El Fenomen Nacional

Carles Castellanos i Llorenç

Presentació

1. Anàlisi de les societats nacionals

2. Anàlisi de les lluites d'alliberament nacional

2.1 L'opressió nacional

2.2 Els moviments d'alliberament nacional

2.3. La situació actual

El fenòmen nacional fou escrit l’any 1974. Aquesta versió inclou les notes elaborades per l’autor l’any 1984 per a la revista Lluita, amb la intenció d’aclarir alguns passatges del text. Aquesta versió de 1984 va incloure alguns retocs al text, especialment en un fragment final, la forma original del qual s’aporta en una nota.

El Fenomen Nacional, publicat per primera vegada el desembre de 1974, és un text conjuntural i com a tal cal que sigui analitzat.Respon, d'una banda, a les necessitats d'un moment determinat del naixement de l'independentisme actual, en què el moviment popular català es trobava dirigit gairebé completament per formacions polítiques espanyolistes d'esquerra que es reclamaven del marxisme (particularment el PSUC -amb el PCE al País Valencià, les Illes i la Franja- i diferents escissions d'aquest partit). Aquesta és la raó de les referències repetides a les tesis del "marxisme clàssic". I aquesta situació pot explicar també la rigidesa excessiva d'algunes anàlisis (com, per exemple, l'intent de replantejament segurament massa esquemàtic dels diferents nivells d'estructura).

D'altra banda, El Fenomen Nacional és un text redactat en unes condicions molt determinades: a la presó "Model" de Barcelona, l'estiu de 1974. Aquesta altra referència ens pot explicar des d'un altre punt de vista la manca de citacions que s'hi pot observar i una certa precipitació en la redacció d'alguns passatges. Malgrat totes aquestes consideracions hem cregut convenient de mantenir el text en la versió íntegra que tingué en les tres edicions successives que se'n feren entre el 1974 i el 1976, i tan sols l'hem acompanyat d'algunes notes explicatives i d'aquells comentaris referents al contingut que ens ha semblat necessaris des d'un enfocament propi de l'independentisme revolucionari actual.

Les limitacions que hem assenyalat en el text no neguen pas la importància que ha tingut i té encara per al moviment independentista; una importància que ha estat reconeguda fins i tot per alguns comentaristes externs al moviment, com J.M. Colomer (en l'obra Espanyolisme i catalanisme (la idea de nació en el pensament polític català [1939-1979]), comentat en el mateix número de la revista Lluita) i Miquel Barceló ("Una nota sobre la cuestión nacional "española"” a Comunistas y/o nacionalistas, Ed. Anagrama, Barcelona, 1977). Durant més de deu anys les tesis contingudes a El Fenomen Nacional han constituït unes de les bases teòriques importants que han ajudat a fonamentar l'independentisme revolucionari.

Algunes idees exposades al text (com la concepció de la nació com a fet social i com a marc concret on es desenvolupa la lluita de classes, i definit sobretot per l'existència d'una dinàmica social pròpia; o l'anàlisi de les lluites entre les nacions en funció del paper jugat per les diferents classes socials de la nació dominadora i la nació dominant) formen part del bagatge comú de l'independentisme més combatiu actual, i han ajudat durant molt de temps a orientar les tasques i les aliances polítiques i socials del moviment.

En un moment en què alguns sectors pretenen frenar la lluita popular d'alliberament nacional amb plantejaments cosmopolitistes pretesament d'esquerra; i quan n'hi ha d'altres que voldrien desviar l'independentisme cap a posicions xovinistes i mítiques d'inspiració burgesa, el materialisme clar i net del text que reproduïm tot seguit haurà d'ajudar sens dubte molts independentistes a tocar de peus a terra i a assumir amb el realisme necessari les tasques socials i polítiques del moment.

TEXT DEL DOCUMENT “El Fenomen Nacional” (1974, 1984)

Presentació

Per arribar a una aproximació del fenomen nacional, procedirem per dos camps d'anàlisi consecutius: en primer lloc caldrà clarificar el concepte de nació, de societat nacional. L'anàlisi d'aquest concepte ens servirà per a interpretar correctament, en segon lloc, el caràcter de les lluites d'alliberament (o d'emancipació) nacional. Les anàlisis que realitzarem en els dos apartats generals següents es basaran principalment en esquemes que puguin permetre de centrar el tema; hem estalviat voluntàriament l'exposició massa extensa de teories "clàssiques" sobre el tema i la reproducció excessiva de citacions.

1. Anàlisi de les societats nacionals

Abans d'entrar en l'anàlisi concreta del fenomen nació, molt lligat a l'evolució històrica moderna de les societats europees, procurarem de centrar el tema en un marc més general i universal, que ens permetrà d'analitzar el fenomen amb una perspectiva més àmplia. Les societats existents poden ésser concebudes com el resultat d'un procés de desenvolupament de l'home en la lluita pel domini de la natura. El treball í la cultura (aquesta entesa com a resultat de l'acumulació d'experiències i representacions), en relació dialèctica van evolucionant cap a fases superiors de domini de la natura, cap a nivells més elevats de desenvolupament de les forces productives. Així la teoria del materialisme històric situa diferents "models" progressius o modes de producció (patriarcal [1], feudal, capitalista, socialista). Cada mode de producció suposa la consecució d'uns mitjans de producció determinats, un nivell determinat en el desenvolupament de les forces productives. Ara bé, aquest procés de desenvolupament, resultat de l'enfrontament de l'home amb el medi, és evident que no es produeix pas de manera uniforme arreu del món. Marx ja remarcava clarament les mostres més òbvies d'aquest fet descrivint l'existència d'un "mode de producció asiàtic". L'antropologia actual ha desmentit també les tesis de l'"antropologia victoriana" del segle XIX, referents a un procés evolutiu unilineal de l'home.

Així, doncs, és l'enfrontament concret amb cada realitat que dóna lloc, a través de la història, a la formació de diferents societats. (Voldríem remarcar aquí que el fet de constatar la pluralitat dels processos socials evolutius diferenciats no té res a veure amb el concepte estàtic de "fet diferencial" com a premissa utilitzada per a unes actituds conservadores que es limiten a postular el manteniment i la conservació d'unes "tradicions").

L'evolució peculiar de cada societat concreta, doncs, ens donarà unes estructures socioeconòmiques, uns fenòmens culturals, una llengua específics, conformades en aquesta lluita pel domini del medi natural. La llengua mateixa recull, per exemple. la divisió conceptual mes adequada a les necessitats de la vida material.

Tots els factors integrants de la societat, des de les formes de treball o cultura material fins a les relacions de producció i les relacions socials en general, l'acumulació d'experiències, les interpretacions i ideologies, les normes de conducta, prenen unes formes específiques, resultat de tot un desenvolupament històric peculiar.

Cadascun d'aquests grups socials, resultat d'un procés històric i, per tant. amb una llengua i una cultura (en sentit ampli) pròpies, s'expressen amb el concepte d'"ètnia". Aquest concepte -encara que té connotacions etimològiques que podrien portar a confondre'l amb el concepte de raça que defineix una altra realitat concreta, ben diferent, amb la qual l’“ètnia” no guarda pas relació- posseeix la comoditat de constatar un fenomen social universal sense les complexitats i limitacions d'altres conceptes com el de nació que tractarem tot seguit.

