Algunes reflexions després del VI Congrés del Partit Comunista de Cuba

Iñaki Etaio (Askapenako kidea)

Publicat a Boltxe kolektiboa

Poques setmanes han transcorregut des de la celebració del VI Congrés del Partit Comunista de Cuba, convé abordar, encara que sigui molt breument, les principals decisions adoptades, diversos aspectes que han envoltat aquest esdeveniment i diverses lectures que alguns analistes fan sobre les conseqüències, els avenços i les mancances visualitzades en l'esdeveniment.

El VI Congrés del PCC ha tingut lloc en un context marcat, entre d’altres, per les dificultats econòmiques de l’illa, l'evident ineficiència del sistema productiu (especialment d'aliments), la manca de resultats suficients d'alguns canvis implementats des del nomenament de Raúl Castro com a Primer Ministre (després dels problemes de salut de Fidel el 2006), la recent excarceració de diversos presos processats per activitats contrarevolucionàries i el manteniment de la política­ agressiva contra la Revolució per part del govern dels EUA.

Arriba també en un context regional bastant diferent d’aquell en què es celebrà el V Congrés (1997), un any abans del triomf electoral de Chávez, quan el procés bolivarià d’integració regional exemplificat principalment per l'ALBA ni tan sols estava en marxa i Cuba no tenia el suport polític internacional amb el qual compta actualment.

Al VI Congrés s'ha arribat després d'un intens debat començat al desembre de 2010, en el qual, segons dades proporcionades pel mateix Raúl en una de les seves intervencions, hi deuen haver­ participat més de 8 milions de cubans i cubanes al llarg de 163.000 reunions celebrades als centres de treball i barris. Com és evident, en aquestes discussions han pres part milions de cubanes que no són part dels 800.000 militants del PCC.

El sol fet de portar a terme semblant procés de discussió i recollida de propostes arreu del país demostra clarament la diferència entre el model cubà i els models imperants en la major part del món (incloent-hi, és clar, Euskal Herria, on convocar un referèndum sobre un tema que afecta directament el poble, com ara el TAV, és declarat il·legal i pot provocar un processament). A Cuba, fins i tot amb les seves imperfeccions, burocràcia i certa piramidalitat destinada a perdre pes progressivament, les i els cubans participen en discussions sobre temes que els pertoquen i, en darrer terme, són ells mateixos qui decideixen; no pas l’FMI, el BM, els bancs o els inversors estrangers.

El rerefons econòmic d'aquest Congrés ha estat preponderant i n’és una prova evident la cita de Raúl Castro a l'inici del document “Línies de la política­ econòmica i social”, presentat per a la seva discussió: “La batalla econòmica constitueix avui, més que mai, la tasca principal i el centre del treball ideològic dels quadres, perquè en depèn la sostenibilitat i preservació del nostre sistema social”.

El nivell d’autocrítica­ observat en els discursos del mateix Raúl al Congrés (ue es poden consultar a Internet), encara que per a alguns siguin insuficients, no deixen de cridar l’atenció, acostumats com estem a la xerrameca i a una absència total d’autocrítica a les democràcies burgeses. Sobre aquesta qüestió, i sobre la idea, assenyalada el 2005 per Fidel sobre la reversibilitat del procés revolucionari cubà, no pas per la pressió externa, sinó pels errors interns, Raúl reclamava autocrítica­ i no amagar les realitats incòmodes sota l'excusa que puguin ser utilitzades per l'imperialisme, cosa que, fet i fet, suposa amagar-ho al poble cubà i perpetuar els problemes en no abordar-ne les possibles solucions.

De les 291 línies polítiques del document inicial 16 van ser integrades en unes altres, 94 van mantenir la seva redacció, 181 en van veure modificat el contingut i 36 van ser incorporades. És a dir, dos terços de les línies van ser reformulades, cosa que evidencia tant el nivell de discussió aconseguit, la possibilitat d'incidir sobre els resultats, la resistència per una part important de les bases i sectors de la societat cubana davant de determinades mesures proposades per la direcció, com la necessària receptivitat d'aquesta última.

Una de les decisions més controvertides ha estat la progressiva desaparició de la “llibreta” (cartilla de racionament) vigent des de 1962 i mitjançant la qual totes les famílies cubanes reben mensualment una sèrie de productes bàsics (principalment aliments) en funció del número de membres i que, si bé tot just arriba per a una o dues setmanes, suposa un important suport per a moltes famílies. Aquesta decisió s'ha basat en la racionalització dels recursos, intentant deixar de banda un assistencialisme igualitarista que des de fa ja bastants anys (especialment des del Període­ Especial) no té gaire sentit, ja que no tots els i les cubanes estan a la mateixa situació (els i les qui reben remeses de dòlars de familiars a l'exterior o els i les qui tenen ingressos alts procedents majoritàriament del turisme reben els productes de la llibreta igual que els i les qui només compten amb el seu sou en pesos).

A més d'això, amb l’eliminació de la llibreta es vol acabar amb algunes irregularitats detectades en la seva distribució i amb les actituds contràries al treball d’aquell(e)s que prefereixen viure de les rendes d'un sistema paternalista i de satisfer una part de les seves necessitats mitjançant activitats sovint lligades al mercat negre. Tanmateix, els serveis bàsics (sanitat, educació) continuaran sent universals per a tots i totes les cubanes.

Malgrat el manteniment de l'Estat com principal òrgan rector de l’economia, una altra de les decisions adoptades que tindrà un major cost social serà la reducció de l'aparell estatal en més d'un milió de persones, a partir de la constatació d'una excessiva burocratització que suposa una important càrrega econòmica per a l'Estat.

