El marxisme en l’independentisme i l’independentisme en el marxisme. Perspectives d’aquesta vinculació

Albert Botran

[Text presentat al congrés "Pensament polític als PPCC: història i prospectiva 1714-2014", celebrat a Lleida els dies 13, 14 i 15 de setembre.]

Perspectives d’aquesta vinculació

Aquest text vol ser una petita aportació al coneixement de l’independentisme català contemporani en dues direccions. D’una banda, fixant-se en els orígens i destacant la importància que el marxisme tingué en la formació d’aquest independentisme contemporani. De l’altra, fixant-se en les perspectives de futur que pot tenir el marxisme com a base teòrica del moviment independentista actual. Vull respondre a la pregunta sobre si l’independentisme necessita continuar desenvolupant les seves propostes polítiques a partir de les eines que proporciona el marxisme; i també si el marxisme català necessita vincular-se a l’independentisme com a via de regeneració i com a forma de pràctica política.

Aquest text el baso en la bibliografia que ha aparegut sobre l’independentisme contemporani, que pren formes molt diverses (llibres de memòries, articles, comunicacions, llibres d’història, entrevistes). Per això les referències a autors són abundants. Val la pena destacar, però, que no hi ha cap estudi publicat sobre la teoria política de l’independentisme.

En primer lloc, doncs, parlaré dels joves independentistes que s’identificaren amb el marxisme, els seus conceptes i el seu horitzó de lluita per la societat comunista a partir de 1969, data de fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN).

Naixement i desenvolupament

La Declaració de Principis del PSAN la podem prendre com un punt d’arrencada d’aquesta vinculació marxisme-independentisme. Hi ha autors (Fermí Rubiralta, Oriol Malló) que volen destacar la continuïtat amb l’independentisme d’abans de1969, contra la idea que assenyala l’independentisme contemporani com un punt i a part. Abans d’aquest PSAN hi hagué el Front Nacional de Catalunya (FNC) i, abans de la guerra, grups com Estat Català, Nosaltres Sols! o l’interessant precedent d’independentisme marxista de les organitzacions que encapçalaren Jaume Compte i Manuel Gonzàlez i Alba: l’Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra, l’Estat Català-Partit Proletari i el partit Català Proletari que, després de la mort d’ambdós en els Fets d’Octubre de 1934, acabaria integrant-se en el PSUC el juliol de 1936.

Si ens fixem en el que significà l’adopció del marxisme, esclarirem aquestes diferents interpretacions. Això ho han explicat força Carles Castellanos i Eva Serra, dos dels protagonistes d’aquella ruptura de 1969. Fonamentalment, aquell nou independentisme feia una anàlisi de classe del fet nacional i de la lluita per la independència. L’aplicació del marxisme a l’independentisme català concloïa que l’opressió nacional es fonamentava en l’opressió econòmica i que el procés independentista es basava en la dinàmica de classes. Les elaboracions teòriques que havien fet Nin i Maurín als anys 30 eren un precedent (com es pot veure en l’anàlisi històrica de les diferents fases del nacionalisme que va fer Josep Ferrer, un dels teòrics del primer PSAN), però l’estratègia política sí que era nova. La seva proposta es pot resumir així: tant la lluita de classes com la lluita per la independència són lluites pel poder polític -la lluita de la classe obrera per accedir al poder polític-, i als Països Catalans les dues han de ser una.

L’adopció del marxisme d’aquests joves s’entén pel context del moment. La vitalitat de la lluita obrera (fundació de les Comissions Obreres, per exemple) i l’encapçalament de la lluita antifranqusita per part del Partit Socialista Unificat de Catalunya situaven aquest sistema de pensament com l’eina més útil per entendre la societat i plantejar-ne el canvi. Això contrastava amb les prevencions amb què al si del FNC (d’on provenien els joves marxistes del PSAN) es veien els comunistes, ja fos per una tradició ideològica més liberal o pel record concret de la guerra del 36-39 i de l’actuació del PSUC i el PCE.

Alhora, aquests joves eren a la universitat, que era un focus important de producció i difusió de pensament marxista. Cal aquí assenyalar la lluita ideològica que es produïa a la universitat i a altres espais d’acció política (centres de treball, associacions populars o veïnals) entre aquests marxistes independentistes i la gent del PSUC. Aquest és un episodi molt destacat per alguns dels protagonistes (Carles Jordi Guardiola, Eva Serra, Carles Castellanos, Jaume Renyer, Josep M. Cervelló).

Val la pena destacar que una de les concrecions del marxisme independentista fou precisament endegar la lluita sindical. El 1976 es constituïren els Col•lectius d’Obrers en Lluita (COLL) i poc després els Col•lectius de Treballadors (CCTT). Dins el sindicalisme i el comunisme catalans hom trobava algunes visions espanyolistes que (com a la universitat o als altres espais de participació política que he esmentat més amunt) impedien l’ús de la llengua catalana en les assemblees o en la propaganda. Per contra, en la mateixa Declaració de Principis del PSAN hi havia un punt específic que aclaria que la classe obrera d’origen immigrat formava part de la lluita per la independència (el quart punt). Per tancar aquest incís hem de dir que una causa important que va impedir la consolidació del sindicalisme independentista fou la reconversió industrial engegada a partir de 1981, que desmantellà petites i mitjanes empreses on aquests col•lectius sindicals tenien presència. Així ho destaquen Pere Meroño i Eva Serra.

