El naixement de la teoria independentista

 

Albert Botran

[Publicat a Estelada Roja num. 1]

En aquest article presentem el naixement de l'independentisme com a teoria política: l'aparició del PSAN en l'escena del marxisme català. Hem partit de la lectura dels primers escrits independentistes moderns: els escrits de Josep Ferrer recopilats al seu llibre Per l'alliberament nacional i de classe, la Declaració Política de Principis del Partit Socialista d'Alliberament Nacional i els escrits apareguts en els primers números de Lluita, el portaveu del partit independentista.

''Pel que fa a ia relació de nosaltres, els estudiants, amb el nostre partit, convé assenyalar que com que el FNC no tenia ni uns principis ni un punts on s'expliquessin de manera clara i sintètica els referents ideològics, en fèiem servir uns de propis, picats a màquina, en què en vuit senzills articles es fixaven els referents socialistes i independentistes de la nostra acció política. La direcció del FNC es va adonar de les tendències dissidents de la secció universitària i va preparar una ofensiva amb la intenció de treure’s del damunt els xinos, que era així com aleshores la gent conservadora denominava despectivament els considerats per ells comunistes” [1].

Aquest sincer tes­timoni de Carles Caste­lIanos, un dels funda­dors del PSAN, ens introdueix en el tema que tractarem. El 1968 es produeix un trencament al si del Front Nacional de Catalunya que provocarà la creació del PSAN i, amb aquest, el naixement de la teoria independentista contemporània: “A la casa de les germanes Serra, a l'Avinguda de la Diagonal, de Barcelona, es van posar a finals de l'any 1968, les bases de la nova organització, el PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans), una organització que, tal com indica el nom, es proposava de lluitar pel socialisme i la independència” [2].

La lluita per la independència abans del PSAN

Com veiem reflectit en el relat de més amunt, els qui foren fundadors del PSAN van adoptar una dinàmica ideològica pròpia dins del mateix Front, una dinàmica influenciada pel marxisme. El FNC no comptava amb una teoria independentista ben formulada: era l'ex­pressió del tradicional nacionalisme radical, més voluntarista que teòric. D'ençà de l'Estat Català de Macià" (i precedents), el que anomenem indepen­dentisme no és més que una radicalització del nacionalisme. Caldrà esperar al 1968 perquè, des del marxisme, l'independentisme es doti d'una teoria política.

L'alliberament nacional, però, tot i no comptar amb teoritzacions, no era quelcom de marginal en les lluites de l'època. La secció universitària del Front (de la qual procedien els fundadors del PSAN), la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, era un sindicat d'estudiants amb una certa força. La lluita per les llibertats de Catalunya com a poble era assumida per tots els partits d'oposició al règim, com quedarà reflectit en les demandes d'autonomia de l'Assemblea de Catalunya, creada el 1971. La consciència nacional i la voluntat d'alliberament existien entre el poble català des d'abans de la Segona República.

No hi havia teories al voltant de l'a­lliberament nacional, però sí que des del marxisme s'havia teoritzat sobre el fet nacional català. Andreu Nin n'és el millor exponent amb el seu llibre Els moviments d'emancipació nacional (1935). En aquest llibre Nin analitza els moviments d'alliberament nacional, que ell entén com a paral·lels als moviments obrers revolucionaris, als moviments d'alliberament de classe.

El seu és un marxisme sensible a l'alliberament nacional, però estableix un decisiu precedent en la configuració de la teoria independentista contemporània. Podem dir que Nin era indepen­dentista? Nin considerava que els moviments nacionals es donaven allà on la revolució democràtico-burgesa no havia culminat, i que el proletariat havia d'assumir-los igual que havia d'assumir la tasca de la revolució democràtico-burgesa (una revolució que, per exemple, no s'hauria donat encara a Rússia abans de la presa del poder pels bolxevics). Lenin ja ho considerà així (no com Marx): encara que la revolució democràtico-burgesa no s'hagués produït, el proletariat podia prendre el poder.

Així doncs, Nin creia que el proletariat havia d'assumir la reivindicació nacional, ja que era un residu de la frustració de la revolució democràtico-burgesa (igual que hauria d'assumir la reivindicació de la democràcia burgesa encara que aquest no fos un objectiu últim del proletariat). Però res més enllà: aconsellava que allà on no hi haguessin moviments polítics d'emancipació nacional (posem per cas, Occitània), el proletariat no els havia de crear. Nin mantingué una polèmica amb Maurín, dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. El diari La Batalla recull un fragment d'un discurs de Nin que pot resultar prou entenedor: "El separatisme defensat per Maurín és una heretgia marxista. Els comunistes no podem fomentar un moviment se­paratista. Si existeix, l'acceptem, però no hem de crear-Io” [3].

