La necessitat de la contrainformació

El sempre actual Plató ja ens recordava que “l'individu just és aquell que usa la raó segons els dictats de la veritat”. [1] No obstant això, una de les característiques més destacades dels mitjans de comunicació oficials és que compten amb articulistes que no tenen cap escrúpol a l’hora de sortir en defensa de la veritat de les classes dominants, del poder sobre, en comptes de la veritat dels explotats, del poder fer, o del poder per a alliberar-nos de l'explotació i la misèria. [2]

Aquesta defensa suposa que la lectura que fan aquests personatges dels fets sempre és esbiaixada, carregada d'opinions i tòpics, donant per bo tot allò que serveix als interessos dels poderosos capitalistes, sense aportar-hi arguments i assumint que la disciplina de la ciència que aquests subjectes van arribar a memoritzar és una, gran i lliure. Durant el capitalisme franquista aquests personatges eren uns; durant el capitalisme democràtic, segueixen aquells i s'hi han sumat d’altres. Per aquella època, els uns procedien de les universitats, del món polític, i fins i tot del periodisme; en l'actualitat, la composició de l'estable no ha canviat; la raça de la bandada fins i tot s'ha anat degradant. Avui vull respondre a les ‘veritats’ d'un d'aquests il·lustres notables: Xavier Sala i Martín.

Plató també ens alertava d'un altre aspecte que practiquen aquests individus. Deia “que el gran mèrit de la injustícia consistia a fer semblar just allò que no ho és”. I així ocorre amb aquests demagogs a sou del capitalisme, que aconsegueixen que pensem que aquest sistema és just i eficient, quan no ho és. Aquesta gent aconsegueix quelcom de més pervers per a les nostres ments: que pensem que, en el capitalisme, res no es pot fer; és a dir, que ens sembli impossible allò que realment està a les nostres mans i voluntats de poder fer i transformar. I així ho acceptem; així ens va de malament a nosaltres, i així li va de bé al sistema.

Per això necessitem mantenir i ampliar la contrainformació

Reforma o transformació del sistema capitalista

Quants segles va durar la societat esclavista? O quants la feudal? O quants durarà encara la capitalista? És difícil d'establir, encara que no hi ha dubte que, des del punt vista històric i filosòfic, cap d’aquestes societats és afortunadament eterna. Per aquesta raó, alguns defensem el diguem no, i vam cridar no! a qualsevol sistema de domini i explotació dels éssers humans. Com ens fa reflexionar cert autor, “en el principi hi ha el crit […] Davant la mutilació de vides humanes provocada pel capitalisme, un crit de tristesa, un crit d'horror, un crit de ràbia, un crit de rebuig: NO! […] En el discurs acadèmic no hi ha lloc per al crit. Més que això: l'estudi acadèmic ens proporciona un llenguatge i una manera de pensar que dificulta expressar el nostre crit […] El crit s'aferra a la possibilitat d'una obertura, es nega a acceptar el tancament de la possibilitat d'una alteritat radical. El crit és un rebuig a acceptar l'inacceptable, a acceptar que la desigualtat, la misèria, l'explotació, i la violència creixents són inevitables. Un rebuig a acceptar la veritat de la falsedat, o a ésser víctimes de l'opressió […] El punt de partida de la reflexió teòrica és l'oposició, la negativitat, la lluita” [3] contra el sistema capitalista.

No tinc esperança que l'espavilat professor res d'això. Està massa preocupat pel color de les seves jaquetes [4], o per defensar que el mercat capitalista funcioni tan lliure com sigui possible, sense cap trava per a benefici del benefici de les empreses. No sembla que aquestes preocupacions li deixin temps per a dedicar-se a aprehendre; no sembla que el jove professor aspiri a gaudir del saber, del coneixement com un bé per excel·lència.

