Alguns aspectes de la teoria de la nació i dels moviments nacionals

J. Francesc Mira

Introducció a)La pertinença b)Pot definir-se la nació? c)El nacionalisme, moviment social

Introducció

Es tracta ací únicament d'una síntesi parcial d'algunes de les qüestions tractades al llibre Crítica de la nació pura publicat el 1984.

Resumint a manera de retalls els aspectes que considere essencials m'agradaria destacar sobretot els tres blocs de conceptes següents:

Tal com ja he exposat repetidament, afirmar que existeix una necessitat de pertinença no equival a afirmar que -tal com passa amb tantes altres necessitats igualment "universals"- es trobe sempre satisfeta de manera pacífica, clara, permanent i plena. Ara bé, són justament els efectes de la carència d'una cosa els que mostren que la possessió d'aquesta cosa era necessària. La "carència d'identitat" és una síndrome sovint repetida, feta de misèria cega, d'impotència, humiliació, alternança de ràbia cega i muda passivitat, dissolució. Feta, com a mínim, de les diverses manifestacions de tensió, l'angoixa i el conflicte. Cosa que, simplificant, pot passar en tres tipus de situacions:

¿Però la gent pot viure així, en estat d'incertesa, d'exigències de lleialtats oposades o mal encaixades, de des-integració o de simple buidor? Pot, efectivament. Però no sembla que l'angoixa, l'esquinçament interior, la humiliació o la ignorància passiva siguen aspiracions positives dels individus o dels grups. Quan ser "més" va acompanyat de més ser, és a dir, d'una relació superior/inferior, afegiu-hi regularment degradació i misèria. Perquè necessitat de pertinença vol dir sempre necessitat de dignitat, i aquesta és la segona afirmació genèrica que faig. No és prou, doncs, ser negre, esclau o pària, ser indio a Lima o ser turc a Berlín. Només és prou ser quan indis, negres o turcs arriben a autodefinir-se positivament i amb orgull com a tals: "La identitat ètnica (d'ethnos en el sentit més general de "poble") fa referència bàsicament a l'orgull, en direcció negativa. Tot grup mira de crear-se un sentit d'humanitat, de dignitat, d'autorespecte i d'estatus adequat. Tot ésser humà odia la possibilitat de ser negligit, ignorat, menyspreat..., o, pitjor encara; activament degradat, ofès, rebaixat, infravalorat" (Vos-Romanucci, 387).

La pertinença, i per tant la dignitat, no són cap problema, quan es posseeixen de manera suficient, clara i segura.

Una darrera precisió: Identitat i personalitat o caràcter col·lectiu són conceptes separats. "ldentitat" és una qüestió d'atribució, de reconeixement i de pertinença. Substancialment, vol dir que ("ser X" és ("pensar-se com a X", o ser vist i reconegut com a X. Mentre aquesta atribució dura, és a dir, mentre el grup continua sent percebut com a diferent, mentre ("existeix", la identitat significa formar part d'aquest grup per oposició als altres. En aquest sentit, i només en aquest sentit, la identitat és permanent. Una altra cosa totalment diferent: és "pensar i actuar com a X" o siga participar d'uns trets comuns o "personalitat col·lectiva". No és que això no existesca, però es tracta d'una cosa ambigua, canviant en el temps i en l'espai social. Ni tots participem d'igual manera en els trets que definirien una cultura comuna ni els elements diferencials d'aquesta són permanents en ells mateixos.

Dins aquests raonaments cal assenyalar la importància de l'etnicitat, que és la referència social que més quantitat de gent emmarca, commou i mobilitza arreu del món, ara com ara. Antropòlegs i sociòlegs americans, que estan sempre ben informats i a la que cau, comencen a sospitar que la cosa és molt important. I que és un fenomen universal, amb algunes característiques comunes.

