurals (la guerrilla els ha ocasionat al voltant de 2.900 baixes en un any i mig) i la pèrdua del seu domini urbà a causa del desenvolupament de la guerrilla als barris populars d'algunes ciutats importants, està posant en dubte la utilitat d'aquesta modalitat contrainsurgent. Si a aquest fet s'hi afegeix el cost polític, econòmic i logístic que té per al govern colombià les seves conegudes relacions de suport i complicitat amb els paramilitars, es pot arribar a la conclusió que està pagant un preu massa alt per alguna cosa que ja no s'ho val. També cal afegir-hi la dificultat que representen els nexes entre paramilitars i militars per poder destravar el necessari increment de l'ajuda militar nord-americana, que està subjecta per llei a certes formalitats relatives als drets humans.

Es podria considerar com una conseqüència de tot això les recents declaracions del sots-secretari d'Estat, Otto Reich, que expressava l'aprovació per part dels EUA d'una possible negociació entre el govern colombià i els paramilitars i la voluntat públicament expressada tant per Uribe com per Carlos Castaño (cap dels paramilitars) de voler negociar la pau. Una negociació que tingués com a resultat la ''dissolució'' aparent de les Autodefenses permetria ''legalitzar'' les estructures paramilitars que servirien de base per al desenvolupament d'un gegantesc exèrcit de rufians, destinat tant a tasques d'intel·ligència en àrees rurals i urbanes com a la conformació de ''grups de veïns armats contrainsurgents" a les zones on la seva supervivència fos viable. Per garantir la màxima col·laboració en l'esforç de guerra, totes aquestes xarxes estarien sota l'estricte control de les forces armades.

La guerrilla combina diverses zones de combat

Tots els canvis en l'estratègia contrainsurgent estan dissenyats per plantar cara a una guerrilla que combina reeixidament diverses tàctiques militars que s'adeqüen tant al tipus d'enemic que tenen davant com a l'assoliment de diferents objectius polítics. Amb la finalitat d'expulsar de les zones rurals els paramilitars, està desenvolupant atacs massius d'encerclament i anihilament contra els seus campaments, alhora que organitza emboscades quan tracten de d'endinsar-se en regions controlades per la insurgència.

Aquest va ser el cas dels combats que van durar fins a l'abril al municipi de Bojayá (Chocó), on es calcula que 1.500 guerrillers de les FARC-EP van causar més de 500 baixes als paramilitars, en el que es considera el combat més gran de la guerra civil colombiana. Contra les forces armades la guerrilla està desenvolupant una constant guerra de guerrilla en forma d'emboscades, la qual ja els ha ocasionat als militars al voltant de 1.200 baixes durant aquest any.

A causa de la incapacitat momentània de contrarestar la superioritat aèria de l'enemic, la insurgència evita els enfrontaments que impliquin fixar sobre el terreny grans concentracions guerrilleres per lapses perllongats de temps. En les principals ciutats s'han consolidat els escamots guerrillers urbans i han començat els primers combats amb l'exèrcit i la policia, com va succeir el 21 de maig en quatre barris de Medellín, on guerrillers de les FARC- EP van resistir un massiu atac de les forces repressives, en què van causar 6 morts i 8 ferits en les files enemigues i van impactar un helicòpter de l'exèrcit.

La modalitat del sabotatge a la infrastructura, a més de produir la dispersió de les forces de l'exèrcit, deixa a les fosques departaments sencers, aïlla per terra nombroses localitats i dificulta el transport arreu del país. Per tal de pressionar perquè es dugui a terme un intercanvi de presoners, les FARC-EP tenen retinguts un candidat presidencial, dos senadors, un ex-governador, 12 diputats i un ministre del govern. Finalment, en els departaments de Caguetá, Putumayo i Huila, les FARC- EP estan expulsant els funcionaris lligats a l'Estat (alcaldes, regidors, jutges, fiscals) per demostrar qui té el poder polític en aquestes regions.