Malgrat això, abans de respondre a les afirmacions de l’esmentat professor, voldria que el lector sabés que respecto les mesures anunciades o preses pel president bolivià, encara que he d'afegir que les trobo molt suaus per a un anticapitalista com jo; és a dir, ser una persona antisistema em compromet a buscar una societat alternativa, definida pel lloc on es pugui dur una vida de repòs en l'activitat, de treball que és plaer, i de plaer que és treball [5], i caracteritzada per uns mínims: [6]

Cap d'aquests mínims estan anunciats pel president bolivià perquè el capitalisme internacional i els seus governants comencin a espantar-se, a deixar anar els seus llebrers, els mitjans de comunicació, perquè ens sumem a les condemnes que estan repetint aquests personatges com el professor de què parlem. La recerca d'aquests mínims exigeix un procés de transformació diferent al que se segueix a Bolívia, però que cada poble té el dret a buscar i que es respecti el que inicia. D'aquí que em semblin impresentables les observacions del professor neoneoconconservador [8] i intenti, des dels meus petits coneixements, almenys matisar-les

Les obvietats del professor

L'astut professor comença la seva filípica amb una frase del president bolivià, a qui pretén instruir, o assessorar, o moralitzar, o les tres coses alhora, que a tot s'hi atreveix. “A partir d'aquest moment queden nacionalitzats tots els hidrocarburs. S’ha acabat el saqueig dels recursos naturals per part de les empreses internacionals. El petroli i el gas natural passen a ser propietat dels bolivians. Evo Morales Ayma, president de Bolívia, 1 de maig del 2006”. [9]

El professor contínua incloent-hi el reconeixement de certes veritats d'aquella realitat explotada pel capital estranger i les seves pròpies oligarquies, que mantenen la població en la més absoluta misèria, però que estan introduïdes amb l'ànim de justificar la seva equanimitat; com d’altres ‘professors’ i ‘experts’, repeteix, quan no copia, els aspectes que s'han convertit en obvis: l'explotació dels indígenes, el dret que tenen aquests pobles als seus recursos naturals i que les empreses actuïn dintre de la legalitat.

Les falsedats del professor

No obstant això, utilitzant les seves mateixes paraules, intentaré desvetllar on crec que amaga les cartes tramposes de les afirmacions que fa en el seu espai periodístic, on són les falsedats que ens vol inculcar com a veritats eternes:

Resposta (R). Si prenem com a any zero el moment en què Morales arriba al càrrec, se sap que totes les empreses estrangeres, en connivència amb les oligarquies bolivianes, han estat saquejant les matèries primeres i qualsevol altra mercaderia que tingués valor a Bolívia. Si no, com explica que la població boliviana sigui una de les més pobres del món durant els darrers cinc-cents anys?

R. Primer. És cert que els governs són triats democràticament, però aquests no han garantit que, un cop al poder, hagin actuat democràticament. Posem-ne uns exemples:

Segon. Només un professor amb tants càrrecs acadèmics [11] pot pretendre que creguem en la idea que hi ha preus justos [12], i en la neutralitat dels tribunals i la legislació internacional. Com a mostra, hi ha el Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia, nomenat per a jutjar el genocidi arreu del món, i que s'ha concentrat últimament en els Balcans i l’Àfrica, mentre caminen lliures d’altres genocides internacionals com Aznar, Blair, Bush, Cheney, Rize, Sharon, etc.

R. S'oblida de dir-nos que les oligarquies nacionals, convertides en polítics i empresaris, són les que es deixen subornar per les empreses trasnacionals i del país. També s'oblida de dir-nos que els recursos naturals explotats pels uns i els altres arruïnen els pobles, però enriqueixen les empreses que els exploten. Perquè, si no, qui les obliga a anar-hi? S’hi quedarien si no hi obtinguessin aquest beneficis tan llaminers? No pretendrà dir-nos que hi són perdent diners, per pura filantropia? No som professors llorejats, però tampoc estudiants ingenus.

