Ressenya del llibre Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya

 

Carles Castellanos

[Publicat a Estelada Roja num. 3]

Terra Lliure i l’independentisme dels nostres dies

Passats una vintena d’anys del moment àlgid de l’experiència de Terra Lliure i de l’independentisme combatiu, ha arribat l’hora dels balanços. De fet, d’ençà del 1992, data que marca l’inici d’un final d’etapa en l’evolució del nostre moviment, no han parat d’aparèixer llibres i reflexions entorn de l’independentisme dels anys 80, alguns de publicats, però molts d’altres en forma d’estudis de tota mena, avui encara inèdits. Aquesta profusió de treballs mostra l’interès que suscita l’estudi d’aquesta primera època.

Existeixen fonamentalment dos tipus d’enfocament davant el fenomen de la irrupció de l’independentisme contemporani:  el d’aquelles anàlisis que veuen aquest període com l’experiència del naixement d’un nou moviment; i d’altra banda, el d’aquelles altres anàlisis que descriuen aquests anys com el moment d’existència fugaç de l’independentisme combatiu, el qual hauria desaparegut juntament amb Terra Lliure.

El llibre que comentem pertany de manera inequívoca a aquest segon grup, tal com ho explicita el títol mateix “La temptació armada”, segons el qual tota aquella experiència es pot interpretar com un simple intent d’alguna cosa que no va poder ser, ni podrà ser mai.

Algunes aportacions positives

Malgrat aquest enfocament general negatiu és interessant de destacar aquells aspectes que són, de fet, aportacions que poden ser considerades positives.

El llibre aporta algunes anàlisis objectives o almenys que tendeixen a descriure de manera neutra fets importants com els debats polítics principals que han tingut lloc al si de l’independentisme. Aquesta qüestió és d’agrair perquè tradicionalment alguns comentaristes poc formats políticament han acostumat de reduir els debats a simples baralles personals entre líders, sense preocupar-se pel contingut polític de fons de les diferents confrontacions. Aquesta objectivitat, aconseguida a partir d’una aproximació acurada a les fonts és, doncs, lloable. Així, a les pàgines 84 i ss. del llibre, per exemple, s’exposen els aspectes polítics bàsics de la divisió de l’MDT - malgrat les consideracions rígides i ben poc dialèctiques de considerar que eren el resultat d’idees “predeterminades” de diferents sectors -. L’anàlisi de l’autor va, de tota manera, més enllà de limitar-ne la causa al simple enfrontament personal.

També cal reconèixer en aquest llibre, una descripció de la transició política postfranquista força clara, pel fet que s’esforça per exposar sense tergiversacions la manca de ruptura en el procés de transició de la dictadura franquista al règim parlamentari que la seguí. A les pàgines 65-66 l’autor descriu amb una certa objectivitat aquest procés de transició política postfranquista sense ruptura, malgrat justificar, en algun passatge, aquesta opció no rupturista, considerant-la com a inevitable.

Cal igualment comptar entre d’altres esforços d’objectivitat, la reproducció textual de diferents entrevistes a militants independentistes que tenen, a través d’aquest llibre, l’oportunitat d’explicar sense censures les seves idees. Podem recordar, especialment, alguns noms de militants independentistes coneguts que han estat entrevistats, com Jordi Moners (p. 99), Ramon Moragues (p. 102), Vicent Conca (p. 155), Jordi Cort (p.128), Joan Rocamora (p. 182), Jordi Puig (p. 241), Agustí Argimon (p. 268), David Martínez (p. 270), Carles Benítez (p. 294), David Fernàndez (p.324) ... entre d’altres.

Aquesta tendència arriba fins al cas realment remarcable en un analista de fora de l’independentisme, de reproduir textos fonamentals de Terra Lliure, concretament dos documents bàsics i poc difosos, com la Crida del 24 de juny de 1981 (pàgs 383-384), i el comunicat de dissolució de l’11 de setembre de 1995 (pàgs 385-386). No cal dir que es tracta d’una bona aportació a l’objectivitat en un terreny que sempre ha estat objecte de manipulacions.

L’autor tampoc no amaga la repressió ni l’hostilitat d’alguns partits i mitjans de comunicació envers l’independentisme, mostrant en la descripció una objectivitat que cal valorar d’una manera especial pel fet que, ha provocat diferents crítiques contra l’autor de part dels periodistes més identificats amb el règim vigent. Així, és especialment interessant, per exemple, la descripció de la repressió “olímpica” de 1992 (pàgs.136 i ss), i la reproducció d’episodis de tortures (pàgs.141-143). D’altra banda, a la pàg. 138 es parla explícitament de “connivència” de la classe política amb la repressió; i a les pàgs. 221-223 s’exposen alguns aspectes crítics envers els mitjans de comunicació.