El PSAN fou el primer nucli teoritzador del nou independentisme. A partir d’aquí es desenvolupà tot un moviment polític amb noves organitzacions com el PSAN-Provisional, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), Terra Lliure o el Moviment de Defensa de la Terra (MDT). En la configuració i la trajectòria d’aquest moviment pot ser molt interessant de veure els esquemes teòrics que se seguiren i la seva relació amb el marxisme. L’expansió social d’aquest independentisme organitzat es basava en aquests esquemes teòrics del nucli inicial marxista, però integrà gent diversa més enllà d’aquest nucli universitari. I en aquest sentit és molt il•lustratiu el paràgraf d’un article d’Eva Serra que reprodueixo a continuació: “Dins l’independentisme, al costat de l’independentisme més madur políticament parlant (més madur pel fet de ser el que va tenir més acumulació de velles i noves experiències polítiques), hi havia un ampli espectre que podia anar des de l’independentisme conspiratiu i carbonari fins a l’independentisme amb una visió menys radical de les aliances de classes, passant per l’independentisme cultural i prepolític o per l’independentisme d’ideologia més o menys anarquista”. L’autora apunta que aquestes diferents consciències es podrien produir, entre altres motius, per la diferent concepció de la política que es té “a la metròpoli i al rerepaís”.

Entre altres coses, en la configuració d’aquest moviment hom confluiria amb l’independentisme que havia restat al FNC, doctrinalment no marxista. A Terra Lliure hi entrà gent procedent del FNC, com també passà posteriorment amb les joventuts del Front, que s’afegiren a l’MDT.

El moviment independentista es formà perquè aquests sectors diferents coincidiren en una pràctica política concreta. De fet, hi ha qui dóna més importància a la data de 1979 (fundació de Terra Lliure i dels CSPC) com a punt de partida de l’independentisme contemporani, perquè entén més important aquesta ruptura en la pràctica política que no pas la ruptura doctrinal de 1969. És el cas dels autors del llibre “L’independentisme català (1979-1994)”: David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler.

Teoria i pràctica

La teoria política independentista feia una definició concreta del conflicte polític, que el situava entre les classes populars, d’una banda, i l’Estat i els seus aliats, les classes dominants, de l’altra. Així s’explicava, per exemple, la vinculació de la burgesia catalana a l’Estat espanyol i l’absència d’una “burgesia nacional”. Alhora, també feia una diferenciació de praxi política entre l’independentisme i l’autonomisme. Aquest segon podia ser o bé l’expressió de la política de les classes dominants per mantenir la unitat de l’Estat, o bé una “falsa via” que adoptava el nacionalisme d’esquerres.

Aquest esclariment està molt vinculat a la ruptura conceptual marxista, i fou força transcendent per al desenvolupament d’aquest moviment independentista en els anys 80. Si ho expressem d’una manera poc acadèmica, el vell independentisme encara podia esperar quelcom de Pujol i del nacionalisme que representava.

El moviment independentista que es desenvolupà en els anys 80 demostrà una gran capacitat mobilitzadora i activista, sobretot a partir de la creació de l’MDT. Però entrà en crisi ràpidament, i un dels factors fou precisament la discrepància teòrica (present en les diferents ponències que es presentaren a la segona Assemblea Nacional de l’MDT, el febrer de 1987). Aquest mateix afebliment organitzatiu coincidí amb la crisi del marxisme que es derivà del desmantellament dels sistemes de socialisme real. Tot això sumat fa que l’independentisme català entri en una fase de retrocés que afecta també els plantejaments teòrics i la seva posada al dia.

La prospectiva

Ens queda parlar del que pot representar actualment l’independentisme per al marxisme. En la història del comunisme internacional és evident que el nacionalisme dels països colonitzats i la seva lluita per la independència representà un revulsiu que féu reviscolar el marxisme teòric també a Europa. Pot passar quelcom de semblant amb les nacions sense Estat d’Europa? L’independentisme basc ha demostrat equivocada la pejorativa qualificació que Engels féu d’aquell poble (“nació reaccionària per essència”). Euskal Herria és un dels indrets de l’Europa occidental on el marxisme té una penetració social més elevada. És un exemple que en les nacions sense Estat el marxisme (i tot el seu contingut de crítica de l’Estat liberal) és una teoria que es pot adaptar a les circumstàncies de lluita còmodament, precisament per la coincidència d’objectius que l’independentisme intenta demostrar al nostre país d’ençà de 1969.

Als Països Catalans els sectors marxistes no són la veu que més força té dins l’independentisme. Per exemple, en la campanya d’oposició a l’Estatut d’autonomia del mes de juny passat, els creadors d’opinió més influents foren economistes (com Elisenda Paluzié o Ramon Tremosa) que no es consideren marxistes i que provenen d’una tradició militant que no és la de l’independentisme marxista que hem anat resseguint.

En conclusió, aquest text vol expressar que l’adopció del marxisme per part de l’independentisme català contemporani no fou una “moda” intel·lectual, sinó que aquest sistema de pensament es troba en la base de les propostes polítiques del moviment. Fets com la crisi d’aquest moviment, la dificultat de consolidació d’algunes estructures (per exemple la sindical, abans esmentada, cas que diferencia els Països Catalans d’Euskal Herria i també de Galícia) o, sobretot, la conjuntura internacional són els que han impedit que aquest discurs marxista i independentista tingui avui més focus de reflexió. Però el marxisme continua oferint resposta a fenòmens persistents avui dia com la desigualtat social que fa que sectors polítics del nostre país s’hi continuïn identificant tot i l’esfondrament del bloc de l’Est.