R. Primer. La tecnologia com a forma de saber, i les noves tecnologies i les innovacions tecnològiques, són mercaderies que el capitalisme produeix, la distribució del qual controla i ven. Les empreses transnacionals estan desitjant vendre la tecnologia a aquests països. Amb la venda del gas i els recursos minerals, el govern bolivià podrà comprar-les si li convé, ja que sabem que, si s’apliquen aquestes tecnologies, la majoria consolidaran el model d'acumulació del capitalisme.

Per altra banda, la tecnologia no és neutra, sinó que sabem com la seva aplicació condiciona una dependència del comerç exterior en forma de serveis i subministraments amb un molt alt valor afegit que s’han de pagar. Una transformació de la societat ha de potenciar altres tecnologies més acords amb el seu projecte social. Una cosa són els models capitalistes de creixement i una altra, si l'objectiu és transformar aquestes societats, aplicar nous models que aconsegueixin un desenvolupament anticapitalista.

Segon. A una part de la preocupació li respon Abel Madani que diu, “en les condicions actuals, existeixen d’altres empresa estrangeres disposades a venir com a socis. I, si no apareixen, estem refundant la nostra empresa estatal Jaciments Petrolífers Fiscals Bolivians. Necessitem la inversió estrangera, com qualsevol país, però volem treballs en conjunt, que beneficiïn ambdues bandes.” No pas en les condicions draconianes actuals.

Tercer. D’un país tan pobre com Bolívia, amb una renda per càpita de 2.902 dòlars anuals [13], uns 8 dòlars diaris si hi hagués una distribució equitativa, dir-ne que es “poden quedar sense telèfons, sense ordinadors, sense maquinària industrial i sense possibilitat de progressar” és realment frívol. Quan la gran majoria del poble bolivià ha tingut alguna cosa més que fam? Segons alguns estudis, en aquest país hi ha més de 5 milions de pobres, la qual cosa suposa més del 55% de la població boliviana. També afegeixen com “la pobresa és la principal causa que fa créixer els índexs d'abandonament infantil, acompanyat d'altres factors com la migració de dones mares a d’altres països a la recerca de fonts laborals”. I com “cada hora 18 bolivians s'enfonsen en la pobresa: Bolívia viu una amarga paradoxa: el país és cada vegada més ric, amb la creixent producció i exportació de gas, minerals i potencial agrícola, però la població és cada vegada més pobra”. [14] On és el benestar que porta la inversió exterior? On és la capacitat de compra d’aquests productes?

R. Primer. L’afirmació que les empreses privades funcionen millor que les públiques està per demostrar. Ja hem dit que les empreses privades que vénen a aquests països vénen a saquejar, encara que no li agradi el mot al professor liberal. Forçosament, per realitzar els beneficis han d'invertir prèviament, és a dir, gastar diners a conèixer on són les fonts de riquesa i en els mitjans per a la seva extracció, ja sigui el gas o ja siguin els nombrosos minerals que existeixen en el país. Si els volen dur a preu de salaris de pobresa, haurien d'extreure'ls. A nivell de “tercer món”, el pillatge d'algunes de les riqueses que desitgen apropiar-se està a la vista: és el que passa amb l'aigua i dels boscos. Això suposa freqüentment desplaçar les poblacions indígenes cap a espais aliens a les seves tradicions i a les seves cultures, una cosa tan vital per a aquests pobles que el professor ni tan sols esmenta. Aquest aspirant a Premi Nobel mesura la riquesa únicament en percentatges de creixement del PIB, una visió molt limitada, però apropiada a la idea de rendibilitat del capitalisme.