Així, doncs, cal distingir el concepte general d'ètnia (ètnia navaho, ètnia fang, ètnia rifenya, ètnia bretona, ètnia sarda, ètnia jueva, ètnia italiana...) del concepte "nació", referit concretament al fenomen desenrotllat a Europa amb l'aparició dels Estats moderns [2].

No cal, ara, entrar en distincions prèvies tan elementals com les existents entre el concepte d'Estat (forma de poder polític) i de nació (fenomen social), encara que cal observar que sempre ambdós conceptes apareixen estretament relacionats (en el sentit que no hi ha Estat sense una base nacional ni nació que no hagi posseït formes de poder de tipus estatal en un moment de la seva evolució). L'existència d'Estats dominant sobre diferents nacions (Estats plurinacionals) i de nacions repartides sota dominació de diferents Estats, afavoreix la fàcil distinció entre ambdós conceptes.

Si observem el fenomen produït a l’Europa de l'Edat moderna podem resumir com a trets característics de la nació:

a) L'existència d'una BASE TERRITORIAL on se situa el cos social.

b) L'existència d'una COHERÈNCIA DE GRUP caracteritzada per:

-una infrastructura cultural i geogràfica constituïda pel medi natural, la llengua i l'acumulació cultural;
-una formació social peculiar constituïda per unes estructures socioeconòmiques conformades a través de la història i, per tant, amb característiques pròpies tant a nivell de simple divisió estructural com de dinàmica interna a causa dels ritmes propis d'evolució;
-l'ascensió d'una classe capaç de donar coherència a la nació, vertebrant i articulant els diferents elements. Aquest factor es produeix per mitjà d'una classe social hegemònica capaç de dirigir la nació erigint-se en intèrpret dels seus interessos globals (burgesia o proletariat, d'acord amb el moment històric). És evident que aquest procés no pot realitzar-se sense unes formes de poder estatal.

Aquestes característiques són vàlides d'una manera general per a les nacions actuals (tant si posseeixen formes de poder estatal pròpies com si en són desposseïdes) [3].

Si fem ara una breu revisió de les anàlisis del fenomen nacional, cal remarcar especialment les bases de les teories burgeses, i els principis generals del marxisme com a corrents principals en els treballs teòrics sobre el tema.

La ideologia burgesa tracta el fenomen nacional a partir del concepte de fet diferencial plantejat a nivell individual (un individu pertanyent a tal nació té uns trets característics que el diferencien d'un altre individu de tal altra nació) o simplement de manera estàtica (aquella nació és diferent d'aquella altra per que té tal o tal altre fet diferencial: cultural, històric, etc.) No cal dir que les interpretacions de la concepció burgesa són incapaces d'aclarir el veritable caràcter de les societats nacionals, com a estructures socials canviants, i reflecteixen, en canvi, la ideologia de classe: el caràcter estàtic reflecteix la concepció burgesa conservadora respecte a les estructures socials i la diferenciació individualista serveix de base a la diferenciació imperialista entre els pobles, la qual d'una suport a l'expansionisme burgès recolzat en formes més o menys velades de racisme. La complexitat del fenomen escapa ideològicament a les anàlisis burgeses que cauen en la pura constatació anecdòtica de fenòmens que no són sinó un reflex d'aquest fet ("consciència nacional", "existència d'una capitalitat", etc.).

Les anàlisis marxistes realitzades fins a l'actualitat, tot i la depuració dels aspectes més contradictoris de les anàlisis burgeses, s'han limitat, també, a descripcions parcials del fenomen [4].

Cal constatar d'entrada les primeres limitacions terminològiques de Marx i Lenin, que consistien a establir una diferenciació entre "nació", quan aquesta posseïa un Estat propi, i "nacionalitat", que n'era desproveida; diferenciació que lluny d'ajudar a la clarificació del fenomen era més aviat un factor que tendia a perpetuar i a justificar unes desigualtats sobre la base d'unes formes d'opressió política existents.

El primer intent, i més conegut, d'aproximació a l'anàlisi de la nació com a fenomen social el devem a Stalin (Marx, Lenin, Rosa Luxemburg, etc. havien elaborat sobretot aspectes referents al caràcter de la lluita d'alliberament nacional).

La definició de Stalin “La nació és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de formació psíquica, que es tradueix en una comunitat de cultural”, ha esdevingut clàssica; però, tot i que observa que "la qüestió nacional” en diferents èpoques, serveix interessos diversos, pren matisos diversos, en funció de la classe que els planteja i del moment en què els planteja", les anàlisis marxistes "clàssiques" no aconsegueixen de captar la complexitat real del fenomen com a estructura social amb una dinàmica interna pròpia, ni de plantejar- lo des d'un enfocament universal. És per aquestes raons que únicament és capaç de copsar la nació com un fenomen circumscrit a una experiència històrica molt concreta: "La nació és una categoria històrica, i és una categoria històrica d'una època determinada, la del capitalisme ascendent."

Les reflexions de Stalin apunten, però, trets importants i plantegen problemes bàsics per a una anàlisi marxista del fenomen nacional: segons Stalin el llenguatge és un element que no pertany ni a l'estructura econòmica de base ni a la suprastructura de la societat; a partir d'aquí l'anàlisi de la situació del llenguatge i de la generalitat dels fenòmens culturals dins l'estructura social ha d'aportar sens dubte elements importantíssims en el coneixement de les societats nacionals i de les ètnies, en general.

Intentarem ací una primera aproximació: partirem dels conceptes clàssics marxistes de SUPRASTRUCTURA, que comprèn els fenòmens ideològics (sistemes d'idees, representacions, actituds i comportaments, etc.) i de formes de poder (jurídico-polítics), i d'lNFRASTRUCTURA, que comprèn l'estructura econòmica de la societat, és a dir el conjunt de les relacions de producció.

Suprastructura i infrastructura: dos nivells d'estructura on els elements de suprastructura depenen dels fenòmens d'infrastructura (amb una certa autonomia, no de manera mecànica, sinó dialèctica).

La suprastructura comprèn, doncs, aquells fenòmens que depenen dels canvis operats en l'estructura econòmica i que estan lligats al manteniment d'unes determinades formes de producción, i que desapareixen per tant amb elles.

On cal situar els fenòmens de cultura, llengua, o la ciència (com es planteja Althusser)? Per a aclarir aquest problema cal esbossar una anàlisi dels fenòmens culturals en general (és a dir de l'acumulació de les experiències i reflexions sobre el treball). Aquesta anàlisi, així com la d'altres fenòmens no inclosos en les relacions de producció, ens pot ajudar a reconstruir un nou esbós dels nivells d'estructura fonamentals de la societat. Els fenòmens culturals (elements de coneixement de la realitat, de reflexió i de representació, etc.) analitzats amb perspectiva històrica, són susceptibles d'ésser classificats en diferents nivells:

Una SUPRASTRUCTURA cultural sotmesa als canvis de les relacions socials, composta per fenòmens lligats a les representacions ideològiques i normes de conducta: religió, moral, formes artístiques, etc.

