Inici>>Independència>>El problema de la història: observacions de teoria i de mètode
|
El problema de la història: observacions
de teoria i mètode
|
| Michel Löwy |
|
Aquestes observacions intenten de presentar alguns aspectes teòrics i metodològics del debat sobre la qüestió nacional al si del marxisme, debat el punt de partida del qual és la relativa indeterminació dels textos de Marx i d'Engels, i que prosseguirà en la Segona Internacional per a arribar amb Lenin a la constitució d'una doctrina revolucionària realista i coherent del dret d'autodeterminació de les nacions.
I. Marx i Engels: nacionalitat i internacionalitat
No trobem en Marx ni una teoria sistemàtica sobre la qüestió nacional ni una definició precisa del concepte de nació, ni una estratègia política general per al proletariat en aquest terreny. Els seus escrits sobre aquest tema constitueixen en llur majoria preses de posició polítiques concretes sobre casos específics.
Pel que fa a textos pròpiament teòrics, els més coneguts i influents han estat sense dubte els passatges una mica sibil·lins del Manifest sobre els comunistes i la nació; passatges que tenen el mèrit històric de proclamar àrdidament i irreconciliablement el caràcter internacionalista del moviment proletari, però que no s'escapen sempre d'un cert economicisme i d'una dosi sorprenent d'optimisme lliurecanvista, que es manifesten sobretot en la suggestió que el proletariat victoriós no farà sinó continuar l'obra d'abolició dels antagonismes nacionals començada pel desenvolupament de la burgesia, el lliure canvi, el mercat mundial", etc. Aquesta tesi, altrament, és negada per altres textos del mateix període, on Marx subratlla que mentre que la burgesia de cada nació guarda encara interessos nacionals particulars, la gran indústria crea una classe els interessos de la qual són els mateixos a totes les nacions i per a la qual la nacionalitat ja és abolida". [1]
En escrits posteriors (sobretot a propòsit d'Irlanda) Marx mostrarà que la burgesia no solament no tendeix a abolir els antagonismes nacionals ans ben al contrari tendeix a agreujar-los, perquè:
a) la lluita pel domini dels mercats engendra conflictes entre les potències capitalistes;
b) l'explotació d'una nació per una altra produeix odis nacionals;
c) el xovinisme és un dels instruments ideològics que permeten a la burgesia de mantenir la seva dominació damunt el proletariat.
Marx se situa en un terreny sòlid quan subratlla la internacionalització de l'economia pel mode de producció capitalista, la constitució del mercat mundial que ha fet perdre a la indústria la seva base nacional, instituint la interdependència universal de les nacions. Es manifesta, però, una lliscada cap a l'economicisme en la idea que la uniformització de la producció industrial i de les condicions d'existència corresponents, contribueix a la desaparició de les demarcacions (Absonderungen) i els antagonismes nacionals, com si les diferències nacionals fossin reductibles a heterogeneïtats en el procés de producció.
Quant a la cèlebre frase lapidària i sarcàstica de Marx els proletaris no tenen pàtria, caldria d'antuvi interpretar-la en el sentit que els proletaris de totes les nacions tenen el mateix interès, fet que era considerat per Marx tendencialment idèntic a l'abolició de la nacionalitat (vegeu La ideologia alemanya); i la nació només és, per al proletariat, el marc polític immediat de la lluita per la presa del poder. Però l'antipatriotisme de Marx té una significació més profunda:
a)per a l'humanisme proletari, la humanitat tota sencera és la totalitat significativa, el valor suprem, l'objectiu final;
b) per al materialisme històric, el comunisme només pot ésser establert a escala mundial, gràcies a un desenvolupament immens de les forces productives que ultrapassa el marc estret dels estats nacionals.
Si el Manifest comunista va posar els fonaments de l'internacionalisme proletari, no forneix gairebé cap indicació sobre l'estratègia política concreta respecte a la qüestió nacional, estratègia que serà desenvolupada sobretot a través dels escrits de Marx sobre Polònia i Irlanda (així com en la lluita que mantindrà dins la Internacional alhora contra el nacionalisme demoliberal de Mazzini i el nihilisme nacional proudhonià).
El suport a la lluita de Polònia per a la seva emancipació nacional era una tradició del moviment democràtic i obrer el segle XIX Tot inserint-se en aquesta tradició, Marx i Engels es pronunciaran per Polònia no tant en nom del principi democràtic general d'autodeterminació de les nacions com per causa del combat dels polonesos contra la Rússia tsarista, principal bastió de la reacció a Europa i "enemic número u" dels pares del socialisme científic. En aquesta actitud hi ha una certa ambigüitat: si Polònia només és sostinguda perquè la seva lluita nacional és alhora una lluita antitsarista, vol dir això que els pobles eslaus filorussos (com els txecs) no tenen dret a l'autodeterminació? Aquesta és precisament la problemàtica d'Engels en 1848-1849...
Els escrits sobre Irlanda, en canvi, tenen una més gran universalitat, i dibuixen, implícitament, alguns principis generals sobre la qüestió de les nacions oprimides.
En una primera fase, Marx era favorable a l'autonomia d'Irlanda a l'interior de la Unió anglesa i creia que la solució a l'opressió dels irlandesos (per part dels grans terratinents anglesos) vindria d'una victòria obrera (cartista) a Anglaterra. Els anys seixanta veu, al contrari, en l'alliberament d'Irlanda la condició de l'alliberament del proletariat anglès. Els seus escrits sobre Irlanda d'aquest període avancen tres temes importants per al desenvolupament futur de la teoria marxista de l'autodeterminació dels pobles, en la seva relació dialèctica amb l'internacionalisme proletari:
1. Només l'alliberament nacional del poble oprimit permet de superar la divisió i els odis nacionals i d'unir els obrers de totes dues nacions contra llurs enemics comuns, els capitalistes.
2. L'opressió d'una nació contribueix al reforçament de l'hegemonia ideològica de la burgesia damunt els obrers al si de la nació dominant: "Un poble que n'oprimeix d'altres no podrà ésser lliure".
3. L'emancipació del poble oprimit afebleix les bases econòmiques, polítiques, militars i ideològiques de les classes dominants en la nació dominant i contribueix així a la lluita revolucionària de la classe obrera d'aquesta nació.
Les tesis d'Engels sobre Polònia i Irlanda són semblants a les de Marx; en canvi, hi trobem una curiosa construcció teòrica, la doctrina dels "pobles no històrics" que ens sembla pregonament estranya al marxisme, [2] però que mereix d'ésser estudiada com a exemple extrem dels errors als quals hom pot arribar a propòsit de la qüestió nacional, tot i partint d'una posició revolucionària, democràtica i socialista.
Analitzant en uns articles de 1848-1849 els fracassos de la revolució democràtica a l'Europa central, Engels els atribueix al paper contrarevolucionari fet per les nacions eslaves del sud (txecs, eslovacs, croats, serbis, romanesos, eslovens, dàlmates, moraus, rutens, etc.), mobilitzats en massa dins els exèrcits d'Àustria i de Rússia i utilitzats per la reacció per a esclafir la revolució liberal a Hongria, Polònia, Àustria i Itàlia.
En realitat, l'exèrcit imperial austríac era compost de pagesos, tant eslaus com austríacs alemanys. La victòria de la contrarevolució fou possible per una raó essencial: la direcció burgesa liberal de la revolució era massa temorega, massa "moderada" massa poruga, per a desfermar una revolució agrària i nacional; per tant, no pogué fer-se seves les masses camperoles i les minories nacionals ni impedir que esdevinguessin l'instrument orb de la reacció.