Propostes insurgents per a la negociació

En el darrer comunicat del Secretariat de l'Estat Major Central de les FARC-EP datat el 19 de maig, aquesta organització es reitera en la urgent necessitat d'una solució política al conflicte armat; confirma la seva disposició al diàleg reprenent l'Agenda per al Canvi signada amb el govern Pastrana; sol·licita garanties per reprendre les converses, com ara la desmilitarització dels departaments del Putumayo i el Caquetá, acabar per part de l'Estat amb els qualificatius de ''terroristes i narcoterroristes'' quan es refereixen a les FARC-EP i una política clara del govern per eradicar el paramilitarisme.

D'altra banda, en la seva darrera entrevista, el comandant Alfonso Cano proposa avançar en el procés de bescanvi de presoners com una manera d'aixecar ponts per a la reconciliació. De tota manera, a la voluntat i disposició política de la insurgència per reprendre el camí dels diàlegs, s'hi oposa un projecte clar de l'imperialisme nord-americà i de l'oligarquía colombiana d'intensificar la guerra i el terrorisme d'estat amb la vana esperança de derrotar el moviment popular. Com ja hem dit des de Resumen en una altra ocasió, creiem en la creixent capacitat dels explotats colombians i de les seves organitzacions per encarar qualsevol dels dos escenaris, tant el de guerra popular com el de negociació, i també tots dos alhora. Esperem que la nova zona desmilitaritzada (el doble de superfície que l'anterior) proposada per les FARC-EP sigui aviat una realitat.

 

Qui és Àlvaro Uribe Vélez?

Tota una vida al servei dels narcos i el paramilitarisme

Àlvaro Uribe va néixer en 1952 a Medellín, en una família de la gran burgesia antioquena, vinculada també a la gran propietat terratinent i al negoci del narcotràfic. El llibre Los Jinetes de Cocaina de Fabio Castillo, relata que el seu pare, Alberto Uribe Sierra, era un conegut narcotraficant que va ser arrestat una vegada per ser extradit, però Jesús Aristizábal Guevara, aleshores secretari de Govern de la ciutat de Medellín, va aconseguir posar-lo en llibertat. Uribe Sierra va ser mort per la guerrilla per les seves activitats contrainsurgents.

La seva carrera política, que va començar a una edat primerenca, abans fins i tot d'acabar la seva carrera universitària, va coincidir amb l'etapa de l'auge i cúspide del càrtel de Medellín. Va ser cap de Béns de les Empreses Públiques de Medellín el 1976, secretari general del Ministeri del Treball entre el 1977 i el 1978 i director de l'Aeronàutica Civil entre el 1980 i el 1982. Va ser també alcalde de Medellín (1982-83) i regidor de la ciutat (1984-86). Dos anys més tard, va esdevenir senador (1988-1993) i, set anys després (1995-1997), governador d'Antiòquia.

En una de les seves columnes de febrer passat, el periodista de L'Espectador Fernando Garavito -ara exiliat a causa de les amenaces que ha rebut- va assenyalar que durant el temps en què Uribe va ser director de l'Agència d'Aeronàutica Civil de Colòmbia (1980-1982) es van concedir nombroses llicències de pilot al Càrtel de Medellín, la qual cosa va permetre que els seus pilots volessin amb grans quantitats de cocaïna fora de Colòmbia i cap a l'interior dels Estats Units. Sembla ser que Uribe va ser retirat del càrrec per aquesta irregularitat.

Com a Alcalde de Medellín, també està documentada la seva relació amb Pablo Escobar en projectes ''comunitaris'': un era la construcció d'un barri per a gent pobra conegut com 'Medellín sense tuguris' i l'altre, un programa cívic que va conduir a la plantació de milers d'arbres a la ciutat. Pablo Escobar va finançar ambdós projectes en un intent per millorar la seva imatge pública i Uribe hi va donar suport públicament. Fins i tot, Uribe va inaugurar el nou barri quan era ben sabut que gairebé tota la cobertura mediàtica positiva seria per a Escobar.