Una INFRASTRUCTURA cultural com a conjunt d'elements culturals elementals no operants directament en l'evolució de les pràctiquessocials i sobre les quals es construeix l'ESTRUCTURA CENTRAL de la societat.

Uns elements culturals integrats en l'ESTRUCTURA CENTRAL de la societat: tota la sèrie de coneixements tècnics i culturals que incideixen en el desenvolupament de les forces productives.

En un nou replantejament global dels nivells d'estructura de la societat caldrà, doncs, situar:

-La SUPRASTRUCTURA, que comprèn els fenòmens ideològics (creences, normes de conducta, formes artístiques, etc.) i les formes de poder.

-L'ESTRUCTURA CENTRAL (o DIÀMICA), integrada no sols per les relacions de producció sinó pel nivell tècnic i cultural lligat al desenvolupament de les forces productives.

-LA INFRASTRUCTURA, integrada per elements estructurals bàsics, per dades elementals que formen el canemàs sobre el qual s'edifica l'estructura central que porta la dinàmica de la societat, és a dir, medi geogràfic, recursos naturals. demografia, llengua, llegat cultural, etc.

Aquest intent d'anàlisi més global de l'estructura social permet d'arribar a una valoració més encertada dels diferents elements extraeconòmics: la valoració dels fenòmens del progrés científic com a integrats en l'estructura central portadora de la dinàmica social, i la presa en consideració d'unes dades "naturals" (infrastructurals) fins ara desestimades.

Aquesta anàlisi global ens ofereix també una idea més clara del procés evolutiu de les societats nacionals, en les quals existeixen unes constants infrastructurals no lligades directament als canvis de l'estructura central de la societat, uns fenòmens dinàmics lligats al desenvolupament de les forces productives i uns fenòmens suprastructurals (formes ideològiques, polítiques, artístiques) sotmesos a canvis d'acord amb els canvis de les relacions de producció, concretament a canvis qualitatius en cada ruptura revolucionària [5].

Resumint, finalment, els trets fonamentals de les societats nacionals, considerem important d'insistir que, per tal de donar compte de la complexitat real de la societat nacional, cal captar principalment el seu caràcter social, donat pel fet de construir el marc concret on es desenvolupa la lluita de classes.

Per tant, es tracta d'una estructura social concreta i determinada i no estàtica, sinó sotmesa a una dinàmica pròpia (en la qual cal destacar el factor de coherència de grup del fenomen d'ascensió social d'una classe "nacionalitzadora").

2. Anàlisi de les lluites d'alliberament nacional

Abans de tractar el tema de les lluites d'alliberament nacional, cal advertir que l'anàlisi del fenomen nacional no es pot limitar a la simple constatació d'unes característiques com es feia a l'anterior apartat. Caldria exposar, encara que fos de forma mínima, el procés de formació de les nacions europees per a entendre el fenomen d'una manera més completa.

L'anàlisi històrica del procés de formació de les nacions europees ens portaria així a situar els seus inicis en l'ascensió social de la burgesia comercial als comerços de l'Edat Moderna. Amb l'ascensió de la burgesia i el trencament progressiu de les estructures feudals es dóna el procés bàsic d'uniformització nacional, entesa com l'augment de la cohesió en el cos social a través de les tendències a unes noves relacions socials alliberades de la servitud i a l'expansió social de la cultura. La "nació" com a entitat social sobirana que integra els Estats apareix després lligada a la democratització de les societats. Aquest procés de cohesió de la nació (de "nacionalització") va acompanyat del reforçament de la consciència de grup anteriorment reduïda a la vaga referència a l'origen comú; ara fixada damunt una llengua, una cultura, unes institucions...

És en aquest moment que es formen realment les nacions europees. La presa del poder polític per la burgesia -la revolució burgesa- portarà a la realització a fons del procés "nacionalitzador".

Ara bé, aquest procés no es produeix d'una manera homogènia i uniforme, i és precisament en els desfasaments relatius entre els diferents nivells d'evolució que apareixen les tensions nacionals. Algunes nacions no aconsegueixen de realitzar la seva unitat política fins a l'adveniment de la burgesia industrial amb la revolució burgesa. D'altres amb l'adveniment de la petita burgesia (Irlanda, Txecoslovàquia) o del proletariat (Tercer Món). Aquestes nacions, però, s'hauran format abans, tal com ja s'ha exposat més amunt, com a societats nacionals amb l'adveniment de la burgesia comercial, i les classes dominants no aconseguiran el control total del poder polític sinó després de vèncer la dominació d'altres burgesies més potents en expansió (és a dir, amb un més gran potencial nacional per mobilitzar).

L'enfrontament entre les diferents nacions que prenen consciència de la seva existència desenvolupa el "nacionalisme", encarnat en moviments de signe divers tal com s'exposa a l'apartat següent.

L'anàlisi de l'anomenada “qüestió nacional”, és a dir de la problemàtica lligada al fenomen nacional, no és més que l'anàlisi de les formes d'opressió nacional i de la lluita per l'alliberament d'aquestes formes d'opressió. Caldrà aclarir, doncs, quin és el caràcter profund d'aquesta opressió nacional" i els mecanismes que regeixen el desplegament de la lluita d'alliberament nacional i la seva evolució a través del temps.

2.1 L'opressió nacional

Hem vist com es formen les nacions europees a través del procés d'ascensió de la burgesia. Aquest procés de formació es fa com hem remarcat a través de contradiccions, defasaments, desnivells i desigualtats de potencialitat que donen com a resultat la submissió d'unes nacions a unes altres de més potents (la crisi econòmica o demogràfica d'una nació en coincidència amb un moment d'expansió d'una altra, porta a desenrotllar unes condicions de submissió -cas de Catalunya [6], per exemple-; o també al retard en el procés de consolidació de les estructures polítiques i socials -cas d'ltàlia, per exemple-, etc.). La submissió d'una nació sota formes de poder d'una altra de dominant es dóna a través d'uns fenòmens de classe que cal analitzar.

En un cert moment del desenvolupament de les societats nacionals (prenacionals, més exactament), l'opressió per part de les classes dominants de la nació opressora es basa en l'esclavatge i el tribut com a resultat simple i directe del "dret de conquesta" (fins a arribar en alguns casos a constituir-se les classes dominants de la nació opressora en veritables castes superiors dins la societat dominada). El desenvolupament posterior de les societats nacionals porta a unes formes d'opressió de classe més "subtils", d'acord amb les formes d'apropiació per part de les classes dominants.

De l'esclavatge i el tribut es passa a noves formes d'expoliació econòmica que necessiten uns mecanismes més complexos per al manteniment del poder de les classes dominants. La situació d'explotació econòmica és mantinguda per mitjà d'un procés general de repressió que comporta, a nivell polític, la destrucció de totes les institucions de la societat nacional acompanyada de la destrucció (per repressió d'uns sectors i dimissió d'uns altres) de les classes dirigents i la intel·lectualitat nacional lligada a elles, i la liquidació de la cultura pròpia. Així la societat nacional queda desarmada a disposició de les classes dominants de la nació opressora.

