24 tesis sobre la situació a Euskal Herria

Joseba Álvarez i Iñaki Gil de San Vicente

1. El temps transcorregut des de novembre de 2004, en què es va presentar públicament la Proposta de Anoeta, ha confirmat l'existència d'una profunda crisi en la unitat de l'Estat espanyol a causa de la tendència a l'alça de les reivindicacions nacionals de pobles no espanyols annexionats militarment en el passat. No es pot especular sobre què hauria ocorregut i com haurien reaccionat les diverses forces basques i espanyoles davant la Proposta de Anoeta si no hagués existit aquesta crisi de dominació espanyola, perquè existeix una connexió dialèctica entre aquesta crisi i la capacitat de l'esquerra abertzale per a agreujar-la, dintre d'un procés més general de progressiva conscienciació d'altres pobles no espanyols.

2. L'enorme manifestació a Barcelona de fa poc temps en defensa dels seus drets nacionals; l'aliança entre el PSG i BNG a Galiza per vèncer el PP, que ha reobert el problema de l'Estatut gallec; les tensions internes dintre de la CEOE pels efectes en la patronal espanyola dels processos català i basc; les pressions per no acceptar la definició d'Andalusia com a nació en la reforma d'aquest estatut; els problemes en la reforma del Senat, del deute sanitari i autonòmic, etc.; els aspres debats entre Comunitats Autonòmiques pel problema creixent de l'aigua; la tendència a l'alça dels sentiment nacionals i regionals (forts en la joventut dels pobles oprimits), aquestes i altres qüestions mostren la crisi interna de l'Estat en aquest tema.

3. Partint d'aquí, la situació basca actual es caracteritza pel fet d’haver pres una orientació diferent a la resta de les reivindicacions nacionals arreu de l'Estat, que majoritàriament es mouen en la perspectiva de negociar millores estatutàries. És cert que les esquerres independentistes d'aquests pobles duen un altre rumb i que lluiten directament per la pràctica del dret d'autodeterminació, però ara com ara, i malgrat els seus meritoris esforços, no tenen encara la força suficient per assolir un salt qualitatiu en els seus respectius pobles, un salt de l’estatutisme més o menys exigent a l’independentisme ras i curt.

4. També és cert que, ara mateix, l'esquerra abertzale no planteja aconseguir la independència, el socialisme i la reuskaldunització demà mateix, però, tot i ser això cert, la seva praxi actual no és autonomista, sinó que va dirigida a la conquesta de dues reivindicacions bàsiques que es mouen en un pla totalment diferent: el reconeixement d'Euskal Herria com a subjecte polític, la voluntat lliurement expressada del qual ha de ser respectada pels Estats, i el reconeixement de la seva unitat territorial. Podríem dir que mentre que les reivindicacions estatutistes plantegen com reordenar les cel•les de la presó de pobles que és l'Estat espanyol, la reivindicació actual de l'esquerra abertzale planteja com obrir la porta de la presó perquè el Poble Basc en pugui sortir, i també les nacions que ho desitgin.

5. Recordem que a la Proposta d’Anoeta de novembre de 2004 s'hi especificaven dos eixos paral•lels però d'inqüestionable influència mútua en l'avenç del procés de resolució: un entre ETA i el Govern de Madrid pel que fa a la desmilitarització multilateral del conflicte armat i de les seves conseqüències, eix d'una transcendència política fonamental, tant si es vol reconèixer-ho o no; i un altre entre les forces polítiques, moviments populars, socials i sindicats bascos pel que fa als continguts polítics d'una proposta consensuada per a la resolució democràtica del conflicte.

6. L'esquerra abertzale té aquest segon objectiu no per caprici sinó per estratègia i perquè, a més, coincideix amb la tendència de fons del nostre poble que, malgrat els diferents ritmes d'avenç entre els seus territoris, va fent passes en aquesta direcció. Ens trobem davant la interacció de tres factors dintre d'una totalitat: l'evolució d'aquesta tendència de fons cap a la sobirania; l'acció de la militància independentista dintre d'aquesta tendència, reforçant-la; i les accions dintre també d'aquesta totalitat de les diferents forces sociopolítiques, sobretot de les forces principals dins el bloc estatalista, PSOE i PP, a més del PSF i la UMP a l'Estat francès, i l’estatutista, PNB. És el que anomenem la triangulació de l'espai polític basc.

