Els equívocs del centresquerra i els desafiaments del moviment popular a Argentina

Néstor Kohan (Buenos Aires, 23 / 12 / 2004)

Durant les últimes dues setmanes, la vida política argentina ha tingut novetats importants. Paral·lelament al ja conegut Front kirchnerista, base de suport (al costat del tradicional Partit Justicialista-PJ) de l'actual govern argentí, ha sorgit el Front anomenat “Trobada Nacional per un Nou Projecte de Nació”. Tota la premsa del país ha donat àmplia cobertura a aquest naixement. Hi conflueixen des d'un Banc cooperatiu i el president de l'Associació de Bancs Públics i Privats (ABAPPRA) fins a sectors de la Federació Agrària, diputats de la Unión Cívica Radical, de la CTA, del Partit Socialista, del Partit Comunista i del Partit Intransigent.

D'aquesta manera, al costat de l'espai de centresquerra nacional-popular que dóna suport al govern de Néstor Kirchner apareix una nova fracció política de centresquerra, que ja és no nacionalista sinó d'impregnació progressista. Més enllà dels estils, de les tradicions, del llenguatge i del major o menys acostament al govern actual d'Argentina (aquest nou nucli no neix kirchnerista), ambdós Fronts tenen una clara orientació política de centresquerra.

No es tracta de passar revista (com fan els mitjans de premsa tradicionals) a la llista de quines personalitats, quins individus, quins dirigents integren cadascun dels dos Fronts. El que cal discutir és l’estratègia política. Més enllà dels individus, més enllà dels 'referents' polítics, més enllà de si hi ha o no candidatures a càrrecs institucionals.

Nosaltres discrepem respectuosament d’ambdós espais polítics.

En l'àmbit de la vida quotidiana, en el pla personal, mantenim el nostre respecte per molts dels militants que integren ambdós nuclis. Però en dissentim des del punt de vista polític. Aquest aclariment esdevé necessari perquè a l'Argentina hem tingut una aguda i persistent dificultat per a poder discutir estratègies polítiques que no es converteixin immediatament en enfrontaments i odis personals. Ja és hora de començar a respectar-nos entre els diferents vessants del camp popular. Ja és temps d’oblidar el ressentiment i el protagonisme desmesurat per veure qui lidera cadascun dels Fronts. No es tracta de posar el carro davant els bous. El que tenim pendent és l'elaboració d'una discussió política. El frenesí mesquí que competeix per veure qui es queda amb les candidatures electorals i institucionals -millor no parlar de les baralles pels subsidis i crèdits governamentals- ha obstaculitzat durant massa temps la possibilitat de discutir política de debò dintre del camp popular. Política de llarg termini. Política estratègica.

En termes d'estratègia política, com caracteritzar els dos principals alineaments de centresquerra que actualment s'albiren a Argentina?

Creiem que no ens equivoquem si situem el Front oficialista que dóna suport al govern de Kirchner com una reedició del ranci “Front Nacional”, en una altra època teoritzat per Jorge Abelardo Ramos, Juan José Hernández Arregui i fins i tot Rodolfo Puiggrós. Tots preconitzaven, -més enllà de les seves diferències recíproques- amb llenguatge d'esquerra, amb cites socialistes i referències fins i tot marxistes, la necessitat que el moviment popular, en particular els treballadors, donés suport a la burgesia nacional. Amb una prosa i uns recursos estilístics ben diversos, intentaven actualitzar els plantejaments del populista peruà Víctor Raúl Haya de la Torre, líder històric de l’APRA [Aliança Popular Revolucionària Americana] i pioner continental en la teorització d'aquests “Fronts Nacionals”. Que algunes veus del Front kirchnerista continuïn apel·lant a l'antiga retòrica d'Abelardo Ramos, mentre que uns altres s'han anat modernitzant incorporant aquesta exòtica versió argentina de l’”autonomisme” (que viu del subsidi i el càrrec estatal) no canvia el fons de l'assumpte.

Quina és la diferència principal entre aquelles formulacions ideològiques de Ramos, Puiggrós i Arregui dels anys 50, 60 i 70 amb les condicions socials actuals? La més important té a veure amb el fet que a Argentina la burgesia local s'ha transnacionalitzat completament i ha perdut qualsevol tipus d'iniciativa político-social independentista, si és que alguna vegada va tenir-ne alguna (una afirmació bastant discutible, per cert...). Per això creiem que les apel·lacions del president Kirchner i dels seus defensors intel·lectuals a “reconstruir un capitalisme nacional” tenen molt més de retòrica buida, d'allò que els caribenys amomenen “politiqueig”, que aspecte de realitat i d'un projecte factible. Ni tan sols paga la pena esmerçar-hi esforços per comparar aquestes apel·lacions entusiastes i enceses de patriotisme discursiu amb la presència destacada de quadres neoliberals clàssics -com Martín Redrado i altres de la seva mateixa espècie- en àrees centrals de la política econòmica del govern argentí.