A la base, doncs, de l'opressió nacional cal cercar-hi sempre l'opressió econòmica com a causa principal del manteniment de les condicions de submissió (és a dir, els interessos de les classes dominants de la nació opressora). Aquesta opressió econòmica pot prendre diferents formes en el moment actual, segons si la dominació es basa en:

-L'imperialisme de pillatge directe, i aleshores som en el cas del colonialisme amb les conseqüències de subdesenvolupament econòmic, emigració, etc. (existents també a l'interior d'Europa: Galícia, Occitània, Sardenya, etc.)
-L'imperialisme d'explotació, on la dominació persegueix el manteniment i la reproducció de les condicions que permeten l'extracció permanent de plusvàlua.

Sense aquesta opressió econòmica bàsica l'opressió nacional no tindria raó de ser. (Cal afegir que l'opressió econòmica no es manifesta només a través de les formes exposades d'espoliació directa, sinó també per l'existència de tota una política econòmica en què les directrius no estan orientades a les exigències de l'estructura nacional amb les opressions concretes i frenatge del desenvolupament de les forces productives que aquest fet comporta).

L'opressió cultural és, doncs, un element que ajuda a mantenir aquesta opressió econòmica impedint la presa de consciència de la realitat per mitjà de la ideologia de les classes dominants de la nació opressora (mites "nacionalistes", ideologia conservadora, etc.) i la creació d'uns quadres addictes per mitjà de l'aparell escolar. Aquesta funció de l'opressió cultural s'ha realitzat no sols a Europa, sinó també a molts diversos nivells als països del Tercer Món, especialment a Algèria i al Vietnam sota la dominació francesa. L'opressió cultural és, per tant, expressió dels mitjans de reproducció de les condicions d'opressió a nivell ideològic i social (cultura, ideologia i quadres adequats a l'estructura de poder de les classes dominants).

L'opressió política (o millor politico-militar) és expressió del nivell de gestió d'aquesta dominació: ocupació de càrrecs públics i de l'administració per elements "nacionalitzats" d'acord amb els motllos ideològics de les classes al poder. Les forces d'ocupació són l'expressió de l'última garantia d'aquest poder.

És evident que el manteniment de les condicions d'opressió no és obra simplement de les classes dominants de la nació opressora. Aquestes exploten els recursos del "nacionalisme" per a trobar un reforç social a la seva política interior i exterior en el seu objectiu de crear un consens i un aparell de dominació.

El "nacionalisme opressor", exaltant exorbitadament els trets nacionals (xovinisme), serveix a les classes dominants per minimitzar les tensions a nivell social (lluita de classes) al mateix temps que ofereix una base per a la xenofòbia (racisme en casos extrems) necessària per a la mobilització de les masses en les empreses imperialistes (especialment lligades a l'expansió capitalista).

És interessant d'analitzar amb més detall els diferents aspectes de la ideologia del "nacionalisme opressor". Així és molt significatiu observar com la ideologia s'adapta de manera invariable a les necessitats de dominació de les classes al poder. D'una manera general la xenofòbia és utilitzada com a vàlvula d'escapament de les tensions socials internes per mitjà de tota mena de maniobres diverses i d'incitacions a replegaments reaccionaris (fòbia antisemita, psicosi del "perill groc"). Les necessitats ideològiques del colonialisme apareixen d'una manera clara a través de l'anàlisi de l'evolució de l'antropologia -"ciència" per a l’estudi de les societats colonitzades- . Basada fonamentalment en l'etnocentrisme pel fet elemental de consistir en l'anàlisi de les societats colonitzades a través dels motlles de les societats industrials colonitzadores, en l'època de penetració inicial imperialista es basa en la concepció de la societat colonitzada com a primitiva i salvatge, i necessitada, per tant, de la civilització; més tard l'antropologia s'expressa per les formes pròpies del funcionalisme com a mitjà "objectiu" de coneixement de les societats per a governar-les més fàcilment (concepció lligada a l'Autonomia o "Indirect Rule" de l'Imperi Britànic, administració colonial no per mitjà de la simple destrucció total de les institucions indígenes, sinó a través de la utilització "sàvia" de les més adequades per al manteniment de les condicions d'explotació colonial).

En la dominació damunt les societats nacionals més desenvolupades, davant la dificultat d'estendre les idees d'inferioritat cultural i econòmica, la negació de la nació dominada s'expressa a través d'intentar identificar i confondre les condicions d'opressió i els llaços de dominació amb les necessitats de progressiu internacionalisme. Les reaccions contra l'opressió s'intentaran de titllar d'aïllacionistes, d'insolidàries, etc., emmascarant així el veritable caràcter de classe de les lluites.

A Europa la ideologia de subordinació de les nacions subdesenvolupades, no podent-se expressar en termes de racisme com en el cas dels països colonials, es basa generalment en la subvaloració de les llengües i cultures populars de les nacions dominades, així com en el menyspreu envers les seves "formes de vida" a través de deformacions esquemàtiques de "defectes nacionals". Així s'intenta d'impedir la consolidació de la consciència nacional fomentant complexos d'inferioritat (són significatius el complex de "patuès" pel que es refereix a les llengües que no han aconseguit un desenvolupament oficial, i la caracterització corrent de la "vagància" com a característica de la població de zones subdesenvolupades).

Aquest esquema general de les formes d'opressió és vàlid per a l'època pre-burgesa i burgesa de l'imperialisme. En el moment actual d'expansió del capital monopolista apareixen noves formes de dominació especialment a través de l'explotació econòmica sota l'aparença d'autonomia política i cultural (Indirect Rule britànic a què ens hem referit més amunt) o fins d'independència política.
En aquest nou imperialisme (neocolonialisme al Tercer Món) es mantenen, però, sempre els lligams necessaris (subordinació econòmica i cultural) per a la perduració i reproducció del sistema d'explotació.

En resum, l'opressió nacional és una forma d'opressió de classe en què les classes dominants alienes a la formació social mantenen la seva dominació exercint sobre la societat nacional formes d'opressió a diferents nivells: econòmic, cultural i polític, a través de la mobilització dels recursos del "nacionalisme opressor"

2.2 Els moviments d'alliberament nacional

L'opressió nacional apareix, doncs, per l'existència d'una contradicció fonamental entre els interessos de la societat nacional com a cos social i el de les classes dominants alienes a la formació social de la nació oprimida (és a dir, aparegudes en la seva dinàmica interna pel desenvolupament de les forces productives i a través de la lluita interna de classes).

És evident que aquesta contradicció es pot reflectir de maneres molt diverses per tal com "els interessos de la societat nacional" s'expressen a través de les classes hegemòniques de la nació en cada moment i no pas d'una manera abstracta.
Així, aquesta contradicció constant existent en una situació d'opressió nacional, que es pot mantenir en estat latent per llargs períodes de temps, es transforma en conflicte obert cada cop que la dinàmica interna de la societat nacional genera una nova classe dirigent que planteja exigències a nivell suprastructural i és capaç de donar coherència a la consciència nacional i de dirigir la lluita.