Segon. El professor sembla oblidar, si alguna vegada ha considerat el cas, com el Regne Unit, a partir de la Segona Guerra Mundial, va conèixer un període perllongat de creixement econòmic i la consolidació d'un ampli estat del benestar. I tot això malgrat que, durant aquest època, el govern anglès havia nacionalitzat la producció dels sectors més importants de l'economia, com ara el gas, l'electricitat, la telefonia, el carbó i l'acer, les mines de metalls, el transport (aeri, urbà, ferrocarrils, alguns de caràcter fluvial), l'habitatge social, així com la venda al detall dels aparells domèstics relacionats amb aquests serveis: cuines, escalfadors, estufes, etc. I de serveis tan importants per a la població com l'educació, la sanitat, etc. Per tant, la nacionalització de tots aquests sectors estratègics de l'economia i dels serveis que garantien un benestar als ciutadans britànics no implicava que el Regne Unit fos un sistema menys capitalista que l'Argentina de Kirchner, la Bolívia d Morales, el Brasil de Lula, el Xile de Bachelet, l'Equador de Palau, el Perú possiblement d'Humala, l'Uruguai de Tabaré Vázquez, o la Veneçuela de Chávez, governs als quals s'acusa de tenir vel·leïtats esquerranes, perquè intenten limitar el poder de les transnacionals, recuperar el control de les riqueses nacionals, reduir a zero la fam del poble, limitar les polítiques imperialistes del gran germà ianqui, etc.

R. Primer. El professor sembla ignorar tot el que suposen les teories de l'Estat. Igual que als Estat Units, Japó, i als països europeus, qui, sinó el Govern, ha de ser el destinatari de les ingressos públics? Una altra cosa és que es demani que aquests ingressos tinguin una finalitat i que la reassignació de la despesa pública prioritzi la despesa social: escoles, sanitat, protecció social, etc. Així es podria entendre l'expressió “donar als bolivians el que és dels bolivians”. Abel Madani ho recalca clarament: “duem 120 dies de gestió! De moment hem complert amb una de les 10 ofertes de la campanya electoral: l'austeritat. Hem rebaixat els sous del president i els ministres a la meitat i hem invertit aquests diners en formació. Primer les emergències: salut i educació”.

Segon. El Govern NO regala uns 250 dòlars anuals provinents dels hidrocarburs a cada jubilat a través del programa Bons Solidaris (Bonosol), sinó que és la decisió d'un dels governs anteriors, no sense certa oposició, de privatitzar diverses empreses estatals. El Bonosol és un pagament anual a tots els beneficiaris de la capitalització residents en el territori nacional fruit d'aquesta privatització (vegeu-ne més a baix els detalls a l'Annex formatiu).

Tercer. A Suïssa i d’altres paradisos fiscals es troben les evasions fiscals de moltes empreses, directors, polítics, magnats i esportistes d'elit que no són bolivians, i segurament algun que un altre professor. Singularitzar aquesta pràctica en els membres del govern Morales és tenir molt mala llet. Començo a pensar que la gosadia d'aquest professor és bessona de la seva ignorància.

Quart. La corrupció té dues cares: el corruptor i el corromput. Exemples d'aquesta mena apareixen diàriament als mitjans de comunicació, en què els dirigents de les empreses capitalistes corrompen els polítics de les democràcies burgeses i viceversa, alhora que entre ells practiquen la corrupció: directors que subornen en un moment i directors que es deixen subornar en un altre. Per què el professor ignora, o almenys no esmenta, aquests fets tan coneguts? Sobre quina evidència, més enllà de la seva mal intencionada sospita, justifica l'acusació que fa dels membres del govern d'Evo Morales? l final de la seva frase és típica d'un tipus prepotent i maleducat.

R. Resum del resumint. Fins a ara, tenia la idea que el professor només canviava el color de les seves jaquetes, [15] llegeixi's capitalisme de lliure mercat. Però amb aquest gir cap a la defensa del pillatge, del neocolonialisme que exerceixen les empreses multinacionals en l’Amèrica Llatina, penso és aquesta vegada ha canviat de jaqueta, és a dir, que ha sortit a donar suport a l'imperialisme i el capitalisme monopolístic.