La revolució del 1848 és l'exemple clàssic d'una revolució que fracassa perquè no ha resolt d'una manera radical la qüestió agrària i la qüestió nacional (precisament allò que va fer l'èxit de la revolució d'octubre del 1917!). Aquesta fallida prové del caràcter socialment limitat de la seva direcció, del fet que la burgesia liberal centreuropea ja no era, el segle XIX, una classe revolucionària conseqüent.
Pel fet de no haver copsat la veritable arrel de classe del fracàs de 1848-1849, Engels provà d'explicar-lo amb una ideologia metafísica: la teoria d'origen hegelià dels "pobles no històrics", contrarevolucionaris per natura, categoria en la qual inclou, en barrija-barreja, els eslaus del sud, els bretons, els escocesos i els bascs. Segons Engels, aquestes "restes d'una nació despiadadament trinxada per la marxa de la història, com deia Hegel, aquests vestigis de nació, esdevenen cada vegada més, i continuen essent fins a llur completa eliminació o desnacionalització, els portadors fanàtics de la contrarevolució, perquè llur mateixa existència és ja una protesta contra una gran revolució històrica". [3]
En efecte, segons Hegel, aquells pobles que no han reeixit a crear un estat, o l'estat dels quals fou destruït en temps reculats, són "no històrics" i condemnats a desaparèixer. Com a exemple, Hegel mencionava precisament els eslaus del sud, els búlgars, els serbis, etc.
Engels desenvoluparà aquesta metafísica pseudo-historicista escrivint en un article de 1855 que "el paneslavisme és un moviment que s'esforça per esborrar allò que una història de mil anys ha creat, un moviment que no pot realitzar-se sense escombrar del mapa d'Europa Turquia, Hongria i la meitat d'Alemanya..." [4] No cal dir que un raonament com aquest prové més dels principis conservadors de l'escola històrica del dret que no de les tesis revolucionàries del materialisme històric! Paradoxalment el mateix Engels, en un article del mateix període (1853), subratllava que l'Imperi turc estava condemnat a la desintegració per l'alliberament de les nacions balcàniques, la qual cosa no el sobta gens ni mica, puix que com a bon dialèctic admira en la història "l'etern canvi dels destins humans... en què no hi ha res estable sinó la inestabilitat, res immutable sinó el moviment". [5]
L'article del 1866 "Què tenen a veure les classes treballadores amb Polònia?" testimonia la continuïtat ideològica d'Engels, el qual s'obstina a oposar "les grans nacions històriques d'Europa" (Itàlia, Polònia, Hongria, Alemanya) a les quals reconeix el dret a la unitat nacional i a la independència, i els "nombrosos vestigis de pobles", sense "importància europea" i sense "vitalitat nacional" (romanesos, serbis, croats, txecs, eslovacs, etc.), instrument a mans del tsar i de Napoleó III.
Afegim, en descàrrec d'Engels, que:
a) es tracta d'articles de diari, per tant sense el rigor d'una obra científica i amb un estatut diferent dels escrits pròpiament teòrics d'Engels!
b) la motivació de la seva posició era democràtica i revolucionària: abatre el tsarisme i l'Imperi austríac. De cap manera no era mogut per qualsevol apriorisme eslavòfob. En un article escrit abans de la revolució del 1848, Engels crida a l'enderrocament de l'Imperi austríac per tal d'"eliminar els obstacles en el camí de l'alliberament dels italians i els eslaus". [6] Tampoc no estava influenciat pel xovinisme alemany, com ho proven els seus atacs a la minoria alemanya a Hongria (Siebenbürger Sachsen) que "s'entesta a mantenir una nacionalitat absurda enmig d'un país estranger". [7]
II. L'esquerra radical contra el separatisme nacional
El corrent de l'"esquerra radical" (linksradicale) representat per Rosa Luxemburg, Pannekoek, Trotski (abans del 1917) i Strasser es caracteritza, en graus diversos i sota formes de vegades molt diferents, per la seva oposició al separatisme nacional en nom dels principis de l'internacionalisme proletari. D'altra banda, l'actitud respecte a la qüestió nacional és una de les principals divergències d'aquest corrent amb Lenin, del qual aquest és pròxim pel seu caràcter marxista i revolucionari.
En 1893 Rosa Luxemburg fundava la SDKP, partit socialdemòcrata del Regne de Polònia, amb un programa marxista i internacionalista, en oposició al PPS, partit socialista polonès, que es proposava lluitar per la independència de Polònia. Denunciant (no pas sense raó) el PPS com un partit "social-patriota' Rosa i els seus companys de la SDKP s'oposaven ferotgement al mot d'ordre de la independència de Polònia i insistien al contrari en els lligams estrets entre el proletariat rus i el polonès i llur comunitat de destí. El "regne de Polònia (part de Polònia annexada a l'imperi tsarista) havia d'accedir a l'autonomia, i no a la independència, en el marc d'una futura República democràtica russa.
El 1896, Rosa Luxemburg representa la SDKP al congrés de la Segona Internacional. Les posicions que defensa en la seva intervenció són que l'alliberament de Polònia és una tasca tan utòpica com la de Txecoslovàquia, d'Irlanda o d'Alsàcia-lorena... Cal que el combat polític unitari del proletariat no sigui substituït per "una cadena de lluites nacionals estèrils". Les bases teòriques d'aquesta posició seran fornides per les recerques que ella farà per a la seva tesi doctoral, El desenvolupament industrial de Polònia (1898). El tema central d'aquesta obra és que Polònia, des del punt de vista econòmic ja està integrada a Rússia: el creixement industrial de Polònia es fa gràcies als mercats russos, i, per tant, l'economia polonesa ja no pot existir separada de l'economia russa. La independència de Polònia era el somni de la noblesa polonesa a l'època feudal. Però el desenvolupament industrial ha sapat les bases d'aquest somni: ni la burgesia polonesa, el futur econòmic de la qual depèn del mercat rus, ni el proletariat polonès, l'interès històric del qual és l’aliança revolucionària amb el proletariat rus, no són nacionalistes. Només hi ha la petita burgesia i les capes pre-capitalistes que nodreixen encara el somni utòpic d'una Polònia unificada independent. En aquest sentit Rosa considera el seu llibre com l'equivalent polonès de l'obra de Lenin, El desenvolupament del capitalisme a Rússia, adreçada contra els somnis utòpics i retrògrads dels populistes russos.
L'escrit de Rosa Luxemburg sobre la qüestió nacional que provocà més polèmiques (sobretot per part de Lenin) és la sèrie d'articles del 1908, publicada sota el títol de "Qüestió nacional i autonomia" en l'òrgan del partit socialdemòcrata polonès (esdevingut la SDKP i L després de l'adhesió d'un grup marxista lituà), les idees més importants (i més discutibles) de la qual són:
a) El dret d'autodeterminació és un dret abstracte i metafísic, com el pretès "dret al treball" dels utopistes del segle XIX, o el còmic "dret de cada home a menjar en plats daurats" proclamat per l'escriptor Txernixevski.
b) Sostenir el dret de separació de cada nació significa en realitat sostenir el nacionalisme burgès. La nació com un tot uniforme i homogeni no existeix: cada classe dins la nació té uns interessos i uns "drets" oposats.
c) La independència de les nacions petites en general i de Polònia en particular és una utopia des d'un punt de vista econòmic, condemnada per les lleis de la història.