7. La connexió profunda entre l'esquerra abertzale i la tendència cap a la sobirania es realitza en i mitjançant la proposta de la taula de negociació entre les diverses forces polítiques, socials i sindicals existents a Euskal Herria. Es tracta de donar cos oficial a una dinàmica que impregna cada vegada més problemes quotidians i s’hi estén, superant els obstacles aixecats no fa gaire tant per la repressió del PP, que el PSOE manté, com pel suport dels autonomistes i regionalistes.

8. Aquests obstacles arriben a ser d'una brutalitat típica de dictadures. Per exemple, el sistema carcerari d'extermini psicofísic, que recentment ha augmentat el nombre de les seves víctimes amb les morts d'Igor Angulo i Roberto Sainz. D’altres vegades s'expressen mitjançant la politització de la justícia espanyola i la judicialització de la política amb les seves seqüeles de processaments i empresonaments, o de llibertats provisionals dependents de fiances milionàries. També amb provocacions cruels de l'Ertzaintza contra els drets i sentiments profunds del nostre poble, sense oblidar les declaracions d'alts responsables del PNB justificant la repressió espanyola. Tot això s’ha vist agreujat per una pressió mediàtica treta de polleguera enmig del silenci passiu, si no col·laborador, del que algun dia va ser la intel•lectualitat progressista espanyola.

9. Una revisió crítica i autocrítica de les experiències anteriors en què s'havien produït treves i intents d'acord (Alger en 1989 i Lizarra-Garazi en 1998, per citar-ne les més importants), malgrat totes les diferències innegables que hi ha entre aquestes, confirma una mena de lliçó històrica que ha provocat molts maldecaps a Madrid i el PNB: que és impossible exterminar l'esquerra abertzale, que és impossible acabar policialment amb ETA i que, per a major desgràcia dels unionistes i dels seus peons bascos, simultàniament ha anat creixent el suport social a una solució negociada.

10. A partir d'aquí, excepte el PP-UPN, la resta de forces que havien apostat per la destrucció o almenys per la paralització definitiva de l'esquerra abertzale s'enfronten a la necessitat de reorientar parcialment o totalment la seva estratègia perquè, amb diferències, veuen, primer, que augmenta la demanda de sobirania i que dintre d'aquesta, l'opció independentista tendeix a l'alça; segon, que ha quedat confirmat de nou que l'esquerra abertzale és una força estructural i estructuradora capaç de mantenir-se activa sota les pitjors repressions i de créixer de nou en superar-les; i, tercer, que la síntesi d'aquests dos punts més la tàctica abertzale de mantenir múltiples converses discretes, pot fer que aquella força política que no vulgui sumar-se al procés en quedi apartat en el futur.

11. A més, i com a raó bàsica, la demostrada vitalitat d'ETA i els rumors de tota mena sobre els seus possibles contactes amb el Govern espanyol, al marge que siguin reals o no, augmenten la importància dels tres punts perquè ja no es tracta de processos que caminen aïllats entre si, sinó que formen una unitat en paral·lel que fa que es reforcin mútuament. Els qui vulguin separar-se d'aquesta dinàmica corren el risc seriós de no gaudir d'una porció de glòria quan es vagin solucionant els problemes, tret que aconsegueixin paralitzar-la i imposar una sortida falsa, és a dir, reeditar un nou estatut.

12. Aquest és el major risc existent en l'actualitat: que el PSOE i el PNB optin per una via tramposa amb dues cares. Una, la més aparent, consistiria a donar una imatge de voluntat de resoldre les formes més externes del conflicte, buscant desactivar la mobilització popular, marejar la gent, cansar-la, mentre que, en secret, es desenvoluparia l'altra cara, la negociació a la baixa amb el PSOE per reformar en algun aspecte l’estatut vigent, de manera que sembli que s'ha aconseguit alguna cosa substancialment nova. Una vegada tancat el pacte, es donaria carpetada al procés de resolució del conflicte i d'avenç democràtic amenaçant obertament l'esquerra abertzale: o acceptes el que hem pactat amb Madrid o et destruïm.

13. Bàsicament, aquesta va ser l'opció del PNB fa un quart de segle, quan va acceptar la descentralització administrativa imposada per Madrid amb el nom d'”estatut”. Després, amb variacions, ha estat sempre la seva opció cada vegada que la lluita popular ha forçat la possibilitat d'una negociació amb l'Estat, i en aquests moments fins ara el PNB ha optat sempre per obstruir, frenar i fer fracassar la solució negociada, fins i tot sabent els costos i sacrificis humans que la seva decisió implicaria. No va donar suport al procés a Alger el 1989 i va trencar l'Acord Lizarra-Garazi el 1999, en constatar que l'única opció política que s'enfortia en contra dels seus interessos era l'esquerra abertzale, que d’una esdevenia cada dia més clarament una alternativa de poder a Euskal Herria. Fins ara, el PNB sempre ha convertit en benefici econòmic propi el dolor aliè provocat pel seu col•laboracionisme, i avui ho continua fent, tal com hem pogut constatar aquests últims mesos dota el guiatge del seu president, Josu Jon Imaz, i del seu ministre de l'Interior, Javier Balza.