Aquestes exigències a nivell suprastructural consisteixen en els elements necessaris per a la construcció nacional en què hi van implicats també els mitjans de poder com a classe hegemònica: control de les forces productives, institucions culturals i polítiques, garantia de la força militar, etc., és a dir, en resum, la consecució d'unes formes d'Estat pròpies. El potencial social mobilitzat per la classe hegemònica és basat en el "nacionalisme defensiu" de la societat nacional.

Aquest nacionalisme es fonamenta en la consciència nacional que en condicions d'opressió és estructurada sobre una consciència de l'opressió sentida com a "global" damunt tota la nació: espoliació econòmica, opressió cultural i política, ocupació militar...

La lluita d'alliberament nacional és, doncs, una lluita popular de tota la nació, dirigida per la classe hegemònica que encapçala la lluita contra les formes d'opressió nacional per tal d'imposar unes formes polítiques adequades a les exigències de la societat nacional en el moment històric considerat.
Pel seu caràcter de lluita general, popular, posseeix un paral•lelisme -a partir de l'època d'ascensió de la burgesia- amb la lluita per la democràcia (en sentit ampli, equivalent a la lluita pel poder popular), la qual es plasma en estructures concretes de poder d'acord amb el seu contingut de classe concret (poder de la burgesia en la democràcia parlamentària, poder de la classe obrera en la democràcia del socialisme).

Així la lluita d'alliberament nacional és un moviment popular que varia de contingut d'acord amb les classes que el dirigeixen en cada moment històric:

-D'una manera general, en un estadi embrionari de la consciència, és a dir, quan no s'ha imposat una classe nacionalitzadora com a hegemònica del moment, les lluites d'alliberament nacional es poden trobar emmascarades en alçaments populars que prenen la forma de guerres de religió, revoltes camperoles, moviments de tipus conservador... (per exemple lluites catòliques a Irlanda, guerres carlines, etc.).

-Amb un contingut més definit de classe trobem:

Vers el principi del s. XIX en l'emancipació d'Amèrica, un moviment lligat a l'oligarquia criolla (que per les condicions de desenvolupament de la colonització en algunes societats americanes i la referència ideològica als principis de la Revolució Francesa porten a la ràpida instauració de democràcies liberals).
Vers el final del s.XIX en el procés d'unificació nacional d'Alemanya i d'ltàlia uns moviments de contingut clarament burgès.
Vers el principi del s.XX, en les lluites d'emancipació nacional a Europa, uns moviments en aquell moment encapçalats per la petita burgesia (Irlanda, Txecoslovàquia, Catalunya, etc.).

En el moment actual en les lluites d'alliberament nacional d'arreu del món, uns moviments encapçalats pel proletariat industrial o agrari (constatables no sols al Tercer Món sinó també en l'evolució del contingut de les lluites a Irlanda, Quebec, Sardenya, etc.).

Aquesta anàlisi dels moviments d'alliberament nacional ens dóna elements per a interpretar les oscil•lacions en la consciència de grup i el desenvolupament de la lluita, en funció de la dinàmica interna de la lluita de classes.

Una nació passarà per una etapa aparent de desintegració quan en un cert moment de la seva història li són destruïdes les classes dirigents i la intel·lectualitat lligada a elles en el procés de dominació per una altra nació; la dinàmica interna de la societat nacional donarà més tard pas a l'aparició de noves classes dirigents i d'una nova intel·lectualitat regenerant la consciència i replantejant el "conflicte". És així que s'expliquen les "decadències" i "renaixences" nacionals i no pas per les referències metafísiques de les interpretacions burgeses (ressorgiment de l'"ànima nacional", etc.).

L'anàlisi de la dinàmica de la lluita de classes dins la societat nacional evita també de caure en la valoració mecànica i superficial de les lluites d'alliberament com una simple utilització per part de la burgesia o de les potències internacionals com s'ha fet sovint aturant-se en la constatació d'accidents externs. Ben cert que com tot fenomen es poden donar conjuntures favorables (crisis dels imperis, lluites entre grans potències, etc. que afebleixen el domini de les nacions opressores) però aquestes lluites d'alliberament nacional no existirien ni podrien ésser dirigides ("utilitzades" segons l'expressió ètica) per la burgesia nacional en el seu moment si no es tractés d'un moviment social sotmès als mecanismes interns de classe que hem exposat.

Ara estem també en condicions de poder valorar d'una manera objectiva el caràcter de la ideologia del nacionalisme defensiu en les lluites d'alliberament nacional. De manera general cal constatar que en aquest cas el caràcter interclassista de tot nacionalisme es presenta amb trets importants que l'aparten en determinats aspectes de les funcions específiques de l'interclassisme donades en el nacionalisme opressor. En el cas d'una nació opressora el nacionalisme és utilitzat concretament per la burgesia per la mitigació de les contradiccions de classe, inculcant el valor suprem dels "interessos nacionals" (de la burgesia, de fet), projectant el xovinisme cap a l'agressió imperialista (expansionisme capitalista)... és, doncs, un fenomen de signe conservador respecte al canvi de les estructures socials.

El nacionalisme defensiu, en canvi, s'estructura al voltant d'una lluita que quan es realitza de manera cohesionada sota la direcció d'una classe social hegemònica representa el canvi de les estructures socials amb el desplaçament de les classes dominants opressores.

El "nacionalisme defensiu" es basa, doncs, en un moviment social ascendent i va acompanyat del trencament de les estructures socials.
Aquest caràcter contradictori de les dues menes de moviments nacionals (opressor i defensiu) expressa la dialèctica fonamental de les relacions entre les nacions. Amb tot, el nacionalisme defensiu, tot i ésser basat en un fenomen de classe objectivament progressiu, no es presenta pas sempre en formes ideològiques progressistes.

En el fons de tot nacionalisme -si no és conscientment traduït en les formes objectives de revolució social que representa- hi poden restar diferents residus ideològics:

D'una banda, les formes inferiors de la consciència nacional, les irracionalitats primàries de la xenofòbia i els mites nacionals de la ideologia tradicional [7].

Aquests factors són especialment sensibles en les nacions oprimides com a expressió d'un replegament social contra l'opressió, però sense una direcció efectiva; el "retorn al passat" i la manca de perspectives són un reflex directe de la manca d'una direcció conscient per la classe hegemònica (en això resideix la coincidència amb la ideologia del romanticisme amb la qual tant s'han volgut relacionar els moviments d'emancipació nacional).

D'altra banda les diferent formes de retardament ideològic respecte als canvis socials (persistència del nacionalisme burgès en un moment en què aquesta classe ha deixat de ser hegemònica socialment).

La direcció conscient de la lluita d'alliberament nacional porta, doncs, a l'esborrament de tots els residus d'ideologia reaccionària, utilitzant els recursos de la solidaritat nacional com a elements conscients per a la lluita per unes conquestes revolucionàries. Ara bé, només amb el procés de desaparició total de les classes socials, és a dir, amb l'ascensió de la classe obrera, és possible de desmitificar totalment la teoria de la lluita d'alliberament nacional, per tal com el caràcter contradictori de l'hegemonia burgesa necessita per a mantenir-se l'emmascarament de la seva dominació de classe per mitjà de tota una sèrie de mites "nacionalistes".