Pel que fa a la situació actual sembla que la classe social com a marc de pertinença i d'adhesió (d'identitat) perd força com a àmbit definidor d'identitat, perd a poc a poc el component simbòlico-emocional, esdevé grup d'interès, instrumental. Queda llavors la nació (i és interessant també que la lluita armada revolucionària en aquestes últimes dècades, quan és realment eficaç, es presenta com a lluita patriòtica i nacional: des del castrisme a l'OAP, passant per Algèria, Vietnam, Guinea Bissau o Nicaragua: "patria o muerte" era l'eslògan dels cubans, no "socialismo o muerte!" ). Queda la nació, doncs. I queda -o torna- l'etnicitat.

Però llavors, ¿què és un grup ètnic, ja que sembla un fenomen tan universal ? En principi, hauria de ser una mena de grup definit per una combinació d'adscripció bàsica, descendència i cultura. ("Una adscripció categòrica", escriu F. Barth, "és una adscripció ètnica quan classifica una persona en termes de la seua identitat bàsica i més general, presumiblement determinada pel seu origen descendència". Les categories ètniques, certament, segons afegeix el mateix Barth, "tenen en compte les diferències culturals" (no només com a marca de límits sinó com a "orientacions bàsiques de valor", és a dir, d'acceptació de regles de comportament social).

Un altre element important a remarcar és el territori que permet de diferenciar una qüestió ètnica d'una qüestió nacional.

Quan hi ha pel mig un territori considerat propi (com a "pàtria" del grup) i una autonomia política formal o aspiració a assolir-la, caldria no parlar d'etnicitat, almenys en la "societat moderna", sinó de nacionalitat, o de regionalitat en els graus menys intensos. Un exemple, per mirar d'aclarir-ho: els porto-riquenys, a Nova York plantegen un problema ètnic, però al mateix Puerto Rico plantegen un problema nacional. Supose que es veu la diferència. Al Regne d'Espanya, els gitanos poden presentar conflictes "ètnics", però els bascos presenten un conflicte nacional. Arreu del món, els jueus poden formar grups ètnics, a Israel són una nació.

Un grup ètnic, dins d'una societat complexa, aspira a drets civils, a igualtat d'oportunitats ocupacionals o d'oportunitats sòcio-institucionals o culturals, etcètera, però no a la separació territorial.

Etnicitat, doncs, no solament no significa separatisme, sinó més aviat el contrari: una situació que planteja problemes de reconeixement, d'igualtat, de dret a la diferència, d'influència del grup "ètnic", etc., dins de la societat global, no fora.

Ara bé, tot grup d'identitat -ètnic, nacional o regional- té/pot tenir, reivindica/pot reivindicar alguna forma de drets i de poder, propi, d'autonomia stricto sensu, de capacitat de decisió (siga total, relativa, gradual, immediata, només cultural..., és una altra qüestió). aquesta reivindicació no pot tenir, evidentment, el mateix caràcter si es planteja en termes de drets poder del grup en o sobre un territori, o si es fa en termes de drets del grup només com a grup de gent: el black power és una cosa, la devolution of powers a Escòcia, una altra totalment diferent. La "pàtria" dels escocesos és Escòcia; la dels negres americans, els Estats Units d'Amèrica.

El fet general és que la "identitat" o la "consciència" tendeix a ocupar, a omplir del tot, l'espai político-territonal disponible. Perquè en la formació creixement-enduriment dels estats hi ha una territorialització progressiva del poder: per al grup de/amb poder, més si és o s'autodefineix nacional, tot el territori que controla esdevé "consubstancial"

Finalment, cal encara fer-se la pregunta: ¿Tots han de tenir nació, com afirma la "teoria central del nacionalisme", o no? És a dir, ¿la nació és la forma històrica d'algunes societats, o és un sistema jurídico-classificatori universal? D'una altra manera: parlar de "nació" és com parlar de "ciutat", una forma de societat que no tots han tingut, que no tots tenen i que no tots tindran, o siga, un tipus d'organització en què no tots viuen ni han viscut ni viuran, o almenys no en tindran/no hl viuran de manera igual de plena, definida i clara?

torna a dalt

b)Pot definir-se la nació?