14. Actualment els factors esmentats més amunt estan pressionen amb més força que abans per avançar en la via resolutiva mitjançant la participació popular, social i sindical. Tanmateix, això és un risc per als partits institucionals, que tenen por a donar la veu al poble. No només estan acostumats a fer política al marge del poble, sinó que ni tan sols disposen d'organitzacions de base una mica efectives per influir en l'autoorganització popular. Durant més de vint-i-cinc anys, aquests partits han viscut de la política oficial i per als interessos de les seves respectives burgesies, l'espanyola en el cas del PSOE i del PP, i l’autonomista en el cas del PNB.

15. És cert que el PNB, el PSOE i en menor mesura EA, tenen seus als barris i als pobles, i algunes ONG per acaparar diners públics, però manquen d'una militància que estigui acostumada a l'acció diària en una política popular visible al carrer i sobretot relacionada internament amb els moviments populars i socials, excepte les reunions periòdiques de les seves burocràcies a les seves seus locals. Els sindicats que poden defensar els seus interessos, per exemple UGT i CCOO, tampoc no saben què és això de militància popular, i, per a major desgràcia del PNB, el sindicat ELA, que abans estava sota el seu ferri control, ara va per lliure. EA ho té pitjor, però almenys participa en alguns nivells de debat col·lectiu i insinua un esforç per començar a fer política pràctica, i és IU la que surt més malparada en aquesta qüestió decisiva per al futur del procés.

16. La seva feblesa en bases militants preparades és un efecte de la seva opció estratègica per la política burgesa i col·laboracionista. Si en qualsevol sistema democràtico-burgès és extremadament difícil, per no dir impossible, compatibilitzar durant un llarg temps el parlamentarisme burocràtic amb l'existència d'unes bases militants actives i inserides en els moviments populars i en la lluita sindical, ho és molt més encara en el règim espanyol, vigilat per una monarquia militar inaccessible al control de la pseudodemocràcia existent.

17. La política institucionalista, parlamentarista i col•laboracionista necessita militants obedients, dòcils i amatents a llançar-se contra el seu mateix poble en defensa dels interessos de la classe dominant, la qual serveix el seu partit. Aquests partits no han dubtat a depurar i expulsar els militants que no acceptaven trair els seus principis. Quan tenen els seus sindicats, que són els seus ancoratges en les masses, també els han purgat sense pietat. A cada nova claudicació en els principis es produeix una nova depuració de les bases que es neguen a continuar cedint-hi. De fet, tot assenyala que l'actual direcció del PNB està preparant un canvi organitzatiu intern que reduirà encara més els drets de les seves bases per incidir-hi i controlar-la, de manera que aquesta direcció veurà ampliats els seus poders per imposar la tesi de la co-soberania.

18. Des d'abans fins i tot de la “democràcia”, els principals partits reformistes van iniciar la depuració dels seus sectors esquerrans i la captació d’arribistes, amorfs i fins i tot antics franquistes, una neteja interna i una adaptació externa que era vital per al que anaven a dur a terme. Les manifestacions de finals dels 70 contra l'esquerra abertzale amb prou feines haurien estat possibles sense aquests canvis. Així i tot, per a la seva desgràcia, l'autoorganització obrera i popular no va desaparèixer i es va recompondre amb dificultats, però va fer noves passes fins a arribar a la situació actual, en què la reivindicació soberanista i independentista creix empesa per forces internes del poble treballador, la majoria àmplia de la població. En aquestes condicions, és una evidència la feblesa d'aquests partits per incidir en el nucli intern de la vida col·lectiva, cosa que els porta a multiplicar les seves aparicions a la premsa.

19. Per tant, tenen limitacions i interessos que els empenyen a rebutjar, endarrerir o condicionar tant com sigui possible, segons els casos, la pràctica sostinguda amb la militància de l'esquerra abertzale i amb els moviments populars, socials, etc., a més d'amb els sindicats. El que ens interessa aquí és insistir en l'essència política i econòmica d'aquests interessos, perquè aniran en augment en la mesura que avanci el procés i els obligui a posicionar-se en un o un altre sentit. Estan tenallats entre els seus interessos corporatius, burocràtics i de partit, d'una banda, i la creixent pressió popular que exigeix cada vegada més avançar conjuntament fins a on sigui possible en un esforç comú per resoldre el conflicte causat per l'ocupació espanyola.