Per a ella només hi havia una excepció a aquesta regla: els pobles balcànics de l'Imperi turc: grecs, serbis, búlgars, armenis. Aquestes nacions havien atès un grau de desenvolupament econòmic, social i cultural superior a Turquia, imperi decadent que les esclafava amb el seu pes mort. D'ençà del 1896 (després d'un aixecament nacional grec a l'illa de Creta) Rosa Luxemburg considerava -contràriament a la tesi defensada per Marx a l'època de la guerra de Crimea- que l'Imperi turc no era viable i que la seva descomposició en estats nacionals era una exigència del progrés històric.
Afegim-hi que Rosa apel·la en auxili de la seva doctrina sobre l'absència d'esdevenidor de les nacions petites a l'autoritat dels articles d'Engels a propòsit dels "pobles no històrics" (articles que ella atribueix a Marx; la veritable identitat de llur autor no fou establerta fins al 1913, amb la descoberta de les lletres inèdites de Marx a Engels). En particular l'article de gener del 1849 sobre la lluita dels hongaresos, de la qual cita el passatge que hem mencionat suara sobre les "restes de nacions trinxades aquesta despietada llevadora que és la història". Ella reconeix que la visió d'Engels sobre els pobles eslaus del sud era errònia, però creu que el seu mètode era el bo, i lloa el seu "realisme sobri, lliure de tot sentimentalisme", així com el seu menyspreu per una ideologia metafísica dels drets de les nacions... [8]
El 1914 Rosa Luxemburg fou, com és sabut, una de les rares dirigents de la Segona Internacional que no cedi a la immensa onada de social-patriotisme que es desfermà per Europa amb la guerra. Empresonada per les autoritats alemanyes per la seva propaganda internacionalista i antimilitarista, escriví el 1915 i féu sortir clandestinament de la presó el cèlebre Opuscle de Junius. En aquest text Rosa Luxemburg es farà seu, fins a un cert punt, el principi de l'autodeterminació: "El socialisme reconeix a cada poble el dret a la independència i a la llibertat, a la lliure disposició del seu propi destí". Tanmateix per a Rosa aquesta autodeterminació no es pot fer en el marc dels estats capitalistes i, en particular, colonialistes existents: ¿com podem parlar de "lliure disposició" tractant-se d'estats imperialistes com França, Turquia o la Rússia tsarista? A l'època de l’imperialisme, la lluita per l'"interès nacional" és una mistificació, no solament en relació amb els grans estats colonials, sinó encara per a les nacions petites que "no són res més que uns peons en el joc imperialista de les grans potències". [9]
Ens sembla que les tesis de Rosa Luxemburg sobre la qüestió nacional, de 1893 a 1917, s'articulen al voltant de quatre errors teòrics, metodològics i polítics fonamentals:
1. Sobretot abans del 1914, una concepció economicista del problema: Polònia és econòmicament dependent de Rússia, doncs no pot pas ésser políticament independent -argument que tendeix a negar l'especificitat i l'autonomia relativa de la instància política. Aquest mètode determinista-economicista apareix especialment a la seva tesi doctoral i als seus primers escrits sobre el problema polonès: el desenvolupament industrial de Polònia, lligat al mercat rus, determina "amb la força de bronze de la necessitat històrica" (és una expressió que Rosa fa servir sovint aquesta època, amb una altra del mateix tipus: "Amb la fatalitat de les lleis naturals,), d'una banda, el caràcter utòpic de la independència polonesa, i, d'altra banda, la unitat entre proletaris russos i polonesos. Un text característic d'aquest lligament no mediatitzat del polític a l’econòmic es troba en un article del 1902 sobre el social-patriotisme que subratlla que la tendència econòmica, "i per consegüent, la tendència política de Polònia és la unió amb Rússia; la conjunció "i per consegüent" és l'expressió d'aquesta immediatesa, no demostrada, sinó implícitament admesa com a evident per ella mateixa.
Tanmateix, aquesta mena d'argument tendeix a desaparèixer com més supera Rosa la temptació economicista, és a dir, sobretot després del 1914, quan formula la divisa "socialisme o barbàrie" (Opuscle de Junius) que constitueix una ruptura metodològica fonamental amb l'economicisme fatalista de tipus kautskià. Els raonaments sobre la qüestió nacional a l'Opuscle de Junius són essencialment polítics, i no descansen en cap pressupòsit mecanicista.
2. Per a Rosa, la nació és essencialment un fenomen cultural, la qual cosa tendeix, una vegada més, a escamotejar-ne la dimensió política, que no és pas reductible ni a l’econòmic ni a l'ideològic, i la forma concreta de la qual és l'estat nacional independent (o la lluita pel seu establiment). És per aquesta raó que Rosa vol abolir l'opressió nacional permetent el "lliure desenvolupament cultural", però es nega a acceptar el separatisme, el dret a la independència política, sense comprendre que la negació del dret de constituir un estat nacional independent és precisament una de les principals formes de l'opressió nacional.
3. Luxemburg només va veure en els moviments d'alliberament nacional llur costat anacrònic, petit burgès, reaccionari, sense copsar-ne la potencialitat revolucionària contra el tsarisme (i més tard, en un altre context, contra l'imperialisme i el colonialisme), és a dir, sense comprendre la dialèctica complexa i contradictòria del doble caràcter d'aquests moviments nacionals. En relació amb Rússia, podem dir en general que va menysvalorar el paper revolucionari dels aliats no proletaris de la classe obrera: la pagesia, les nacions oprimides; ella concebia la revolució russa com a purament obrera i no, com Lenin, dirigida pel proletariat. [10]
4. Rosa Luxemburg no va comprendre que l'alliberament nacional dels pobles oprimits és una exigència no solament de la petita burgesia "utòpica", "retrògrada" i "pre-capitalista", sinó també de totes les masses populars, proletariat inclòs. I que, per tant, el reconeixement pel proletariat rus organitzat del dret d'autodeterminació dels pobles era precisament la condició sine qua non de la seva unitat amb el proletariat de les nacions oprimides.
Quina és la font d'aquests errors, llacunes i insuficiències de Rosa? Al nostre parer, seria fals de creure que siguin orgànicament lligades al mètode de R. Luxemburg (llevat pel que fa a l'economicisme d'abans del 1914) o al conjunt de les seves posicions polítiques (per exemple, sobre el partit, sobre la democràcia, etc.). De fet, aquestes tesis sobre la qüestió nacional no eren pas específiques de Rosa, sinó que eren compartides pels altres dirigents de la SDKP i L, fins per aquells qui, com Dzerjinsky, van adherir-se al bolxevisme. És probable que la posició unilateral de Rosa sigui, en darrera anàlisi, un subproducte ideològic de la lluita ideològica aferrissada, virulent i permanent de la SDKP i L contra el PPS. [11]
La diferència entre Lenin i Rosa Luxemburg és, doncs, fins a un cert punt (pel que fa a Polònia si més no), una conseqüència de la diferència d'òptica entre internacionalistes russos (que lluiten contra el xovinisme gran rus) i internacionalistes polonesos (que combaten el socialpatriotisme polonès). Lenin sembla reconèixer de vegades una certa "divisió del treball, entre els marxistes de R6ssia i de Polònia pel que pertoca a així. Dit això, la seva gran critica a Rosa Luxemburg és de voler generalitzar a partir d'una situació específica (Polònia en un cert moment històric) i de refusar així no solament la independència polonesa sinó la de totes les petites nacions dominades.