L'aparició de "noves nacions" com les africanes asiàtiques vinculades a estats recentment independents, ens ofereix un objecte d'anàlisi. L'estat nou, com si hagués escoltat l'exhortació del Foscolo, "io vi esorto alle storie!", s'afanya a elaborar una història adaptada a les fronteres i com més remot sia l'inici d'aquesta història, millor: es tracta de demostrar que l'Equador, l'Alt Volta, Zimbabwe o el Zaire ja formaven "abans" (abans de la independència, i si pot ser abans de l'arribada dels europeus) alguna mena de tot coherent, imperi, regne o el que fóra, que expliqueu i justifiqueu naturalment la seua necessària existència actual. Afegiu-hi alguns noms d'herois remots o pròxims, reals o mítics, alguns usos emblemàtics del folklore (hi ha una "nacionalització" de les cultures tribals o locals, per la qual tal dansa o tal música seran sobretot nigerianes o bolivianes, més que no ioruba o aimara, que és el que són), per damunt una arruixada general de grans mots -llibertat, heroisme, fe, pàtria, honor-: la ideologia està servida. Per a ús del poder, per a consum d'escolars en general, de reclutes, d'assistents més o menys voluntaris a mítings i desfilades en els dies patriòtics.

Els resultats solen aconseguir-se amb una eficàcia sensacional: en pocs anys, la nova "nació" és ja perfectament capaç de fer amb ple convenciment i patriotisme la seua guerra contra la nació veïna.

Ara bé, entre les "noves nacions" cal fer una distinció important: aquelles que partien ja d'una certa homogeneïtat cultural (potser no trets ja distintius, però sí comuns i coherents), i les que no tenien de cap manera aquesta homogeneïtat. L'homogeneïtat de què parle podria ser ja precolonial: Tunísia, que com a nació sí que és "nova", o Líbia d'una manera semblant; o els casos no tan clars del sud-est asiàtic, Estats amb un poble -una ètnia homogeni dominant, però amb minories marginals o tribals, com a Birmània, Indonèsia, Malàsia, Filipines. O podia tractar-se d'una homogeneïtat, en aquest cas més clara, producte d'una colonització de poblament: els EUA, Argentina, Xile, Uruguai, Austràlia o Nova Zelanda, on la població indígena anterior és suprimida del tot o reduïda a petits grups marginals. És en aquests últims casos, de translació/reproducció de poblacions europees ja nacionalment "fetes" i que es diferenciaran a distància, quan la nova "nació-poble" és més fàcil de construir plenament: molt aviat, tota la gent US-americana, argentina, xilena o australiana és plenament nacional. Si el grau de diferència real lògicament no pot ser tan gran entre argentins i xilens, per exemple, com el que hi ha entre alemanys i polonesos, el grau d'intensitat de la consciència de nació, i el grau de participació en aquesta identitat assumida, sí que pot ser el mateix. I a partir d'ací, allò que és propi -la llengua, per exemple- passa a ser considerat característic encara que no siga exclusiu ni diferent.

En la major part dels altres casos, la situació no és aquesta. Poden ser casos en que l'heterogeneïtat procedeix de la superposició de poblacions europees i indígenes (com a Mèxic, Guatemala, Perú, Bolívia, Paraguai...); o de la superposició d'una elit nadiua europeïtzada sobre un àmbit més o menys divers i dispers de tribus o de grups pre-tribals, com s'esdevé en quasi tota l'Àfrica subsahariana. En aquests casos, d'entrada només l'elit és "nacional", només una minoria sap que "té una nació" i quina és aquesta nació. I quan, progressivament, els diversos "pobles", tribus i bandes van assabentant-se que els correspon la denominaci6 de bolivians, mexicans, guineans o zairesos... ¿són ja realment, i només per això, part de la nació de la mateixa manera que les élites? Difícil cosa, a les "nacions" americanes, on la definició nacional la dóna una minoria que precisament es diferencia de la massa popular per ser europea i urbana (encara que vulga lligar-se, com a Mèxic, a un passat històric indígena); o quan, com sol passar a l'Àfrica, l'elit de poder no solament pertany a la minoria europeïtzada, sinó que sovint es recluta majoritàriament en una tribu o grup tribal -ètnia- dominant, o bé cal repartir el poder fent equilibris entre tribus, que és on rau la fidelitat bàsica. El fet és que Perú -l'estat peruà i els intel·lectuals peruans- encara no sap com peruanitzar els indis dels Andes i de l'Amazònia..., ¿però podran mai els indis ser peruans igual que els criolls de Lima? I el Zaire encara no s'ha proposat seriosa"zaïritzar" ningú més enllà de les dels poblats més grans on arriba l'administració i l'escola; i això encara amb èxit ben escàs...; ¿però podran mai els pigmeus esdevenir zairesos igual que els empleats del govern a Kinshasa?

