Tres afusellats a Cuba

Heinz Dieterich Steffan

L’afusellament de Lorenzo Copello Castillo, Bárbaro Sevilla García i Jorge Luis Martínez Isaad, “els tres principals, més actius i brutals caps dels segrestadors” d’una llanxa cubana, divendres 11 d’abril de 2003, ha desplaçat momentàniament l’agressió nord-americana a l’Iraq de les primeres planes periodístiques llatinoamericanes i generat una intensa discussió entre amics i enemics de la revolució.

Les execucions plantegen tres dimensions diferents de discussió: l’ètica, la legal i la pragmàtica. La primera es refereix a la legitimitat o justificabilitat de la pena de mort. Personalment, és a dir, com a científic materialista i humanista, estic en contra de la pena capital, en qualsevol circumstància i per qualsevol entitat, sigui en temps de guerra o de pau; sigui per un Estat laic, un ens teocràtic, un subjecte social o un individu.

Aquesta posició es basa en tres arguments. En l’aspecte moral considero que cap ens al món té l’autoritat per a treure-li la vida a una altra persona encara que hagi comès crims greus. El legítim dret de la comunitat de protegir-se de l’abús del poder no confereix, segons el meu parer, la facultat de matar uns altres éssers humans.

El segon argument és de caire “realpolitik”. Cap investigació criminològica ha pogut demostrar que la pena de mort eviti determinats tipus de crims violents o que redueixi la taxa de criminalitat. No hi ha evidència científica per a sostenir la tesi que la pena de mort impedeix determinats crims. No hi ha correlació estadística positiva entre ambdós fenòmens.

Les raons que expliquen aquesta manca de correlació són òbvies. Molts crims violents són crims emotius, que no es duen a terme a partir d’un càlcul fred cost-benefici del delicte. I aquells crims violents que són planificats racionalment parteixen del supòsit dels delinqüents que escaparan a la justícia. Aquest supòsit, que és la base de tots els crims “racionals”, anul·la l’efecte dissuasiu de la pena de mort.

El tercer argument consisteix que tota la justícia humana és fal·lible i que, per tant, fins i tot les millors intencions i procediments de justícia no poden excloure l’execució d’innocents. La irreversibilitat de la pena capital fa impossible la correcció d’aquests errors, tal com ho veiem actualment en l’alliberament de molts condemnats, a partir de nous mètodes d’anàlisi d’ADN.

La decisió ètica sobre la pena capital l’ha de prendre cada persona per ella mateixa, perquè només un mateix és responsable dels seus actes. Hi ha, per descomptat, perfils nacionals molt diferents sobre aquest problema, segons els tarannàs culturals de cada lloc. Les meves discussions amb els meus amics cubans m’han ensenyat que molts ciutadans d’aquest país consideren la pena de mort legítima.

La dimensió legal de les execucions és més fàcil de discutir que la moral, ja que es redueix a la pregunta que si el procediment del judici sumari utilitzat en aquest cas està emparat a la legislació del país. Tanmateix, es complica quan s’introdueix la relació entre el dret nacional i l’internacional en el debat, ja que porta directament a la discussió de la sobirania nacional davant l’Estat global, en temps de la intervenció militar d’Estats Units a l’Iraq.

La tercera dimensió del problema és la pragmàtica, és a dir, l'interrogant sobre si els tres afusellaments beneficien o perjudiquen a la revolució cubana. I en aquesta discussió s’han de tenir en compte tres aspectes metodològics que són fonamentals per a la qualitat del judici al qual la discussió condueix.

El primer aspecte metodològic es refereix a l’estatus lògic de tot judici, sobre allò convenient o inconvenient del procediment emprat per les autoritats cubanes. Tot enunciat que afirma la conveniència de les execucions per a la causa cubana, igualment que tot enunciat que sosté que són contraproductives, és hipotètic, perquè es refereix a un escenari empíric del futur. En aquest sentit, cap dels dos té, a priori, la raó. Només en el futur es veurà l’encertat o l’equivocat de la mesura.