Ara, hi ha sobre això un escrit de Rosa que posa el problema en uns termes molt semblants als de Lenin: la introducció de 1905 al recull La qüestió polonesa i el moviment socialista. En aquest text, Rosa Luxemburg distingeix acuradament entre el dret innegable de cada nació a la independència ("que és desprèn dels principis elementals del socialisme"), que ella reconeix, i l'oportunitat d'aquesta independència per a Polònia, que ella nega.
Es tracta també d'un dels rars textos de Rosa que reconeix la importància, el pes i la justificació i tot dels sentiments nacionals (tot reduint-los a un fenomen "cultural") i subratlla que l'opressió nacional és .l'opressió més insuportable en la seva barbàrie", la qual només pot suscitar "odi i rebel·lió".
Aquest escrit, així com certs passatges de l'Opuscle de Junius, mostren que el pensament de Rosa era massa realista, en el sentit revolucionari del terme, pel fet de presentar una coherència lineal, metafísica i encarcarada.
Els escrits de Trotski sobre la qüestió nacional d'abans del 1917 poden ésser definits com "eclèctics" (és el terme emprat per Lenin per criticar-los) i se situen a mig camí entre Rosa Luxemburg i Lenin.
A partir sobretot del 1914 és quan Trotski s'interessarà de més a prop en la qüestió nacional. Escomet el problema en el seu pamflet La guerra i la Internacional (1914) -obra polèmica adreçada contra el socialpatriotisme- sota dos angles diferents, si no contradictoris:
a) Una aproximació històrico-econòmica: la guerra mundial és el producte de la contradicció entre les forces productives, que tendeixen cap a l'economia mundial, i el marc estret dels estats nacionals. Trotski proclama, doncs, "la destrucció de l'estat nacional com a entitat econòmica independent", tesi completament defensable des del punt de vista estrictament econòmic. Tanmateix, treu d'aquesta premissa la conclusió de la "caiguda" (Zusammenbruch) i de la "destrucció" (Zertrümmerung) de l'estat nacional tout court, de l'estat nacional com a tal, i així el fet nacional no podia subsistir en l'esdevenidor sinó com a "realitat cultural ideològica i psicològica".
És clar, ací hi ha un non sequitur flagrant. La fi de la independència econòmica de l'estat nacional no és de cap manera sinònima de la desaparició d'aquest estat nacional com a entitat política. Com Rosa, Trotski tendeix a reduir la nació sia a l'economia sia a la cultura, perdent així de vista la dimensió específicament política del problema, l'estat nacional com a fenomen polític, distint de l'esfera econòmica o ideològica (tot mantenint, evidentment, relacions mediatitzades amb aquestes dues instàncies).
b) Una aproximació política concreta: contràriament de Rosa, Trotski proclama explícitament el dret d'autodeterminació de les nacions com una de les condicions per a la "pau dels pobles" que oposa a la "reconciliació dels diplomàtics". I a més defensarà la perspectiva d'una Polònia independent i unificada (és a dir, lliure ensems del jou tsarista, alemany i austríac), així com la independència d'Hongria, de Romania, de Bulgària, de Sèrbia, de Bohèmia, etc. Veu en l'emancipació d'aquests països, així com en llur aplegament en una "federació balcànica" la millor barrera contra el tsarisme a Europa.
D'altra banda, Trotski mostra, d'una manera remarcablement penetrant, la relació dialèctica entre internacionalisme proletari i drets nacionals: la destrucció de la Internacional pels social-patriotes ha estat un crim no solament contra el socialisme sinó també contra "l'interès nacional amplament i correctament entès", en dissoldre l'única força capaç de reconstruir Europa sobre la base dels principis democràtics i del dret d'autodeterminació de les nacions.
En una sèrie d'articles el 1915 ("Nació i economia"), Trotski assaja de delimitar la qüestió nacional d'una manera més precisa, però no s'escapa d'una certa ambigüitat. El moviment contradictori del seu raonament és característic d'un pensament que se cerca. Comença per una polèmica contra els social-imperialistes, que justifiquen la seva política amb les necessitats d'extensió del mercat i de les forces productives; aquesta polèmica, des del punt de vista metodològic, apareix com un refús de l'economicisme; sí, els marxistes estan a favor de l'extensió més ampla possible del camp de desenvolupament econòmic, però no pas al preu de dividir, desorganitzar i afeblir el moviment obrer. L'argument de Trotski és una mica embrollat en la mesura que parla del moviment obrer com "la força productiva més important de la societat moderna", però es tracta nogensmenys de l’afirmació de primacia d'un criteri polític. Tanmateix, en l'un i l'altre article torna a parlar de "les exigències centralitzadores del desenvolupament econòmic", que demanen la destrucció de l'estat nacional, trava per a l'expansió de les forces productives. ¿Com conciliar aquestes "exigències" amb el dret d'autodeterminació de les nacions, que d'altra banda Trotski reconeix?
Se'n surt amb un salto mortale teòric que el fa recaure en l'economicisme: "L'Estat és per essència una organització econòmica, caldrà adaptar-se a les exigències del desenvolupament econòmic." Per tant, l'estat nacional serà dissolt en el marc dels "Estats Units republicans d'Europa", mentre que la nació, dissociada de l'economia, i alliberada de l'antic marc estatal caducat, tindrà el dret a l'autodeterminació... en el terreny del "desenvolupament cultural".
El 1917 abandonarà aquestes tesis "eclèctiques" i es farà seva la concepció leninista de la qüestió nacional, que defensarà brillantment a Bret-Litovsk com a comissari del poble per als afers estrangers. [12]
La idea central comuna als dos autors és la superioritat de l'interès de classe damunt l’interès nacional; la conclusió pràctica, la unitat del partit socialdemòcrata austríac i el refús de la seva divisió en seccions nacionals separades o autònomes. Tots dos comparen la nació amb la religió, com una ideologia destinada a desaparèixer en el socialisme, i rebutgen, com a ahistòriques, idealistes i nacional-oportunistes , les doctrines de Bauer sobre la qüestió nacional.
Per a Pannekoek, "el fet nacional és un fet ideològic burgès". Creure que aquesta ideologia pot ésser una força independent és en Bauer el senyal característic d"un mètode kantià i no materialista.
L'interessant és que tant Pannekoek con Strasser accepten en l'essencial el programa nacional de Bauer i de la socialdemocràcia austríaca: l'autonomia nacional en el marc de l'Estat austro-hongarès multinacional. Pannekoek subratlla, a més, que es tracta d'una autonomia fonamentada sobre el principi personal i no sobre el principi territorial, la qual cosa és coherent amb la seva visió del fet nacional com un fenomen purament ideològic i cultural. És veritat que Pannekoek i Strasser, al contrari de Bauer, no consideren que el programa sigui realitzable en el marc del capitalisme i li atribueixen més aviat un valor propagandístic i educatiu.
L'economicisme és present de forma mediatitzada en la pressuposició fonamental comuna als dos autors: la primacia de l'interès de classe damunt de l'interès nacional és deguda a les arrels econòmiques del primer. Strasser explica en un passatge molt divertit del seu opuscle que el bon patriota alemany-austríac farà almenys les seves compres als comerciants txecoslovacs si són més barats que llurs homòlegs germànics.