LES SOLUCIONS POLÍTIQUES

Hem pogut observar com el moviment d'alliberament nacional és un moviment social que apunta a unes exigències polítiques. Les formes concretes de poder reivindicades pels moviments d'alliberament nacional han anat evolucionant al compàs de les formes de consciència respecte a la contradicció nacional, tant dins de la nació oprimida com dins la nació opressora.

En un primer moment en què les revoltes inconscients es traduïen en simples aldarulls, la ideologia dominant atacava durament qualsevol mena d'intent d'alliberament que era qualificat de "separatista", "secessionista", etc. Les estructures imperials semblaven eternes i el seu poder indestructible.

Al llarg del s.XIX l'emancipació de les colònies americanes primer, la desintegració dels imperis Austro-Hongarès i Turc, etc. van fer trontollar la solidesa de les concepcions imperialistes. Encara, però, les ànsies imperialistes de les burgesies de les potències capitalistes s'expressaven per la discriminació respecte als moviments més febles (es mantenia el dret de "civilitzar" les colònies pel seu caràcter "salvatge" i també l'opressió damunt certes nacions europees més febles, degradades amb el qualificatiu de "regions" o "nacionalitats", les quals no podien aspirar a alliberar-se a causa de la seva poca "consciència" -cinisme que encobria la realitat de ser unes nacions destrossades amb unes classes dirigents i estrats intel•lectuals, anihilats).

L'expressió del dret de les nacions a governar-se per elles mateixes, conquistat en les lluites del s.XIX, s'expressava, doncs, en la forma que la independència només seria atorgada a aquells pobles que fossin realment "nacions" i "civilitzades". Era així com les burgesies de les potències capitalistes defensaven els seus privilegis imperialistes.

L'augment constant de les lluites porta, però, a una variació paulatina d'aquestes concepcions i a la concessió d'autonomia a Europa i de l'administració indirecta (Indirect Rule de l'Imperi Britànic) a les colònies. Això permetia de mitigar les tensions conservant, però, les condicions bàsiques d'explotació.

Així durant la primera meitat del s.XX les nacions europees sotmeses a la penetració progressiva directa i brutal dels aparells de dominació de l'Estat capitalista mantenen inalterades les reivindicacions autonòmiques (com a resultat de la destrucció gradual i progressiva de les bases culturals que podien aglutinar la direcció d'un moviment encapçalat per una classe hegemònica; no posseïen, doncs, ni una intel·lectualitat burgesa, que era destruïda, ni una nova intel·lectualitat i direcció proletària).

D'altra banda, els països més allunyats de l'aparell de l'Estat i pressionats per la duresa de l'agressió imperialista realitzen amplis moviments de massa de signe independentista.

En els països colonials té lloc aleshores la darrera maniobra de l'imperialisme, el neocolonialisme, és a dir, la concessió de la independència política per tal d'apaivagar el moviment, però establint els mecanismes necessaris per al manteniment de les condicions d'explotació (subordinació econòmica i cultural). Amb tot, nombrosos països aconseguien finalment un alliberament real a través de veritables moviments de massa revolucionaris que no pogueren ser aturats per les maniobres del neocolinialisme (Xina, Vietnam, Algèria...)

Nous moviments sacsegen la societat actual a partir d'aquestes bases i amb l'ascensió de la classe obrera i la crisi del sistema capitalista. Reneixen lluites d'alliberament nacional a l'interior dels Estats capitalistes (Euskadi, Països Catalans, Galícia, Québec, Bretanya, Irlanda, Occitània, Sardenya, Còrsega...) i en formes de lluites d'alliberament econòmic i social als països del Tercer Món ja independents.

Ara bé, aquest procés es produeix en el moment actual de concentració mundial del capital monopolista i d'augment de les tendències a la unificació de les nacions.

És per això que per la proposició de formes polítiques adequades a l'alliberament de les nacions en el moment actual cal una anàlisi de les tendències actuals aparentment contradictòries (tendències a l'alliberament, tendències a la unificació) anàlisi que esbossarem en l'apartat següent.

Després d'aquesta breu visió històrica tancarem aquest apartat intentant una síntesi de les tesis principals referents a les propostes de solucions polítiques a la qüestió nacional:

El principi liberal-burgès de la "sobirania nacional" o dret de les nacions a l'emancipació es reflectia a la pràctica en formes molt diverses com ja hem exposat. La independència nacional correspon a la primera plasmació d'aquest principi, que va rebre una aplicació limitada per als casos de les nacions americanes i les europees antigament sotmeses a l'imperi Austro-hongarès i a l'imperi Turc. La independència restava amb aquestes aplicacions l'expressió política del principi de sobirania i dret de les nacions a l'emancipació.

Ja hem assenyalat també el caràcter reformista, respecte a les estructures reals de dominació, de la solució autonomista defensada per les burgesies europees de principi del segle XX i alguns sectors de la socialdemocràcia (com els austromarxistes amb la seva teoria de l'autonomia cultural). El federalisme, també àmpliament propugnat en aquesta època, pot ésser considerat com una variant de la proposta d'autonomia que a les colònies s'expressava per l'Indirect Rule, el Protectorat, etc.

Una tercera gran línia entre les formulacions polítiques propugnades és la del dret a l'autodeterminació de les nacions defensada pels marxistes; aquesta formulació intenta de ser la superació de les tesis burgeses (tant del que seria el dret a la independència, com de la proposta d'autonomia limitada) i de fet, però, el dret a l'autodeterminació ve a ser no més que l'expressió autènticament democràtica del principi burgès de la sobirania nacional, però no és cap solució política; és útil per a clarificar l'actitud correcta que cal que adopti la classe obrera de les nacions dominants respecte a les nacions oprimides. però no dóna pas uns elements vàlids als moviments d'alliberament nacional per a plantejar la solució política correcta que cal adoptar en cada moment.

El principi del dret de les nacions a l'autodeterminació, com a actitud que havia d'orientar la lluita de la classe obrera de la nació opressora, ja fou exposat per Marx sota el conegut lema que "un poble que n'oprimeix un altre no pot ser lliure", referit al cas irlandès; després fou generalitzat i teoritzat per Lenin, i adoptat pel partit bolxevic. Aquest principi aclaria, doncs, l'actitud correcta del proletariat anglès i gran rus i en aquest aspecte era un avanç important perquè superava el nacionalisme opressor burgès i les actituds hostils i intransigents dins el moviment obrer, com les plantejades per Rosa Luxemburg, però per la seva gran vaguetat desarmava les nacions oprimides en la necessitat d'activar la lluita per uns objectius polítics concrets.

Per la indeterminació d'aquest principi i, d'una manera general, per l'anàlisi incompleta del fenomen nacional, el marxisme clàssic no havia reeixit en les anàlisis de les lluites d'alliberament nacional, i en l'adopció de les solucions polítiques adequades. Així, Marx considera la validesa o no validesa de les lluites d'alliberament nacional no pas en funció del moviment de classe intern que es produeix a cada nació en aquestes lluites, sinó en funció d'uns "interessos de la revolució universal" regits pel joc de les forces polítiques internacionals i que, per tant, coincidien a la pràctica amb els interessos de les nacions més potents. El principi leninista de l'existència d'un sol partit revolucionari per a cada Estat -i no pas per a cada nació- topava amb les necessitats pràctiques dels moviments d'alliberament nacional de les nacions oprimides.