Quant a l'altre Front, suposadament opositor, no resulta exagerat caracteritzar-lo en termes d'estratègia política com una nova reedició -i ja van...- del “Front Democràtic Nacional”, preconitzat en un altre moment per Victorio Codovilla i Rodolfo Ghioldi.

Com a estratègia d'abast mundial, la idea mateixa del “Front Democràtic” va néixer històricament el 1935, al VII Congrés de la Internacional Comunista, després de la política suïcida de “classe contra classe” que des de 1928 situava com a enemic principal dels revolucionaris l'esquerra del socialisme. Donant un gir de 180 graus, la Internacional (ja estalinitzada) va passar d'un sectarisme extrem a l'altre pol, a la “unitat amb tothom”, a la dissolució de l'autonomia obrera i a la conversió de les organitzacions d'esquerra en vagó de la cua dels projectes burgesos. George Dimitrov va ser una de les principals veus d'aquesta estratègia, encara que Stalin n’era el principal impulsor. A Europa, abandonant l'estratègia de “Front Únic” preconitzada per Lenin a Rússia i teoritzada per Antoni Gramsci a Occident, aquella estratègia de “Front Democràtic” tractava d’unir els treballadors i la “burgesia democràtica”, per encarar el perill major, el feixisme i el nazisme. A l’Amèrica llatina aquesta estratègia de “Front Democràtic” aplicada rigorosament va potenciar tots els errors estratègics de l'esquerra europea estalinitzada i va arrossegar els joves i abnegats partits comunistes del continent als suports polítics més inversemblants i vergonyants (des de Batista a Cuba fins a Somoza a Nicaragua, passant per la Unió Democràtica a Argentina).

Si l'estratègia del “Front Democràtic” va ser errònia i tràgica a l'Argentina de 1946 -i va aixecar a partir d'aquesta data un trist mur de ciment entre les classes treballadores i les identitats polítiques d'esquerra, que només va arribar a afeblir-se en els anys del Cordobàs-, almenys es pot intentar comprendre aquella equivocació històrica pel context mundial de la postguerra, on la monstruositat del nazisme estava massa present en la mentalitat dels dirigents d'esquerra. Però 60 anys després, intentar reflotar aquella Unió Democràtica resulta -si més no aquesta és la nostra opinió- un despropòsit.

Tant el Front Nacional com el Front Democràtic tenen una cosa en comú: aposten a la governabilitat del sistema polític argentí. En ambdós casos, encara que per vies diverses, s'intenta superar la crisi d'hegemonia i de representació política que va esclatar en bocins el desembre de 2001 amb la irrupció de les masses populars. Però la reconstrucció d'aquesta governabilitat no pot ser un objectiu si del que es tracta és de superar el capitalisme a Argentina. Per això ambdós Fronts de centresquerra tenen una altra característica comuna: diuen oposar-se únicament al capitalisme neoliberal..., com si en els nostres dies existís la possibilitat d'un altre capitalisme, un capitalisme que no fos neoliberal, un capitalisme “amb rostre humà”.

El que l'esquerra argentina, si més no les seves expressions més radicals, hauria de tenir com a nord és la construcció d'una estratègia popular de contrahegemonia que mai subordini les energies ni balafiï les militàncies populars en nom de les diverses fraccions de la burgesia local (sigui “nacional” o sigui “democràtica i progressista”). Els morts del 20 de desembre de 2001 i tots/es aquelles dia a dia es juguen la pell en funció d'un món millor es mereixen alguna cosa ben diferent a un capitalisme “amb rostre humà”.

Des d'aquell desembre de 2001 molta aigua ha passat sota el pont. Els empresaris, els banquers i els seus representants polítics -amb l’ajuda dels diners estatals i els crèdits del Banc Mundial- han assolit cooptar un segment important i han pogut inocular la divisió i la fragmentació en una gran part del moviment popular a un grau superlatiu. L’indefensable i incomprensible sectarisme que encara corre a cor què vols per la nostra esquerra ha ajudat molt aquesta estratègia amb què el poder ha aconseguit dividir-nos.