No obstant això, no em sorprèn la seva barra, paral•lela a la gosadia del seu analfabetisme polític, en pretendre donar recomanacions del que ha de fer el govern de Morales. Llevat que estigui exercint la seva funció d'assessor del BM, de l’FMI i de l’FE de Davos i, com a grum d'aquestes institucions, hagi sortit a dir totes aquestes ximpleries. Aquí també s’ha d’assenyalar la col•laboració dels mèdia, en aquest cas de La Vanguardia de Catalunya, per donar espai a aquests comissionats del capitalisme.

Tampoc no pretendrà convèncer-nos que l'expressió populista se li ha ocorregut a ell, és una ocurrència original; aquest adjectiu l’hem sentit últimament en boca de tots els governs i comentaristes al servei de les transnacionals, amb la intenció de desprestigiar aquells governs d'Amèrica Llatina que no es pleguen als seus interessos. Quan algú utilitza el terme populisme per a desqualificar algú, o a alguna mesura política, es desacredita a si mateix. En aquests casos l'única resposta és insinuar-li: si no tens arguments calla i no facis el bocamoll.

Encara menys aconseguirà que ens creguem que els recursos naturals estan maleïts; això seria tant com aconseguir que practiquéssim el fetitxisme de les mercaderies, la creença que estan posseïdes d'esperits malignes. Si fos així, tant de mal farien als pobres com a les empreses que els espolien. No, el maleït és el capitalisme, i les perverses són les empreses transnacionals que mantenen en la misèria els pobles a causa de l'apropiació de la riquesa que contenen aquests recursos naturals.

Per anar acabant, una cosa que ell també hauria d'aprendre. A Bolívia, com en qualsevol altre país, amb el capitalisme no pot haver-hi justícia. Tampoc eficiència, com no sigui la de la degradació dels recursos naturals i la misèria de l'explotació humana. La voluntat del govern d’Evo de redistribuir la riquesa que espolien les transnacionals és lloable, per necessària, encara que alguns pensem que no n’hi ha prou, que ha d'anar més lluny. Però primer, donem-li temps, que per exigir-li la història sempre tindrà el seu moment. Segon, aquestes mesures mereixen molt més respecte per part de tothom: des d'empresaris i banquers, fins a buròcrates i polítics, i fins i tot els professors incults. I no oblidem que posicions ideològiques com la de Xavier Sala i Martín són les que en el seu dia haurien justificat l'esclavisme i el feudalisme, i que avui defensen obertament i sense remordiments l'explotació, el racisme i la xenofòbia que desencadena l'expansió neocolonialista del capitalisme. Compte amb aquesta mena de gent.

Annex formatiu

A Bolívia existeixen 120 espècies diferents de minerals metàl·lics, dels quals només una dotzena tenen importància econòmica, mentre que els altres constitueixen rareses mineralógiques. Amb el dipòsit del Mutún, els jaciments ferrosos, sense cap importància en el passat, avui adquireixen una significació decisiva i estratègica per al país, per la possible utilització de gas i per la construcció de carreteres dintre els corredors bioceànics. Es pot establir el següent ordre d'importància dels minerals segons el valor de la seva exportació l'any 2003: 1. Zinc; 2. Plata; 3. Estany; 4. Plom; 5. Antimoni; 6. Wolfram; 7. Or; 8. Uns altres (sal, guix, cadmi, manganès, calcita, baritina, marbre, arsènic, ulexita, bòrax, pissarra, pedres semiprecioses)

Font: www.bolivia.com

La Llei del Bonosol s'aprova amb polèmica. CEDIB-Bolívia Press 2002, Nr.18 (21-Nov-2002) (12/12/2002 15:47)