Però, ¿és que això permet d'afirmar com ho fa Strasser que quan els interessos nacionals i els interessos econòmics entren en conflicte sempre són els interessos econòmics que guanyen?
La polèmica de Pannekoek i Strasser contra Bauer se situa en una perspectiva revolucionària, però és incompleta en la mesura que es limita a oposar l'internacionalisme al nacional-reformisme austro-marxista, sense plantejar una alternativa política concreta en el camp mateix del problema nacional i especialment de la lluita de les nacions oprimides.
|
III. El centre austromarxista i l'autonomia cultural
La idea principal del corrent austro-marxista és l'autonomia cultural en el marc de l'estat multinacional, a través de l'organització de les nacionalitats en corporacions jurídiques públiques, amb un seguit d'atribucions culturals, administratives i legals. En relació amb la qüestió nacional, com en relació amb totes les qüestions polítiques, llur doctrina es caracteritza pel "centrisme", a mig camí entre reforma i revolució, nacionalisme i internacionalisme, tot volent alhora reconèixer els drets de les minories nacionals i mantenir la unitat de l'Estat austro-hongarès. Si tendeixen, com l'esquerra radical, a rebutjar el separatisme com a solució a la qüestió nacional, els austro-marxistes ho fan per raons no solament diferents sinó gairebé diametralment oposades.
El futur canceller d’Àustria (1918-1920) va publicar abans del 1917 diversos estudis sobre la qüestió nacional, el primer dels quals, i el més conegut, és L'Estat i la Nació, de 1899. El seu mètode és profundament jurídico-constitucionalista i la seva concepció de l'estat procedeix més del lassal·leanisme que no pas del marxisme (com ho remarquen amb raó Mehring, Kautsky i el jurista burgès Hans Kelsen). La influència de l'estatisme de Lassalle és implícit des dels seus primers escrits, però es manifestarà més obertament després del 1914, per exemple en la seva obra Marxisme, guerra i Internacional (1917) que conté les propostes següents (la relació de les quals amb el marxisme és més aviat problemàtica):
-"L'economia serveix com més va més exclusivament la classe dels capitalistes, l'estat en canvi serveix cada vegada més el proletariat."
-"El germen del socialisme es troba ja avui en totes les institucions de l'estat capitalista." [13]
A la llum d'aquest "social-estatisme" cal comprendre la doctrina de Renner sobre la qüestió nacional, la qual té per objectiu essencial d'impedir "l'enfonsada de l'Imperi" i la "dissolució d’Àustria"; és a dir, de salvar "l'estat unitari austríac històricament donat". L'estat imperial austro-hongarès apareix, doncs, com el marc fonamental del pensament polític de Renner, marc que es tracta de conservar gràcies a un cert nombre de reformes democràtiques i de concessions (culturals, legals, etc.) a les minories nacionals.
Paradoxalment, l'estatisme de Renner és la causa per la qual ell intenta de despolititzar la qüestió nacional, de reduir-la a una qüestió administrativa i constitucional, [14] de metamorfosar-la en un problema jurídic; prova d'exorcitzar el perill del separatisme polític i de l'esclatament de l'estat multinacional a través d'un subtil i complex aparell jurídico-constitucional: corporacions nacionals fonamentades en el principi de la personalitat, "cadastre nacional" amb la llista de tots els individus que han triat una nacionalitat, col·legis electorals separats per a cada minoria nacional, cossos territorials i/o nacionals amb autonomia administrativa, etc.
En realitat la doctrina de Renner, per l'absència de tota perspectiva de classe i de tota mira revolucionària, se situa, malgrat les declaracions del seu autor, de molt bon tros al defora de l'univers polític i teòric del marxisme.
La gran obra de Bauer sobre La qüestió nacional i la socialdemocràcia (1907) té un pes teòric i una influència considerablement superiors als escrits de Renner. Nogensmenys, comparteix amb aquest la premissa fonamental de l'austromarxisme: el manteniment de l'estat multinacional. La solució per a la qüestió nacional és concebuda per Bauer en termes reformistes ("evolucionisme nacional" és el terme que fa servir per caracteritzar la seva estratègia), d'endegament progressiu de les institucions de l'Estat austro-hongarès: "És poc probable que l'autonomia nacional sigui el producte d'una gran decisió, d'un acte coratjós. En un llarg procés d'evolució, en lluites difícils... Àustria s'encaminarà pas a pas vers l'autonomia nacional. No pas un gran acte legislatiu sinó una sèrie de lleis provincials i locals crearan la nova Constitució." [15]
Allò que és específic de l'anàlisi de Bauer és el caràcter psicocultural de la seva teoria del fenomen nacional, teoria construïda a partir del concepte vague i misteriós de "caràcter nacional", definit en termes psicològics: "la diversitat de les orientacions de la voluntat, el fet que la mateixa estimulació suscita un moviment diferent, que la mateixa situació exterior provoca una decisió diferent".
En realitat, aquest concepte té un sabor netament metafísic, d'origen neo-kantià, i no és per casualitat que fou objecte de critiques severes per part dels contradictors marxistes de Bauer (Kautsky, Pannekoek, Strasser, etc.).
El segon concepte clau en l'edifici teòric de Bauer és, no cal dir, el de cultura nacional, fonament de tota la seva estratègia d'autonomia nacional. El desplaçament de l'anàlisi cap al nivell cultural té com a resultat l'evacuació del problema polític: l'autodeterminació per la constitució d'estats nacionals. En aquest sentit, el "culturalisme" de Bauer fa el mateix paper -metodològic que el "juridicisme" de Renner: la despolitització de la qüestió nacional.
D'altra banda, Bauer elimina gairebé totalment les classes i la lluita de classes del terreny de la cultura nacional. El seu programa és de fer accedir els obrers als "béns culturals", a la "comunitat cultural nacional" de la qual són exclosos pel capitalisme. Sembla, doncs, que considera els "béns culturals" com absolutament neutres i sense contingut de classe. Comet així l'error invers dels partidaris del Proletkult que ignoraven l'autonomia relativa de l'univers cultural i volien reduir-lo immediatament a la base social ("cultura proletària" versus "cultura burgesa"). A Pannekoek, doncs, li és ben fàcil de remarcar en la seva polèmica contra Bauer que els proletaris llegeixen en Goethe i Schiller (o Freiligrath i Heine) una cosa ben altra que no la burgesia. La relació complexa del proletariat amb l'herència cultural burgesa, relació dialèctica d'Aufhebung (conservació-negació-superació ) és reduïda per Bauer a un simple moviment d'apropiació, o més aviat de recepció passiva.
Evidentment Bauer té raó de subratllar la importància decisiva de la cultura per a la definició del fet nacional, però la seva teoria duu a una veritable fetitxització de la cultura nacional, l'expressió més colpidora de la qual és la idea que el socialisme mena a una diferenciació cultural creixent entre les nacions. [16]
Per la seva tendència a "nacionalitzar" el socialisme i el moviment obrer, pel seu refús del que ell anomena "el cosmopolitisme ingenu", del proletariat al seu començament, per la seva incapacitat de concebre una cultura socialista internacional, la teoria de Bauer, és, en certa mesura, contaminada per la ideologia nacionalista que vol combatre. No cal estranyar-se, doncs, que hagués esdevingut la doctrina dels corrents "nacionalistes culturals" del moviment obrer, no solament a Àustria-Hongria, sinó també a l'Imperi rus (Bund, socialdemòcrates caucasians, etc.) i a d'altres bandes.