L'Índia és una altra "nació impossible" produïda per les fronteres colonials, però impossible per raons exactament contràries a les que acabem d'indicar. L'Índia és, si fa no fa, nacionalment tan complexa com Europa. I, ètnicament, més.

Aquesta línia de clarificació ens porta a afinar les eines d'anàlisi intentant distingir entre diferents conceptes que expressem com a nació cultural, nació política i estat.

Bronislaw Malinowski, un dels pares fundadors de l'antropologia social moderna, enumera uns tipus d'institucions que estan en la base de totes les societats, la presència generalitzada de les quals, diu Malinowski, "proporciona una de les proves més sòlides de la possibilitat d'establir lleis universals d'estructura i de procés en aquest camp".

Entre els diferents tipus d'institucions, en el nostre cas ens interessa sobretot, remarcar la distinció general entre "tribu política" "tribu cultural", que ens sembla no solament bàsica sinó perfectament aplicable al tema de la nació.

Hem afirmat al principi que tota la gent d'aquest planeta posseeix alguna forma d'atribució/identitat bàsica. Identitat que només en casos marginals o extrems quedaria reduïda a, o marcada per, alguna de les altres institucions universals: per localitat, llinatge, o per alguna variant d'associació o d'estatus com religió, casta, etc. des d'aquest punt de vista, l'estat podria considerar-se com la forma més evolucionada i més complexa de la "tribu política". i la nació seria la forma més complexa i evolucionada de la "tribu cultural" Cosa que estaria bastant bé, i que ens deixaria aproximadament satisfets... si la història no hagués produït sovint un fenomen original: un fenomen que anomenaré nació política, no identificable, per a l'anàlisi, ni amb l'estat ni amb la nació-cultura.

Cal precisar en primer lloc que si l'existència de "tribus" és efectivament general, l'existència d'estats i de nacions no ho és pas. Això és una constatació elemental. L'estat és un tipus d'organització política territorial, limitat originalment a determinades societats històriques, i només molt recentment generalitzat: al llarg del segle XX, tots els pobles del món han acabat "pertanyent" a un estat, tot i que alguns -poblacions aïllades a l'Àfrica o a Amèrica, petites bandes sense contacte, etc.- encara no ho saben, de vegades per fortuna per a ells. L'estat és un fet de poder, més o menys independent i més o menys sobirà en el seu territori delimitat, i que presenta la seua forma més característica quan és exercit en i sobre una societat complexa amb xarxa urbana. Això no lleva que hi haja hagut quasi-estats o pre-estats, com alguns regnes africans pre-colonials, sense base urbana.

La nació cultural és el resultat de l'existència d'un poble -en el sentit d'éthnos o ètnia, Volk, "tribu cuttural..."- amb trets o caràcters comuns objectius i observables en les seues formes de comportament d'expressió, la ideologia i els valors, etc., originalment distint com a comunitat d'origen en el sentit que el període formatiu dels seus trets distintius ha hagut de transcórrer en un espai propi de comunicació desenvolupat com a societat complexa amb xarxa urbana pròpia, cosa que regularment implica la difusió de la llengua escrita, i l'existència d'una élite productora de "cultura culta"

La nació política és un fet de consciència induïda, i un fet de lleialtat més o menys voluntàriament assumida. Existeix quan hi. ha un bloc de població, amb forma de societat complexa amb xarxa urbana, que posseeix un poder/estat autònom i comú o que aspira a posseir-lo, sobre un territori considerat com a propi, i que es percep a si mateixa amb el seu territori com el locus màxim d'identitat-oposició.