20. És per això que la sortida actual d'alguns d’aquests partits és desplaçar l'atenció pública cap als rumors, desmentits, filtracions interessades i mentides descarades sobre els possibles contactes entre ETA i el Govern espanyol. Exigeixen una vegada i una altra, cada segon, que ETA faci el pas final, però ells no fan res o molt poc per impulsar els acords entre les forces basques. El PNB és el més hipòcrita, el més interessat a endarrerir i sobretot aturar els avanços de què parlem perquè sap que com més s'aprofundeixi en aquesta dinàmica, més difícil tindrà la seva negociació privada i secreta amb el PSOE a Madrid.

21. Per la seva banda, el PSOE sap que ha de donar una solució al mal anomenat “problema basc” per assegurar-se la reelecció i per avançar en la solució de la crisi espanyola, cosa que el porta a realitzar un esforç major que el del PNB, però augmentant fins i tot la repressió i el càstig als presoners per fer callar les crítiques del PP arreu de l'Estat i afeblir l'esquerra abertzale de cara al futur, o així ho pretén. Ha de fer malabarismes entre aquests dos extrems, però el temps pot acabar-se-li perquè serà gairebé impossible per a aquests partits electoralistes i parlamentaristes continuar avançant per aquesta sendera una cop s'hagi obert la veda electoral el 2007.

22. Quant a la política del Govern francès i de les forces polítiques que l’han ocupat les darreres dècades, ja sigui el PSF o la UMP, sempre ha estat donar suport la iniciativa del Govern de Madrid, independentment que el gestioni el PSOE o el PP. La seva participació en la repressió del moviment independentista basc ha passat de ser un col·laboracionista amb l'autoritats espanyoles, a ser aquests darrers anys un agent directe de la repressió per iniciativa i interès propi, sobretot des del moment que constata que existeix un clar avenç de la consciència nacional i identitària a Iparralde que reivindica la creació d'una institució per a aquesta part del territori basc, així com l'oficialitat de la llengua basca i institucions econòmiques que possibilitin acords transfronterers interestatals, però interns a Euskal Herria. Ara per ara, s’ha de veure si aquesta equació continua funcionant o no davant la possibilitat que el Govern espanyol avanci en la resolució democràtica del conflicte basc. Tot sembla indicar que, amb una posició pròpia, el Govern francès no solament no s'oposarà a aquesta iniciativa espanyola, sinó que, d’acord amb els seus interessos, readequarà la seva.

23. No obstant això, això no és cap problema per a l'esquerra abertzale, que sempre ha tingut com un dels seus senyals d'identitat supeditar l’electoralisme parlamentari als seus objectius polítics, a la seva estratègia de mobilització de masses i a l'activació permanent de la seva militància. D’acord amb aquestes premisses, està advertint cada vegada amb major èmfasi que tot el procés pot anar-se’n en orris si no s'avança en els contactes i acords tant en l'àmbit de la desmilitarització entre ETA i els governs espanyol i francès, així com a nivell polític entre els partits, els moviments socials i populars i els sindicats. Tot això, no cal dir-ho, amb l'acompanyament internacional necessari en iniciatives d'aquest tipus.

24. Els últims successos, com ara l'empresonament d'importants dirigents de l'Esquerra Abertzale per part del jutge Grande Marlaska, ens recorden l'empresonament en vigílies de l'Acord de Lizarra-Garazi de tota la Mesa Nacional d’Herri Batasuna. L'any 1997, el Govern espanyol dirigit per José María Aznar va voler impedir amb aquesta mesura la concreció del nou escenari, fins i tot va qualificar de parany la treva d'ETA. Avui, quan la possibilitat d'avançar en el procés de resolució democràtica és més real que mai, el PSOE intenta presentar a l'opinió pública espanyola una imatge de l'Esquerra Abertzale assetjada i afeblida amb la clara intenció de buscar un acord a la baixa, a més d'intentar despistar l'Esquerra Abertzale. Tal com va manifestar Pernando Barrina a la sortida de l'Audiència Nacional, el procés és, ara per ara, imparable, encara que segons l'actitud de les forces espanyoles, franceses i del PNB, pot ser més llarg, més dur i més difícil.