Malgrat aquestes limitacions, l'obra de Bauer presenta un valor teòric innegable, sobretot gràcies al caràcter historicista del seu mètode. Definint la nació com el resultat d'una comunitat de destí històric (la base material de la qual és la lluita dels homes amb la natura), com "el producte mai no acabat d'un procés constantment en curs", com una condensació de les vicissituds passades, un "tros d'història quallada" Bauer se situa sòlidament en el terreny del materialisme històric i en oposició irreconciliable amb el conservadorisme nacional burgès, els mites reaccionaris de la "nació eterna" i la ideologia racista.
Aquesta aproximació historicista dóna al llibre de Bauer una superioritat metodològica real, no solament en relació amb Renner, sinó amb la majoria dels autors marxistes del període, els escrits dels quals sobre la qüestió nacional tenen sovint un caràcter abstracte i rígid. En la mesura que el mètode de Bauer implica no solament una explicació històrica de les configuracions nacionals presents sinó la comprensió de la nació com un procés, com un moviment en transformació perpètua, li permet també de superar l'error d'Engels en 1848-1849; el fet que una nació (com ara els txecs) "no ha tingut història" no vol dir necessàriament que no tindrà cap futur. EI desenvolupament del capitalisme produeix a l'Europa central i als Balcans no pas l'assimilació ans el desvetllament de les nacions "sense història". [17]
|
IV. Lenin i el dret d'autodeterminació
La qüestió nacional és un dels camps on Lenin ha fet progressar efectivament el pensament marxista elaborant (a partir dels escrits de Manc però anant molt més enllà) una estratègia revolucionària coherent per al moviment obrer, fonamentada en la divisa central d'autodeterminació de les nacions.
Pel seu rigor i el seu realisme, la doctrina de Lenin es distingeix avantatjosament de les de la majoria dels autors marxistes contemporanis, fins dels que li són més acostats en aquesta qüestió: Kautsky i Stalin.
La posició de Kautsky abans del 1914 s'assembla a la de Lenin, però es caracteritza per una visió unilateral i gairebé exclusiva de la llengua com a base del fet nacional i Per una manca de claredat i de vigor en la formulació del dret a la separació de les nacions. Després del 1914, les posicions ambigües i contradictòries de Kautsky sobre els drets de les nacions en el marc de la guerra són denunciades violentament per Lenin com a "hipòcrites" i "oportunistes".
Quant al cèlebre article de Stalin sobre El marxisme i la qüestió nacional, és cert que fou Lenin qui va enviar Stalin a Viena perquè escrivís aquest treball, i que en una lletra a Gorki de febrer del 1913 parla del "meravellós georgià que està escrivint un article detallat"; però un cop l'article enllestit, no sembla pas (contràriament a una llegenda tenaç) que Lenin n'estigués particularment entusiasmat, per tal com no el menciona en cap dels seus innombrables escrits sobre la qüestió nacional, llevat d'una molt ràpida referència, de passada i entre parèntesis, en un article de 28-12-1913. És evident que les tesis principals de l'escrit de Stalin eren les del partit bolxevic i de Lenin; però ens sembla discutible la tesi de Trotski segons la qual aquest treball fou inspirat, supervisat i corregit "ratlla per ratlla" per Lenin? [18] Al contrari, sobre un cert nombre de punts no pas menyspreables l'esperit i la lletra de l'obra de Stalin són diferents, si no contradictoris, envers els de Lenin:
1) El concepte de "caràcter nacional", de "comunitat de formació psíquica" o de "particularitat psicològica" de les nacions no és gens ni mica leninista. Es tracta d'una problemàtica manllevada a Bauer, del qual Lenin crítica explícitament la "teoria psicològica". [19] En realitat la idea d'una "psicologia nacional" correspon més a certes representacions folklòriques superficials i precientífiques que no pas a una anàlisi marxista de la qüestió nacional.
2) Proclamant peremptòriament que "només la presència de tots els índexs (comunitat de llengua, territori, vida econòmica i "formació psíquica") pres en conjunt ens dóna una nació", Stalin dóna a la seva teoria un caràcter dogmàtic, restrictiu i encarcarat, que debades cercarem en Lenin. El concepte stalinià de nació és un veritable llit de Procust ideològic, en el qual, per exemple, els negres americans, que no tenen cap comunitat de territori o de vida econòmica, no serien una nació. Segons Stalin, Geòrgia abans de la segona meitat del segle XIX no era una nació, perquè no tenia "vida econòmica comuna" dividida com era en principats econòmicament aïllats. No cal dir que segons aquest criteri l'Alemanya d'abans de la Unió Democràtica no seria una nació... Enlloc no trobem, en Lenin, una tal "definició" ultimatista, rígida i arbitrària de la nació.
3) Stalin nega explícitament la possibilitat d'una unió o associació dels grups nacionals escampats a l'interior d'un estat multinacional: "pregunten si és possible d'aplegar aquests grups dissociats els uns dels altres en una sola unió nacional... ¿És concebible, per exemple, d’aplegar en una sola nació" els alemanys del Bàltic i els de la Transcaucàsia?" -la resposta és, evidentment, que tot això és "inconcebible", "impossible" i "utòpic". [20] Lenin, en canvi, s'alça contra "la unió obligatòria de totes les regions nacionals" però defensa amb braó "la llibertat de tota associació, incloent-hi l'associació de totes les comunitats que es vulgui de qualsevol nacionalitat en un estat donat" i dóna com a exemple precisament els alemanys del Caucas, del Bàltic i de la rodalia de Petrograd... Hi afegeix que la llibertat d'associació de qualsevol mena entre membres de la nacionalitat dispersos en diferents punts del país o fins i tot del globus és "indiscutible i no pot ésser negada si no és des d'un punt de vista rutinari i burocràtic!" [21]
4) Stalin no fa cap distinció entre el nacionalisme opressor gran rus tsarista i el nacionalisme de les nacions oprimides. En el paràgraf revelador del seu article, posa en un mateix farcell el nacionalisme "bel·licós i repressiu, del poder tsarista, "de dalt", i "l'onada de nacionalisme que puja de baix i que es transforma de vegades en un groller xovinisme", en els polonesos, els jueus, els tàrtars, els georgians, els ucraïnesos, etc. No solament no s'introdueix cap distinció, cap diferenciació entre el nacionalisme "de dalt" i el "de baix" sinó que les seves critiques més severes són adreçades contra els socialdemòcrates dels països oprimits que no van saber "fer prova de fermesa" davant el moviment nacionalista.
Lenin, en canvi, no solament considerava absolutament decisiva la distinció entre el nacionalisme de les nacions opressives i el de les nacions oprimides, sinó que adreçava tots els seus atacs més punyents contra els qui capitulaven, conscientment o inconscientment, directament o indirectament, davant el nacionalisme xoví gran rus. No és perquè sí que un dels principals fitons de la seva polèmica fossin els socialdemòcrates marxistes d'una nació oprimida, Polònia, que a causa de llur posició de "fermesa" contra el moviment nacionalista polonès, acabaven negant el dret a la separació de Polònia respecte a l'Imperi rus.