Fetes aquestes quasi-definicions prèvies, que són "definicions" només en el sentit de distincions de tres ordres de fets o de fenòmens, caldria començar amb les precisions indispensables:

Finalment cal fer algunes puntualitzacions entorn de la diversitat del fenomen de la relació entre nació, llengua i cultura. Cal recordar el procés d'integritat de la cultura nacional no és de cap manera general arreu d'Europa, ni uniforme, ni sempre estable o irreversible: uns l'han consumat ràpidament i de manera expansiva, uns altres hi han arribat a poc a poc des de la dispersió, uns altres encara l'han vist tallat i interromput en estadis diversos... Però, en tots els casos, la relació entre l'aristocràcia/burgesia, la llengua pròpia, el seu ús formal-oficial-literari, és l'indicador més clar del sentit del procés en qüestió: en estadi formatiu, ascendent-integrador, estabilitzat i consolidat, regressiu, en des-integració, en re-integració, etc. Ja sabem que en la història d'Europa, tal com ha anat, els casos d'estabilitat, integritat i continuïtat sense talls, són menys nombrosos que els d'interferència aliena i disrupció del procés. Només a manera d'il·lustració d'estadis diferents, podem recordar que aproximadament a l'entrada de l'Edat Moderna:

He posat només uns exemples d'estadis diferents, i se'n podrien posar molts més: com ara els d'aquells pobles que no havien arribat encara de cap manera, o de manera mínima, ni tan sols a escriure regularment la llengua vulgar, o que no havien arribat a difondre-la com a llengua d'ús formal i urbà-alt (per cert, que alguns d'aquests són ara estats independents...).

Amb tot això, no vull dir res més del que estrictament he dit. I no he dit que llengua, cultura i nació siguen una i la mateixa cosa. El que pretenc és reservar l'expressió nació cultural per a aquelles societats on les classes dominants o estaments superiors i urbans han desenvolupat plenament l'ús escrit i formal de la llengua pròpia. afirmar que a Europa no s'han format cultures nacionals sense que es desenvolupàs i es mantingués la "lleialtat lingüística" vol dir una actitud en què la "correcció" i la "puresa" en l'ús de la llengua comuna és font de prestigi i marca de "distinció" i de "cultura" entre aquests sectors hegemònics. (Situació que es donava, a finals del segle XV, a les ciutats de València i Barcelona, i de manera explícita i documentada entre burgesos, cavallers clergues.)

I ara, per acabar: ¿per què he acudit a l'Edat Mitjana, a la formació de "pobles-ètnia", a l'ús culte i formal de la llengua pròpia per part de les classes dirigents? Per totes les raons que han quedat breument explicades, i per una altra encara: perquè a açò és on han acudit, invariablement, tots els nacionalismes europeus dels segles XIX i XX: a l'Edat Mitjana com a època originària i formativa de la nació a la idea de poble diferenciat des de segles com més remots millor, a la consolidació o restauració de la llengua pròpia com a llengua oficial i de cultura. No hi ha hagut moviment nacionalista que no sostingués dos axiomes:

Un tercer aspecte important és la caracterització del nacionalisme que jo interprete sempre lligat a fenòmens i projectes socials concrets.

Simplificant podem dir que els nacionalismes s'esforcen per aconseguir:

Ara bé, vist i comentat això, hom podria preguntar-se: ¿però, en últim extrem, per què existeixen, per què apareixen i creixen aquests moviments en persecució d'aquests interessos? Una resposta pot semblar banal, no ho és: existeixen perquè aquells que els formen i els componen creuen que l'assoliment dels seus objectius és bo i benèfic per a ells mateixos -sobretot- per a tots els qui consideren connacionals seus.