Una confusió fonamental i algun altre error

Reconèixer els aspectes positius no ens ha d’impedir, però, d’analitzar-ne els errors més evidents. El més important, segurament, és la reducció del conjunt del moviment independentista de l’època estudiada a l’experiència de Terra Lliure.

Ricard Vilaregut insisteix en aquesta confusió entre el conjunt de l’independentisme combatiu i Terra Lliure, d’una manera repetida. Tota la concepció que Vilaregut exposa sobre el MCAN, a la pàgina 38 i ss. com a simple “peixera” de TL, va clarament en aquest sentit Aquest error és de pes, i és el resultat d’un estudi poc aprofundit d’aquesta primera etapa de l’independentisme contemporani.

Si bé és cert que una part important de la militància vivia pendent de la mitificació de la lluita armada i que algun sector hi havia contribuït activament amb plantejaments mitificadors i militaristes (diada del soldat català, exageració simbòlica etc.), el fet cert és que, en la línia de l’independentisme polític (una línia assumida, també, per Terra Lliure en els seus documents) la lluita armada sempre va ser considerada una forma d’acció important però no pas de recurs obligat en tot lloc i moment del procés d’alliberament.

L’independentisme polític dels anys vuitanta va considerar sempre que la lluita armada era un instrument i que tenia una funció política: fer avançar la consciència i l’organització de l’independentisme; és per això que les accions promogudes per Terra Lliure es van mantenir dins la pràctica de la propaganda armada, és a dir, de l’acció que no tenia una funció militar o bèl.lica, sinó de propaganda política i de suport a la lluita obrera i popular, i al moviment independentista en general.

En aquest sentit l’independentisme sempre va reivindicar el dret a la lluita armada mentre el poder opressor es mantingués per mitjà de la violència i de la negació dels drets col.lectius com el dret a l’autodeterminació; però, tal com s’exposa al comunicat mateix de dissolució de Terra Lliure, la pràctica concreta de la lluita armada no ha estat considerada mai com un dogma i les decisions per a prendre l’opció per una forma o altra d’acció, depenen de l’anàlisi de les condicions socials i organitzatives de cada moment.

Així, doncs, sense oblidar l’important paper catalitzador i dinamitzador de l’experiència armada que comentem, cal reconèixer que l’independentisme té la seva existència pròpia, independentment de la pràctica armada: existia abans de la fundació de Terra Lliure, i ha continuat existint després de la seva dissolució.

Aquest error d’apreciació de l’autor, quan confon tot l’independentisme com a moviment amb l’existència de Terra Lliure, es contradiu, d’altra banda i paradoxalment,  amb diversos  passatges del llibre mateix on es descriu el tipus de lluita armada de Terra Lliure qualificat per l’autor de propaganda armada (v. pàg. 36).

Un altre error del treball és el fet de qualificar l’independentisme d’essencialista .(p. 267). Es tracta d’un lloc comú de la ideologia del sucursalisme pro-espanyol que disfressa darrere un posat cosmopolitista el seu posicionament espanyolista, que no té cap mena de fonament; aquesta qualificació primària ignora volgudament que l’independentisme català de finals dels anys 60 es va forjar de manera clara en el gresol del materialisme dialèctic (o marxisme). El rebuig de l’essencialisme propi del catalanisme conservador, és justament un dels trets definidors del nou independentisme dels nostres dies, construït sobre una concepció dinàmica i dialèctica de la nació.

L’anàlisi ideològica de Ricard Vilaregut és tan feble que també confon la ideologia de l’independentisme amb la seva expansió social, és a dir, l’anomenat “independentisme sociològic”, el qual anomena -no sabem per quin error d’apreciació- com a  independentisme “de xaveta” (p. 267).

D’altra banda, convé assenyalar també que les valoracions de Ricard Vilaregut són subjectives i moralistes en molts aspectes, com quan s’estranya del fet que l’independentisme no faci una valoració de la “immoralitat” que segons l’autor cal atribuir a qualsevol mena de lluita armada (p. 256), com a principi ètic (del qual sembla excloure tota possible referència a la força armada de l’Estat en totes les seves expressions). Les anàlisis sociopolítiques són, així, distorsionades com es veu en el fet de considerar l’acció de Terra Lliure com una coacció dins la vida política (p.203), una coacció que no és assenyalada tampoc quan es tracta de la violència o l’amenaça de violència de tipus primari, provinent de la mateixa essència de l’Estat espanyol.

Una altra qüestió a comentar com una mena d’intent de desqualificació indirecta dels fonaments ideològics de l’independentisme combatiu, és la valoració negativa que Vilaregut atorga al fet que no hi hagués intel.lectuals reconeguts que fossin favorables a les posicions del nou moviment, o que no acceptessin la lluita armada com a vàlida (p. 186 i ss.). Altre cop apareix l’amalgama que ja hem criticat. L’error més greu és, però, en aquest cas, l’absència de tota mena de criteri històric o cronològic en el seu balanç, pel fet de no prendre en consideració que l’independentisme dels anys 80 fos un moviment nou, i que com a tal, s’havia anat obrint camí i recollint progressivament l’adhesió social al llarg de la seva evolució. Deslegitimar una proposta política perquè no té un suport majoritari en el moment del seu naixement, reflecteix uns esquemes d’anàlisi profundament conservadors.