Cal dir que ambdós representen, però, i juntament amb altres çomunistes i catalanistes d'esquerra, un precedent important de l’independentisme; per exemple, en el cas de Maurín, en presentar l'alliberament nacional com a viable únicament en un projecte revolucionari: "Mentre un Estat no estigui completament destruït mitjançant una revolució triomfant, no hi haurà possibilitat que Catalunya, Bascònia, Galícia, etc., frueixin de llibertat completa” [4].

Però l'essència de la teoria independentista (i, alhora, el punt més contro­vertit) és entendre la lluita per l'alliberament nacional i la lluita pel socialisme com a indestriables. L'estreta relació que mantenien, en èpoques prece­dents, el socialisme revolucionari i el nacionalisme separatista (però que no era més que un interès mutu: l'interès de Macià per l'URSS, l'interès de Nin pels moviments d'emancipació nacional) adquirirà una nova dimensió amb el naixement del PSAN. Aquesta apos­ta del jove PSAN serà la que analitzarem a continuació.

El PSAN: una nova manera d'entendre el marxisme

El PSAN representa, essencialment, una nova manera d'entendre el marxis­me. Una manera d'entendre el marxisme que es diferenciarà de l'oficial dels partits comunistes, fonamentalment, en l'enfocament del fet nacional.

A Catalunya (Principat), qui representava la ideologia dels partits comu­nistes oficials era el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Força hegemònica de l'antifranquisme en aquest país, al seu voltant s'agrupaven teòrics i intel·lectuals marxistes. És sobre la base de les concepcions d'aquests marxistes del PSUC que compararem i presentarem el marxisme dels independen­tistes. L'aspecte que els diferenciarà serà, principalment, la reivindicació dels drets nacionals del poble català.

El PSUC va ser el partit més fort a la clandestinitat i la font principal de producció teòrica amb la seva revista Horitzons, creada a principis dels 60 i que després s'anomenarà Nous Horitzons, escrita plenament en català i portaveu de la intel·lectualitat antifranquista en la seva pràctica totalitat (fossin o no del partit), ja que fou la primera publicació clandestina regular (més tard vindria Serra d’Or). Els escrits a Nous Horitzons que analitzen el fet nacional (gairebé a cada número durant els seixanta) són els que marquen el marxisme català.

El PSUC analitzarà la nació catalana des del materialisme històric i assumirà les reivindicacions nacionals. De fet, el marxisme català sempre fou un dels que madurà més les elaboracions sobre la qüestió nacional i arribà a conclusions més avançades que a d'altres indrets d'Europa. Ja des dels anys trenta, com hem vist, que els teòrics socialistes barrinaven sobre aquest fet. Per tant, el que faran els intel·lectuals del PSUC clandestí serà continuar la tradició nacionalista del marxisme català, tot presentant el seu partit com a "obrer i nacional" i advocant per la defensa de la llengua i dels drets nacionals catalans. Ara bé, el compromís del PSUC era, sobretot, amb l'autonomia de la Catalunya republicana. El problema del PSUC era que, tot i les seves avançades concepcions, seguia lligat a la tradició dels partits comunistes europeus (els quals s'estructuraven per Estats i mai per nacions) i als dictats de Moscou (el primer allunyament es produirà el 1968). Era aquesta doble dependència, de la tradició i de Moscou, la que no deixava anar més enllà el marxisme del PSUC.

Davant d'això sorgeix el PSAN, que prendrà les concepcions materialistes del fet nacional pròpies del marxisme català: ''La nació és una forma històrica de societat estructurada a través del desenvolupament del sistema capita­lista de producció i de la consegüent ascensió de la burgesia nacional vertebrant el conjunt de factors primaris fins a donar-los el nivell de coherència i d'especificitat per a produir una cultura nacional i la consciència nacional corresponent.” [5]

Però aportarà noves concepcions, ja que a l'enunciat socialisme hi afegirà independència i Països Catalans, dues reivindicacions que el diferenciaran del PSUC. El PSAN representa el desacomplexament de les reivindicacions nacionals del marxisme català. I per què? Perquè els seus fundadors ne venien directament de la tradició marxista (provenien, recordem-ho, d'un sindicat d'estudiants nacionalista). El naixement d'un nou partit marxista era necessari per a modernitzar el discurs nacional del comunisme català.