Per limitar la qüestió als nacionalismes reivindicatius moderns -els que parteixen de la "carència d'estat"- sembla que hi ha algunes forces o factors que es troben generalment presents en la seua aparició. Com són:

Els nacionalismes són moviments de modernització de la pròpia societat en termes propis, no en els termes definits i imposats per una altra. No és estrany, doncs, que l'aparició i expansió dels moviments nacionalistes coincidesca sovint amb l'arribada dels plens efectes, directes o indirectes, de la revolució industrial i política i de les transformacions socials corresponents. (I no, per cert, en el sentit que el nacionalisme siga un resultat de l'"expansió desigual" del capitalisme, és a dir, un fenomen propi de les zones més subdesenvolupades en relació amb les més avançades. Aquesta és la insostenible posició que manté, per exemple, Tom Nairn en Los nuevos nacionalismos en Europa. I no és l'únic que va per aquest camí). Dins de l'lmperi austrohongarès, el nacionalisme txec era el més organitzat i més fort, i corresponia a l'àrea econòmicament més avançada de totes les regions eslaves, de la mateixa manera que Polònia i Finlàndia eren països molt més avançats que la resta de l'imperi rus; Quebec i Flandes són societats d'una relativa "passivitat nacional" durant el segle XIX, mentre són encara predominantment rurals i tradicionals, i molt més actives quan s'industrialitzen durant el segle XX. I a Catalunya i al País Basc, la coincidència històrica entre industrialització -avançament respecte a Espanya- i nacionalisme és massa coneguda. Tampoc no és casual que al País Valencià el moviment per la "unitat i autenticitat" esclate amb força a partir del 1960, paral·lel al pas accelerat d'una societat agrícola a una societat industrial.

Acceptant, doncs, en termes genèrics, que el nacionalisme és un moviment social que persegueix els objectius d'unitat, autenticitat i autogovern -quan no en té- del propi grup o àmbit designat com a nació(nal) veurem que no està tan lluny, això, de les "aspiracions nacionals" que Frederick Hertz, un clàssic del tema, enumera com universalment presents (cf. Nationalism in History and Politics, 21 ss.), i que són:

Però de fet els nacionalismes es proposen objectius diferents actuen de manera diferent, segons on i en quina situació es mouen. Que, sintetitzant al màxim, pot ser:

(També podria afegir-ne una altra: el nacionalisme actuant sense nació i sense estat, és a dir, el moviment per aconseguir la independència d'un territori colonial sobre el qual els nacionalistes projecten "construir una nació", però que encara no és tal cosa: en cap sentit no pot dir-se que fossen nacions Bolívia, Hondures o Togo abans de ser independents; i ja hem vist abans en quin sentit i fins a quin punt ho són després. Es tracta de moviments independentistes, anticolonialistes, etc., però no tant de nacionalisme, en el sentit que es fonamenten en l'aspiració d'una elit al poder independent més que no en la creença, defensa o aspiracions nacionals. I, en tot cas, tal classe de nacionalisme és un fenomen transitori, que ràpidament -en general en pocs anys- entra en la categoria 3), per l'assoliment de la independència, o més rarament en la categoria 2), quan arriba a formar-se una nació nova abans d'assolir la independència: aquest últim cas seria el resultat de les lluites colonials molt llargues, on la independència es retarda especialment: Cuba, per exemple, era ja una nació política abans de ser un estat).

Una primera fase que precedeix la construcció de la nació política plantejada pels nacionalismes, és la conquesta de la "independència cultural"

El procés cap a la "independència cultural", és a dir, cap a la constitució d'un àmbit intern de creació i difusió de cultura, no subordinat ni coincident amb l'àmbit de l'estat ni amb el de la nació dominant, sinó substancialment amb el de la pròpia llengua ja definida com a nacional. Escriptors primer, després historiadors, científics socials, universitaris, artistes plàstics, gent de teatre, músics, etc., consideren progressivament aquest àmbit com el seu marc essencial de relació d'activitat. Quan la major part dels "productors de cultura" actuen explícitament o implícitament tenint aquest marc propi com a espai de referència bàsic, com a espai primordial de treball i de difusió del seu treball, s'ha constituït el que Znaniecki anomena una "societat de cultura nacional". Catalunya, en 1936, havia arribat en aquest estadi. Catalunya, en 1984, no sé del cert si està en camí de recuperar tal condició. Quant al País Valencià, ni l'ha tinguda mai ni veig sobre quines bases podria arribar, per ell mateix i tot sol, a constituir aquesta "societat de cultura nacional". L'intel·lectual valencià, l'"home de cultura", el simple lector reflexiu, difícilment poden escapar-se de triar: i, ací, no optar pel marc nacional de la cultura catalana, és optar, explícitament o implícita, pel marc espanyol. La tercera via, la valenciana solitària, no es pot construir: ni portaria enlloc, ni hi ha prou ferro ni travesses per a fer-la.