Un altre aspecte que s'impulsarà serà la descentralització de l'aparell estatal, tant administrativament com a nivell productiu (ministeris-empreses estatals). Tal com ho va assenyalar el mateix Raúl, la centralització (i implícitament la burocràcia que hi va associada), ha obstaculitzat la participació i el dinamisme en les empreses, on molts càrrecs simplement esperen còmodament rebre ordres des de dalt sense prendre decisions ni assumir responsabilitats, sense córrer cap risc, la qual cosa, fet i fet, s’hauria convertit en una pràctica que hauria encarcarat el sistema productiu.

Paral·lelament s'ha ratificat l'impuls al treball per compte propi, recolzat en un sistema tributari que permeti a l'Estat recaptar fons per a ser invertits en les necessitats de la població, una mesura que no és nova sinó que dóna continuïtat a uns canvis que es s’han anat adoptant des de fa ja diversos anys amb la finalitat d'augmentar la producció i plantar cara a la manca d’abastiment de diversos productes.

Tanmateix, encara que s'ha recalcat que totes les mesures preses pretenen de preservar les conquestes de la Revolució i s'ha rebutjat expressament el retorn al capitalisme, s'obre un major marge a les lleis del mercat, a la llei de l'oferta i la demanda, en cert exercici de pragmatisme que, segons alguns intel·lectuals marxistes, no resoldrà els problemes de la societat, com tampoc no ha fet a cap país en aquests darrers segles. El que es va discutir al Congrés van ser els ritmes d’aplicació d'un socialisme mercantil, i es va decidir fer-ho a poc a poc i no pas amb la velocitat que s’havia proposat inicialment (entrevista a Néstor Kohan a la televisió pública argentina). Segons alguns d'aquests intel·lectuals, solidaris amb la Revolució cubana (precisament perquè en són crítics honests), ha estat insuficient la discussió sobre unes altres maneres de produir col·lectivament i no pas directament estatals, atorgant major poder d’organització i gestió directa als treballadors.

Pel que fa als aspectes organitzatius, la renovació dels càrrecs a nivell del Buró ha estat molt limitada, amb un predomini de militants d'edat avançada (Raúl esmentava la important deficiència de quadres prou formats com un dels errors comesos pel partit en les darreres dècades), encara que entre els 115 membres del nou Comitè Central s'ha incrementat la participació de militants més joves i de dones (passen d'un 13,3% a un 41,7%), mentre que la de negres i mestissos augmenta un 10% i arriba al 31,3%. Així mateix, s'ha establert un màxim de dos períodes­ consecutius de 5 anys per a l’acompliment de càrrecs, tant en el Partit com a l'Estat.

Una de les crítiques que se li ha fet a aquest VI Congrés des d'alguns intel·lectuals llatinoamericans és el fet de no haver aprofundit prou en la desburocratització i en la cerca d'una delegació progressiva de poder i de protagonisme des dels aparells estatals cap al poble treballador. Una major horitzontalitat en darrer terme. Per a això es parteix de la constatació que la Revolució està avui més consolidada que no pas als seus inicis i que aquesta horitzontalitat no és cap obstacle perquè el Partit mantingui el seu paper d'organitzar i orientar els esforços per a avançar cap a la societat comunista i perquè l'Estat mantingui el seu rol coercitiu en la fase de transició del capitalisme al comunisme.

Els propers anys mostraran en quina mesura han estat adequades les mesures adoptades en aquest VI Congrés. Com assenyalen alguns crítics, potser no s'han abordat amb la prou profunditat alguns aspectes importants, es ratifiquen i fins i tot reforcen implícitament certes concessions al capitalisme i s'adquireix una visió més pragmàtica, davant de l'idealisme dels primers anys, exemplificat especialment pel Che. De moment, el poble cubà continua demostrant al món que és ell qui, amb les seves particularitats, encerts i errors, té a les seves mans el seu destí, una cosa que no poden dir la major part dels pobles del món, entre els quals hi ha aquells que vivim en suposades ”democràcies” formals. Ha demostrat ser un poble format, organitzat, disciplinat i conscient.

No convé oblidar, però, que, com ja ho van teoritzar els grans autors marxistes, no és factible a llarg termini la construcció del socialisme en un sol país. Cuba va poder sobreviure a 90 milles de l'imperi més poderós que ha conegut la gràcies Història en gran mesura al suport de la Unió Soviètica (al marge de la lluita abnegada que ha caracteritzat històricament el poble cubà). Durant cinc dècades ha aconseguit plantar cara a tot un seguit d'agressions militars imperialistes (sabotatges, atemptats, intents d’invasió, atacs biològics…) i a un bloqueig que, encara avui, continua condicionant notablement el comerç internacional de l’illa.

El procés bolivarià, que, amb els seus avanços i algunes contradiccions internes, constitueix avui el principal referent de transformació a Llatinoamèrica, ha contribuït a reforçar a la Revolució cubana. Però, encara que el ressorgiment del bolivarianisme hagi desbaratat en gran mesura els plans de l'imperialisme ianqui sobre el seu “pati del darrere”, l'amenaça continua. En aquest sentit, l'avenç i consolidació d'aquest procés antiimperialista a nivell continental és indispensable per a assegurar l'avanç de la Revolució, a Cuba i a la resta de pobles de la Pàtria gran. És, així mateix, la millor aportació que poden fer als altres pobles en la llarga lluita cap a un món sense explotadors ni explotats/des.