A partir d'aquí es desenvoluparà .un nou pensament marxista i el PSUC anirà perdent hegemonia en el marxisme català (fenomen que també cal contextualitzar en l'esclat de 1968, que desbordà els partits comunistes oficials). Si Horitzons i Nous Horitzons havien marcat la línia en el marxisme, ara quedarien superats. És significatiu d'aquesta pèrdua de pistonada intel·lectual el debat sobre els Països Catalans, que sorgirà d'un ambient proper però extern al PSUC: la Universitat Catalana d'Estiu i l'Enciclopèdia Catalana. Aquesta és la història de com el PSAN va sorgir i va esdevenir referent per als marxistes catalans; i, de passada, hem vist els inicis de la crisi del marxisme clàssic i del PSUC, un partit que s'anirà centrant a mesura que avanci la Transició.

Podríem entendre el PSAN com un salt endavant en la tradició marxista catalana, necessari per a poder plan­tejar la fusió de les lluites nacional i de classe a la manera en què ho feien els marxistes bascos o vietnamites. Com entenia el fet nacional el PSAN? Partint del materialisme històric, es parlarà de la doble alienació, nacional i de classe, que pateixen els treballadors i treballadores catalans. Josep Ferrer (a qui cal atribuir moltes de les formulacions teòriques del primer PSAN) ho descriu així uns anys més tard: "Una nació més ben dit potser (a fi de llevar-ne les connotacions misticistes) una societat nacional és un tipus de societat corresponent a una etapa en el desenvolupament de la societat en general. En relació a aquesta etapa és l’única forma d'acomplir-se la societat en general. La societat s'acompleix només en tant que societat nacional, la classe existeix només com a classe dins una societat nacional. Prescindir de la nació en els plantejaments de classe esdevé simplement fer abstracció de la realitat; plantejaments així, però, només es presenten en situacions dile­màtiques com la catalana, en les quals hom no intenta pas de prescindir de la nació sinó únicament d’una nació determinada.” [6]

Si bé en aquest article donem a entendre que el PSUC fou un important referent en la lluita per l'alliberament nacional i de classe, i que el significat del PSAN fou l'aportació d'aires nous al marxisme català, també hi ha qui critica els marxistes clàssics per la instrumentalització del fet nacional. En considerar-lo com a extern al proletariat, el compromís dels partits comunistes amb la reivindicació dels drets nacionals sol ser inestable i desigual. Així, igual que consideren que la burgesia se serví del fenomen nacional per a objectius polítics concrets, alguns comunistes també cauran en la instrumentalització. Ho descriu Termes: "( . .) l’anàlisi que els polítics marxistes han realitzat sobre el fet nacional, o la teoria que n’han obtingut, comencen a ser criticats com a instrumentalitzadors dels moviments nacionals. Un estudi, inclús lleugerament superficial, de les coses de Stalin [es refereix a l'obra del georgià El marxisme i la qüestió nacional de 1913, que ell considera com a molt influent en el pensament marxista posterior] i de l'aplicació concreta a Catalunya permet adonar-se rapidíssimament que el fet nacional és una mena de cosa accessòria, que no té un valor en si mateix- que és positiu o negatiu segons l'aplicació i la utilització con­creta que se’n pot fer.” [7]

És justament a partir del marxisme català, però amb les noves concepcions d'independència i de Països Catalans i contra l'''oportunisme", que apareix la concepció de l'independentisme català. El PSAN és el primer que es planteja, a casa nostra, la fusió de les lluites per la independència nacional i el socialisme a partir d'una visió marxista ''heterodoxa, si es vol, tercermundista, podrien dir altres, però és que fins aleshores el marxisme, a part dels moviments del Tercer Món, no havia elaborat una alternativa on s’apleguessin reivindicacions nacionals sense fer-ho de forma tàctica i conjuntural. “ [8] D'ençà d'aquestes primeres elaboracions, la teoria independentista s'ha enriquit amb d’altres aportacions, però cal tenir en compte el valor concret del naixement del PSAN.

Conclusions

Després d'haver exposat el tema, intentarem d'extreure'n conclusions que ens puguin servir per a posteriors reflexions.