La construcció o reconstrucció (recordem que en certa manera a partir del segle XVXVI podem dir que existien a Europa algunes "societats de cultura nacional") d'aquest àmbit de comunicació i producció de cultura com a àmbit intern i no dependent, ha anat acompanyada sempre i en tots els casos de nacionalisme "clàssic", d'un moviment de reivindicacions de caràcter cada vegada més directament polític, que tendeixen a garantir legalment la identitat cultural -oficialitat de l'idioma, "nacionalització" de l'educació, etc.-, a reduir o a neutralitzar el control que sobre l'estat exerceix la nació dominant, a alterar -o a. trencar- l'estructura del mateix estat de tal manera que el propi espai nacional puga ser un espai d'exercici d'un poder polític propi. En tot cas, això representa que el mateix àmbit de la nació cultural (àmbit, recordem-ho, considerat com a existent prèviament en tant que "poble" únic diferenciat) esdevé marc de l'acció política: líders polítics, partits i militants participen d'ideologia, estratègia i acció emmarcada primordialment dins d'aquest àmbit. És aquest l'espai -la societat- que volen dirigir, canviar, controlar, etc.; la societat per a la qual volen aconseguir, en principi, uns objectius comuns. Quan això penetra les organitzacions i l'acció política general, quan això arriba a la major part de la gent com a efecte d'aquesta acció, pot dir-se que ha estat (re)construïda ja una nació política.

Cal assenyalar finalment la importància de la llengua en tot moviment nacionalista. Tots els imperialismes o nacionalismes expansius i d'estat en la història europea han anat acompanyats de la imposició i expansió de la llengua de la nació dominant. A Gal·les i a Irlanda des dels Tudor, a França des del segle XIII, però més sistemàticament des de Francesc I i amb gran aparat ideològic liberal i eficàcia pràctica des de la Revolució fins als nostre dies, a l'imperi alemany des de la repressió contra els hussites txecs al segle XV o després en els dominis austríacs amb la política germanitzadora il·lustrada de Josep II i de Maria Teresa, al regne d'Hongria amb l'intent sistemàtic de magiaritzar els eslaus a partir de 1848, com a casos més grossos i coneguts; a més de la russificació -no massa eficaç en la pràctica- de l'imperi tsarista, la imposició del suec a Finlàndia, la del danès literari a Noruega, i algun altre que em deixe. Quant a la història d'Espanya i nostra, el lector ja la coneix massa bé, supose. El grup nacional dominant sempre ho té clar: la nostra nació ha d'omplir els límits de l'estat que controla, ergo la nostra llengua també. La relació directa, per a ells, no presenta cap dubte: "Siempre fue la lengua compañera del imperio", i no hi ha més teoria.

D'altra banda, també tots els nacionalismes reivindicatius europeus dels segles XIX i XX han estat nacionalismes lingüístics. Tots sense excepció han inclòs entre els seus objectius bàsics, sovint el primer i més rigorós, la recuperació de la llengua pròpia com a llengua de cultura, llengua oficial i llengua total de la pròpia societat nacional. Si hi ha alguna excepció, no és Irlanda, on aquest mateix intent es va fer, però sense èxit pràctic. L'excepció seria potser Escòcia: un cas de preservació d'un fort sentiment nacional, una forta identificació emocional amb la identitat escocesa... i una absència quasi total de cultura nacional específica i de coherència en el moviment nacionalista.

Per acabar, algunes constatacions i reflexions sobre el tema de llengua, cultura i nació:

Ni llengües només formalment oficials. Només hi poden subsistir llengües de cultura total, activament i plenament presents en tots els camps de la comunicació social. Ho sap tothom que hi pensa, això. Però calia recordar-ho.

[Publicat a Lluita núm el 1988]