Ens sembla que aquesta diferència és altament significativa i conté ja, en germen, el futur conflicte violent entre Lenin i Stalin sobre la qüestió nacional a Geòrgia (desembre del 1922) -el cèlebre "darrer combat de Lenin".
El punt de partida de Lenin per a elaborar la seva estratègia pel que fa a la qüestió nacional és el mateix que el de Rosa Luxemburg, Trotski i Pannekoek: l'internacionalisme proletari. Tanmateix, Lenin havia comprès, més bé que no els seus companys de combat de l'esquerra revolucionària, el lligam dialèctic entre internacionalisme i dret a l'autodeterminació nacional:
a) només la llibertat de separació fa possible una lliure i voluntària unió, associació, aproximació i, a llarg termini, fusió entre les nacions;
b) només el reconeixement per part del moviment obrer de la nació dominant del dret d'autodeterminació de la nació dominada permet d'eliminar l'odi i la malfiança dels oprimits i d'unir els proletaris de totes dues nacions en el combat internacionalista comú contra la burgesia.
Així mateix, Lenin havia copsat la relació dialèctica entre les lluites nacional-democràtiques i la revolució socialista en descobrir en les masses populars (no solament proletàries sinó també pageses i petitburgeses) de les nacions oprimides un aliat del proletariat conscient; proletariat que tindrà la tasca de dirigir la lluita d'aquesta "massa dissemblant, discordant, bigarrada", parant els peus a elements petitburgesos i obrers retardats amb "llurs prejudicis, llurs fantasies reaccionàries, llurs febleses i llurs errors" contra el capitalisme i l'estat burgès. [22] És cert que en relació amb Rússia és sobretot a partir de l'abril del 1917, quan Lenin es farà seva l'estratègia de revolució permanent, que veurà la lluita d'alliberament nacional dels pobles oprimits de l'Imperi rus no solament com un moviment democràtic, sinó com un aliat del proletariat en la revolució soviètica socialista.
Des del punt de vista metodològic, la principal superioritat de Lenin damunt la majoria dels seus contemporanis resideix en la seva capacitat de "posar la política al lloc de comandament", és a dir, la seva tendència obstinada, inflexible, constant i tenaç a copsar i subratllar, en cada problema, en cada contradicció, el seu aspecte polític. Tendència que es manifesta en: la seva polèmica contra els economicistes a propòsit del partit el 1902-1903; en la discussió amb els menxevics a propòsit de la revolució democràtica el 1905; en la novetat dels seus textos sobre l'imperialisme el 1916; en el tomb genial de les tesis d'abril del 1917; en tot el contingut del seu text més important, L'Estat i la Revolució; i, és clar, en els seus escrits sobre la qüestió nacional. Aquest aspecte metodològic explica (entre altres coses) la impressionant actualitat del pensament de Lenin el segle XX, període de l'imperialisme que veu efectivament com el nivell polític apareix cada vegada més com a dominant (tot i que, naturalment, sigui determinat en darrera instància per l'economia).
Pel que fa a la qüestió nacional: mentre que la major part dels altres autors marxistes no veien sinó la dimensió econòmica, cultural o "psíquica" del problema, Lenin assenyala clarament que la qüestió de l'autodeterminació "és relaciona totalment i exclusivament amb el camp de la democràcia política" [23] és a dir, al camp del dret a la separació política, a la constitució d'un estat nacional independent. D'altra banda, Lenin és ben conscient del fonament metodològic de les divergències:
"Una nació "autònoma" no és pas l'igual en drets d'una nació "sobirana"; els companys polonesos no haurien deixat d'adonar-se'n si no persistissin (talment els nostres vells "economicistes") a desconèixer l'anàlisi de les nocions i de les categories polítiques" [24)
Amb raó, doncs, A. S. Nair i C. Scalabrino assenyalen en llur excel·lent article [25] que Lenin, gràcies a la comprensió de l'autonomia relativa de la instància política pot escapar-se alhora del subjectivisme i de l'economicisme en la seva anàlisi de la qüestió nacional.
No cal ni dir que l'aspecte polític de la qüestió nacional per a Lenin no és pas aquell del qual s'ocupen les cancelleries, els diplomàtics i els exèrcits en guerra. Li és totalment indiferent de saber si tal o tal nació tindrà un estat independent o no, o quines seran les fronteres entre dos estats. El seu objecte és la democràcia i la unitat internacionalista del proletariat que exigeixen, tots dos, el reconeixement del dret d'autodeterminació de les nacions.
D'altra banda, el refús de Lenin de les tesis d'"autonomia nacional cultural" de Bauer i els seus deixebles russos, que denuncia com una capitulació davant la cultura nacional burgesa i clerical, demostra que la seva doctrina de l'autodeterminació, precisament perquè privilegia l'aspecte polític no fa cap concessió al nacionalisme: se situa únicament en el terreny de la lluita democràtica i de la revolució proletària.
És veritat que aquests dos objectius no tenen pas el mateix pes als ulls de Lenin: les reivindicacions democràtiques sempre han d'anar subordinades a l'interès suprem de la lluita de classes revolucionària del proletariat mundial. Per exemple, segons Lenin, si el moviment republicà es revela en un cas particular com un instrument de la reacció (Cambotja 1971!) els marxistes no el sostindran pas. La qual cosa no vol dir que el moviment obrer hagi d'esborrar del seu programa la divisa de república. Mutatis mutandis pel que fa a l'autodeterminació: tot i admetent excepcions, la regla general és la del dret de cada nació a la separació. En realitat, l'anàlisi que fa Lenin de la importància del reconeixement del dret d'autodeterminació per a crear les condicions de la unitat internacionalista dels obrers tendeix implícitament a excloure la mateixa possibilitat d'una "excepció", és a dir, d'una contradicció entre els interessos del proletariat i els drets democràtics de les nacions.
|
Conclusió: la lliçó de la història
Un cert nombre de debats mantinguts pels marxistes fins al 1914 han estat ja closos per la història:
-L'estat multinacional austro-hongarès es descompongué en diversos estats nacionals de la Primera Guerra Mundial.
-Els bascs, "nació reaccionària per essència" segons Engels, van avui dia al capdavant del combat revolucionari a l'Estat espanyol.
-La reunificació de Polònia, utopia petitburgesa segons Rosa Luxemburg, s'ha fet una realitat d'ençà del 1918.
-Comunitats sense vida econòmica o territori comuns, ni llengua especifica ("no-nacions" segons Stalin) cristal·litzen en nació i constitueixen un poderós moviment nacional: negres als EUA, etc.
-La nació txeca, "no-històrica" i abocada a la desaparició per la seva manca de "vitalitat nacional, (Engels dixit) construeix nogensmenys el seu estat mitjançant una lliure federació amb la nació eslovaca.
Etc., etc.