En primer lloc, podem remarcar que la teoria independentista parteix de la concepció marxista tant de la realitat com de la lluita. És a dir, que analitza la realitat catalana a partir del materialisme històric i que fa de la classe treballadora la directora de la lluita revolucionària per l'alliberament nacional. D'aquesta manera, és incorrecte dir que l'independentisme és una barreja de nacionalisme radical i de marxisme: el marxisme es troba a l'arrel de l'independentisme.

En segon lloc, caldria contextualitzar l'independentisme en un exercici de rigor històric. La teoria independentista no sorgeix com una evolució natural i determinada del catalanisme, sinó que és producte d'un moment històric (el tardofranquisme) en què el plantejament de la fusió de les lluites per l'emancipació nacional i de classe resulta factible. Assistim des de finals de la dècada dels 50 a un procés de desvetllament del sentiment nacional, un procés de revitalització de la nació (el llibre Notícia de Catalunya de Vicens Vives o el moviment per la destitució de l'anticatalà director de la Vanguardia Luis de Galinsoga en són exemples) que podríem considerar determinant en el sorgiment de la teoria independentista.

La classe obrera, en un moment d'in­tensa lluita de classes, tingué com a prioritàries les reivindicacions nacionals: ''La lluita per la llibertat i pel dret d'autodeterminació dels pobles de l’Estat espanyol es desenrotlla avui en el marc de la lluita de classes contra el poder despòtic d'aquesta oligarquia [la burgesia catalana aliada amb els ter­ratinents espanyols], i és una de les tasques més importants i revolucionaries dels treballadors... Som en aquest 11 de setembre, quan a Euzkadi, Galícia i als Països Catalans; la lluita nacional pren unes noves dimensions, juntament amb la que lliuren al conjunt de l’’Estat els nostres germans de classe contra l'enemic comú, els capitalistes i terratinents i els seus governants" [9].

Si partim d'aquesta rigorositat, entendrem que Nin no fos independentista i que no hi hagués teoria independentista fins als setanta. Cal remarcar el caràcter popular del sentiment nacional català (enfront de les tesis que el presenten com a producte burgès), però també cal ser escrupolosos a l'hora de parlar de teoria política. Podríem dir que l'independentisme parteix del sentiment nacional-popular (que ve de molt lluny i que era el sentit de l'existència d'organit­zacions com, per exemple, el FNC) per bastir una teoria política (que serà el sentit de l'existència d'un partit marxista com el PSAN). I, en la mateixa direcció de contextualització històrica, caldria parlar també dels models en què s'inspiraren els primers independentistes del PSAN a l'hora de plantejar aquesta lluita per la independència i el socialisme (el més fort dels quals era, sens dubte, Euskadi, però també caldria mencionar Cuba, Algèria o el Vietnam).

I, en tercer lloc, una reflexió que ens convida a propers articles. Hem presentat l'independentisme com a teoria, però no hem parlat de l'estratègia que el PSAN ha d'assumir en la lluita per la independència. l això és tan important com la teoria: per entendre l'independentisme cal que analitzem l'estratègia. Per això, en propers escrits parlarem del debat intern que es donà al PSAN l'any 74 i que provocarà l'escissió del PSAN-Provisional en la recerca d'una estratègia de ruptura, element clau en la configuració de l'indepen­dentisme com a alternativa revolucionària.

NOTES

[1] CASTELLANOS, Carles, Reviure els dies. Records d'un temps silenciat. Pagès Editors, 2003. p.S7
[2] CASTELLANOS, Carles, op. cit. p.58.
[3] La Batalla, núm. 48, 4-VII-1931, p.4.
[4] La Batalla, núm. 50, 16-VII-1931, p.1.
[5] PSAN, Documents d'estudi i discussió, núm. 1, novembre de 1969, primera part, Esbós per a un plantejament teòric, apartat D- resum, punt 1.
[6] FERRER, Josep, L'alliberament nacional i de classe als Països Catalans, 1973. El podem trobar a la recopilació del mateix autor Per l'alliberament nacional i de classe, 1978, p.103.
[7] TERMES, Josep, "Problemes d'interpretació", a Col·loqui d’historiadors, 1974, p.45.
[8] RUBIRALTA, Fermí, Orígens i desenvolupament del PSAN (1969-1974),1988, nota a la p.115.
[9] Fragment de la crida als treballadors feta per la Comissió Obrera Nacional de Catalunya en motiu de l'Onze de setembre de 1969; citat a Lluita núm. 2.