Com superar aquesta doble pinça de cooptació estatal (impulsada des de dalt) i de divisió interna permanent (patida en els de baix)? Quina hauria de ser l'alternativa enfront dels Fronts Nacionals i els Fronts Democràtics?

És el mateix moviment popular que haurà de trobar-hi les respostes. No pot sortir sobtadament de la galera de cap mag. No obstant això, es poden assajar algunes hipòtesis provisionals.

La nostra és tot just una d'aquestes. Cal superar la fragmentació. No hem d’escoltar tots aquells que pretenen legitimar aquesta fragmentació, els quals converteixen la necessitat en virtut, aquells que justifiquen acríticament la dispersió popular amb florejades cites postmodernes i postestructuralistes en nom de “la multitud”. Sí, creiem que cal superar la fragmentació i la divisió del moviment popular. Però aquesta superació no pot venir de la mà de la unitat amb la burgesia, “nacional” o “democràtica”. El que tenim pendent és la unitat dels moviments piqueters més rebels -aquells que no es deixen seduir per la cooptació estatal-, dels treballadors de les fàbriques recuperades que continuen lluitant per un camí diferent als que ja coneixem, dels treballadors ocupats que continuen tractant de treure's de sobre aquesta burocràcia sindical corrupta i neoliberal, del moviment estudiantil que no s'ha oblidat ni de la Reforma Universitària de 1918 ni del Cordobàs, d'aquesta immensa militància social que no té pertinença orgànica als partits clàssics però que no renuncia al projecte d'oposar-se a les patronals i als seus representants polítics, etc.

Cal la unitat. Sí, cal la unitat. Però no pas la unitat hegemonitzada per diferents sectors socials de les institucions del sistema capitalista, sinó la unitat d’aquelles que lluiten contra aquestes mateixes institucions.

Històricament, aquest tipus de pensament polític centrat en la unitat (que a la nostra manera d'entendre continua pendent en l'Argentina) no neix com un bolet. Les estratègies polítiques, encara que sempre han d’adequar-se a les noves situacions i ser pensades en funció del present i el futur, al mateix temps es remunten històricament a l'experiència acumulada per les lluites populars del passat. Qui digui que el passat ja no compta i que tot s'inventa sobre la marxa, és ingenu o està actuant de mala fe i fent trampa. Cada dia creiem menys en la ingenuïtat.

En l'experiència acumulada en el passat, la unitat de les diverses expressions i tendències polítiques dels treballadors va ser defensada pels primers congressos de la Internacional Comunista, injustament oblidats per aquells que preconitzen el “Front Democràtic” de Jorge Dimitrov i Iosif Stalin. Tant Lenin i Trotsky, des de la revolució russa, com Antoni Gramsci, a l'occident europeu, van preconitzar el Front Únic de tots els revolucionaris, de tots aquells que s’oposen al sistema, de totes aquelles que no s'agenollen davant les institucions del capital (sigui “nacional” o “democràtic i participatiu”).

Més a prop nostre, des de la part més profunda de la nostra Amèrica, el peruà José Carlos Mariátegui i el cubà Julio Antonio Mella van ser els qui van defensar la necessitat estratègica del Front Únic per desenvolupar la lluita per la independència nacional i el socialisme a Amèrica Llatina. No va ser casual que fos Mariátegui el qui es va enfrontar al mateix temps a Víctor Raúl Hagi de la Torre -partidari del Front Nacional- i a Victorio Codovilla -estrateg del Front Democràtic-. Davant de l'esquerra nacional-populista que se subordinava a la retòrica de la “burgesia nacional” i davant de l'esquerra que es deixava arrossegar per les il·lusions institucionals dels demòcrates liberals, Mariátegui reclamava la construcció d'una tercera opció política, la creació d'un socialisme que impulsés un front antimperialista i anticapitalista al mateix temps. El Che Guevara en va ser sens dubte el millor deixeble.

Molt anys després d'aquells debats, l'agenda política argentina ha tornat a posar en l'ordre del dia la discussió sobre l'estratègia.

Reprendre aquella herència mariateguiana pensant en les fàbriques recuperades, en els piqueters i piqueteres rebels, en els treballadors que lluiten per recuperar els seus sindicats burocratitzats, en el moviment estudiantil, en el que queda dempeus de les assemblees de barri, en els diversos organismes de drets humans que combaten la judicialització de la protesta i en tota la militància social que no es resigna, continua sent un desafiament pendent.