L'experiència històrica posterior al 1917 ens mostra també que:
1) La nació no és pas solament un conjunt de criteris abstractes i exteriors. La dimensió subjectiva, és a dir una consciència d'identitat nacional, un moviment polític nacional, no són pas menys importants. Evidentment, aquests "factors subjectius" no cauen pas del cel: són el producte de certes condicions històriques, de persecucions, d'opressió, etc. Però això vol dir que l'autodeterminació ha de tenir un sentit més ampli: ha d'aplicar-se no solament a la separació sinó a l'"ésser nacional" mateix. No és un doctrinari saberut, armat d'una llista de "criteris objectius" (tipus Stalin) qui ha de determinar si una comunitat constitueix o no una nació, ans aquesta comunitat mateixa. [26]
2) Després de Woodrow Wilson, el nacionalisme de les grans potències ha renovat el seu arsenal ideològic i s'ha fet seves les divises de democràcia, igualtat de les nacions i dret d'autodeterminació. Aquests principis són ara universalment proclamats pels homes d'estat[ per exemple, el senyor Lyndon Johnson, president dels Estats Units, proclamava solemnement el 1966: "Nosaltres lluitem pel principi d'autodeterminació, perquè el poble del Vietnam del Sud pugui ésser capaç de triar el seu propi camí." [27] Veiem, doncs, com la política de les grans potències envers les nacions petites ha canviat d'ençà del segle XIX, quan Treitschke escrivia, a propòsit d'una insurrecció a l’Àfrica: "És una pura ximpleria d'aplicar els principis normals' de la guerra en les guerres contra els salvatges. Una tribu negra ha d'ésser castigada calant foc als poblats, perquè és l'única mena d'exemple que és eficaç...". [28]
* Anton Pannekoek (1873-1960). Astrònom i doctor de la universitat de Leiden, milita en l'ala esquerra del partit socialdemòcrata holandès i el 1907 és un dels fundadors de la revista Tribune, òrgan de l'esquerra marxista holandesa. El 1912 publica a Reichenberg (Bohèmia) Lluita de classe i nació resposta a les teories d'O. Bauer, "crítica de l'oportunisme nacional austríac". Internacionalista durant la guerra, és fundador, més endavant, del partit comunista holandès del qual se n'allunyarà progressivament per a esdevenir un dels teòrics del comunisme dels consells i dedicar-se a la seva activitat científica. (N. dels E.)
** Josef Strasser (1870-1935). Nascut a Cracòvia de família vienesa, estudia dret i milita en l'ala esquerra de la socialdemocràcia. El 1900 és enviat a Reichenberg per a dirigir-hi la premsa del partit on es familiaritza amb la qüestió nacional. El 1912 publica a Reichenberg L'obrer i la nació, obra molt polèmica que critica les tesis bauarianes. Internacionalista durant la guerra, el 1919 s'afilia al partit comunista austn'ac. Després d'un viatge a Moscou el 1923, invitat per Lenin, el 1928 és anomenat redactor en cap de l'òrgan del partit comunista austríac. Més endavant entra en conflicte amb la direcció del partit. dimiteix de les seves funcions i és expulsat del partit sota acusació de trotskisme. (N. dels E.)
[1] MARX, Die Deutsche Ideologie, Berlín, Dietz Verlag, p. 61; cf. també MARX, "Das Fest der Nationen in Londeon": "Les quimeres d'una república europea, d'una pau perpètua, sota una organització política, s'han tornat tan grotesques com les frases sobre la unitat dels pobles sota l'ègida de la llibertat universal del comerç... La burgesia a cada país té interessos particulars i no pot pas depassar la nacionalitat... Però els proletaris tenen a tots els països un sol i mateix interès, un sol i mateix enemic, un sol i mateix combat... Només els proletaris poden abolir la nacionalitat, només el proletariat que es desvetlla pot fer possible la confraternització de les nacions..." MARX, ENGELS, LASSALLE, Aus dem literarischen Nachlass, Stuttgart, 1902, vol. II, p. 408.
[2] Cf. sobre això el remarcable assaig del marxista polonès Roman ROSDOLSKY, "Friedrich Engels uns das Problem der "Geschichtlosen Völker"", Archiv für Sozhlgeschichte, IV, 1964.
[3] ENGELS, "Der magyarische Kampf", M.E.W., VI, p. 172.
[4] ENGELS, "Deutchland und der Panslawismus" a ROSDOLSKY, op. cit., P. 174.
[5] ENGELS, Was soll aus der europäischen Türkei werden, "New York Daily Tribune", 1853, a ROSDOLSKY, op. cit., p. 174.
[6] ENGELS, "Anfang des Endes in Osterreich" (1874), M.E.W., IV, p. 510.
[7] ENGELS, "Der magyarische Kampf", M.E.W., VI, p. 170.
[8] Rosa LUXEMBURG, "Nationalität und Autonomie" (1908), a Intenationalismus und Klassenkampf, Luchterhand, 1971, ps. 236-239.
[9] Rosa LUXEMBURG, "Théses sur les tâches de la socialdémocratie internationale" a La Crise de la social-démocratie, Brussel·les, La Taupe, 1970, ps. 220-221.
[10] Cf. G. LUKACS, "Observacions critiques sobre la "critica de la revolució russa" de Rosa Luxemburg", Història i consciència de classe.
[11] Cf. LENIN, "Du droit des nations à disposer d'elles mêmes" a Questions de Ia politique nationale, Moscou, Ed. du Progrès, 1968, p. 111: "És ben natural que la lluita contra la petita burgesia polonesa encegada pel nacionalisme hagi obligat els socialdemòcrates polonesos a "forçar la nota" amb un zel especial (de vegades una mica excessiu i tot)."
[12] Cf. TROTSKY, Histoire de Ia révolution russe (1932). Paris, Ed. du Seuil, 1950, p. 812: "Siguin quins siguin els destins ulteriors de la Unió Soviètica... la política nacional de Lenin entrarà per sempre més a formar part del sòlid material de la humanitat."
[13] Cf. K. RENNER, Marxismus, Krieg und Internationale, Stuttgart, 1917, p. 26 i ss.
[14] Cf. Arduino AGNELLI, Questione Nazionale e socialismo, K. Relzner e O. Bauer, I1 Mulino, Bolonya, 1969, p. 109. 2)
[15] Otto BAUBR, Die Nationalitätenfrage und die Sozialdemokratie, Wiener Volksbuchhandlung, Viena, 1924, p. 404.
[16] BAUER, op. cit., ps. 105-108.
[17] Cf. BAUER, op. cit., ps. 239-272
[18] Cf. TROTSKY, Stalin, Panther, vol. I, p. 233.
[19] LENIN, Questions de politique nationale et de l'intevnntiorzalisme prolétarien, Ed. du Progrès, Moscou, 1968, p. 64.
[20] J. STALIN, Principaux écrits avant la révolution d'octobre, La Taupe, Brussel·les, 1970, p. 241.
[21] Cf. LENIN, op. cit., ps. 5, 42, 57, subratllat nostre.
[22] En aquest sentit, l'anàlisi de Lenin de la insurrecció irlandesa del 1915 és un model de realisme revolucionari: op. cit., ps. 226-233.
[23] LENIN, op. cit., p. 158.
[24] LENIN, op. cit., p. 212.
[25] La question nationale dans la théorie marxiste révolutionnaire, Partisans, 59-60, maig-agost 1971.
[26] Cf. TROTKSY sobre els negres dels EUA: "Un criteri abstracte no és pas decisiu en aquesta qüestió: molt més .decisius són la consciència històrica, els sentiments i els impulsos" - Trotsky on Black NationaIism and self-determination, Merit, Nova York, 1967, p. 16.
[27] Citat per A. SCHLESINGER Jr., The Bitter Heritage, A. Mifflin, Boston, 1967, p. 108.
[28] TREITSCHKE, Politics,
Macmillan Company, Londres, vol. II, p. 614.
 |
torna a dalt |  |