Durant aquesta trajectòria en els òrgans de poder del vell Estat, va anar construint el seu projecte d'Estat feixista, que es sustenta en elements com la centralització absoluta del poder executiu, el control i la disminució del Congrés, l'enfortiment de l'aparell militar, el desenvolupament de l'estructura paramilitar, la negació de les llibertats democràtiques, la reducció dels drets del poble i la vinculació amb els sectors més corruptes i criminals de les classes dominants.

Durant el seu període com a governador d'Antiòquia, Uribe Vélez va experimentar el seu model d'''Estat Comunitari'' (Estat feixista), amb la cortina de fum d'estimular la participació de la ciutadania en la generació d'ocupació amb un model paramilitar de seguretat pública. A partir d'un programa afavorit per l'imperialisme nord-americà a través de la Universitat d'Harvard, va capacitar prop de 50.000 antioquens en ''Negociació Pacífica de Conflictes''. Aquest projecte va servir per crear el 1994 les Associacions Comunitàries ''Conviure'', els membres de les quals podien dur a terme agressions i assassinats contra el poble, mentre l'Estat i les forces de seguretat els garantien el secret i la cobertura. Aquestes cooperatives van ser utilitzades pels terratinents i els narcotraficants per aplicar la política contrainsurgent de ''terra arrasada'' en nombroses zones camperoles i en la mateixa capital antioquena.

Va ser amb les ''Conviure'' que els paramilitars van aconseguir el seu desplegament nacional, es van consolidar en Antiòquia en el Nus de Paramillo i van ingressar en l'eix bananer d'Urabà assassinant i desplaçant milers de camperols. Nombrosos documents i expedients avui silenciats evidencien la vinculació d'Uribe Vélez en operacions paramilitars. El foli 66 d'ASFADDES-Bogotá, el relaciona amb l'assassinat dels estudiants Jorge lván Alarcón i Edgar Augusto Monsalve el 1995. Quan el 1997 van ser detinguts alguns implicats, entre els quals hi havia funcionaris de la governació, aquests van ser alliberats i reintegrats als seus càrrecs per ordre del governador de Antiòquia.

La conclusió que aquest personatge ha tret del seu experiment és que avui s'ha de crear una milícia civil i donar armes a un milió d'aturats a les zones zones rurals perquè patrullin pels camps i proporcionin informació a l'exèrcit i la policia. Aquesta idea la va proposar per primera vegada a la Conferència Nacional de FEDEGAN -gremi ramader- celebrada a Cartagena el novembre, a la qual va assistir Uribe com a convidat d'honor. Allí, amb la simbòlica salutació falangista, es va segellar el pacte del compromís entre Uribe Vélez i els ultrareaccionaris latifundistes ramaders colombians.

Però a més d'aquest aspecte del seu projecte contrainsurgent, n'hi ha un altre de major envergadura, Uribe Vélez sempre ha demanat la presència de tropes estrangeres a Colòmbia i avui està fent contactes amb el Pentàgon i la CIA per augmentar la presència militar i la participació de tropes ianquis en la guerra interna: Cascos Blaus, forces multinacionals llatinoamericanes, o una altra modalitat d'agressió.

Un fals paladí anticorrupció

La publicitat s'esforça a rentar per tots els mitjans la imatge de Uribe Vélez i convertir-lo en el més polit i net dels polítics colombians, però no es pot tapar el sol amb un dit.

Segons revela un informe de la Contraloria de Medellín, s'evidencia que en el procés de liquidació de l'empresa Metromezclas, creada quan era Alcalde de Medellín (1983) i donada en administració al seu nucli de col·laboradors, aquesta va arribar a ser inviable a mitjan els anys 90. En el seu procés de liquidació, el gerent liquidador, Pablo Arango, home clau en l'estratègia política d'Uribe Vélez, va realitzar préstecs a tercers, va manejar sense el control del comptable de l'empresa els recursos de la liquidació i va obrir comptes d'estalvis personals per al desviament de diners.