La pràctica de les lluites d'alliberament de la Xina i del Vietnam, per posar els exemples més significatius, amb la reivindicació de la independència nacional i l'estructuració en partits nacionals mostrava, però, ja una aplicació concreta dels principis generals del marxisme en les lluites d'alliberament nacional: el proletariat nacional s'organitzava com a classe hegemònica en un partit nacional, realitzava al capdavant de les classes populars la lluita d'alliberament nacional, conquistava l'Estat nacional i portava a terme la transformació socialista de la societat nacional.

2.3. Les perspectives actuals

Per a analitzar finalment i d'una manera breu la situació actual respecte al fenomen nacional, cal partir de la base que, tal com s'ha exposat anteriorment les societats nacionals no són uns fenòmens estàtics, sinó que evolucionen a través de la lluita de classes.

Ara bé, aquesta evolució no la realitza pas cada nació aïlladament; cada cop són més intenses les relacions internacionals: les relacions socials són cada cop d'àmbit més universal, des de les relacions fonamentals de canvi fins a les relacions culturals, arribant a veritables fenòmens massius moderns com són les grans migracions de treballadors i el turisme de masses internacional, que superen àmpliament el marc de les relacions internes de la nació i amplien cada cop més la trama de les relacions internacionals. Com a conseqüència d'aquest fenomen generalitzat s'esfumen les formes més primàries de xenofòbia (basades en recels, mites i desconeixement mutu entre les nacions) i s'uniformitzen, d'altra banda, les formes culturals a nivell d'estructura (formes de vida) i de suprastructura (ideologia, moral), en què sobre una base burgesa pugnen per imposar-se les noves formes culturals lligades a unes noves relacions socials socialistes aparegudes amb la socialització dels mitjans de producció.

Però cal no deixar-se enganyar per les tergiversacions i interpretacions superficials: amb aquests fenòmens no desapareixen pas els Estats, que conserven els seus mecanismes de dominació de classe , de control i de repressió (propis de cada Estat o progressivament compartits) malgrat les aparences a què podria induir la desaparició gradual de les fronteres; i, concretament, perduren les formes d'opressió nacional (submissió econòmica, opressió cultural, repressió política) contra les quals les nacions oprimides continuen presentant exigències en la reivindicació d'una suprastructura política que correspongui a les característiques socio-econòmiques, i a la infrastructura cultural i econòmica pròpies.

Cal denunciar, doncs, aquesta nova expressió del vell sofisme burgès que presenta com a superats uns fenòmens sota canvis aparents mentre que perduren intactes les condicions d'explotació.

Així com la crisi del capitalisme no porta pas automàticament al poder el proletariat, cal tenir igualment clar que la superació dels límits dels Estats no porta tampoc automàticament a la superació de les formes d'opressió nacional. I això és perquè les societats nacionals i les seves relacions mútues no evolucionen pas mecànicament sinó dialècticament, i en la dialèctica de la lluita de classes.

En el moment actual aquesta dialèctica es manifesta pel moviment d'ascensió del proletariat al poder, que va lligada en les nacions oprimides a l'alliberament nacional. Aquest alliberament nacional representa a nivell d'estructures la realització de la revolució socialista adequada a la superació de les contradiccions de la societat nacional. I aquest moviment social intern en cadascuna de les societats nacionals topa amb les formes de poder del capitalisme monopolista, progressivament concentrat en les burgesies de les grans potències capitalistes que reforcen les seves àrees de poder justament amb la supressió gradual de les fronteres dels Estats. Aquest és el marc general on es desenvolupa la revolució socialista mundial i la manera com s'articulen les contradiccions entre independència i internacionalització als països sotmesos al neocolonialisme.

(Fragment final de 1984 - Text original i comentaris, en dos annexos finals)

El fet és que als països oprimits aquesta revolució socialista que acompanya la destrucció de l'imperialisme si respon a una dinàmica interna de la societat colonitzada haurà d'abocar d'una banda, a l'alliberament de la submissió econòmica i cultural, i d'altra banda, en molts de casos, a una veritable construcció de noves societats nacionals ( societats nacionals que avui encara són el procés de consolidació per tal com els estats fundats pels colonialistes no han comptat amb una base sòcio-cultural coherent ).

També en aquesta prespectiva, la destrucció dels Estats capitalistes que ha de resultar necessàriament de la revolució socialista ( a partir de la presa del poder polític per part de la classe treballadora ) haurà d'abocar a la creació d'unes noves realitats suprastructurals polítiques construïdes sobre la base de les nacions reals, com a unitats econòmiques, socials i culturals bàsiques ( o dit amb unes altres paraules, com a "formacions socials" específiques ).

Per tant, en la situació actual de la lluita de classes només la conquesta de la independència nacional pot garantir unes formes de poder adequades al domini de la realitat nacional, és a dir, adequades a l'organització col•lectiva i racional dels recursos econòmics, així com el desplegament d'una cultura nacional arrelada en el coneixement de la realitat i eina per a la seva transformació.

És a dir, que la independència nacional serà un objectiu polític necessari mentre existeixin contradiccions entre les diferents societats nacionals, base de les formes d'opressió. I, per tant, serà un objectiu polític necessari, independentment del procés de concentració capitalista, ja que el desenvolupament productivista del capitalisme no aboca pas com s'ha volgut fer creure sovint a un control humà dels recursos econòmics, ans al contrari, a un desenvolupament desigual que accentua els desequilibris internacionals i afavoreix la progressiva concentració al poder.

La reivindicació de la independència nacional en el moment actual no té res a veure, doncs, amb la vella aspiració burgesa de la defensa d'un mercat propi sinó que té les seves arrels en la lluita socialista pel domini de la realitat concreta.

- - - - - - - -
Annex Final 1. Text de 1974: Als països del Tercer Món aquesta revolució socialista acompanyarà la destrucció de l'imperialisme, abocarà a l'alliberament de la submissió econòmica i cultural i en molts casos a una veritable construcció de societats nacionals avui encara en procés de consolidació per tal com els Estats fundats pels colonialistes no han comptat amb una base sòcio-cultural coherent. La destrucció dels Estats capitalistes que resultarà necessàriament de la revolució socialista (a partir de la presa del poder polític pel proletariat europeu i colonial) abocarà a fa creació d'unes noves realitats suprastructurals polítiques que s'hauran de construir sobre la base de les nacions reals com a unitats econòmiques, socials i culturals bàsiques. La sobirania nacional necessària ja no s'expressarà aleshores en termes de la vella independència aïllacionista i proteccionista dels interessos burgesos, sinó en forma d'Estats sobirans i .igualitaris i àmpliament coordinats. Estats que comptaran amb mitjans per al domini de la realitat nacional, per al desplegament de les forces productives i mecanisnes culturals per al coneixement de la realitat, i que obriran pas a unes noves i cada cop més àmplies relacions socials a nivell nacional i internacional.

