Brasil: Aliança del capital i del treball

Heinz Dieterich Steffan

En una insòlita reescenificació de la política de desenvolupament econòmica nacional dels anys cinquanta, una aliança entre el capital i el treball brasiler està guanyant les eleccions en el país més important d'Amèrica Llatina. L’exlíder sindical Inácio Lula da Silva i el magnat del capital tèxtil, José Alencar, han entrat en núpcies electorals, amb el beneplàcit d'importants sectors del capital financer internacional, de la gran burgesia de Sao Paulo de les Forces Armades brasileres, de l'església catòlica i del moviment sindical i popular.

Enrique Iglesias, president del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), va donar la benedicció a l'aliança assegurant en un important diari francès que Lula mantindrà "una política seriosa" i que si guanya les eleccions, "els mercats negociaran amb ell". Dilluns el degà del capital liberal europeu, el Financial Times de Londres, va afirmar en el seu editorial que els mercats haurien de "donar una oportunitat al Brasil i a Lula", tot advertint que "especular amb el col·lapse el fa més probable". Roberto Setubal, l'amo del banc Itaú, la segona entitat privada nacional, va donar suport sense vacil·lacions a la candidatura de Lula en un fòrum dels pesos pesats del capital financer nord-americà a Washington, D. C., insistint que Lula és més pragmàtic del que els mercats suposen i confirmant que la comunitat empresarial brasilera ja està preparada per donar suport al seu govern.

Una part d'aquesta elit empresarial és José Alencar, senador pel partit Liberal, vinculat a una església transnacional protestant, amo de l'empresa tèxtil Coteminas, que factura 320 milions de dòlars anuals, i patró d’uns 18.000 treballadors. Alencar, que va rebutjar ofertes electorals de tots els candidats presidencials, incloent-hi la de l'oficialista José Serra del Partit Socialdemòcrata del president Cardoso, ha estat un dels principals protagonistes a l’hora de fer presidenciable a l’exlíder sindicalista davant els ulls de la tancada classe dominant brasilera i de servir com a pioner de l'aliança entre el Partit dels Treballadors i el Partit Liberal.

El magnat defineix aquesta "nova societat política" al Brasil en termes d'un pacte social, "on Lula representa el treball i jo represento el capital. Si vostè em pregunta per què vaig acceptar acompanyar-lo com a vicepresident, li responc així: en la història de la civilització primer va venir el treball i després el capital. I també en la meva història personal...va ser el treball el que va construir el meu capital. Vaig aprendre a creure i a respectar el treball... La meva opció per acompanyar Lula es basa en una convicció: la urgència del Brasil de tornar a la producció. És indispensable valoritzar el capital i el treball."

Paraules herètiques en l'economia neoliberal, en què l’autocràcia del capital no permet que el treball sigui considerat com un valor ètic propi i on els interessos dels grans inversionistes i especuladors és la llei suprema que regeix vides i destinacions. Més herètiques encara en un subcontinent on els projectes de desenvolupament nacional i popular solen ser un bitllet d'anada cap al panteó, polític o no, com ho demostren les experiències de Perón a l’Argentina, Vargas al Brasil, Arévalo i Arbenz a Guatemala, Caamaño en la República Dominicana, Allende a Xile, el Front Sandinista a Nicaragua i d'Hugo Chávez a Veneçuela.

La reacció de l'imperi ha estat avançada pel Dr. Constantin Menges, exassessor de Seguretat Nacional del President Ronald Reagan i especialista actiu en la guerra bruta contra els moviments populars centreamericans durant els anys vuitanta. Menges, que actualment és professor de la George Washington University en la capital nord-americana, va publicar recentment l'estudi "Un advertiment estratègic: Brasil", on crida l'atenció sobre una eventual victòria electoral de Lula. En aquest cas, alerta l'especialista en guerra bruta, quedaria constituït "un eix Castro-Chávex-Lula capaç d'empènyer cap a l'esquerra altres països sud-americans i d'establir una perillosa aliança estratègica amb la Xina comunista, així com amb Iran i l'Iraq, dos països terroristes". Es constituiria un gegantesc "bloc sud-americà d'esquerres" que tindria un efecte domino en països com Colòmbia, Bolívia, Equador i fins i tot l’Argentina.

L’interrogant que manté en suspens els governs i analistes llatinoamericans i internacionals és, per tant, la incògnita sobre la praxi del futur president Lula. "Wall Street es pregunta si el veritable Lula és de centre o és d'esquerra", va preguntar-se recentment el més important diari argentí. Formulada així, no té sentit, perquè a ningú ---començant pels inversionistes que duen els candidats a la presidència--- li importa la "veritable" opinió d'un polític.

Per entendre la praxi d'un govern o de qualsevol ens polític cal entendre la matemàtica dels vectors. Sobre un govern, igual que sobre un cos físic, actuen simultàniament diverses forces que són vectors. Per preveure el comportament d'aquest cos o de l'ens polític en qüestió cal determinar la força neta o resultant d'aquests vectors. En el cas de Lula, els tres vectors principals (factors de poder) són: a) els interessos annexionistes de Washington que es duran a terme a través de l’ALCA l'any 2005, com a part del projecte feixisitzant del Tercer Ordre Mundial; b) la por de la l’elit financera global davant un col·lapse de l'economia brasilera i, c) el projecte de la política de desenvolupament econòmic nacionalista de la l’elit paulista, l'adopció del qual li ha permès a Lula convertir-se en l'assegurança guanyadora de la contesa del 6 d'octubre.

La reapareguda política econòmica de desenvolupament de la burgesia de Sao Paulo no pot sobreviure dintre del marc nacional del Brasil. Només pot triomfar dintre d'un Bloc Regional de Poder, és a dir, mitjançant la integració al projecte de l’Argentina i Veneçuela. Si Lula no troba el poder per enfrontar l’estatus neocolonial del Brasil mitjançant una aliança de capital i treball a escala regional ---Brasil, Argentina, Veneçuela--- la força resultant de la seva política es plasmarà en un dels següents desenllaços previsibles: com a continuador de la política venuda de Fernando Henrique Cardozo, o com deixa dejà vu (reencarnació) de la presidència de Joao Goulart.