El segon aspecte metodològic fa referència quina mena d’informació tenen les autoritats cubanes sobre aquests segrests, la qual parteix d’una conspiració nord-americana per preparar condicions d’intervenció militar a l’illa. El lector comú no disposa d’aquesta informació. I recordem que la qualitat d’un diagnòstic depèn tant dels procediments i de la capacitat d’anàlisi del subjecte investigador, com de la quantitat i qualitat de les dades disponibles. La gravetat de la conspiració i els seus temps d’implementació no són del nostre domini de coneixement, però probablement sí de les autoritats cubanes.

El tercer factor metodològic es refereix a la qualitat de l’analista. I, en aquest aspecte, no hi ha dubte: Fidel Castro és un dels millors analistes estratègics del món, amb una gran intel·ligència, una enorme capacitat de síntesi d’allò essencial, una àmplia cultura general, una aguda comprensió del vector temps, una extraordinària experiència de vida, una sorprenent capacitat per fer aliances i una voluminosa base de dades.

Tots aquests factors garantitzen que la decisió de les execucions, que és una decisió de ruptures, no pas d’aliances, va ser presa amb ple coneixement del cost polític que tindria en l’opinió pública mundial.

Entre d’altres: a) la condemna de Cuba a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides (ONU); b) una violenta campanya propagandística de l’imperialisme nord-americà per distreure els seus crims a l’Iraq, secundada per l’imperialisme europeu i els seus governs lacais llatinoamericans; i c) un bo propagandístic per a Washington, en la seva preparació psicològica d’una intervenció militar a Cuba.

En el moment del segrest, el microdrama del crim ja estava indissolublement vinculat als preparatius propagandístics de l’agressió militar nord-americana contra Cuba. De fet, no importa si els segrestadors tenien consciència del paper que estaven jugant en la política mundial o si involuntàriament havien entrat en una trama major fora del seu control i competència, com si es tractés d’una tragèdia grega; objectivament s’havien convertit en allò que els militars nord-mericans anomenen una “base avançada d’operacions” dels preparatius bèl·lics de Washington contra Cuba.

Les declaracions d’alts funcionaris nord-americans, incloent-hi el seu ambaixador a la República Dominicana i el germà del president, el governador de La Florida, Jeb Bush, en el sentit que després de “l’èxit” a l’Iraq, Washington ha d’acabar amb el “règim cubà”; la reducció dràstica dels visats per a cubans que volen emigrar i la política provocadora del cap de la Secció d’Interessos de Washington a L’Havana, James Cason, havien portat L’Havana a concloure que Washington havia iniciat la construcció de la logística per a la intervenció bèl·lica. En una paraula, que l’agressió havia començat ja.

L’afusellament dels segrestadors, així com l’anterior detenció i les dràstiques condemnes contra la cinquena columna de “periodistes independents” a Cuba, tenien, per tant, una clara finalitat: arravatar-li a l’enemic la iniciativa estratègica i lluitar la guerra en els termes de Cuba, no pas els de l’agressor.

Si la invasió a l’Iraq era un clar “missatge per a Cuba”, com diu Washington, Fidel li envià un missatge no menys clar als neofeixistes de la Casa Blanca i de Florida: Vostès han declarat la guerra i els primers soldats seus han caigut. Si continuen la guerra d’agressió, les seves tropes d’intervenció pagaran un alt preu en vides humanes. Aturin-la, abans que sigui massa tard.

Si aquesta estratègia pot detenir els plans dels neofeixistes, no se sap. Però, en qualsevol guerra, tant en la social com en la convencional, els contendents procuren que els morts els posi l’altre bàndol. Perquè aquesta és l’apocalíptica essència de la victòria en una guerra.

Tant de bo que l’establishment nord-americà entengui que a Cuba s’enfronta a un dels majors estrategs militars de la història i no pas a un inepte buròcrata amb ínfules d’estrateg militar, com a l’Iraq.

Tant de bo que sàpiguen desxifrar el tràgic missatge dels afusellaments, perquè no hi hagi més vessament de sang.