La lluita d'alliberament nacional pren així, en el moment actual, com objectiu polític la consecució d'Estats sobirans (Estats socialistes de base nacional després de la destrucció dels Estats capitalistes actuals). La constitució de confederacions internacionals -primerament continentals- d'acord amb les necessitats de coordinació serà factible d'una manera directa com a resultat de la destrucció dels Estats capitalistes o bé a través d'un període previ d'independència nacional, d'acord amb la perduració de les contradiccions a nivell de relacions de submissió o de prejudicis ideològics per part de les antigues nacions opressores. Essent imprevisible la necessitat d'aquest període de garantia de sobirania a través del replegament en la independència, l'objectiu polític més clar el constitueix la consecució d'un Estat socialista de base nacional.

Annex Final 2. Comentari de Lluita (1984) als paràgrafs finals del text de 1974: Avui dia aquest concepte de "desplegament de les forces productives" és posat en qüestió com a objectiu econòmic universalment recercable, a partir d'un enfocament ecologista de la racionalitat econòmica. La teoria revolucionària actual tendeix a expressar l'objectiu econòmic com la instauració d'un sistema capaç d'impulsar una producció d'acord amb les necessitats, i equilibrada amb el medi ecològic, i capaç també de la gestió igualitària i racional dels béns i els recursos.

Encara resta obert avui dia al si de l'independentisme revolucionari el vell debat entorn de la necessitat o no de l'estat com a instrument polític en el procés d'alliberament ja que l'estat, tal com l'hem conegut fins avui és inseparable de la coacció damunt les classes populars (fins i tot en els casos en què es presenta com a representatiu del proletariat). La superació d'aquesta indeterminació teòrica pensem que no es pot aconseguir amb el simple debat terminològic, sinó amb un esforç de concreció de les formes de poder polític revolucionari, en l'aspecte fonamental de la participació popular en la gestió econòmica i política de la societat. Les formes d'assemblearisme i de democràcia directa desplegades en alguns processos revolucionaris poden oferir una línia d'anàlisi que l'independentisme revolucionari ja ha començat a prendre en consideració. però que hauria d'aprofundir fins a elaborar una teoria ben definida. El procés de confederació progressiva entre els Estats coincidirà no pas amb un procés de concentració de poder com en la unificació capitalista, sinó amb la difuminació dels Estats un cop vençuda la resistència del capitalisme, base de les contradiccions de classe i nacionals.

[1] Recordem que quan el text es refereix al mode de producció anomenat "patriarcal" ho fa dins els esquemes habituals del materialisme històric propis del marxisme clàssic. Una anàlisi materialista posada al dia, hauria de recollir les aportacions més recents del feminisme entorn de l'anàlisi del patriarcat com a sistema global de dominació i les formes d'articulació del sistema patriarcal amb els diferents modes de producció a través de la història.

[2] El terme ètnia s'ha generalitzat especialment a partir dels anys 50 d'aquest segle en les zones d'influència francesa, començant per Bélgica, Canadà, Zaire i França, i ha estat divulgat particularment per Guy Héraud (L'Europe des ethnies, 1963).El significat d'aquest terme s'acosta més al sentit etimològic de la paraula grega ethnos (poble, nació, comunitat d'origen), que no pas a l'ús que s'ha fet d'alguns derivats (ètnic, per exemple) que han estat relacionats primerament amb el sentit de raça. Tal com ho podem observar, J. F. Mira no utilitza aquest terme en la seva tipologia fonamental exposada a la Crítica de la nació pura. En lloc d'ètnia, per a denominar un gnrp humà culturalment i lingüísticament coherent, independentment de l'existéncia d'un estat que s'hi identifiqui, J. F. Mira prefereix utilitzar el terme nació cultural, més apte per al desenvolupament de les seves tesis entorn de la gènesi i l'evolució del fet nacional.

[3] La base territorial ha d'esser entesa ací simplement com a àmbit o territori delimitat, i es per tant un concepte diferent de la infrastructura geogràfica (o medi natural), concepte inclòs a l'apartat referent a la coherència de grup. El punt que fa referència a l'ascensió d'una classe social capaç de donar coheréncia a la nació, cal que sigui també precisat. Els exemples es poden reduir únicament als casos de l'ascensió de la burgesia o del proletariat, ja que, per exemple, tal com ja ho ha assenyalat especialment Samir Amin (La nation arabe, Paris, 1976) l'ascensió d'una classe de guerrers i comerciants ha donat lloc, abans de l'ascensió de la burgesia pròpiament dita, a la formació d'una nació com és el cas de la nació àrab.
El terme proletariat requereix igualment alguns aclariments. En el sentit en què l'utilitzem ací (com a classe ascendent contraposada a la burgesia) no s'ha de confondre amb el concepte originari de classe obrera estricta del marxisme clàssic. Per una nova definició més d'acord amb la realitat social present remetem als Apunts sobre la Revolució (Lluita, núm. 122), on s'exposava el concepte de "proletatiat urbà nacional" com el "conjunt format per treballadors assalariats (manuals i no manuals, col.lectius individuals) juntament amb els sectors desocupats dependents d'ells, que habiten als nuclis urbans i posseeixen interessos col.lectius identificats amb la defensa dels recursos i la identitat nacional, i oposats al sistema de dominació". Aquest "proletariat urbà nacional, seria ("la fracció de les classes populars amb més possibilitats per accedir a la consciència nacional i de classe, i amb més capacitat per establir lligams entre els diferents sectors populars (pagesia, petita burgesia tradicional, etc) i per segregar una intel•lectualitat nacional-popular al servei de la revolució independentista catalana".

[4] Hi ha, evidentment, tal com ho hem apuntat a la introducció, d'altres anàlisis que no poden ser classificades com a burgeses ni com a estrictament maoistes. Són les anàlisis cada dia més esteses de l'antropologia social (materialista) entre les quals podríem incloure les de J.F. Mira. Entre les concepcions burgeses més modernes caldria incloure encara les lligades a la ideologia del "cosmopolitisme de la modernitat" per mitjà de la qual es pretén restar legitimitat a les lluites nacionals acusant les seves propostes d'"essencialistes". La relació conflictiva entre cultures és emmascarada i la lluita contra l'expansió de la cultura capitalista de motlle anglosaxó, és presentada com una resistència a la modernitat per part d'uns suposats defensors d'essències immutables.

[5] Això no vol pas dir que existeixin uns trets infrastructurals totalment immutables en tota nació, sinó que aquests trets d'infrastructura no són modificats per la dialèctica interna de les societats nacionals. És la dialèctica de les relacions conflictives entre diferents nacions la que pot portar a la distorsió d'aquests nivells d'estructura tal com es pot veure en tractar dels moviments i lluites nacionals. (Retrocés de la llengua, pèrdua del poder polític, retrocés de la consciència nacional...).

[6] Observem que l'autor utilitza ací el terme Catalunya com a sinònim de Països Catalans, de manera natural (sense pretendre donar a aquest ús la transcendència que hi ha volgut veure algú posteriorment). [Nota de la redacció de Lluita]

[7] És evident que ací, "ideologia tradicional" vol dir la ideologia tradicionalista pròpia de les formes culturals conservadores.