D’altra banda, una anàlisi seriosa de l’elaboració teòrica desenvolupada realment al si de l’independentisme en tota l’evolució que el separa del catalanisme conservador (és a dir, a partir de l’any 1968), li hauria mostrat l’important esforç intel.lectual del nou moviment i no hauria caigut en simplificacions tan lleugeres.

De manera general, tal com s’ha comentat repetidament, una comprensió del nostre moviment - que és un fet social nou dins la societat catalana - no es pot portar a terme amb solidesa si no és a partir d’una perspectiva històrica. És l’estudi de la seva evolució, tant dels nuclis més organitzats com de la seva expansió social, el que pot permetre una valoració acurada del que és i va esdevenint l’arrelament social  aconseguit pel nostre moviment.

Una concepció conservadora de la societat

A partir dels comentaris precedents podem arribar a identificar l’aspecte ideològic més representatiu de les anàlisis de Ricard Vilaregut: és la seva concepció essencialment conservadora de la societat, una concepció que traspua per tot arreu a través de la seva obra.

Si n’analitzem l’orientació essencial, el llibre que comentem és, de manera general, una defensa continuada de la il.legitimitat de tot canvi polític que s’oposi a l’statu quo: només s’hi exposen positivament els canvis que puguin tenir lloc dins el sistema parlamentari vigent a l’Estat espanyol i a través dels únics mitjans parlamentaris.

A partir d’aquesta concepció no és estrany que el fet de negar-se l’independentisme a acceptar la transició sense ruptura que van perpetrar els partits principals de l’oposició antifranquista sigui valorat com un error. A la pàg.131, s’exposa, per exemple, com un error el fet d’enfrontar-se a “una democràcia establerta i reconeguda internacionalment”. Aquesta negació de l’independentisme a acceptar aquest procés sense ruptura, negació que fou la posició tàctica més remarcable del nou moviment, és valorada com una errada que l’havia de portar forçosament (segons l’autor) a l’”automarginació” (p. 87).

Vilaregut mostra el seu horror davant la idea que atribueix a l’independentisme de “voler fer un pols a l’Estat” (v. pàg. 131, a la fi del primer paràgraf), posició que qualifica de “voler tornar enrere” (v. les primeres ratlles de la pàg. 96), de tal manera que es ve a considerar que la repressió que rep el moviment és una conseqüència lògica d’una mena d’imprudència.

En resum, que si els i les independentistes han rebut repressió és perquè s’ho han ben buscat....Segons aquesta òptica conservadora una posició política no és legítima perquè parteixi de la lluita contra una opressió injusta, sinó només en la mesura que sigui votada i beneïda pels sectors dominants. D’acord amb aquestes hipòtesis cap canvi social ni polític important seria mai possible i tots viuríem en els llimbs de la immobilitat; i, en conseqüència, l’independentisme no tindria cap mena de futur, o el seu futur estaria limitat als canals que els sistemes parlamentaris poguessin concedir.

Aquests errors i aquestes mancances són els resultat d’unes anàlisis socials extremament febles, en què la societat és idealitzada, sense cap dinàmica de classes al seu si; i l’Estat no és concebut com altra cosa que una estructura innocent i neutra. Enlloc es mostra l’existència de cap mena de dialèctica social i aquesta és la raó de la manca de perspectiva històrica en les anàlisis del llibre. Si sabem que la història només es pot entendre per mitjà de la comprensió de la dinàmica social, amb una perspectiva històrica suficient hauria estat possible de situar l’experiència dels 80 com un moment determinat d’una evolució, és a dir, amb uns precedents i amb una projecció de futur.

Aquesta mancança fonamental del treball que comentem i és també la causa essencial de moltes de les visions anecdòtiques i poc aprofundides de diferents fenòmens de l’evolució de l’independentisme, com del fet mateix de no saber situar el paper de Terra Lliure en l’evolució del conjunt del moviment, entre d’altres aspectes.

La manca de perspectiva històrica fa perdre, doncs, el seu valor a un treball de recerca que és prou dens i treballós. La lectura d’aquesta obra pot estimular, però, des d’un punt de vista general, a un coneixement més profund de l’independentisme i de l’experiència de Terra Lliure. Volent-ho o no, es tracta en definitiva d’una nova obra que posa en evidència la importància de Terra Lliure i del conjunt del nou independentisme polític català que s’ha desenvolupat a partir dels darrers decennis del segle XX.