Dissabte 23 de novembre, la Cambra de Diputats va aprovar la llei del Bonosol, un bo anual de Bs. 1.800 per a totes les persones majors de 65 anys, que havia de ser finançat pels dividends de les empreses capitalitzades. El Bonosol va ser una de les columnes de la campanya electoral del president Gonzalo Sánchez Lozada. Ara només falta l'aprovació en detall perquè aquesta Llei sigui promulgada pel President de la República. L'oficialisme (MNR, MIR, UCS) no va trobar el consens amb l'oposició, però gràcies als vots de tres diputats del corrent d'Ivo Kuljis, que van abandonar el NFR, va assolir una estreta majoria de 66 vots en la Cambra de Diputats. Es preveu que la liquidesa per pagar el Bonosol a aproximadament 350 000 beneficiaris sortirà de la fusió dels recursos del Fons de Capitalització Individual (FCI), que maneja els estalvis dels treballadors amb les del Fons de Capitalització Col•lectiva (FCI), que rep els dividends de les accions de les empreses capitalitzades.

Font: www.bolivia.indymedia.org

El Fons de Capitalització Col•lectiva va ser creat amb els diners provinents de la privatització parcial d'una desena d'empreses estatals. El producte d'aquesta operació financera, al voltant de 1.600 milions de dòlars, uns 1.250 milions d'euros, va ser transferit a la propietat de tots els bolivians que fins a desembre de 1995 van complir 21 anys, per una disposició del Govern de Gonzalo Sánchez Lozada (1992-1997). El Bo de Solidaritat es lliura una vegada a l'any a uns 300.000 ciutadans majors de 65 anys que el 31 de desembre de 1995 complien 21 o més anys d'edat. La quantitat assignada és de 1.800 bolivians a l'any, uns 176 euros.

Fonts: La Razón de la Paz, 21 setembre del 2003 i El País, 19 maig del 2006.

Notes

[1] Aristocles “Platón”. La República. Edicomunicación. Barcelona 1999. En tota la seva obra, Plató dedicarà molt esforç a trobar i convèncer-nos de la seva veritat, ja que ell sabia que hi ha moltes menes de veritats, i de diferents files.

[2] John Holloway. Cambiar el mundo sin tomar el poder. El Viejo Topo. Barcelona 2002.

[3] John Holloway. Treball citat.

[4] Un altre element de desencontre amb el president Evo Morales pels jerseis o jaquetes que aquest duu.

[5] William Morris. Noticias de ninguna parte. Ediciones Abraxas. Barcelona 2000 i Trabajo útil o esfuerzo inútil. Editorial Pepitas de calabaza. Logronyo 2004.

[6] El lector hi pot afegir tot allò que cregui que hi falta. José Iglesias Fernández. Hay alternativas al capitalisma? La Renta Basica de los iguales. Baladre/Zambra. Xátiva 2006.

[7] Vegeu la important distinció que fa Eric Fromm entre propietat d'ús i propietat de mitjans de producció. Del tener al ser. Paidós. Barcelona 1991.

[8] Aquest no és un adjectiu despectiu, sinó una qualificació que es desprèn del currículum que ell inclou en els seus treballs: consultor del Fons Monetari Internacional, del Banc Mundial, i assessor del Fòrum Econòmic de Davos.

[9] Xavier Sala i Martín. “La maledicció dels recurs naturals”. La Vanguardia. 17 maig 2006.

[10] Abel Mamani. “No admetem ingerències, ni de Chávez ni de ningú”. Suposo que s'està també referint al nostre professor. El Periòdico de Catalunya. 18 març del 2006

[11] Sala i Martín es presenta a si mateix com a professor de les Universitats de Columbia i la Pompeu i Fabra.

[12] Suposo que deu ser el lliure mercat qui els estableixi; si és així, aquest no ha sentit parlar mai dels sectors o empreses price makers ni dels price takers.

[13] L’Estat espanyol té aproximadament uns 26.000 dòlars anuals, unes 9 vegades més que Bolívia.

[14] Íñigo Macías-Aymar. Analista IIGC. Orígenes i razones de la pobreza en Bolívia. www.iigov.org . Gabriel Tabera. www.econoticiasbolivia.com

[15] Fins i tot en l'estil de les jaquetes són oposats.